Download + \ anímic–asmatik \ pascal comelade \ ia-batiste \ activistes

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #50 \ JULIOL–AGOST 2009
SUBSCRIPCIÓ ANUAL 15€
+ \ ANÍMIC–ASMATIK
50 MOMENTS
\ PASCALDECOMELADE
LA MÚSICA\ AIA-BATISTE
BARCELONA
\ ACTIVISTES:
(2000-2009)
ALBERT GUIJARRO
+ DIGITALITZACIÓ
GALLYGOWS \ LE
PETIT RAMON
\ COMELADE+CASASSES
VULCANO
\ MARC
EGEA
DIRECTE
\ POLÍTICA
CULTURAL \ LLIBERTAT\\NUEVA
ACTIVISTES:
ADELL,
FAURA,
NUBLA
3
4 — Reportatge 50 moments de la música a
Barcelona 14 — Article 1 La digitalització i el
futur de la música 18 — Article 2 ¿Nada como
el directo? 22 — Article 3 Política cultural?
26 — Article 4 Música y libertad 30 — Club Nativa
32 — Activistes Sobre l’activisme: Joan-Elies Adell /
Ramon Faura Coll / Victor Nubla
50
E
DIT
DIT A NATIVA
“Des de mitjans del segle XV (...)
la cultura és una cosa ordenada
de dalt a baix i que serveix com
a caixa de ressonància de les
classes poderoses“ (R.Faura, Nativa 36) / Jordi Hereu proclama: “Vull que la ciutat tingui música en viu”. (O. Àbalos,
37) / “les sales serien un espai a protegir. És obvi que a ningú
se li ocorriria tancar una biblioteca així com així”. (A. Guijarro,
33) / “Nosaltres tenim una sala, el nostre ofici és donar
cabuda als concerts, no fer de promotors“ (R. Tierz, 42) / “Un
club d’improvisació és un valor segur“ (V. Nubla, 46).
“Potser el símptoma de que estàs fent pop és que
utilitzin una cançó teva per a un anunci“ (X. Guillaumes, 44)
/ “Una nadala és una sintonia publicitària: la sintonia
publicitària de la multinacional més nociva que es coneix
al planeta (R. Faura, 42)“ / El jazz és una cosa com molt
laboral (A. Smith, 44) / “hem de reivindicar l’amateurisme.
Els músics professionals són avorrits, i els que aspiren a
ser-ho també“ (Miguel, de Manny Rodríguez y las Honky
Tonkys, 33) / David Mengual lamenta la invisibilitat que
pateixen els músics de jazz, a l’Sputnik (F. Esteve, 42).
“(sobre el periodisme musical) No sé por qué razones,
pero no hemos sabido demostrar que nuestro trabajo es
necesario. No me parece mal que nuestro púlpito esté
cuestionado. Si ocurre es porque nos lo hemos buscado
nosotros y porque en este país la música nunca ha tenido
una relevancia cultural significativa.”, (L. Hidalgo, 39) / “Els
directius d’alguns diaris creuen que les crítiques musicals
els fan perdre lectors“ (N. Cruz, 39).
W
HO
NATIVA#50 Revista musical metropolitana Juliol–agost 2009
Edita Indigestió Musical SL Apartat de Correus 9042 08080 Barcelona
E-Mail [email protected] Web www.indigestio.com
Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus
redactors i col·laboradors
“(amb les noves tecnologies) L’escolta musical s’apropa
més a un procés de creació que a una escolta passiva, i tot
sembla indicar que anirà en augment“ (X. Serra, 46) / “La
música s’hauria d’escoltar d’una altra manera, perquè ara
tothom està endollat tot el dia. Sembla que la gent no presta
atenció”. (D. Mayor Bratvogel, 45) / “(Vull) ...tornar a agafar el
sentit del que és un enregistrament: tirar una foto a una cosa
que està molt bé com està i oblidar-m’en (S. Coromina, 42) /
“La gent d’entre 20 i 30 ha obert els seus horitzons
musicals d’una manera bèstia“ (V. Velasco 46) / “La tecnologia va ajudar a explorar nous llenguatges però també
va anar trencant la divisió entre les diferents cultures
musicals, unificant conceptes i públics“ (X. Serra 46) / “El
gust és una trampa. No és més que una habituació a
alguna cosa“ (Carmen Pardo, 41) / “És allò de la Ode to the
Death of Jazz de l’Edward Vesala: preguntar-se què es pot
fer a partir d’aquí? Busquem. Hi ha maneres, segur que hi
ha maneres.“ (Marc Egea, 45) / “Busco en la música el que
en literatura podria ser el realisme màgic. Tractar de
mostrar que hi ha altres camins possibles. No només per a
la música, també per a nosaltres mateixos.“ (S. Merino. 33)
Recopilat per cRiStina Tascon i jordi oliveras
Direcció i coordinació Jordi Oliveras i Cristina Tascón
Han col·laborat en aquest número Olga Àbalos, Joan-Elies Adell,
Nando Cruz, Ramon Faura, Luis Hidalgo, Albert Isnardo, Victor Lenore,
Victor Nubla, Xavier Tort
Disseny i il·lustració Xavier Alamany amb la col·laboració d’Israel Aguilar
Correcció de textos Mariona Masferrer
Fotografia Advanced Music, Xavier Alamany, Dani Cantó, Raul Cuevas,
Cesar Merino, Albert Pijuan, Maribel R. de Erenchun, Inma Varandela i arxiu
Heliogabal, In-Edit, ScannerFM, Taller de Músics i arxiu Nativa
Impressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002
Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la
Generalitat de Catalunya i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
4
REPORTATGE
50 MOMENTS
DE LA MÚSICA A BARCELONA
(2000-2009)
S
hagués de fer una llista dels 50 moments més significatius del que ha passat a la música, a Barcelona, els
darrers deu anys, tindríem diferents llistes, però alguns
d’aquests punts segur que coincidirien.
I CADASCÚ
OLGA ÀBALOS, XAVIER TORT
L’enumeració per si mateixa no ens explica massa coses.
Una llista en el fons és una eina per aconseguir un relat,
però no és el relat. És una llista subjectiva i insuficient.
Tampoc els comentaris el poden omplir. Per què? Perquè
cadascú de nosaltres hem de fer la pròpia lectura i omplir
amb la nostra memòria el que manca. Són 50 moments
que es reparteixen entre anècdotes, vivències, concerts,
aniversaris, resistències i abandonaments, dels que, com
a ciutadans d’aquesta ciutat, hem format part.
Res ha fet que la música canviï radicalment. No es ni
pitjor ni millor. El músic continua jugant un paper sobre
l’escenari i el públic segueix demanant-ho. La música continua essent una pàgina en blanc en la que escrivim el que
volem cada moment. Una mica com aquesta ciutat, que
pot ser el que nosaltres (i més) vulguem que sigui.
ANY 2000 1 MANU CHAO TOCA AL SIDECAR
En el moment més àlgid de l’èxit del seu disc Clandestino
(1998), Manu Chao celebra diversos concerts secrets a la
sala Sidecar que aconsegueixen un ple absolut i deixen
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
molta gent a les portes del local. L’esdeveniment és la
clara consolidació de tot un moviment basat en el mestissatge estètic i musical com a progressisme, i que inclou
formacions com Ojos de Brujo, Macaco, Bazuka Matraca,
Delinqüentes i Muchachito Mondo Infierno. Deu anys més
tard, aquest moviment contestatari de la nostra època,
encara perdura. XAVIER TORT
ANY 2001 2 TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: SENTÈNCIA 119/2001
DEL 24.5.2001: “EL SOROLL VULNERA ELS DRETS FONAMENTALS“
La sentència del Constitucional va permetre que a partir de
llavors es paguin indemnitzacions als afectats pel soroll i es
tanquin els bars responsable (per dir-ho d’una manera planera). Però també ha fet que per valorar el nivell d’afectació
que produeix el soroll es mesuri el so quantitativament (en
decibels) i no qualitativament. El so, i la música per extensió, passa a ser legislat per lleis de medi ambient que regulen la contaminació acústica, un fet ple d’incongruències.
Cal afinar les legislacions perquè a l’hora de parlar de so
pesi més el fet cultural que no els decibels. OLGA ÀBALOS
5
7
1
2
4
8
3 NOVA LLICENCIATURA SUPERIOR DE MÚSICA: NAIXEMENT
DE L’ESMUC
Que Barcelona i, per extensió, el territori català, tingués per
fi una llicenciatura pública d’aquestes característiques va
significar fer un pas cap a una normalitat merescuda. A més
de modificar el pla curricular per a aquests estudis d’equivalència universitària, el naixement de l’ESMUC ha ajudat a
revifar escenes fins ara una mica encarcarades com la jazzística o la de la música tradicional dotant-les de músics
amb sang nova i fresca i ganes de menjar-se el món. O.A.
ANY 2002 4 REVISTA NATIVA
De la gestora musical Indigestió sorgeix el primer número
de la revista bimestral i gratuïta Nativa, revista pionera en
la reflexió musical. A més a més suposa una plataforma
d’opinió pels músics i una font d’informació de sectors
musicals de poca difusió. Creant un espai amb una visió
musical –com a ens global que va més enllà de preocupacions estilístiques– omple un buit en un mercat marcat pel
mercantilisme i l’excessiva especialització tendenciosa. X.T.
5 SO DE BARCELONA
Els cartells dels grans festivals que se celebren a Barcelona palesen un auge de formacions nascudes en aquesta
ciutat. Són formacions amb membres de diferents procedències estilístiques i, doncs, força diferents entre sí.
Però constituïdes per músics que viuen, creen i assagen a
la ciutat. Per això, coincideixen de vegades en algun bar.
Així 12Twelve, Sidonie, Mishima, Pastora, Songstore,
Facto Delafé, etc., no comparteixen estils, però sí que
comparteixen locals, temps, festivals, bars i ciutat. X.T.
6 NOUS SEGELLS: BANKROBBER, FOEHN RECORDS,
CYDONIA I SINNAMON
Sinnamon Records va esdevenir el tercer cap d’un monstre que porta el mateix nom, Sinnamon, bicèfal fins llavors
gràcies a la propietat i gestió de l’antiga Zeleste i la promotora musical del mateix nom. Representava un nou
model d’empresa de gestió musical amb una forta ambició
econòmica que contrastava amb el projecte de Bankrobber, Foehn Records i Cydonia, petites discogràfiques nascudes el mateix any que volien donar sortida a una nova
collita de músiques locals i que apostaven per l’especialització com a resultat de creure en un projecte molt personal i únic. O.A.
7 EL HARLEM FA 15 ANYS
El club dirigit per Daniel Negro ha anat resistint al llarg dels
anys com una sala transgressora que ha donat primeres
oportunitats a molts músics. De fet, és la sala de concerts
més antiga de Catalunya (tres anys més tard rebria el
premi a la Difusión de la Música de la SGAE). Pel seu
escenari han passat des de Pau Riba a Ojos de Brujo,
s’han format jazzmans i, darrerament, la sala s’ha convertit
en un punt de trobada pels aficionats als sons llatins, a la
música brasilera, i fins i tot, al Rock fusió. O.A.
ANY 2003 8 EL “NO A LA GUERRA“
La cerimònia dels premis Goya d’aquell any va posar de
moda portar l’adhesiu de “No a la guerra”, una manera de
fer públic un posicionament polític de forma discreta. Als
actors més compromesos (com la família Bardem) s’hi va
unir el col·lectiu de músics, poc predisposat, normalment,
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
6
a mostrar la seva opinió (tot i que sempre es pressuposa
que l’art ha de ser d’esquerres, no se sol dir en veu alta).
Recuperar l’afany de crítica pública és sempre positiu. O.A.
9 EL SÓNAR NO VOL CRÉIXER MÉS
Coincidint amb el seu desè aniversari el X Festival de
Músiques Avançades i Art Multimèdia Sónar assoleix el
seu rècord d’assistència en registrar 100.000 assistents en
aquesta edició, erigint-se així com una permanent “exposició universal de Barcelona”, ja que se situava en l’avantguarda del món de la música electrònica i de les noves
tecnologies a nivell mundial. És pioner d’un modern fenomen social en el qual conflueixen el coneixement, l’intercanvi logístic, l’entreteniment i les arts. X.T.
1 0 NÚMERO 100 DEL MONDO SONORO
La revista musical gratuïta Mondo Sonoro celebra, el 23
de setembre al BAM, en el marc de les festes de la Mercè,
el seu número 100 que sortiria a l’octubre. L’esdeveniment
Mondos of Rock va tenir lloc a l’estació de França, i per
l’escenari de Mondo Sonoro va lluir de la mà de bandes
com Fundación Tony Manero, Tuesday Afternoon, Madee,
Cecilia Ann o Sidonie a base de versions dels seixanta,
setanta i vuitanta. En acabar els concerts Macaco oferí
una batucada i els Dj’s Amable i Undo s’encarregaren del
ball fins a altes hores de la nit. X.T.
1 1 PRIMERA EDICIÓ DE L’IN-ÈDIT FESTIVAL
El Club Elena, al barri de Gràcia, amb olor a tancat i amb
aquelles butaques de vellut vermell, va acollir el debut
d’un festival de cinema predestinat a reunir malalts de la
música, mitòlegs, homes i dones de les cavernes i, com
s’ha comprovat al llarg de les edicions posteriors, gent in
en general desitjosa de deixar-se veure. Organitzat per la
gent d’En Silencio, l’In-èdit proporcionà l’immens plaer de
poder veure en una pantalla de cinema documentals musicals de tots els gèneres. Un plaer que afortunadament es
repeteix cada tardor. O.A.
1 2 CONCERTS DE PAGAMENT AL BAM?
Aquell any, el director del festival Albert Salmerón declarava que l’objectiu del Barcelona Acció Musical, després de
deu anys de vida, seguia sent “portar la música al carrer”.
Aquestes paraules contrastaven amb la novetat d’aquella
edició: per primera vegada, el certamen oferia alguns concerts de pagament a l’Estació de França, cosa que va
obrir un animat debat públic sobre quin tipus de festival
havia de ser el BAM. Dos anys més tard, en el 2005, tots
els concerts tornaven a ser gratuïts. O.A.
1 3 EL “BOOM“ DEL MYSPACE. VISCA L’AUTOPRODUCCIÓ!
El Myspace va néixer com una xarxa social virtual el 2003,
però de seguida va revolucionar la manera en què es concebia la creació i la promoció musical. La necessitat d’una
discogràfica que recolzés la música començava posar-se
en dubte. Dubtes que tendien a convertir-se en una
evidència a mesura que la tecnologia per a fer gravacions
musicals estava, cada vegada més, a l’abast de tothom.
Els grups de Barcelona s’han apuntat, des d’un inici, al
Myspace, aprofitant la seva gratuïtat i creant una xarxa
social de comunicació impensable fins aquell moment. O.A.
1 4 AINA SE SEPAREN
Amb més de 400 concerts fets (també gires per Europa i
pels Estats Units) i una desena de referències discogràfiques (entre elles, tres discos publicats a Bcore), Aina (Artur
Estrada, Pau Santesmasses, Xavi Solà i Álvaro Solà) se
separaven després de vuit anys de trajectòria. Representaven una manera molt honesta i sòlida d’entendre la
música, d’una filosofia do-it-yourself que tant ha calat dins
l’escena Hardcore, Punk Rock o com es prefereixi anomenar. Ho deixaven per una qüestió de creativitat, no per
9
11
13
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
14
7
manca d’il·lusió (poc després, l’Artur – veu i guitarra – tornaria a escena amb Nueva Vulcano). Van acomiadar-se del
públic amb una gira per vàries ciutats de l’estat i amb la
publicació de dos EPS amb alguns temes inèdits. O.A.
ANY 2004 15 FÒRUM DE LES CULTURES
El 9 de maig s’inaugura el primer Fòrum Universal de les
Cultures, que tracta temes com el desenvolupament sostenible, les condicions per la pau i la diversitat cultural.
Durant 141 dies les instal·lacions construïdes per l’esdeveniment van ser visitades per 3.323.123 persones, que
també comptà amb nombrosos espectacles de dansa,
teatre, cercaviles i concerts. El que destacà d’aquests
últims fou la música ètnica de Gilberto Gil, Incredible
String Band, Cesaria Évora, Alim Qasimov o Khaled. X.T.
1 6 G’S CLUB. CAP MÉS DIMARTS G3G AL SIDECAR
Aquest any es tancà el G’s Club (organitzat pel segell
G3G), després de tretze anys d’una programació arriscada. Els dimarts al Sidecar foren el quarter general de tots
aquells als qui interessava la música experimental i també
fou epicentre de diversos projectes. Per allà van passar
Raèo, Superelvis, Macromassa, H. Kobayashi, P. Bastien i,
en definitiva, tota una generació que visqué una edat d’or
mentre aquell club li donava unitat i vigència. El tancament
ocasionà un buit que mai més ha estat cobert. X.T.
d’una manera vertiginosa gràcies a Internet. Scanner Fm
va començar sent una iniciativa de ràdio digital feta a Barcelona, i va anar creixent fins a arribar a ser la ràdio de
molta gent. El premi Ondas que van rebre el 2004 va significar el reconeixement d’un medi encara amb poc prestigi
(com també ho són els diaris digitals), però de gran
presència entre la població. Avui en dia, és la ràdio oficial
de festivals com el FIB, el Primavera Sound o el Sónar i té
una graella amb una gran varietat musical, tot i que alguns
locutors són amateurs, potser l’únic punt a millorar. O.A.
20 EL PRIMAVERA SOUND CREIX I ES TRASLLADA AL FÒRUM
Aquella primera edició del PS al Fòrum aixecava sospites.
L’organització va abandonar el recinte del Poble Español
amb la intenció d’evitar les cues i les molèsties de la calor,
i volien fer un salt qualitatiu i quantitatiu. El desert de
ciment, des d’aquell moment, permet una millor mobilitat
de públic (són 27 hectàrees), hi ha més espais per seure i
beure. En aquella primera edició, hi van assistir unes
44.000 persones. La ciutat havia trobat una manera d’utilitzar l’espai: més tard hi aterrarien el BAM, la Feria d’Abril i
el Summercase. O.A.
21 EL “DESGLAÇ“ DEL FLAMENC EN CATALÀ
L’atreviment del cantaor de Badalona Miquel Poveda va
fer obrir els ulls a molta gent. A Catalunya sempre hi ha
hagut una gran tradició de flamenc però semblava gairebé
17 MUCHACHITO BOMBO INFIERNO I EL RETORN
DE LA RUMBA
Comença a despuntar la nova rumba catalana, fruit d’una
llarga tradició, que recupera l’esperit dels grans pioners
dels anys 70 com el G.Pérez, El Pescaílla i el Peret. La
seva base consisteix en la tècnica del ventilador, però ara
està carregada de dub o hip-hop i d’altres aires mestissos
com la cumbia i el reggae. Uns bons exemples són Ojos
de Brujo, Muchachito Bombo Infierno o la Troba Kung-Fu.
Personatges com Carles Mestre representen la nova fornada, devota d’aquells antics mestres i de la rumba quinqui dels vuitanta. X.T
18 ARCO Y FLECHA, PROGRAMACIÓ CONTINUADA
El Mercat de les Flors acull, des del 2004, una de les programacions musicals més arriscades: la de la promotora
Arco y Flecha (AYF), que des del 1994 porta a Barcelona, i
a la resta de l’estat, propostes de jazz d’avantguarda i
músiques improvisades. La promotora musical va voler
consolidar-se com a programador establint un fil conductor entre els concerts i convertint-los en un lloc de trobada
dels aficionats d’aquest tipus de música. Aquella primera
temporada d’AYF va acollir músics com el bateria Joey
Baron (col·laborador de John Zorn), Tim Berne, Ken Vandermark o William Parker, entre altres. O.A.
18
19
ANY 2005 19 SCANNERFM GUANYA EL PREMI ONDAS
Dalí deia que un dia Figueres seria el centre del món. Amb
el temps s’ha comprovat que la seva premonició no era
del tot certa però que, en certa manera, tenia raó: les
noves tecnologies de la informació han fet que es passi
del localisme a l’universalisme. Les fronteres desapareixen
21
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
9
30
17
24
26
25
un tabú cantar en una altra llengua, tot i que el català és la
llengua comuna de gran part de la comunitat gitana. El
disc “Desglaç”, que musicava poemes de Martí i Pol i
Jacint Verdaguer entre d’altres autors, va ser un gran
intent d’aprofundir en el sentiment flamenc reafirmant la
pròpia cultura. Què va ser el millor? Les bones crítiques
que va rebre de la resta de l’estat pel seu directe. O.A.
22 DISC “MADE IN BARCELONA“
Potser caldria anar pensant en fer-ne un segon volum, si
encara es pensa que publicar aquest recull va servir d’alguna cosa. El disc va publicar-se amb la intenció de fer un
resum dels grups que circulaven per la ciutat (Standstill,
Mishima, Nueva Vulcano, 12twelve, Refree, etc.) i que,
suposadament, compartien un mateix sentiment d’independència. Desconec si d’aquí uns anys ens ajudarà a
entendre millor el que passava a la ciutat en aquest
moment de canvi de mil·leni. O.A.
23 AB, ABARNA, DESAPAREIX
Després de deu anys lluitant per sortir de l’impremta,
Yolanda Muelas tancava la barraca del que havia estat el
seu projecte personal i que no havia deixat indiferent a
ningú. L’AB, nascuda com una agenda musical de Barcelona anomenada Abarna, va anar transformant-se fins a
convertir-se en una revista de tendències. I en aquest
camí, va tenir fans i va crear-se molts enemics, va ser
copiada, va revifar el sector de la premsa gratuïta, va
posar el seu gra de sorra en el desprestigi de la professió
(pots escriure, però sense cobrar) però alhora va ajudar
alguns periodistes a ser-ne de veritat. Recordo que el primer número va ser gratuït i el van repartir durant el primer
Pop Festival de Badalona, el 1995. Era la peça que li faltava a una escena local independent que tot just començava
la seva dècada de glòria. O.A.
32
24 JORNADES COPYFIGHT AL CCCB
Se celebren les jornades Copyfiht al CCCB per debatre el
problema de la restricció cultural degut als estrictes drets
d’autor. Són presidides per Lawrence Lessig, portaveu del
corrent crític Copyleft que cerca més liberalització de la
propietat intel·lectual per tal de legitimar les noves tecnologies i flexibilitzar la creativitat. Una de les preguntes que
es plantejaven com a nucli del problema fou: és ètic
comercialitzar amb la cultura? Una iniciativa necessària
pel desenvolupament cultural. X.T.
25 PROGRAMACIÓ CONTINUADA A L’HELIOGÀBAL
Prop del seu desè aniversari, l’Heliogàbal, un emblemàtic
bar de Gràcia, es transforma en un local que deixa de ser
un punt de reunió irregular per esdevenir un local de
referència per la regularitat i varietat de la seva programació. Per assolir-ho, estructura la setmana per dies amb
sessions de jazz, música experimental, música diversa i
trimestres de poesia. D’aquesta manera, el local ha aconseguit la fidelitat del seu públic i una hiperactivitat artística
sense precedents a la ciutat. X.T.
26 MISHIMA CANTA EN CATALÀ
L’aparició del flamant Trucar a casa, recollir les fotos,
pagar la multa de Mishima, gairebé íntegrament cantat en
català, suposa un dels esdeveniments consolidatius de
l’escena pop catalana, fins i tot des dels estrats de la
música independent. Aquesta es desfà de la vella etiqueta
que els identifica amb una generació de Rock subvencionat que no responia al gust d’uns quants músics que per
por a ser-hi inclosos cantaven en anglès des de ja feia uns
quants anys. X.T.
27 LES SESSIONS DEL POWDER ROOM I THE BOILER
Des dels anys 80, l’escena soul i mod de la ciutat s’ha
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
10
buscat els seus petits reialmes per sobreviure i retroalimentar-se. Quan van desaparèixer les cites del club
“Magic in The Air”, Barcelona va quedar orfe d’esperit
clubbing vintage fins l’arribada de The Boiler, itinerant, i les
sessions The Powder Room a la sala Apolo, que han
posat, definitivament, la ciutat en el mapa europeu dels
circuits de DJ especialitzats, com l’escocès Keb Darge,
pare del Deep Funk. O.A.
ANY 2006 28 ETUDE RECORDS
Pau Torres viu actualment al Canadà i des d’allà dirigeix el
seu segell discogràfic, Etude Records, una petita joia nascuda el 2006 amb la qual va voler donar sortida a una escena
musical vinculada a les músiques improvisades i experimentals, gairebé l’underground de l’underground. Gràcies a ell,
músics com el Ferran Fages, l’Alfredo Costa-Monteiro
(exmembres del col·lectiu IBA) o l’Andreu Martínez han pogut
publicar discos i tenir una certa repercussió arreu del món. O.A.
29 L’ESPAI DESAPAREIX
Després d’un any d’especulacions sobre el seu futur, el 31
de desembre l’Espai de Música i Dansa tancava les seves
portes per traslladar la seva programació musical a la sala
polivalent de l’Auditori i la de dansa al Mercat de les Flors;
i perdia, així, la seva marca. Havent ofert una programació
continuada des de l’any 1992 se suma a la llista de sales
mitjanes que no troben continuïtat a la ciutat i són absorbides per les grans instal·lacions oficials.
dels festivals. Desapareix en un moment en el que l’interès
per les músiques del món augmenta dia a dia, cosa que
suposa un gran buit informatiu per tots aquells que volen
endinsar-se en aquest complex i dispers gènere musical. X.T.
32 DESAPARICIÓ DE DJ SIDERAL
Mor Aleix Vergés, alies Dj Sideral. Mor el 19 de juny a
causa d’una aturada cardiorespiratòria. Amb ell també
mor el liderat d’un eclèctic moviment techno que serà viu
durant bona part de la dècada dels 90. Essent un dels primers Dj’s residents del Nitsa, de seguida es convertí en el
Dj català de més projecció internacional. Representà un
pont entre les tendències dels primers anys d’aquella
dècada amb el so madchester dels seus Peanut Pie, i l’eclosió techno que va venir poc després. Va aconseguir
publicar alguns àlbums. X.T.
33 ELS FESTIVALS ES MULTIPLIQUEN: SUMMERCASE, POP
ARB, FARADAY FEST
Barcelona necessita més festivals de música? L’enorme
oferta que va haver-hi a partir del 2006 feia preveure una
saturació del mercat i convidava a pensar en la música en
directe com l’única realitat rentable del negoci musical.
Sigui com sigui, festivals com el Pop Arb o el Faraday
s’han incorporat en el calendari d’una manera molt elegant
i sent fidels a una manera de programar constructiva i amb
personalitat. Altres festivals, com el Summercase, aixequen desconfiança per una programació sense concessions, tot i la venda de tiquets i l’acceptació popular. O.A.
30 OBRE LA [2] DE L’APOLO
L’Apolo amplia l’oferta amb l’obertura de la sala [2]. D’aquesta manera, s’incrementen els espais en funció del
tipus de programació: la [2] ofereix concerts més modestos, de caire local i amb vocació de club i cobreix tendències més alternatives, a nivell dels directes i de la discoteca. A la sala principal, en canvi, s’ofereix una programació,
en part, més multitudinària en els concerts i en les sessions de Dj’s de tendències techno. L’ampliació ha ajudat
molt l’escena local. X.T.
34 PLA ESTRATÈGIC DE LA MÚSICA A GRÀCIA
Es redacta el Pla estratègic de la música a Gràcia que pretén
donar solucions, a partir d’un diagnòstic de la situació actual,
per tal de millorar les infrastructures, oferir programacions de
tots els formats i tendències, apostar per la cultura musical
d’arrelament popular, fomentar la creació i la fusió d’estils,
millorar la situació a nivell d’imatge per a la subsegüent integració dels músics, així com millorar l’educació musical a un
barri ja de per si molt actiu amb el fet musical. X.T.
31 BATONGA S’ACOMIADA
La revista especialitzada en músiques d’arrel Batonga, fundada el 1999, plega en el seu número 75 degut a problemes econòmics causats pels canvis de les prioritats publicitàries, així com pel desgast del mercat discogràfic,
juntament amb l’estancament que suposa la supremacia
35 12TWELVE ES PASSEN AL JAZZ AMB “L’UNIVERS“
Matisem: 12twelve mai ha fet jazz ni free jazz, per molt que
ho hagi dit en portada el Rockdelux. “L’Univers“ (Acuarela,
2006), segon disc del grup, enregistrat amb Steve Albini a
Xicago, la banda de post rock va obrir una línia de composició més melòdica i acústica amb la introducció del saxo i
36
35
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
39
11
el contrabaix, jugant a fer petites improvisacions i demostrant un gust exquisit pel soundtrack. La seva separació,
l’any 2009, va trencar l’interessant camí d’exploració
musical que havien trobat. O.A.
36 TORNA L’ONA LAIETANA
En l’edició del Festival LEM es programa un homenatge a
l’Ona Laietana anomenat Anamnèsia. Hi participen l’Orquestra de Cambra Vila de Gràcia amb el suport elèctric
per tal d’interpretar temes de Secta Sònica, Blay Tritono i
Música Urbana. L’esdeveniment palesa un renovat interès
cap a aquest ric moviment dels anys 70 que, partint del
rock progressiu i el jazz, no tancava les portes a influències
populars catalanes i mediterrànies, un camí que, els últims
anys, va impregnant la música que d’aquí. X.T.
37 EL PRIMER CONCURS DE JAZZ DE BARCELONA
Encara és una iniciativa molt desconeguda pel gran
públic, però cada vegada més coneguda entre els aficionats del jazz que veuen com aquest certamen està captant, des de la seva primera edició, la participació dels
cadells de l’escena catalana. Cadells com Jordi Berni,
Santi de la Rubia, Marco Mezquida, Ramón Prats o Anna
Luna tenen una ajuda per a aconseguir viure de la música.
Tot va començar gràcies a una idea de Fede García, un
gran aficionat al jazz. O.A.
38 MP7, MÚSIQUES EN PROCÉS
Que un espai com el Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona aposti per cicles i activitats que convidin a la
reflexió de la societat actual no hauria de ser cap cosa
destacable, però potser no cal donar-ho per fet, ja que la
música és potser l’art que més es deixa de banda a l’hora
d’usar-la, d’interpretar-la com a reflex de la societat en la
qual és creada. Els cicle MP7, músiques en procés trenca
aquesta tendència i obre un punt de reflexió amb la programació de concerts interessants i xerrades al voltant
d’aquest, és a dir, “sessions de creació, mescla i debat
sobre les músiques populars contemporànies”. O.A.
ANY 2007 39 SOBRETAULES DE BANNKROBBER
L’aparició de Bankrobber a escena, tot i ser de La Bisbal
de l’Empordà i reconèixer públicament el seu orgull rural,
és un bon exemple de com, pas a pas, els projectes personals poden fer-se grans i madurs si els alimentes amb
molt d’amor. No massa grans, tampoc cal. El cicle de
Sobretaules que van iniciar ha aconseguit reunir músics
del seu segell, com Guillamino, Ramon Faura, Mazoni o
Sanjosex amb d’altres músics barcelonins i fer-los voltar
per Catalunya, aquest territori de 32.000 km2 que hi ha
darrera de Collserola. O.A.
40 OBRES AL TRADICIONÀRIUS
Després de dos anys i mig d’obres de rehabilitació el CAT
reobre de nou i esdevé la seu (durant aquest temps traslladada als Lluïsos de Gràcia) per la 21ª edició del Festival
Folk Internacional Tradicionàrius. El renovat centre disposa
ara d’un teatre-auditori amb una capacitat de 400 persones, una sala d’exposicions, un bar, dues aules i d’altres
espais en una àrea de 1.400 metres quadrats. En aquest
any inaugural, les actuacions anaren a càrrec de El Pont
d’Arcalís, Violines, Marc Egea i La Carrau, entre d’altres. X.T.
ANY 2008 41 NOVA ORDENANÇA: 191 BARS RENOVEN
LA LLICÈNCIA DE BAR MUSICAL
Des del gener, entra en vigor la nova ordenança segons la
qual els 191 bars que tenen llicència de bar musical poden
reprendre la seva programació sempre i quan s’estableixin
les mesures d’insonorització necessàries per garantir el
descans dels veïns i que no hi hagi cap pista de ball (només
reservades a les discoteques). Així, tímidament, es reprèn
l’activitat programadora després del desencant sofert a la
ciutat pel tancament de diverses sales emblemàtiques de
petit i gran capacitat, com el London Bar o La Paloma. X.T.
43
46
45
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
12
42 EXGAE
En una època històrica en què el concepte pagar per
escoltar música ha, pràcticament, desaparegut, són cada
vegada més freqüents les iniciatives que posen en dubte
el sistema de gestió de la SGAE, que controla els drets
d’autor en aquest país. La creació de Creative Commons
ha ajudat a obrir una nova via de pensament. La plataforma Exgae, impulsada per l’assessoria política Conservas
(http://conservas.tk/?p=79) ofereix, també, reflexió i ajuda
jurídica per a qui vulgui fer més gran les esquerdes del
model de la SGAE i deixar en evidència “els seus abusos”.
S’acosten nous temps. O.A.
ANY 2009 46 TARÀNTULA: DESCÀRREGUES LLIURES
DELS SEUS DISCS A LA XARXA
Com ja varen fer, de forma pionera al nostre país, amb el
seu primer disc Esperando a Ramón (Producciones Doradas, 2006), els Taràntula llancen Humildad Trascendental
(Producciones Doradas, 2009) per ser descarregat gratuïtament a través d’Internet. Fet amb una certa actitud
espontània, vital i nihilista, és una prova de la seva condició intrínseca d’amateurs i del do it yourself del món indie.
Així, se sumen directa o indirectament al moviment Copyleft, que cerca democratitzar i liberalitzar la cultura. X.T.
43 MOVIMENT INDIE-FOLK
Influïda per certs moviments sorgits del mercat anglosaxó,
capitanejats per figures com Devendra Banhart, Bill Callahan o Sufjan Stevens, comença a despuntar una nova
escena folk amb vocació psicodèlica a la ciutat. Així es
mostren, cadascú amb el seu bagatge, l’estranyesa d’Albaialeix, el minimalisme emocional de Bedroom, l’elegància de Ten Thousand Islands, l’eclecticisme de Suma o el
ruralisme d’Anímic que, tanmateix, són distintes cares del
nou folk de Barcelona. X.T.
47 MÚSICA EN VIU A TV3: DE PROP + ANIMA
Sembla una paradoxa que en un mitjà amb tants micròfons i tècnics de so com TV3 no es pugui fer música en
directe més sovint. Algú sap per què aquest 2009 no hem
tingut més concerts en directe del programa De Prop de
TV3? Una iniciativa com la del periodista Jordi Turtós de
fer un programa de concerts en directe a la televisió mai
hauria de desaparèixer. El programa Ànima, que substitueix tots els programes de cultura de la graella, aposta
parcialment pels directes (bé, hi ha un grup tocant dos
temes), però queda curt. O.A.
44 LES AUS TOQUEN AMB LYDIA LUNCH
Calia que vingués una noia de Nova York per a que
comencessin a aparèixer dos personatges prometedors
de l’escena de Barcelona, Arnau Sala i Dalmau Boada.
Seguint la proposta del guitarrista Marc Viaplana, Les Aus
van acabar acompanyant la poetessa de Nova York, i resident al Maresme, en una actuació. La química entre
aquestes dues generacions de músics va ser tan forta que
sembla que, tot i la intermitència amb la que es troben per
tocar i actuar, mai es trencarà. O.A.
48 25 ANYS DE FRESH SOUND
Amb una festa sonada a la sala JazzRoom, el segell Fresh
Sound, un projecte personal de Jordi Pujol, va celebrar els
seus 25 anys d’existència envoltat de músics, programadors, periodistes i aficionats. Vint-i-cinc anys després,
encara es mou guiat pel cor: publica, potser, més discos
dels que li convindrien (el seu catàleg converteix Fresh
Sound en un dels cinc segells més importants de món del
jazz). Vulgui o no, sempre se’l recordarà per haver gravat el
primer disc de Brad Melhdau. O.A.
45 STANDSTILL: VIVALAGUERRA
El darrer disc d’aquests barcelonins és EL disc. Tal i com
expliquen en el seu documental 10 años y una zanahoria, o
lluitaven per tirar endavant, superar el desgast dels deu
anys a la banda, o desapareixien. El grup havia fet una
aposta personal per dedicar-se en exclusivitat a la música
i la dificultat per aconseguir-ho ha estat tan gran que
“Vivalaguerra“ és un cant a la lluita del dia a dia, és un treball autoeditat amb el qual reafirmen, encara més, la seva
independència. L’autogestió de sentiments i de l’economia
sembla que és un bon camí per sobreviure. O.A.
49 FI DE L’IMPERI SINNAMON?
És la fi de l’imperi Sinnamon? El fet que aquest 2009 la
productora barcelonina hagi decidit no fer el festival Summercase, juntament amb la cancel·lació de l’Ola Festival,
del Dr.Love Festival, del Daydream Festival i del Dance
Wekend Festival, ha despertat totes les sospites. Què
passa? Els rumors de crisi financera estan a l’ordre del
dia, cosa que alimenta encara més les veus crítiques que
acusen Sinnamon de competència deslleial i d’estirar més
el braç que la màniga. Sigui com sigui, no es pot negar
que l’entrada en escena de Sinnamon, com a discogràfica
i com a promotora i gestora del Razzmatazz, va reanimar
l’oferta musical de la ciutat. O.A.
50 100 NUMEROS DE LA REVISTA JAÇ
És un fet inèdit que una revista de jazz en català publiqui el
seu número 100. Nascuda ara fa 5 anys com un projecte
de risc, la revista JAÇ ha sobreviscut gràcies a l’entusiasme general de músics i programadors que per fi han trobat
un mitjà que els té en compte i que parla d’ells. “Cuadernos de Jazz”, la revista estatal amb més repercussió sempre ha ignorat el jazz fet aquí. O.A
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
14
ARTICLE 1
C
om passa amb la truita de
patates, amb les opinions s’ha
d’anar sobrat.
Aquest número de Nativa és un
número rodó i l’hi hem canviat l’estructura. Hem fet quatre articles,
que es plantegen l’estat de les
coses de forma molt especulativa
amb uns col·laboradors especials
que saben molt bé com fer-ho. I es
que, quan va començar Nativa, el
2002, hereva de Badmusic, lo
important i necessari era parlar de
l’escena local. Ara, que ja rep força
atenció, creiem necessari parlar de
l’us que fem de la música. No
podem donar les coses per sabudes ni conformar-nos al parlar de
la cultura en termes econòmics a
anuaris, o de tendències en butlletins setmanals.
Aquests quatre articles han
intentat reflectir algunes de les
preguntes que ens fem normalment a Indigestió. Victor Lenore ha
intentat desentranyar quina es la
relació entre música i llibertat.
Nando Cruz, s’enfronta a un tema
que tenia ganes de pensar, el futur
digital en la música. I Jordi Oliveras ha escrit sobre polítiques culturals en col·laboració i diàleg amb
diferents persones que treballen de
prop. Luis Hidalgo qüestiona, sempre amb ironia i humor, que el concert en directe sigui la millor manera d’escoltar i sentir música. Al
final de cada article hem afegit l’opinió de lectors que han contestat
una serie de preguntes relacionades amb aquests temes, i com
sempre, mai defrauden.
¡Bufff!
¡Folio!
x
La digitalització
i el futur de la música
Q
ualsevol intent de preveure quin serà el futur de la música pot quedar ridiculitzat
amb l’aparició de noves tecnologies. Hem sigut testimonis dels canvis en els nostres hàbits de recerca i consum musical i en els mètodes de treball dels artistes
causats per la lliure circulació de cançons que va generar la digitalització d’arxius sonors.
Potser, si fem un balanç del que ja està passant tindrem més arguments per posicionar-nos
davant aquest nou ordre que tan emprenyats té uns i tan engrescats té uns altres.
NANDO CRUZ
En el darrer número de ‘Nativa’, el Ramon Faura s’enfrontava a l’etern debat de la gratuïtat de la música i dels drets
dels autors; debat etern, no perquè porti anys sobre la
taula, sinó perquè costarà tancar-lo. Començava dient que
“allò que inevitablement ha de passar mai pot debatre’s en
termes morals”. Això, no ho tinc clar. Fins i tot, diria que
avui el terme ‘inevitable’ és relatiu, ja que l’home pot causar i evitar gairebé qualsevol cosa. En teoria, l’huracà
Katrina va ser un fenomen natural, però se’n podien haver
previst i minimitzat el seus efectes. I, de fet, avui, tots
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
tenim un argument moral amb què posicionar-nos davant
d’aquella catàstrofe.
Amb la digitalització de la música passa el mateix. Hi ha
qui ho veu com una catàstrofe, encara que el seu origen
no sigui natural; bé, excepte si considerem que la cobdícia
de la industria musical a l’hora de cercar un sistema més
barat de producció i distribució és natural. I encara més
natural que el consumidor hagi après a beneficiar-se’n.
Però tenir música gratuïtament no és l’única conseqüència
de la digitalització. A continuació n’assenyalo deu més:
15
algunes que ja són una realitat, algunes que no havíem
previst i d’altres que, potser, ni es facin realitat. És sabut
que preveure el futur de la música és tan difícil com endevinar quina serà la propera cançó de l’estiu.
HI HAURÀ CONCERTS CADA DIA...
Aquesta és la primera teoria: com que els grups ja no fan
diners amb els discos han d’actuar més. Però molts dels
que abans sortien de gira amb el recolzament econòmic
de les discogràfiques ara s’ho han de pensar dues vegades més abans d’arriscar els seus diners. Prefereixen
esperar que un festival els truqui. Si analitzem l’agenda de
2009 veurem que el nombre de gires de grups estrangers
no creix. I els que venen ja estan consolidats o en eclosió.
Cada cop n’hi ha menys que s’arrisquin: si abans la venda
de discos podia indicar el nombre de gent que podria
anar-los a veure. Fer el mateix càlcul amb les descàrregues gratuïtes és més difícil. I actuar per promocionar un
disc té ja poc sentit.
És cert que aquesta nova manera d’entendre el negoci
musical suposa un retorn als orígens. Quan encara no
existia la industria del disc, els músics vivien de cantar
pels pobles. Això dóna més vida a la música, però també
genera exclusió: els que volen compondre a casa però no
volen tocar en viu, els que per la seva edat o per una
malaltia no poden desplaçar-se i, potser, els de països del
tercer món on la pirateria sempre ha existit i que, fins ara,
vivien dels discos que venien a occident. Els sortirà a
compte venir de gira?
...PERÒ DE GRUPS LOCALS
Sempre serà més barat moure’t per la teva ciutat (o pel teu
país) que pagar avions i hotels. Si les sales tenen l’agenda
plena amb molts mesos d’antelació és perquè els grups
locals no paren d’actuar, almenys a Barcelona. Potser
aviat ens trobarem que durant el curs predominaran els
concerts d’artistes nacionals i els festivals es convertiran
en l’aparador on veure els grups estrangers.
La liberalització progressiva de la música en viu està fent
que a Barcelona cada cop hi hagi més sales petites on
tocar (gairebé n’hi ha més que botigues de discos!). Sovint,
el grup té una paradeta a la sortida i ven discos. Comencen, també, a proliferar gravacions casolanes amb cobertes artesanals: edicions limitades (i fins i tot vinils) que trenquen amb l’aspecte industrial del CD. Són discos que mai
es vendran per internet, que potser et pots baixar gratis,
però que creen un vincle íntim entre artista i comprador.
CONSUMIREM MÚSICA LOW COST
Quan no tens clar si recuperaràs la inversió feta en un disc
és normal que intentis enregistrar-lo amb un pressupost
ajustat. Això ja està passant ara. Afortunadament, més
diners invertits no asseguren més talent, així que un disc
fet amb quatre euros en una habitació de Gràcia pot ser
més excitant que un fet amb sis milions en estudis de
Seattle i Berlin.
D’altra banda, una producció barata dona una sensació
d’autenticitat. Mai havia hagut tants discos on la intenció
és més important que la qualitat: són gravacions de textu-
Quin és el futur de la música amb la digitalització?
Respostes dels nostres lectors
<((( j )))> El coneixement. La tria. L’empatx.
<Albert Isnardo> Primerament, una mica d’història.
L’any 1877, Thomas Edison produeix el gramòfon (un sistema purament mecànic) i un any més tard, Emile Berliner el fonògraf (un sistema de gira-disc). Al 1935, es presenta el magnetòfon i al 1948 s’introdueix l’LP. El cassette
arriba el 1963 i a finals dels 60 apareix el disc compacte,
que no s’estendria fins a principis dels anys 80.
Això ens demostra que la música i els seus mecanismes de
reproducció no han deixat mai de renovar-se; i segurament, aquesta mateixa pregunta s’ha deixat mai de plantejar en els darrers 130 anys.
Proposo donar suport a la música de qualitat, acceptar l’evolució i aprofitar-ne els avantatges; tot i que sigui temptador caure en l’Apocalipsi.
<Albert Royo> Sóc molt optimista, és el millor que li
podia passar a l’oient. La facilitat de gravació i de distribució ha comportat un augment de la producció musical
que, conseqüentment, implicarà tenir a l’abast una gran
quantitat de propostes interessants, ràpidament i amb
facilitat.
<Pedro de Cos> “Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto
Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de
Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
16
res cutres, amb sensació d’urgència, en un ambient
casolà, etc. Ara bé, durant quants anys ens excitarà
aquesta mena de disc? No arribarà un dia que voldrem
tornar a sentir-ne un de barroc i exquisit? I què passa si
ara un músic domèstic vol donar un pas més enllà i enregistrar les noves cançons a Nashville amb músics d’estudi? Qui pagaria tot això?
Potser les discogràfiques (o empreses no necessàriament expertes en el negoci musical com ara Hear Music,
filial d’Starbucks) siguin el lloc on anar a demanar préstecs
per fer discos cars. Això ja ho deia Tom Waits fa anys: les
discogràfiques són els bancs dels músics. Es clar que ara
el risc de no recuperar la inversió és més alt i les negociacions poden ser més dures.
TOTS SEREM AMATEURS
De la mateixa manera que es tendeix a fer discos amb
pocs diners, els grups estan aprenent a fer-s’ho tot sols. Si
saps tocar el violí, el toques. Si no, no hi ha violí. O, com a
molt, truques un amic que el sap tocar. Però, es clar, t’ho
fa com un favor, sense cobrar. A la llarga, això afecta els
ingressos dels músics que viuen, entre altres coses, de
tocar en discos aliens. I quan a un gremi se li tanquen les
sortides professionals tendeix a decréixer.
Un panorama així pot convertir l’amateurisme, més que
una opció, en la única via. Si no hi ha diners per pagar professionals, si no hi ha diners per formar-se com a músic, si
la música s’ha de convertir en un hobby per a futures
generacions d’artistes que s’hauran de guanyar la vida
amb altres oficis tot quedarà en mans del talent innat (i del
software dels ordinadors).
NO VENDREM DISCOS, VENDREM EL NOM
El patrocini és la via directa per obtenir diners. Fins fa uns
anys aquesta opció només la contemplaven els artistes
comercials. Ara ningú la descarta. Hi ha indies que vesteixen texans Levi’s per sortir en revistes i altres que graven
en exclusivitat per al CD del ‘Dia de la Música’ de Heineken (com si el Dia de la Música fos seu!). Es clar, cadascú
juga en la seva lliga: mentre Rosario Flores anuncia Nocilla, Violadores del Verso toquen a l’Espai Movistar, Jeremy
Jay fa un concert exclusiu a la carpa Ray Ban i Senior i el
Cor Brutal fa publicitat del restaurant d’un amic al seu CD.
Fer-se l’autèntic en aquest clima tan viciat és un suïcidi
per a qualsevol grup.
I aquestes només són maniobres a cara descoberta. El
que s’acorda als despatxos no ho sabrem mai, però ja hi
ha agents oferint que grups com Pussycat Dolls esmentin
una marca en la tornada o el títol d’una cançó per diners.
Fins i tot en aquesta xarxa dels sense contracte que és
myspace es treballa en fórmules per fer que els grups
entrin en la roda del patrocini i els ingressos addicionals
per presència en anuncis, pel.lícules, videojocs...
VIUREM DAVANT L’ORDINADOR
Hi ha estudiosos que diuen que els grans canvis musicals
són fruit de grans evolucions tècniques: l’electrificació de
la guitarra va dur el rock, el sample va dur el hip-hop, els
sintetitzadors van dur les músiques electròniques... La
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
digitalització no ha generat cap estil, però sí una nova
manera d’escoltar la música (reproductors lleugers, telèfons mòbils...) i, sobre tot, de rebre-la.
L’ordinador ja és una font principal d’informació i porta
d’entrada de gairebé tota la música que sent molta gent
(quasi sempre, mentre fa altres coses). Ara que cadascú
pot ser el seu propi prescriptor musical, les cançons directes i d’impacte immediat tenen un clar avantatge en l’infinit
magatzem d’internet. I això ja condemna les cançons de
cinquena escolta.
SAQUEJAREM ELS MAGATZEMS
Al magatzem de les discogràfiques hi ha un fotimer de discos descatalogats dels darrers 60 anys. Són gravacions
que podrien enriquir la vida a molta gent i servir d’inspiració de nous artistes, però com que reeditar-los no és rendible econòmicament segueixen allà tancats. Els blocaires, especialitzats en mil i un estils del món, estan
digitalitzant aquests vells vinils i els estan penjant a la
xarxa. Així, músiques que aviat haurien quedat definitivament oblidades poden viure una segona oportunitat. Tot
un regal per artistes que van ser considerats massa
avançats o, simplement, uns penjats, i que, amb la sensibilitat dels nous temps poden veure revisat el seu cas.
CENTRIFUGAREM ELS ESTILS
La velocitat amb què viatja avui la música fa que estils que
encara estan prenent forma es facin servir d’ingredients
per a noves barrejes. És com tenir milers de científics treballant en els resultats del dia anterior d’aquesta infinites
xarxa de laboratoris: les combinacions són encara més
infinites. Si Mulatu Astatke va haver d’anar a estudiar a
Anglaterra, descobrir el jazz a Boston, formar un quintet
de jazz a Nova Iork i tornar a Etiopia per exposar el seu
invent, l’ethio jazz, avui un jove de Veneçuela pot baixar-se
un arxiu de dubstep, tantejar connexions amb els ritmes
magrebins, donar-hi el seu toc llatí i, en deu dies, tenir llesta i penjada la seva rèplica. Qualsevol cançó pot generar
milers d’idees que poden envair la xarxa en qualsevol
moment.
CANVIEM ELS FILTRES DE LA MAQUINÀRIA
Pel que fa al negoci, sembla que canviem de model, però
només canviem els filtres. Abans hi havia multinacionals
del disc. Aviat la música circularà només per canals controlats per empreses de telefonia i sistemes operatius per
als quals les discogràfiques seran simples proveïdors de
continguts. La resta d’artistes escampats pel planeta que
vulguin treure algun rendiment de la seva música mitjançant la venda digital a botigues com iTunes s’hauran de
posar en mans dels intermediaris que ara ja gestionen
aquest negoci.
Canvien els noms de les empreses, però el cotarro és el
mateix: hi ha uns artistes, uns consumidors i els propietaris dels canals que connecten a uns i altres. Tot i que
pugui semblar que el panorama ha variat molt, amb la
digitalització el negoci de la música segueix en mans dels
mateixos: que no són els artistes si no els distribuïdors. El
creador segueix amb el cul a l’aire.
17
ENS OFEGAREM EN MÚSICA
Caldria un estudi per determinar si la liberalització de la
producció musical és la causa directa de què Catalunya i
Espanya estigui vivint una època tan creativa. (Tanmateix,
algú hauria d’estudiar perquè Jamaica, on durant anys no
ha hagut cap legislació en matèria de drets d’autor, és un
dels països que ha generat més música). Però el cert és
que avui es fa més música que mai.
Fins i tot això és mal vist per la indústria (que critica la
manca de filtres de qualitat), periodistes (desbordats per la
quantitat de llançaments) i músics (acollonits per l’augment de competència). Òbviament l’opinió de tots aquests
sectors està condicionada pel seu paper. Els primers haurien de pensar que potser tot això ha passat perquè els filtres de qualitat no funcionaven, els segons han d’entendre
que ja no té sentit abarcar-ho tot i els tercers saben perfectament que si algú no es compra el nou disc d’U2 no és
perquè han aconseguit de franc el de Taràntula.
Però aquí qui ha de dir si té cap problema en tenir a l’abast més música de la que mai va imaginar i mai podrà
sentir serà el consumidor. Ja hi ha qui apunta que la gratuïtat serà pels que tenen més temps que diners i que les
coses de pagament seran pels que tinguin més diners que
temps.
Posem-nos ara a l’any 2051. La revista ‘Nativa’ celebra el
número 250 i els músics veterans són aquells que fa més
de 40 anys van debutar beneficiant-se de la ‘inevitable’
lliure circulació de la música. Els seus ingressos no arriben
dels drets d’autor ni de la venda de discos si no dels concerts. N’hi ha que segueixen tocant amb 75 anys perquè
mai van poder signar sucosos bisnes extramusicals. Res
de nou, és el que feien a principis del segle XXI els vells
bluesmen i els mestres jamaicans que mai van tenir un
contracte digne. La diferència és que llavors va ser la
industria del disc qui els va robar el dret a una jubilació
digna i aquest cop és una decisió voluntària.
Potser aviat començarem a veure l’explosió de llibertat
associada a la digitalització de la música com un ‘pan para
hoy y hambre para mañana’. El dels músics ha estat tradicionalment un dels gremis més mal tractats per la societat.
Ha costat dècades de lluita obtenir respecte, professionalització i drets. Que l’antic model monopolitzat per les discogràfiques fos injust no significa que el nou sigui més
beneficiós. Potser s’està dibuixant un futur on la música
serà cada cop més rica i el músic serà cada cop més
pobre.
Ningú pot arrufar el nas davant una expressió tan
engrescadora com cultura lliure, però no està de més
mostrar certes reserves davant qualsevol revolució adjectivada amb el terme lliure; és, de llarg, el més pervers dels
nostres dies. I quan és converteix en sinònim de gratuït,
encara fa més por. De moment, a mi em segueixen faltant
arguments morals per defensar la gratuïtat de la música
quan jo cobraré fins i tot per escriure aquest article.
tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir”.
Visto con algo de antelación, como rebelde replicante y
desprogramado, tengo a bien comunicaros, que independientemente del medio, lo digital binario ya es historia. Al
final, lo que cuenta no es la forma ni el formato, sino el
mensaje, así como su intencionada interpretación. Lo que
sí es cierto, es que desde la irrupción de los unos y ceros y
su tráfico incontrolable, el paradigma de la música retorna a su origen: mutando la relación entre uno y varios de
finales del extraño siglo XX, a una relación entre varios,
directamente. Recuperar la ejecución cotidiana de la
música sin el afán de la gloria, supuso el punto de apoyo
que Nietzsche anunció en su prodigiosa teoría del superhombre. Aquí el resultado: nosotros, los replicantes conscientes, dignos herederos de Prometeo.
<Javier Boned> No hay cambio alguno por la digitalización, porque esto no tiene relación directa con la música.
¿Va a acabar la pintura por que se puedan digitalizar los
cuadros? ¿Ha cambiado sustancialmente en algo la fotografía por razón de la digitalización? ¿Y la literatura? ¿Y
la poesía?
<Tomas Rubí Camprubí> Un futur infinit. La música beu
del passat, copia el què ja està fet i continua evolucionant,
no hi veig cap mort possible. La música és un encontre
constant entre cultures, llenguatges, idiomes, vivències,
experiències... El dia que ja s’hagin esgotat totes les trobades possibles, els extraterrestres mesclaran les havaneres
amb la música d’arrel tradicional de Júpiter. Em sembla
que el suport, sigui digital o d’una altra mena, és poc
important, només n’és la plataforma.
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
18
Optima
¡Qué horror!
x
ARTICLE 2
¿
NADA
COMO EL
DIRECTO?
N
os atreveremos con todo, pero jamás con la música en directo. Si existe
hoy en día un tótem más incuestionable, intocable y sacrosanto, éste es
el que indica que no existe momento artísticamente más único, experiencia más irrepetible y con mayor carga de significado artístico que ese
momento mágico en el que un intérprete ejecuta ante su público la música por la
que éste se ha reunido en su entorno. Más aún, en momentos de crisis de los formatos, cuando los músicos miran como único medio de supervivencia la celebración de conciertos, la música en vivo ha devenido verdad inalterable. Pero, ¿es el
directo el momento verdadero de la música?, ¿es el único?, ¿cómo puede cambiar
este hecho el avance de las tecnologías? Hoy por hoy, las respuestas a estas preguntas aún están en el aire.
LUÍS HIDALGO
EL DIRECTO COMO GARANTE DE LA MÚSICA
Comencemos por lo más obvio, ya que ahora el soporte
se está muriendo, en todos sitios escuchamos la misma
canción: el directo salvará la música. La lógica indica que
hoy en día casi ningún músico vende discos –salvo muerte
inesperada–, y que su única fuente de ingresos son los
conciertos. Es por esto que las actuaciones han proliferado en los últimos años hasta el extremo de engordar la
cartelera con decenas de citas. La superpoblación de
conciertos y la crisis económica han obrado como freno
de la alegría que lanzó a todos los grupos a la carretera y,
al menos, la temporada estival 2009 está siendo un desastre para los grandes grupos. La pérdida del apoyo municipal, no olvidemos que los ayuntamientos son la fuente
principal de contratación en España, ha dejado muy tocadas a esas bandas que por menos de una buena cantidad
de dinero no se mueven de casa. Quizás por eso, los grupos medianos y pequeños, esos que están por debajo de
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
los 18.000 euros, están moviéndose y actuando, mientras
que los grandes nombres han visto descender de forma
alarmante su contratación. La pregunta es ¿hasta cuándo
puede un país como España mantener a tantos músicos
en la carretera?, ¿cuando se saturará el mercado?, ¿existe
público real para tantas bandas?
Esas son preguntas que deberán responderse mientras
los grandes festivales se hacen con el control de las agendas de multitud de grupos o, al menos, de los extranjeros.
Con las salas perdiendo, de forma paulatina, programación, hecho incontestable en Barcelona quizás con la
única excepción del “Apolo”, los festivales solicitan sus
estrellas y artistas de mayor reclamo en unos períodos en
los cuales no pueden actuar en el país. El resultado es que
hay muchos grupos extranjeros a los que ya sólo se puede
ver en festivales. Este hecho entraría en contradicción con
la máxima que indica que los conciertos irán a más con la
desaparición del soporte, ya que hoy por hoy, los concier-
19
tos de bandas de perfil alternativo han disminuido. Así
pues, el directo no garantiza grandes cosas.
Otra cosa es lo que debería ocurrir con las salas más
pequeñas, esas que se encuentran en la frontera del bar
musical y que abren sus puertas al músico sin que necesariamente sea famoso o, mejor aún, sin que ni tan siquiera desee ser profesional. Sólo la existencia de estos locales, garantes de la afición por la música en directo y vivero
de nuevos artistas, ofrece vías de superación de la encorsetada situación de la música en directo en Barcelona. Y
cito Barcelona porque consta que Madrid, que tiene
menos salas con equipamientos homologables, gana por
goleada por lo que se refiere a “garitos“ donde se puede
escuchar música en directo.
JUEGO EN LA DISTANCIA
Pero no es este el tema central de una reflexión a vuelapluma sobre lo que el directo nos deparará en el futuro más
inmediato. Una tontería como otra cualquiera que a nadie
se le escapa: los adolescentes de hoy en día no necesitan
verse y estar juntos para disfrutar. A diferencia de otras
generaciones no demasiado lejanas en el tiempo, los jóvenes de hoy en día se conectan por medio de la red, establecen relaciones virtuales y juegan y se relacionan sin
necesidad de compartir un espacio físico. Esto resultaba
impensable hace escasamente 25 años, cuando para
socializarse no había otros espacios que las discotecas,
los bares, los cines o, simplemente, calle. Hemos aceptado
estos cambios sin pensar en las consecuencias que ello
puede comportar. Sí, es cierto, pensar en estos términos
puede ser, de hecho es, pura especulación, pero ¿por qué
un chaval que juega a Call OF Duty en línea con un coreano
y un finlandés ha de acabar pensando que un concierto
será más guai si está rodeado de colegas que sudan a su
alrededor? Quizás eso ocurra sólo si sabe que hay personas del otro sexo presentes en la sala. Abundando en lo
virtual, puede tenerse en consideración que el incesante
avance de la tecnología podrá ofrecer en un período de
tiempo más o menos corto dispositivos capaces de grabar
y reproducir en vídeo y audio espectáculos que ya no
necesitarán la presencia física para experimentar las sensaciones que para otra generación sólo se vivían estando
en el lugar. Y es que es un verbo cuyo sentido parece lógico que cambie a medida que la tecnología aumente nuestra vinculación virtual. De hecho, la proliferación de conciertos virtuales en la red resulta cada vez más notoria.
Pero estas especulaciones forman parte del futuro, si es
que llega en esta forma. El presente, ese que marca el
contacto físico como elemento central, permite otras reflexiones. Porque, aun contando con que la presencia en el
mismo lugar que el artista sea positiva y estimulante por
definición, cabría preguntarse el por qué de este plus. En
muchos casos la respuesta iría más vinculada a cuestiones antropológicas y/o derivadas de la mitificación de los
artistas que del propio hecho artístico en sí. ¿Ver a Bon
Jovi en un estadio tiene efectos artísticos positivos porque
sí, por definición? No hablamos tanto de artistas que usan
las masas en su favor, caso Bruce Springsteen o, en
menor medida, de unos ACDC que resultan más ardoro-
Què prefereixes, escoltar música en viu
o música enregistrada?
Respostes dels nostres lectors
<((( j )))> En viu a casa, seria perfecte.
<Guillermo Martorell Casanovas (músic compositor)>
Depèn de l’ús que se’n faci, del tipus de música o d’artista
i de les possibilitats d’enregistrament i d’edició. Fa ja molt
de temps que, a més del paper inicialment assignat a la
gravació com a reproducció d’una actuació en viu, reconeixem el seu paper com a expressió d’art per sí mateixa.
Aquesta emancipació es materialitza en formes molt
diverses: gran part de la música electroacústica existeix,
només, en una gravació i un grup de Pop pot utilitzar tècniques que, més tard, no podrà –o no sortirà rentable–
reproduir en les seves actuacions. D’altra banda, moltes
gravacions de música clàssica, o d’alguns cantautors, pretenen ser reproduccions fidedignes d’allò que s’esdevé en
una actuació en directe.
Personalment, depèn del grau d’emancipació que adquireix la gravació. Al capdavall, si la intenció no és cap altra
que reproduir una actuació en viu, és preferible escoltar
l’original en directe, oi? Tot i que, és possible trobar-nos
un original que no estigui a l’altura de la idea transmesa
per la gravació, normalment és un treball meticulós i molt
elaborat. Caldrà analitzar cas per cas!
<Albert Isnardo> L’ànima de la música és dins la música.
Deixem-ho clar. Ara bé, jo he optat sempre pels CD (ni
pels vinils ni per les descàrregues). Per diverses raons:
per la qualitat del so, l’emmagatzematge, els dissenys, les
botigues de discos,... A més a més, pots gaudir de la companyia musical en qualsevol moment, tu esculls què vols i
quan ho vols. Tot i que reconec que l’ànima de la música
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
20
sos e impactantes en la formulación de su Rock primitivo
cuanta más sea la gente que menea la cabeza, sino de
artistas que simplemente actúan ante más gente porque
son populares y no efectúan cambios sustanciales de
espectáculo por este hecho. Pensar que ese momento
resulta musicalmente más interesante que escuchar el
disco en casa o en el mp3 es, cuando menos, aventurado.
valorar la reciente visita de U2 a tenor de las molestias que
sus ensayos causaron a los vecinos, ¿no será hora de que
se comience a reconsiderar lo que significa “tocar en
directo“ a estas alturas de siglo? ¿De qué ha servido la
música electrónica si no es, entre otras cosas, para iniciar
una reflexión en la que el mérito no esté solamente vinculado a valores que ya existían en tiempos de Mozart?
¿GRANDE O PEQUEÑO?
Por contra, suele establecerse de manera automática que
a medida que disminuye el tamaño del recinto aumenta la
comunicación y la espontaneidad. Cierto, pero no se debe
olvidar, que los propios artistas utilizan de forma tópica el
asunto del tamaño, arguyendo lugares comunes como A)
“la proximidad”, B) “el calor del público“ o C) “la percepción de las miradas”. Estos argumentos, en ocasiones utilizados por quienes no tienen más remedio que actuar en
lugares diminutos, pueden ser desmontados porque A) un
escenario siempre marca distancias –las distancias son
siempre relativas y en la mayor parte de los casos mentales
o simbólicas–, B) porque ese calor pocas veces afecta de
verdad al guión de un concierto y, en todo caso, quizás den
más calor 100.000 personas que 10 y, finalmente, C) eso
de la mirada no se sostiene si hay un solo foco encendido
–todos sabemos que los artistas no suelen ver nada debido a la luz que les ilumina y deslumbra–. Por eso, el manejo
de las giras “de teatro“ o de las distancias cortas suele ser
bastante artero. Por añadidura no resulta razonable despreciar los grandes recintos, en los que se gana esa pasión
derivada del sentimiento gregario y social de la raza humana. Formar parte de una masa puede no permitir que uno
se signifique, pero si se pierde la individualidad de vista, se
ganan muchas otras cosas. Por eso podría resumirse que
cada uno puede optar por recintos grandes o pequeños
como espectador pero, al mismo tiempo, habremos de
aceptar que cada uno de ellos tiene sus ventajas y desventajas, y los grandes no son malos por definición pese a que
requieren una determinada estética y perjudican los estilos
y artistas de carácter más intimista.
SUENA COMO EL DISCO
Por otro lado, la industria del directo ha ido evolucionando
hasta el extremo que también hoy resulta aventurado vincular necesariamente el concierto con la improvisación. Se
suele hablar de artistas que improvisan no tanto cuando
estos interpretan de distinta manera sus piezas, sino porque simplemente no hacen cada noche el mismo repertorio. Eso ha acabado siendo la improvisación. No hablamos
ya de un Charlie Parker que cada noche sonaba distinto al
hacer piezas distintas, sino de un artista que no se repite
en su repertorio. Y de estos hay más bien pocos, porque
cuando se comienza una gira, el repertorio apenas suele
variar de inicio a fin. Eso de que el artista se retroalimenta
con la reacción de su público deberíamos de ponerlo en
cuarentena o dejarlo vinculado a los espíritus más hippies.
En realidad, los conciertos en directo están tan pautados y
tienen un ritual tan asumido que cuestiones como el bis, la
petición de que el público coree las canciones o los saludos del artista hacen de los mismos una mecánica realmente anodina. Eso por no citar aquellos artistas que por
repetir repiten hasta los chistes.
Por otro lado, en muchos casos la interpretación que se
hace de los temas no difiere en exceso de la que ya se
puede escuchar en el disco. Puede que en este caso nos
encontremos con un sabio de la vieja industria, que se
sentía reconfortada cuando los artistas hacían sus temas
de forma que evocasen a los discos, facilitando así su promoción. Hoy queda claro que el disco es una mera excusa
para salir a la carretera y que nadie piensa en vender
soportes sino entradas. Aún con todo sea por no correr
riesgos, sea porque los gustos del público son conservadores y prefieren escuchar las canciones tal y como las
han memorizado, sea por mera vagancia, no se suelen dar
muchos casos de reinterpretación de una pieza cuando
ésta llega al escenario. Por lo general, suena más o menos
como en el disco y esta fidelidad produce placer en las
grandes multitudes, que ven recreados en público sus
recuerdos hechos canción. Por otro lado, no podemos
olvidar que en el caso de las grandes giras, los montajes
son tan sofisticados que no hay literalmente espacio para
la variación, ya que cada canción tiene un efecto, una iluminación o una coreografía. Y entonces no estamos ya
hablando tanto de música como de un espectáculo.
¿TOCO O LA MONTO?
De lo que no hay duda es que en los escenarios enormes
resulta más disimulado el uso de recursos que refuercen al
artista en sus prestaciones. De Madona siempre se ha
comentado que puede usar playback porque de otra
manera no podría correr tanto por el escenario. Los Stones de la última gira resultaron un pequeño fiasco simplemente porque por razones biológicas Mick Jagger ya no
puede correr, tocar la armónica y cantar a la vez. ¿Es lícito
el uso de estos recursos? La pureza tradicionalista indicaría que no, pero hay casos que merecen la pena ser valorados. Por ejemplo, el de Pet Shop Boys, una banda
cuyos espectáculos, concebidos como vinculación entre
música e imagen, son excelentes muestras de adaptación
del concierto a los nuevos tiempos. Ante un despliegue de
imaginación y talento como el que suelen ofrecer Neil Tennat y Chris Lowe, ¿resulta pertinente preguntarse qué porcentaje de lo que suena está pregrabado? Y si, como
parece, hacerse esta pregunta tiene el mismo sentido que
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
¿MATA EL ESPECTÁCULO A LA MÚSICA?
Hablemos, pues, del espectáculo, elemento que ha ido creciendo en importancia hasta sepultar a la música que lo
sostiene. El ejemplo más palmario sería el de la reciente
gira de U2, promocionada como si fuese un circo (el mayor
espectáculo del mundo) y valorada por la prensa apelando
de forma exclusiva al tamaño del montaje. En cierto modo,
21
també és (no ens n’oblidem) dins el músic; és per això
que la música en viu mereix un suport especial, és quan
l’artista es presenta davant del seu públic.
<Jordi Fernández Sánchez > Uno de los poderes que atesora la música es el de aliviar un día gris. Entonces pongamos por caso, que uno se despierta un martes con
ganas de mandarlo todo a hacer puñetas y recuerda, con
rabia, que el viernes viene a tocar a la ciudad un grupo
que le gusta mucho. Tal pensamiento le alegra un poco,
pues sabe que ese puede ser un gran día. Pasan varios
minutos y los sentimientos con los que comenzó la mañana, de cierta impotencia, vuelven a apoderarse de él. Decide intentar animarse escuchando música y, al mismo
tiempo, recuerda que tiene un par de CD de ese grupo que
le gusta tanto. Decide escucharlos, en concreto, pone el
disco con el que los descubrió. Y ¡Zás! Ocurre. Se pone,
aunque sea por un rato, de buen humor. ¿Queda contestada la pregunta?
Ahora que lo pienso, que gran idea, la de programar conciertos a la hora del vermut...
<Albert Royo> Jo en gaudeixo de qualsevol manera. Hi
ha gravacions molt ben fetes i concerts amb bona acústica
on els músics i el públic mostren una bona actitud. En tot
cas, tinc una clara tendència a escollir música en viu poc
convencional, contundent i física; trobo que omple més,
ja que som allà. A casa, escolto de tot, pràcticament.
<Pedro de Cos> Lo de las sardinas es un problema complejo. De hecho, es una de mis obsesiones. La apertura de
una lata siempre esconde un misterio: ¿Como harán para
meterlas allá, en parejas, como dormidas entre sábanas
de balsámico aceite o de rojo escabeche? ¿Y qué decir de
ellas, en el mercado, relucientes y frescas, cercanas a
infundir el temor de un salto que las lleve hasta el puesto
de las legumbres cocidas? Hablo de regresar a casa a las
siete de la mañana con media docena larga de sardinas
por cabeza y homenajear a los dioses con una hecatombe
de aceite templado, pan y vino; hablo de un domingo a la
tarde, de repartir a las durmientes junto a espárragos
blancos o humildes puerros. Es el ritual el que cambia, no
el abisal don del dios Neptuno.
<Javier Boned> La música en directo, aunque no sea de
calidad excepcional, tiene valores que provienen del
hecho circunstancial de ser en vivo.
Bono y compañía consiguieron convertirnos en unos Paco
Martínez Soria mirando los rascacielos de Manhattan y, de
paso, lograron que se ocultasen disfunciones tan garrafales
como que el escenario giratorio no giraba, que centenares
de personas situadas a su espalda sólo les vieron la nuca y
que, en general, el grupo se mostrase incapaz de llenar de
contenido aquel desparrame de medios. Fue un claro ejemplo de cómo el montaje se convierte en dueño y señor de
los escenarios. ¿Es ese el activo de un concierto?
Que conste que tampoco es mi deseo ir al otro extremo:
manifestar que sólo la música importa. Cuando lo que
vemos apela a miles de personas, parece casi imprescindible ofrecer alimento visual que complemente el mensaje
sonoro. Las canciones y la interpretación siguen siendo centrales, pero a medida que aumenta el tamaño de los locales
el espectáculo gana importancia. Ocurre que debe existir
una vinculación entre la música y la pirotecnia que no siempre se establece o, mejor dicho, que sólo algunos artistas
saben establecer. Entonces, las reflexiones han de ampliarse a todo el montaje y la visión ha de ser totalizadora. En
algunos casos la presencia en el lugar aumenta el cúmulo
de sensaciones que alcanzan al espectador, enfebrecido
por el contagio de una multitud cercana al paroxismo.
¿Es entonces el concierto grandilocuente y enorme el
único que justifica el pago de una entrada? No, por supuesto, pero sí parece ser el único que provoca unas sensaciones audiovisuales imposibles de reproducir en casa. Quizás
por aquí viene esa campaña promocional de los U2, quienes, como muchos otros artistas, han convertido sus giras
en eso que ahora se llama evento, término que en castellano significa eventualidad, hecho imprevisto o que puede
acaecer; sin embargo, en el español de algunos países latinoamericanos significa suceso importante y programado,
de índole social, académica, artística o deportiva. No hace
falta indicar de dónde hemos tomado el significado.
La cuestión es que el mundo está cambiando ante
nuestros ojos y bajo nuestros pies, pero nosotros seguimos aferrados a verdades que no necesariamente resultan
inalterables. Sin que de nada de lo antedicho el abajo firmante esté seguro, sí que forman parte de una constelación de dudas que no se resuelven afirmando que no hay
nada como el directo.
<Tomas Rubí Camprubí> M’agrada molt escoltar música
a casa. És quan la gaudeixo més ja que, per a mi, escoltar
música esdevé una mena d’activitat mística, de reflexió,
de desconnexió o de disbauxa personal. Pel que fa als
directes, és la formula perfecta per fer especial una vivència social, per fer festa amb coneguts i desconeguts, per
convertir un acte de consum en un acte de benestar personal i social.
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
22
ARTICLE 3
¡Comic Sans!
¿¡Será imbécil!?
x
POLÍTICA CULTURAL?
PREFEREIXO QUE M’EXPLIQUIN UN CONTE.
L’objectiu principal d’aquest article és analitzar
si hi ha algun argument que expliqui perquè són necessaris
els esforços i les inversions en cultura si la gent que ens dediquem
professionalment en aquest camp podem resoldre aquest problema. Un problema que
arrosseguem eternament quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, no sé
si hi ha una bonica història per convèncer sobre la necessitat de conselleries, ministeris,
àrees de cultura i institucions culturals que rebin diner públic.
JORDI OLIVERAS
Aquest article no s’havia d’escriure així –tenia un altre pla–
i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo.
Des d’Indigestió participem, d’una manera o altra, de la
fireta cultural, i quan parles d’una cosa des de dins és fàcil
que la perspectiva no sigui l’adequada, el llenguatge
massa endogàmic i la llibertat condicionada. En tot cas,
aquí estem.
Sent com sóc, un literat, parteixo de la base que les
paraules són importants, que una explicació clara és un
compromís, que quan algú explica perquè fa les coses, i
no només allò que fa, és més fàcil adherir-s’hi o no, detectar incoherències entre el que es diu i el que es fa i contribuir-hi per millorar-les. Sóc dels que voldrien una història
bonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cultura i per la música que, més enllà de traduir-se en el
moviment de molts euros, donés sentit a unes actuacions
impulsades des del poder polític i, millor encara, fos un
projecte més col·lectiu. Més promeses i menys realitats,
com deia aquella pintada. Paraules, i no fets.
Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada una
iniciativa seva com a ministre de cultura al Brasil perquè
tractava de crear una agència del cinema que el regulava
des del punt de vista del bé comú i entrava en conflicte
amb la indústria. Enyoro que aquí s’expressi un projecte
amb aquesta claredat d’idees i es generi un conflicte d’aquesta mena. Bé, de conflictes n’hi ha hagut alguns. Per
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
exemple, el cas del Centre d’Art Santa Mònica, les noves
mesures per la música del Departament de Cultura o la
queixa per l’absència d’un representant del sector musical
al Consell de les Arts, però penso que cap d’ells ha revertit
en un debat suficientment interessant, que vagi més enllà
del conflicte entre interessos particulars.
Sovint, es fa bandera de la manca de discurs. Penso,
per exemple, en les conclusions d’unes jornades recents
sobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa gala
de no voler un model global. Ser poc clar és una bona
manera de no barallar-se amb ningú, però no ajuda a
avançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però no
s’expliqués.
En altres casos sí que n’hi ha de discursos. La redacció
d’aquest article coincideix amb un moment en què l’alcalde
de Barcelona està mostrant entusiasme per l’activitat cultural i anuncia, per exemple, la tercera industrialització de la
ciutat a través del sector audiovisual. No és un fet aïllat. La
idea que la cultura pot ser un motor de l’economia en la
societat del coneixement és un dels arguments que s’expressen amb més freqüència per defensar la inversió cultural. Sovint s’acompanya d’una idea que s’ha posat de
moda i que entén les ciutats com una mena de gran empresa i ratifica el sector cultural com un dels elements que en
millorarà la producció. Aquí el discurs és una ocasió per
manifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la
23
subordinació a l’economia és molt clara, es perd l’impuls
de la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l’economia no és tota la cultura. El relat que busquem hauria
de poder defensar la cultura per sí mateixa.
Tampoc és fàcil il·lusionar-se participant de les veus crítiques. No es tracta d’apuntar-se al carro de titllar els polítics
del més gran dels mals, de la corrupció del poder i de tots
aquests tòpics; ni a la demagògia de “si ens ho deixessin
fer a nosaltres tot aniria molt millor”. No ho penso així. Estic
convençut que el mal anomenat “sector cultural“ pateix
d’aquesta mancança d’una bona història. Quan es fan des
de l’àmbit privat els arguments no acostumen a anar més
lluny de l’autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que el
sector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que el
públic per defensar el traspàs de recursos públics al privat,
sense entrar en massa detalls de dades o d’objectius no
econòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sector cultural donant per fet que aquest és bo i necessari i
sense donar massa explicacions dels beneficis culturals
que aporta a la societat. I si ens apropem més a la base
(artistes individuals, petits col·lectius,...) la gent no està per
complicacions en el discurs i té molt clar que la seva tasca
és necessària i mereix un recolzament.
La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és que
els que pensem que calen accions pel suport a la cultura
tenim molta feina a fer per explicar quines són aquestes
necessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confondre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials,
d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nom
d'una expressió que encara compta amb una imatge noble,
el que només són interessos particulars.
Potser caldria acabar recordant que, així com la música
existiria encara que no hi hagués la SGAE, la cultura també
ho faria encara que no existissin els professionals de la cultura: gestors, polítics, artistes, etc. I si no fos així, si la manca
de professionals la fes desaparèixer, no seria tan greu: voldria dir que s’hauria convertit en una activitat innecessària.
Agraeixo a en Julian Figueres, a l’Esteve León, al Ferran
Farré i al Nei Torrell, que m’hagin ajudat a arrencar aquest
article. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenen
molt a veure. Si no és així, segur que jo no he sabut transmetre correctament les seves aportacions.
L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DISTORSIONA EL MERCAT
DE LA MÚSICA?
Nei Torrell (Associació Anima’t. Tarragona)
És evident que l’administració ha generat inflació en el
sector, a més d’haver destruit una bona part de la indústria
precària i dels circuits que existien. L’administració hauria
de deixar de fer una programació de caràcter efímer i propagandístic i passar a generar ‘escenaris’ per a que el
sector creixi per ell mateix. El model clàssic de les polítiques culturals basat en un triangle equilàter on en els tres
angles hi ha la producció pròpia, l’exhibició i la formació
només es troba als manuals.
Hi ha dos casos que exemplifiquen a la perfecció allò que,
al meu entendre i des d’una perspectiva rural, ha passat.
1. Al meu poble, els equipaments culturals privats (com
els ateneus) programaven diferents orquestres que entretenien la gent del poble durant les festes. Els socis compraven l’entrada amb dret a cadira, un cartró de galetes i
una ampolla de Rondel i podien ballar i socialitzar-se
sense estridències. Amb l’arribada de la democràcia i les
polítiques culturals públiques intervencionistes que volien
recuperar el carrer per als ciutadans, les entitats i la indústria es van haver d’adaptar a aquesta nova situació. Les
administracions públiques van passar a ser el principal
agent del joc cultural. El cas és que ara les orquestres de
ball actuen a les places públiques d’accés lliure i sovint es
regala menjar i begudes alcohòliques; la cultura del ball ha
passat a un segon terme i els preus han crescut fins a
xifres inabastables pel sector privat. És curiós el paper de
l’administració, que rebaixa continguts amb la clàssica
fórmula del pa i el circ. Segurament, amb l’edat m’he fet
classista i demagògic, però ho veig així.
2. Amb la irrupció de la Nova Cançó va passar més o
menys el mateix que amb el que ara anomenem música
popular. La implicació de la societat civil va ser impressionant i va engendrar la llavor d’un circuit musical de base
sobre el qual s’hagués pogut construir un circuit estable.
Novament, la intervenció de les administracions públiques
va ser catastròfica. Ara, per la festa major de qualsevol
poble es fa un concert al pavelló, els ajuntaments programen un grup musical de moda per tal que tots els joves de
la comarca vinguin a beure i a pixar-se al poble. Torno a
ser demagògic, però no entenc l’interès cultural de propostes d’aquestes característiques que acaben consumint
els pressupostos públics sense crear públic, emocions i
valors culturals que ens millorin com a ciutadans.
Esteve León (membre del C.A.T.)
En els temps que corren, ja ho veiem prou: la influència és
limitada i, en tot cas, és l’administració la que acaba patint
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
24
les regles del mercat, també del cultural. Tot i que a mi no
em sembla pertinent i, de fet, no ho faria, comprenc que,
quan l’administració fa de programadora o promotora
musical i vol contractar un artista o grup d’èxit, entrin en
funcionament les lleis de l’oferta i de la demanda. Solució:
que l’administració no faci mai aquest paper; si el mercat
no ho fa, l’administració tampoc. Això és fàcil de dir i, en
molts casos, difícil de destriar. Quin és l’interès públic?
L’accessibilitat, la llengua, la qualitat, la promoció d’una
ciutat o d’un territori, la defensa de les minories? És més:
què és el “mercat normal“? En ell, el desequilibri entre l’oferta i la demanda genera les plusvàlues. Ens agradarà o
no, però és així. No crec tampoc que cap administració
que caigui en el parany de programar grups de moda que,
sobre el paper, garanteixen èxit de públic ho faci amb la
voluntat oculta de subvencionar genèricament el sector
musical. Ho fa per altres motius que caldria analitzar.
Ferran Farré (tècnic de cultura, i artista)
L’opció de pagar als artistes preus superiors a la seva valoració “de mercat“ és una pràctica que distorsiona i cal combatre-la quan l’artista ja té un preu de mercat. Però cal mantenir una opció perquè l’administració posi recursos perquè
artistes que no tinguin mercat també puguin actuar.
Per què s’haurien de destinar diners públics
a la música?
manera “els gustos i els interessos“ satisfets amb diners
públics anirien variant.
Respostes dels nostres lectors
<Luis Arbuniel> Se nos ha educado bajo la letanía de que
el Estado tiene como misión redistribuir lo que el mercado desequilibra. Bajo esta premisa es lógico que el Estado
invierta en música, siguiendo el camino trazado, en las
sociedades del bienestar, en servicios tales como la educación, la sanidad, las comunicaciones, los transportes, la
agricultura, la industria, la navegación aérea-terrestremarítima, la pesca, el comercio, la vivienda, los sindicatos, partidos políticos, asociaciones de vecinos, plataformas contra la guerra, ONG, AMPAS, grupos en lucha
contra la droga, radios, televisiones, diarios de hoy, de
ayer y de mañana, iglesia católica, conferencia episcopal,
gabinetes de asesoramiento externo, museos, recalificación de estadios de fútbol, parques y jardines, Port Aventura, Tibidabo, Feria de Abril, fiestas de Gràcia, Patum de
Berga, colles sardanistas, minas de carbón, centrales
nucleares, medio ambiente, fundaciones económicas, fundaciones políticas, fundaciones bancarias, fundaciones
cajas de ahorro, planes parciales, planes imparciales…
<((( j )))> No és una obligació, però es pot fer quan la
música ajuda a sentir-se millor.
<Albert Royo> Principalment, per donar suport i promoure propostes musicals que no estiguin impulsades des
d’altres organismes privats (discogràfiques, sponsors...).
Però ja que els diners públics provenen de persones físiques, amb els seus gustos i els seus interessos particulars
(sense detallar quins són), els encarregats de decidir els
diners que es donen a músics o entitats haurien de canviar periòdicament (cada any, per exemple). D’aquesta
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
<Pedro de Cos> Qui paga, mana. El Estado, lo mejor que
podría hacer es dejar en paz a aquellos que tengan algo
que contar. Lo único que hace es distorsionar el mercado
e imponer ideas, gustos y otras animaladas fascistoides.
Por experiencia personal, bien puedo decir que una vez
consigues sacarles el dinero (€), tardan un tiempo (t) en
darse cuenta (q) de que les estás vacilando (V) y, al final,
te cortan el pescuezo (p), pero eso sí, siempre tarde pues
ya has conseguido mover la realidad un milímetro, la
única constante en la ecuación: 1 = (t ×V/ € × q × p)+1. Los
borregos no saben sumar, ni restar, ni multiplicar, ni dividir, les basta abrir la boca y zamparse lo que les pongan,
para mayor gloria de la moral, la mísera cuenta corriente
y la patria de los cojones.
<Javier Boned> No hay que dar soporte económico a la
música. ¿Quién se ha inventado esto? No es razonable
destinar dinero público a la música bajo ningún concepto.
Es más, esta actitud es perversamente perjudicial, es
ajena a la música. Está justificada por los que quieren
vivir de la música, no por los que viven la música.
<Tomas Rubí Camprubí> Per facilitar la feina als músics,
per promocionar un mercat determinat, per justificar partides pressupostaries a través d’un vehicle de comunicació
que agrada més o menys a tothom (perquè tothom escolta
música), per comprar vots, per donar certa identitat a una
imatge, a una encaixada de mans, a un pacte econòmic, a
un matrimoni gai, a una llei,... La música dóna color,
aporta anècdotes i construeix identitats i memòria col·lectiva. Els politics paguen el què els dóna vots i el què els
manté al poder. La música se n’aprofita.
26
ARTICLE 4
¡¡
¡¡¡Arial!!!
en sus
muertos!!
w
n
Música
y libertad
Dime de qué presumes…
tención, pregunta-trampa: ¿hay libertad en la música popular actual? Semejante
enunciado implica operaciones tan puñeteras como definir qué es la libertad o
llegar a un acuerdo sobre sus matices. Hay quien se siente libre por tener un
horario flexible o porque le permiten llevar piercings en la oficina. Otros aspiran a decidir
A
los cómos y los porqués de su trabajo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de libertad?
VÍCTOR LENORE
Dejando aparte este ejemplo algo simple, estamos ante un
debate estimulante y seguramente eterno. Hace unos cuatro meses un amigo sociólogo y otro profesor de filosofía
me recomendaron un libro determinante sobre este asunto. Se titula Tratado de la servidumbre liberal (La Oveja
Roja, 2008) y lo escribió el psicólogo social Jean-Léon
Beauvois.
Lo importante del estudio es su estricto carácter científico. La tesis principal, resumida en una frase, podría ser
esta: “A casi nadie le gusta quedar como un mandado”. A
través de una serie de experimentos se desvela el extraño
poder que tienen las declaraciones de libertad sobre nuestra capacidad de decidir en presencia de una autoridad. El
hallazgo es el siguiente: en situaciones donde entran en
juego relaciones de poder, es decir en casi todas, acabamos ajustando de manera inconsciente nuestras motivaNATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
ciones al discurso dominante para no sentirnos dominados (sobre todo si el poder insiste en que somos libres).
El punto de partida son los estudios de Stanley Milgram,
eminente psicólogo especialista en los mecanismos de la
obediencia. En su experimento más famoso los sujetos
acababan por aplicar a otro ser humano descargas de
hasta 450 voltios, a pesar de que previamente se habían
declarado contrarios a este tipo de castigos. Afortunadamente –no se apuren– las víctimas eran actores y la
corriente estaba desconectada.
A continuación, uno de los ejemplos del libro de Beauvois. Te prometen cien euros por estar en un laboratorio en
calidad de cobaya siete días enteros sin fumar. Aceptas el
reto pensando en el dinero. Una vez aceptas y te presentas, el señor de la bata blanca te dice que sólo te pueden
dar veinte euros, pero que al haber cambiado ellos las
27
condiciones eres libre de retirarte. El resultado es que la
mayoría de personas se quedan. El porcentaje de aceptación es similar al de otro grupo al que no le han mencionado que son libres de abandonar el experimento. El descubrimiento esencial consiste en que los que han sido
declarados libres acaban por racionalizar, se convencen a
sí mismos de que en realidad no lo hacían por el dinero,
sino por cuidar sus pulmones y por el bien de la Ciencia.
Todo esto puede llevarse al terreno colectivo: en una dictadura (donde a los que mandan apenas les preocupa si te
sientes libre), se mantiene cierta conciencia social de estar
sometido al régimen contra tu voluntad. En una democracia liberal como las de Occidente, donde ponen tanto énfasis en declararte libre, acabamos ajustando inconscientemente nuestras ideas al discurso oficial. ¿Por qué? Pues
porque, como ya hemos adelantado antes, “a casi nadie le
gusta sentirse como un mandado”. Estamos ante uno de
esos libros que te hacen rebobinar la película de tu vida y
confirmar, en casi todos los conflictos que recuerdas, que
la tesis es cierta. Seamos sinceros: todos pasamos mucho
más tiempo presumiendo de las pequeñas parcelas de
libertad que tenemos que tratando de conquistar las enormes extensiones que nos están vedadas.
Si han llegado hasta aquí, hace rato que se estarán preguntado qué tiene que ver todo esto con la música.
Enciendan cualquier radio (De “Los 40“ a Radio 3) y cuenten la cantidad de himnos que encuentran sobre lo libres
que se sienten los cantantes. Luego la cosa no parece
para tanto: ¿cuántos artistas desafían las reglas de la
industria y el mercado? ¿Cuántos ofrecieron, en los últimos diez años, algo que salga de lo previsible? ¿Cuántos
rechazan un estilista? ¿Cuántos, al hacerse mayores o
más conscientes, dicen “sentirse esclavos“ o haber sido
manipulados en su carrera?
Hace tiempo que los grupos de Pop, Rock o Electrónica
dejaron de ser figuras sociales antagonistas. Quizá la pista
más sólida de su cambio de perfil sea que la mayoría de
las canciones que producen encajan sin problemas en
cualquier anuncio. Las empresas de publicidad no han
encontrado apenas resistencia para colonizar el mercado
de las giras, los festivales de verano y hasta el día europeo
de la música (convertido, sin ninguna oposición, en la
estrategia de marketing de una conocida marca de cerveza). ¿Son los músicos tan libres como proclaman? En la
escena “alternativa“ o “experimental“ hay menos rigidez
que en las listas de éxitos, pero este segmento de artistas
también es prisionero de sus propios tópicos (además de
ser conservadores a todos los niveles, aunque esto es
material para otro artículo).
Por supuesto hay excepciones. Me refiero a artistas que
–por contraste– confirman lo constreñidos que viven los
demás. El primer nombre que me viene a la cabeza es Will
Oldhan, lo más cercano a Bob Dylan que hemos tenido en
el siglo XXI (casi se parece más que el propio Dylan de
2009). Su biografía parte de la premisa de que el ambiente
en el que crece un músico nunca es libre de por sí, sino
que es necesario mantenerse alerta y poner mucho de tu
parte. La libertad no se ejerce, más bien se conquista.
Comenzó su carrera como actor, dando clases desde
Té algun sentit que s’associï la música amb
la llibertat? Quin?
Respostes dels nostres lectors
<Luis Arbuniel> En sociedades con regimenes dictatoriales el artista, como el resto de la ciudadanía, se ve sometido a un excesivo control por parte del poder político que
coarta su libertad. (...) En las sociedades democráticas
creemos que la libertad está asegurada, y además se sitúa
en un lugar sagrado. Pero detrás de este esquema puede
esconderse alguna trampa. El dinero y sus poseedores
ambicionan cada vez en mayor medida ampliar sus redes
económicas, las cuales logran condicionar la vida de las
personas. El consumo de masas, la cultura del ocio y el
entretenimiento, los parques temáticos y otras perlas por
el estilo “venden“ libertad a raudales, una libertad que
encajona en compartimentos estancos. La sociedad de
consumo, mantiene el rebaño a buen recaudo. (...)
Relacionar cultura libre con la juventud creo que es sembrar
semillas de ilusión entre las generaciones del futuro. La libertad y el miedo se dan la mano. Hay quien teme a la libertad y
hay quien sin libertad se siente libre. El miedo es libre y cada
uno compra en el mercado las toneladas que necesita. Dicen
que el que no siente miedo es un ignorante y que la inteligencia es de aquel que sabe controlar el silencio. El dueño de
mis hambres soy yo. Pero, ¿quién es el dueño de la música?
<Jordi Fernández Sánchez > Supongo que como todo, el
hecho de hablar de música y de libertad tiene una parte
positiva (una gran verdad) y una parte negativa (quiero
decir, que es una falacia). Más de uno y de dos hemos oído
en algún momento la afirmación de que los Beatles, quizás
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
28
niño, pero pronto se dio cuenta de que la industria del cine
era un férreo corsé donde nunca iba a poder moverse a
sus anchas. Por eso se pasó a la música, disciplina que,
en un principio, no le interesaba mucho.
Poco a poco, ha ido dibujando una vibrante discografía
modelada con sus propios términos. Por ejemplo, en sus
primeros seis años, cuando supuestamente tenía que
“darse a conocer”, decidió cambiar de nombre con cada
álbum “porque no quiero convertirme en un logo ni en
nada que se pueda poseer”. Funcionó mucho tiempo sin
manager, trabajando solamente con promotores que le
parecieran de confianza. Rechazó que grabaran sus conciertos para la televisión o para el DVD y no concede
entrevistas a no ser que vea en ellas un buen motivo.
Ha mantenido un ritmo de edición frenético, combinando colaboradores habituales y esporádicos, aplicando
terapias de shock a la música tradicional de EE.UU. Así
Oldham ha creado su propio género. Esta frase reciente
retrata bastante bien su actitud: “Trato de alejarme todo lo
que puedo de la idea que tiene la gente sobre la música
que hago. Me he dado cuenta de que cuando las personas tienen una imagen de mis gustos o de cómo es mi
vida yo también caigo en esa imagen, teniéndola fija en mi
cabeza”, explicaba en la revista “Rockdelux”. Se parece
mucho a tomarse la libertad en serio, ¿no?
Más ejemplos: Bill Drummond, Diamanda Galás o Ian
McKaye. Para hacerlo más cercano prefiero hablar de “El
Salmón“ de Andrés Calamaro. El cantante argentino se
quejaba amargamente de los chistes de la prensa musical
sobre su disco quíntuplo del año 2000. No estaba molesto
porque se rieran de él, sino porque las carcajadas comenzaron antes de que el álbum se editara y siguieron cuando
ningún periodista había tenido tiempo para haber asimilado
la obra. “El salmón“ es el sonido de un artista de rock volcado en un proceso de autoexploración. Tiene mucho de
psicoanálisis, algo de chulería y un poquito de pulsión
kamikaze. También, un mucho de relleno, pero eso no es lo
que importa ahora. Escribió muchas letras de manera
colectiva (junto a los llamados “Poetas de la Zurda“), en
sesiones donde desafiaba a su físico con experimentos
sobre cuántas horas seguidas podía aguantar componiendo y tocando sin dormir. Entonces dijo cosas como esta:
“Veo grabar como algo continuo: sólo apago el estudio
cuando me voy de viaje. Enciendo el power y lo dejo seis
meses. Tengo diferencias musicales con el mundo. En lo
que sí estoy de acuerdo es en grabar en estéreo”. O esta
otra: “El público tiene que ponerse las pilas. Cierta incomprensión con El Salmón me rompe un poco las bolas. Gran
parte de la gente prefiere que la música no le llame mucho
la atención, así no tiene que perder tiempo”. Calamaro es
uno de los pocos músicos que cogieron el toro por los
cuernos a la hora de romper la rutina del Rock. Otros artistas, en vez de acelerarse con estimulantes, lo lograron por
la vía contraria, desertando de la ansiedad cotidiana para
encontrar su propio ritmo. Pienso ahora en Xavier Baró o
en el “Grupo de Expertos Solynieve”. Seguro que hay
decenas de nombres más, pero últimamente me invade la
impresión de que el ochenta por ciento viven con el piloto
automático en marcha, ¿o no?
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
no tendrían la oportunidad de ser escuchados en la mayoría
de las emisoras, dada la homogeneización de estas y que,
por tanto, la situación de la música en la actualidad se
encuentra dando un paso hacia adelante y unos veinte hacia
atrás. Quien escribe esto es de los que piensa que la supuesta liberación de la música vía Internet, no es tan así. Los chicos y las chicas de hoy en día consumen la música mediante
la “red de redes“ y es verdad que acceden, al mismo tiempo,
tanto a la música del Canto del Loco, como a la de Tachenko
(no existen las fronteras físicas en la red). Pero no hay una,
digamos, predisposición hacia la del grupo maño, pues los
mecanismos hacia uno y otro grupo no son los mismos. Sin
entrar a examinar este fenómeno, dada la falta de tiempo,
termino este escrito con una pregunta. ¿Qué opciones tienen los jóvenes, hoy en día, si antes de que supiesen usar un
ordenador, en todos los medios de comunicación nunca
escucharon hablar de “El niño gusano“ y en cambio si escucharon, seguro, alguna canción de Hombres G?
<((( j )))> Perquè fa connexions que escapen del control
de la lògica.
<Albert Royo> No té cap sentit, ni se m’havia acudit. L’única llibertat que entenc és la del músic per fer la música que
vulgui, i la de l’oient per escoltar-la o “canviar de músic o de
música”. La música és per escoltar-la o per comunicar. Si es
vol associar amb la llibertat, també es podria fer amb la
repressió o amb les males intencions, segons convingui.
<Pedro de Cos > La música, en un sentido amplio, es decir,
no sólo como lenguaje, sino como medio de comunicación y
relación social, posee una característica genial: la capacidad
de asustar, espantar, horrorizar, amedrentar y forjar densas
pesadillas a aquellos que eligieron la opción del poder –ya sea
arriba o abajo– frente a la opción de la libertad como senda
para recorrer el viaje. Basta tener algo que contar, aprender
tres acordes en una guitarra o dar palmas de manera salerosa, para que tiemblen las mismísimas paredes del templo. De
hecho, Sansón nos demostró de manera fehaciente que hacer
mosh melenas al viento puede tumbar lo más sagrado, algo
parecido a lo de Raimón en una escalera. Otra cosa son los
porta-aventuras para libertarios en tiempo libre, las okupas de
fin de semana, las raves para niños y cumbayadas para todos.
<Javier Boned> No. La música como fenómeno colectivo
es, en todo caso, fuente de alienación para el individuo.
La música como vivencia íntima no necesita ningún referente externo, y por tanto tampoco tiene nada que ver con
la libertad. No es cuestión de trampa, es cuestión de mercadotécnica. También se trata de un fenómeno de adolescentes, sean de edad cierta o no. La estupidez no tiene barreras.
<Tomàs Rubí Camprubí> Si. És històrica, creativa, emocional, alliberadora, espontània, evocadora de paisatges imaginaris... Però, a vegades, quan totes aquestes paraules es presenten conjuntament, em sembla que és una estratègia per
vendre productes jugant amb les emocions del poble. És trampa i és benefici: tots bevem de la mateixa copa i la música és
un vehicle de comunicació excel·lent amb finalitats molt diverses. Hi ha gent que viu de la música, n’hi ha que en beu,
que en consumeix, que la destrossa, que la santifica... Allò
que és important és que la música vagi més enllà i no acabi
resultant una eina de treball. Les tendències de l’últim segle
han creat una imatge de modernitat i de rebel·lió associada a
la creació musical i, avui en dia, això ven rentadores. La qüestió és vendre, i el sentiment de llibertat és l’objectiu més
comú entre els humans. No cal dir res més.
FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
FES-TE SOCI!
No+
+
151 €
any
>> [email protected]
• Rebràs la rev ist a Nativa
a c a s a (1 any/6 núm.)
• Rebràs els llibre s
de la col·le cc ió
“ Ide e s p er la mús ic a”.
• Tindràs de s compte s
als concer t s Hip ers ons .
• E st aràs informat
de tot el que fem.
30
CLUB NATIVA
AQUEST ESPAI NO ES VEN
LLOCS ON POTS TROBAR NATIVA
Els llocs marcats amb el símbol
Al Club Nativa trobaràs una llista
d’organitzacions amb qui compartim la voluntat de potenciar la
música en el nostre entorn.
No és un espai més de publicitat
sinó una bona guia. Si la revista
t’interessa, també t’interessaran
els nostres amics.
VOLS SER MEMBRE DEL CLUB
NATIVA?
Escriu-nos: [email protected]
Espai jove. T 93 429 93 69. www.bocanord.org
www.cerkal.org
Espai per a la creació. Torrijos, 68. experimentem.org
www.frequencies.cat. Vilanova i la Geltrú
Projecte musical. T 93 243 17 17
Laboratori musical. T 93 407 29 27
és on trobaràs gratuïtament Nativa
per gentilesa dels nostres
col·laboradors.
Festival. www.poparb.cat
NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009
Bar musical. Pça. del Sol, 9-10. BCN. T 93 237 39 37
Discogràfica, management. www.strangeones.net
31
Ca l’Estruch. St. Isidre,140. Sabadell. T 93 717 10 26
Bar musical. Pça. del Sol, 16. BCN. T 93 415 56 63
www.lacapsa.org
Espai musical. T 93 422 43 00. Foc, 128. BCN
Discogràfica. www.bankrobber.net
Associació cultural. www.animat.tk
Punt d’informació Juvenil. [email protected]
Punt d’informació Juvenil. Av. Isaac Albèniz, 13. Tiana
Management. T 93 330 42 53. www.hacecolor.com
Escola de música. T 93 329 56 67. tallerdemusics.com www.joventutsmusicals.com
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50
32
ACTIVISTES
SOBRE
L’ACTIVISME
Activisme(s)
La vida ens aporta, força sovint, sorpreses inesperades.
En el meu cas, va ser la de passar a viure, sense temps
per digerir-ho, d’una ciutat del sud de la Nord Amèrica
profunda, a una illa lingüística dins d’una altra illa, a l’Alguer, el país català de Sardenya. El canvi és radical: cultural, climàtic, lingüístic, gastronòmic, musical i, també, un
canvi en la qüestió sobre la qual se’ns ha proposat que
parlem: en l’activisme. La societat nord-americana, tot i
tenir molts defectes, té també força virtuts. Una d’elles és,
sense cap dubte, l’efectivitat en organitzar-se. També,
doncs, a l’hora de generar compromís. Quan han de
convèncer la gent perquè s’impliqui en qualsevol iniciativa
(també de caire musical), posen en marxa una sèrie de
mecanismes (sovint relacionats amb les xarxes socials
d’Internet) que permeten arribar (i seduir) molta gent. D’exemples, en podríem posar molts, però m’agradaria destacar el paper importantíssim de la propaganda activa al
servei d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat, etc., (aquesta és la definició que l’IEC dóna d’activisme) que els músics americans van executar en pro d’Obama. L’Alguer, però, és tot un altre món. L’activisme, de
caire lingüístic i cultural on la música juga un paper essencial, encara té un funcionament molt similar al voluntarisme dels anys seixanta i setanta; fet amb molta passió i
dedicació, però força lluny d’aconseguir els seus objectius
ja que les seves propostes són vistes, especialment per la
gent jove, com a propostes antigues i envellides. Renovar
aquest activisme, doncs, en el paradís lingüístic de l’Alguer, és una feina que pot acabar resultant d’allò més interessant. Temps al temps. JOAN-ELIES ADELL
4 ACTIVISMES A L’OMBRA : un aparell de TV, un policia
de carrer, un Runner-Camell i una banyera
És comú a tota expressió artística evocar el mite. Us presentem, alguns dels agents claus per a que es produeixi
l’epifania del geni musical Pop: els activistes a l’ombra.
1. Un aparell de televisió: Quan el Pop-Star viu fora de
casa, lluny dels seus i de les croquetes que fa la mare, la
fam d’afecte es compensa amb furiosos impulsos destructius. La majoria d’ells es produeixen a l’habitació de
l’hotel. I quin objecte millor que un aparell de televisió per
descarregar amb fúria una mancança nostàlgica? Es
podria escriure una història d’aparells de televisió trencats
pel Rock en habitacions d’hotel.
2. Un agent de policia. Tota expressió Pop ha de saber
provocar l’AUTORITAT en el moment adequat, personificada en la figura del policia de carrer, que no massa lluny de
l’escenari vetlla per protegir l’ordre públic. Es podria
escriure una història d’irrupcions policíaques a l’escenari
per aturar la transgressió de la llei moral dels homes amb
textos i gesticulacions obscenes.
3. Un Runner-camell. Les nits desmarxades i la luxúria a
peu de roulotte necessiten els narcòtics per assolir una
plena visibilitat. És indispensable tenir a mà el responsable
de la farmaciola, competent, previsor i sempre a punt per
suplir amb química allò que la fortuna no ha resolt. Es
podria escriure una història de runners-dealers amb un
peu a l’ombra, disposats a subministrar allò que calgui.
4. Una banyera. Sense una mort no hi ha mite; i una
Pop-Star no es pot morir de qualsevol manera. Evidentment, no es pot despistar jugant a la petanca ni estirada
en un llit envoltada d’àvids hereus. Es podria escriure una
història de la mort de cossos dòcils dins de banyeres amb
aigua freda en hotels de cinc estrelles. RAMON FAURA COLL
Activisme
No hi ha res com rebre un estímul concret per posar-se a
fer quelcom que s’hauria d’haver fet fa molt de temps. En
aquest cas, va ser consultar el Diccionari de la Llengua
Catalana la paraula “activisme”. Però ha calgut fer un camí
una mica més llarg per arribar al que buscava. “Activisme“
és, segons el diccionari, fer “propaganda activa al servei
d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat,
etc.“ I un activista és el “militant actiu d’un partit polític,
d’un sindicat, etc.“ Després de disposar d’aquesta informació, m’adono que li atorgava, més aviat, les connotacions que aquesta paraula té en castellà: “dedicación
intensa a una determinada línea de acción en la vida pública”. El diccionari de la RAE diu, també, que un activista és
un “agitador político, miembro que en un grupo o partido
interviene activamente en la propaganda o practica la
acción directa”. Però els diccionaris són ben poc comunicatius i un pèl murris, cal anar a les enciclopèdies per
saber l’amplitud del concepte: l’“acció directa“ és una teoria política, que sosté que per resoldre determinades
situacions l’individu o el grup afectat ha d’actuar de forma
autoorganitzada, prenent les iniciatives necessàries. Mentre que l’“acció indirecta“ es basa en mecanismes de
representació i delegació, l’acció directa no utilitza intermediaris. I ara, deixem les enciclopèdies per tornar a la
vida pràctica: el cooperativisme, l’associacionisme, la
resistència civil i les ONG són pràctiques d’acció directa;
també ho són algunes formes més violentes, com ara el
sabotatge o el boicot, altres d’accionisme artístic com
l’acció poètica i algunes formes de performance. I si volem
un exemple proper d’acció directa, aquí tenim la revista
Nativa, que n’és un de ben clar. VICTOR NUBLA
JULIOL–AGOST 2009
NATIVA50