Download muchachito \ metrònom \ madee \ sidonie \ dedo \ la kinky beat

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #25 \ MARÇ–ABRIL 2005
#
PÀG.6
t e
z
S
X
[]
g
m
.13
PÀG
a
ESPECIAL 25 NÚMEROS DE NATIVA
MUCHACHITO \ METRÒNOM \ MADEE \ SIDONIE \ DEDO \ LA KINKY BEAT \ BCORE 15TH ANNIVERSARY
3
4 \ NOTÍCIES 4 \ OPINIÓ COMENTARIS AL MARGE, SACRÉ!, SIN ACRITUD 6 \ REPORTATGE 1 MÚSICA I VIDA: TERÀPIES, VIDA QUOTIDIANA,
CULTURA, POLÍTICA 13 \ REPORTATGE 2 L’ALTRA CARA DE LA MÚSICA
18 \ CONCERTS MUCHACHITO BOMBO INFIERNO, MÚSICA A METRÒNOM
20 \ DISC0S BCORE 15TH ANNIVERSARY 1990-2005, DEDO, BUBBLES,
JELLYFISH SKIES, LA KINKY BEAT, MADEE, SIDONIE 22 \ CLUB NATIVA
DIT
SISTEMES
Tu i jo som com un iceberg amb poc
gel a la superfície. És més el que
callem que el que ens diem. Callar i
endevinar el que hi ha sota és bonic,
mentre no sigui mostra de covardia.
Tu ho saps bé. Hi ha dies que les paraules em surten i dies
que no. No només depèn de mi. Quan les coses flueixen
és perquè ens hem posat d'acord. Si vols que et parli des
del més amagat del meu cor, em cal el teu permís. Com
una contrasenya, un gest teu o una mirada, em poden
llançar a explicar-te secrets inconfessables o a fer lúcides
dissertacions sobre el poder de les xifres. O bé, pel contrari, poden deixar-me incapaç per dir-te ni “bon dia”. Inútil
per cantar ni una nota.
I no diguem, quan la cosa és dalt de l'escenari. Quan fas
venir a tots aquests amics teus de la ciutat. Ells no m’ho
posen fàcil. Pujat a l'entarimat, em sento imbècil i no puc
obrir la boca per més que ho provi. Com vols que els
expliqui això nostre? No veus que no entendran res? Sóc
un exhibicionista, és cert. Però, de debò, em resulta més
senzill fer servir a aquelles cançons tant recurrents, tristes i
tòpiques que sé que els entusiasmen, que no pas cantar
sobre nosaltres en públic.
Ja ho sé, ja ho sé... em dius que mai n'aprendré i que si no
els canto les meves cançons mai em creuran i mai seré un
artista de debò. Però ho sento, no sóc un geni per sobre
les circumstàncies. Al cap i a la fi, jo sóc un d'ells, he
après amb ells i escolto com ells. I aquestes cançons –t'en
recordes?– em van sortir un dia que ho havia oblidat tot.
Per tornar-les a cantar et necessito.
JORDI OLIVERAS
E
Q
UÍ
#
NATIVA 25 REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
MARÇ–ABRIL 2005
Director Jordi Oliveras Han col·laborat en aquest número Joan Àlamo,
Antonio Álvarez, Miguel Amorós, JL Bad, Laura Bedin, Ramon Faura,
Xavi Guillaumes, Marc Lloret, Víctor Nubla, Laura Sangrà Herrero, Julià Soroll,
Cristina Tascón
Edita Indigestió SCP Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona
E-Mail [email protected] Web www.indigestio.com
Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus
redactors i col·laboradors
Correcció de textos Laura Sangrà Herrero
Fotografies Premsa i arxiu
Disseny i il·lustració Xavier Alamany
Impressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
4
SUBVENCIONS
// Uns saben que això no és Hollywood i
creuen que el diner públic és necessari per impulsar cert tipus de
cultura. D'altres es queixen sistemàticament que les administracions
no dediquen diners a la cultura, però mai s'han mirat una convocatòria de subvencions (per no embrutar-se). Alguns viuen del cuento o com a mínim ho intenten. I potser tots fem una mica de tot.
El cas és que des del Departament de Cultura de la Generalitat
s'ha fet un important esforç per clarificar el sistema d'ajuts a la
cultura, i en alguns aspectes facilitar-los. Amb una clara voluntat
d'obrir portes i que tothom que tingui idees i capacitat per dur-les
a terme, ho pugui intentar.
La cultura subvencionada pot tenir els seus defectes, però la que
només es sotmet a les grans tendències del mercat també té els
seus inconvenients. + info: http://cultura.gencat.net/subvencions/
GOLAFRERIA // El LEM ha pre-inaugurat la seva temporada amb una singular proposta: unes trobades que barregen poesia, música, menjar i beure al restaurant Can Juanito de Gràcia.
Vista la primera trobada, sembla la manera més natural del món
de viure la música. En queden tres, el dia 2, el 10 i el 17.
AGENDA
10/3 FNAC Triangle. 15 Aniversari de BCore. Flor de
Lotto (Carloto de Half Foot
Outside + Didac de Shanty
Rd.) + Madee
10/3 La Pedrera, Barcelona.
Muchachito
11/3 FNAC Triangle. 15 Aniversari de BCore. Les Philippes + Nueva Vulcano
12/3 Sidecar, Barcelona.
Flying Circus Club presenta.
Carlitos Way
12/3 Can Felipa, Barcelona.
IBA presenta Heddy Boubaker (saxo alt), Sébastien
Cirotteau (trompeta), Oriol
Blanch (llums)
12/3 MauMau, Barcelona.
Mr Hubba & El mono inventor
12/3 FNAC Triangle. 15 Aniversari de BCore. The Unfinished Sympathy + col·laboracions
16/3 New York Club, Barcelona. Eduardo Tancredi sexteto
18/3 Les Basses, Barcelona. FEA 2005. Atomizer +
The Movidas + The Fire +
Pinkglove + Equis + Lafamiliafeliz + Palillero Brothers + Els Nachos. www.fea
festival.com
19/3 La Capsa, El Prat del
Llobregat. The Linn Youki
Project + Za + (lo:muêso) +
The Moon Men
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
19/3 Razzmatazz 3. 1r Festival de Primaveras. Sunways + Top Models + The
Singletons
19/3 Les Basses, Barcelona.
FEA 2005. Chimo Bayo +
Beborn Beton + Geistform
+ Wonderfool Cosmetics +
Tres tristres tigres + Herois
de la Katalunya interior +
The Raros. www.feafesti
val.com
23/3 La Pedrera, Barcelona.
E3
31/3 Heliogàbal, Barcelona.
The Linn Youki Project
31/3 La Pedrera, Barcelona.
Violeta Gómez i Tina Gil
7/4 Depósito Legal, L'Hospitalet. The Queen Machine
14/4 Depósito Legal, L'Hospitalet. Presentació del Bad
Music Festival. Soon
21/4 Salamandra, L'Hospitalet. Bad Music Festival.
Vacazul + Top Models +
Freewhelin Tornados
21/4 Depósito Legal, L'Hospitalet. Minimal
21/4 Bikini, Barcelona. Prefuse 73
22/4 Salamandra, L'Hospitalet. Bad Music Festival.
Dorian + Madee + Möno
23/4 Salamandra, L'Hospitalet. Bad Music Festival.
Atom Rhumba + Sangrientos + Critters
29/4 Bikini, Barcelona. Hipersons presenta Mishima (presentació del nou disc)
AL MARGE
OPINIÓ
ESCENA LOCAL I SUBORDINATS SONORS
RAMON FAURA Diuen que al Japó hi ha una
gran quantitat de músics abocats al flamenc. Diuen també que ho fan molt bé, que
el seu nivell instrumental és insuperable. Si
els escoltem amb els ulls tancats, creurem
que som davant d’un gitano. Bé. És possible, m’ho crec. En tot cas, també és segur
que si tot es redueix a construir una rèplica
minuciosa i exacta del flamenc d’aquí, mai
sorgirà una escena flamenca real al Japó.
És això aplicable al “rock” que es fa aquí?
Nat King Cole ha estat un dels millors pianistes de jazz. Després d’uns quants anys
malvivint (com tot músic de jazz negre als
EEUU dels 40 i 50), va decidir construir-se
un futur. Com a més era guapo, va convertir-se en cantant melòdic. L’èxit veritable li
va venir quan, a més, es va posar a cantar
en castellà. El repertori és memorable: Quizás, El Bodeguero, etc. Passats els anys, el
públic torna a buscar el Nat King Cole pianista. Escoltem el seu accent i sí, fa gràcia.
Com també fa molta gràcia aquella versió del Ruby
tuesday que els Rolling Stones van enregistrar en italià
per introduir-se en el mercat de Rita Pavone. O el
menys graciós i francament molest accent de David
Bowie versionant-se a si mateix en alemany, em refereixo a la versió de Heroes feta per la pel·lícula Jo
Cristina F. Em pregunto què pensaria un de Chicago si
escoltés un grup d’aquí cantant en anglès.
Abans, als 50, en el nostre país, s’imitava indiscriminadament tot el que venia d’EEUU. És comprensible.
Aquí només hi havia por i misèria i allà hi havia rentadores, neveres, cotxes lluents, televisions. Vestir-se
com ells, ingenuïtats a part, podia entendre’s com una
voluntat d’obrir-se. Però ara… Després de Corea,
Vietnam, Xile, Nicaragua, Sudan,… Iraq. Ara sabem a
quin preu es fabriquen les Nike i tot allò que occident
consumeix indiscriminadament i sabem, a més, que
un CD de la Sony implica tanta injustícia com un barril
de cru robat als iraquians, o una píndola de multinacional farmacèutica denegada a un africà mig mort de
sida. I aleshores… Imitar indiscriminadament l’American way of life, vestir-se com un lumpen de Tampa,
passejar amb skate, escoltar els Chili Peppers o
posar-se unes Reebok… Fer tot això sense cap
comentari al marge…? Des del meu punt de vista, no
afegir res no és una qüestió d’obertura, sinó de submissió total a la colonització cultural.
COMENTARIS
NOTÍCIES
5
SACRÉ!
VICTOR NUBLA
En biologia, es
tendeix a considerar que tots
els sistemes són dinàmics, els ecosistemes difícilment resten estàtics. Llargues equacions i complexos algoritmes serveixen per exposar aquesta deriva sàvia de les comunitats
vivents cap a un futur únic o almenys, compartit i, sobretot,
adaptable, ja que aquesta és la clau de la supervivència.
Aquests algoritmes són tan complexes com perquè la
matemàtica s’hagi introduït en la observació de la natura. No
parlem del que ha aconseguit Bill Gates. Totes les exposicions de les investigacions no podrien sobreviure sense el
seu inútil power point, però això és una altra història.
Algú dirà que tot això és complex, com els algoritmes que
dèiem abans, i té raó. Sinó no caldria power point, dic jo. I
en el món de les arts tampoc res és simple i m’atreviria a dir
que en el món de les emocions i els sentiments humans
poques coses són simples. De fet, quan algú diu “jo sóc
una persona simple” o “ jo sóc una persona senzilla”, m’imagino que potser té un sol còrtex cerebral o, vés a saber,
es reprodueix per mitosi... I si el seu sistema digestiu és un
tub que va del cap a l’anus...? I no, es tracta d’una persona
tan complicada com les altres, que tracta de semblar més
tonta per tal de no opinar... Com si opinar fos essencial per
l’ecosistema (error, solament és essencial pel que opina).
Tot i això, en aquest aspecte residual de la natura que ano-
menem cultura humana, hi ha sistemes que proven de perpetuar-se: la nostra civilització no funciona perquè les coses
siguin millors, sinó perquè tot segueixi igual. I això consumeix moltíssima més energia, ja que les estructures socials i
culturals, espontànies, tendeixen a millorar per elles mateixes (són dinàmiques, civils, ja sabeu), la qual cosa solament
produeix el desgast dels sistemes obsolets, mentre que
aquests, intentant romandre, provoquen deterioraments en
les cultures evolutives, a les quals poden arribar a aniquilar,
amb la conseqüent pèrdua, no solament d’energia, sinó de
temps. Potser per això admirem les grans estructures biològiques extintes, com els dinosaures, admirables en la seva
incapacitat de sobreviure (i això és un tòpic, però no estem
parlant de biologia, sinó de metàfores).
En el darrer Nativa, em va encantar llegir adjectius potents en
boca d’Àlex Torío, quan parlava de Frank Zappa i deia: “...
m’encanta com va crear el seu propi món. A més, és un
músic espectacular, innovador, provocador [...] feia una música complicadíssima, intel·ligent i divertida alhora.” Això és la
demolició pràctica de la senzillesa a partir de l’exactitud de
l’adjectiu. Falta complicació intel·ligent i ganes de ser adults.
Falta ganes de futur i sobra por als finals de les coses...
Llibre recomanat: fetge de la matança del porc confitat al vi
de Màlaga
Plat recomanat: Nuviana (cabernet, merlot, syrah), Valle del Cinca
Vi recomanat: Chunga’s Revenge, de Frank Zappa
Disc recomanat: El fantasma accidental, de William Burroughs
SINACRITUD
Se está produciendo una corriente de cambio más
que interesante en nuestra escena de música independiente. Numerosas bandas han tomado la determinación de
expresar su música en castellano y abandonar el inglés
que habían estado utilizando hasta la fecha. Standstill,
Nueva Vulcano, Sidonie, Les Philippes, Tuesday Afternoon
y Top Models entre otras. Posiblemente el disco que más
va a impactar será el nuevo de Love Of Lesbian, “Maniobras de escapismo”, totalmente en castellano y a mi
modesto entender el mejor disco de su carrera con un
potencial musical enorme y el descubrimiento de Santi
Balmes como un extraordinario letrista.
Es una moda? Es una necesidad? Se trata de una corriente cultural? Desde finales de los 90 existe en Catalunya
una curiosa ley (Llei 1/1998 de 7 de gener, de política lingüística), que obliga a las emisoras de radio y cadenas de
televisión a que el 25% de la música cantada que se emita
sea en catalán, es decir, una cuarta parte de la música
emitida (article 26.5). No puedo hacer menos que pensar
que diferentes son los caminos de la administración y los
de la calle; caminos paralelos que nunca se cruzan. Y también me embarga la duda sobre la utilidad de esa ley,
cuando parece que el efecto generacional de la música es
diferente.
No trato de discutirla, ya que al final estamos de acuerdo
en el objetivo --potenciar el uso de la lengua catalana-,
pero me cuesta razonar la viabilidad de normas, cuotas o
JL BAD
ayudas institucionales a cierto tipo de expresiones artísticas, para encauzarlas por determinado filtro ideológico,
religioso, político o lingüístico.
Además creo que al final es cruelmente injusto con aquellas bandas y solistas que deciden expresar sus inquietudes musicales en catalán, y me explico. Hasta qué punto
se puede programar con criterio en una emisora de radio
bandas tan estupendas como Abús, Mishima, Guillamino,
La Carrau o Nevera, por decir algunas, sin que sea recurrente el pensar que es por cubrir la famosa cuota y no por
criterios de calidad (equivocados o no) del programador.
El resultado es evidente: las cadenas de televisión y radio
terminan programando sin necesidad de preocuparse por
la calidad, simplemente para cubrir la cuota, que es su
máxima preocupación. Debemos sufrir enormes bodrios
prefabricados que sabiendo que tienen vía libre de promoción gratuita y casi obligatoria florecen por doquier. Esto
provoca animadversión hacia la música cantada en catalán
y terminan pagándolo las bandas que antes he mencionado y muchas otras que no necesitan de cuotas para
demostrar que su música es maravillosa como es, en catalán, igual de maravillosa que si hubieran decidido cantar en
euskera, gallego o bable.
Y termino con una sencilla pregunta: ¿Por qué hay tantos
músicos que se quejan de esta situación en conversaciones coloquiales y nunca en los foros públicos, como por
ejemplo Nativa? No sé... curioso, al menos.
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
6
REPORTATGE 1
MIGUEL AMORÓS, XAVI GUILLAUMES, MARC LLORET
MESURA QUE AVANCEM EN L’AVENTURA D’AQUESTA REVISTA, la idea que la música és un món per
especialistes, al que els no iniciats no poden accedir-hi, cada cop ens queda més lluny.
Naveguem contra-corrent sense buscar-ho. Ens interessen els músics que viuen, processen i volen ser escoltats. Ens interessa la música perquè és viva i transforma les nostres vides o, si més no, les acompanya. La resta, no és el nostre problema, o en qualsevol cas,
són aspectes secundaris que ens poden interessar si aporten alguna cosa a la nostra vivència
musical. • Volem fer patent aquesta aposta per la música vinculada a la vida. I hem decidit
fer-ho preguntant als músics amb qui hem tingut relació fins el moment per qüestions extramusicals. Per aspectes de la seva vida que segurament tenen algun lloc a la seva música.
A
1
TERÀPIES // Relacions, emocions, alegries, tristeses, sol.lituds, angoixes, amors, desamors,... Tots ho coneixem. Ho encarem o gaudim com podem. Alguns músics ens parlen
sobre aquests temes.
Com es pot, vivint a una ciutat com Barcelona, trobar un equilibri personal que
no et faci estar avui eufòric i demà
deprimit?
Fàcilment. Oblidant-se
HIDROGENESSE una mica de la ciutat.
(GENÍS)
Està bé preocupar-se
de la realitat que t'envolta, però encara està
millor anar per la vida com a individu. És
més modern.
És més dur enfrontar-se a un públic que
no et coneix o a un sopar d’una primera
cita?
Sempre és més dur enJAN & THE
frontar-se a un públic
ELECTRIC POETS que no et coneix que a
(JAN)
una primera cita, perquè és més difícil engalipar des d'un escenari a 50, 100 o 300 persones que a una de
sola que tens al davant i a qui pots veure-li
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
els ulls... A més, si la cita no va bé només
quedes malament amb una persona, però
si el bolo surt fatal aquelles 200 es possible que ja no tornin i això suposo molta
pressió!
Creieu que l'amor és un dels grans pilars
per sobreviure en el món que ens ha
tocat viure?
No cal dir que hi ha
ÉLENA (HELENA) tants tipus d’amor com
persones al món. Però
tot amor sensat i altruista ens ajuda a viure
o a sobreviure més fàcilment. És clar que
hi ha moltes classes d’amor, l’amor cap al
cònjuge, cap a la família, els amics o fins i
tot els animals, l’amor envers uns ideals,
unes creences, o l’amor envers l’art. Però
l’amor que aquí ens ocupa és el de les
relacions humanes i, en totes les seves
dimensions, el seu propòsit és aportar-nos
una mica de felicitat. Si més no, l’amor
hauria de servir per a això, per compartir
felicitat, perquè l’amor, evidentment, ha de
ser compartit. Sabem que l’amor té altres
vessants, no tant agraïdes, ben al contrari,
pot ser traïdor i desesperant, però és precisament quan estem decaiguts quan l’amor torna a presentar-se per donar-nos un
cop de mà. Per tant, l’amor sempre és present, en els bons i mals moments, de part
d’un amic o d’un amor, d’un familiar o un
conegut. L’amor és així, present en tots els
nostres actes, a cada instant, a cadascun
dels nostres pensaments. No és que l’amor ens ajudi a sobreviure, que també,
sinó que l’amor mou el món, per bé o per
mal, perquè no oblidem que allà on s’acaba l’amor comença l’odi, i no cal posar-ne
exemples. Afortunadament, l’amor encara
ajuda a moltes més persones a viure que a
morir.
7
Considereu que la música és una eina
per obrir-se i relacionar-se amb el món o
més aviat genera aïllament i tancament
en un mateix?
Crec que aquesta preLOVE OF LESBIAN gunta l’hauria que res(SANTI)
pondre el meu inconscient, i no jo. Però, en general, tothom que
està involucrat en un procés creatiu espera
que la seva obra tingui el mateix resultat
que un missatge a una ampolla. Personalment, mai m’he trobat en el cas de tancarme més en el meu propi món després que
les cançons hagin sortit al mercat, sinó que
he notat sempre una resposta. Però, no
obstant, aquest no crec que sigui el motiu
que obliga a un autor a crear. En principi,
crear serveix per posar ordre dins del caos
intern de cadascú, una espècie de Tetris
que sempre es complica.
Però, en veritat, l’acte de crear és un impuls
irrefrenable i bastant anàrquic. Molts cops
tinc una estranya sensació, que és que jo
soc simplement un medium entre l’eter i un
instrument. Ja sé que sona fort, però la
majoria de cops les cançons em venen de
hidrogenesse
JAN & THE ELECTRIC POETS
l’aire. Després, naturalment, ve l’acte de
racionalitzar-ho i personalitzar-ho. L’acte
creatiu és per a mi un impuls igual de
necessari que els més primaris. És a dir, no
tinc la intenció de ser reconegut, ni de fer
que la gent em comprengui, ni de tancarme en el meu propi món o obrir-me. És,
simplement, una espècie de radio mental
que funciona a tota hora, quelcom que està
dins del meu propi ADN.
A casa vostra hi ha tradició musical o el
vostre interès per aquest món ha sigut
totalment personal?
És una pregunta de
SANPEDRO
difícil resposta quan
s’està habituat a costums poc saludables i poc generosos amb
la nostra salut, però mourem fitxa. Sanpedro està format per cinc músics, tres dels
quals han rebut per part familiar una irreprotxable herència musical, ja sigui en
forma de diumenges amb els clàssics,
enviant-nos a conservatoris, o simplement
educant-nos en la sensibilitat i el bon gust.
És important tenir present que tant la xifra
ÉLENA
LOVE OF LESBIAN
de la formació de la banda com dels que
hem estat tractats amb benevolència musical és imparell. L’equip contrari, que no
rival, ha demostrar d’una manera més que
meritòria que no és imprescindible créixer
envoltat d’influències per arribar a l’èxtasi.
¿La música cambia a las personas o
cambia más a los músicos?
Estoy de acuerdo en
COSTO RICO
que la música cambia
(MERI)
a las personas y como
los músicos somos personas, ya formamos
parte del juego. Personalmente a mí sí que
me ha cambiado la música, ha sido como
una autoayuda lo que me ha dado. Me ha
hecho ver las cosas, según el momento, de
diferente manera. Los que podemos dedicarnos a esto de la música somos “suertudos” porque puedes decir abiertamente lo
que piensas, lo que crees y lo que sientes y
eso puede ayudar a alguien que en ese
momento se encuentre en una situación
como la tuya.
COSTO RICO
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
8
2
VIDA QUOTIDIANA //
Tocar, assajar, fer gires, estudiar música,... Bé, bé,... tots tenim
les nostres activitats específiques. Però la vida del músic tambe inclou altres alegries i
miseries, com les que patim tots. Parlem-ne.
Con un disco en el mercado y sin gira de
150 conciertos al año...¿Cómo carajo
sobrevives?
Sobrevivimos gracias
CANÍBALA
a la Beca "Mestizaje y
(JOSELE)
Tal" que nos concedió
la Fundacion Thyssen - Bornemisza hace
dos años. Con Tita hay mogollón de empatía. Entre nosotros sólo hay una bonita
amistad. Un saludo a los amigos lectores
de Nativa.
Podrías destacar tus 5 grandes momentos, correspondientes a los cinco últimos años de tu vida, que no tengan nada
que ver con tus proyectos musicales?
1- Justo hace 5 años
THE LINN YOUKI vine a vivir a BarceloPROJECT
na. Pues eso: Venir a
(MARCO)
vivir a Barcelona, aunque sigo añorando mucho la pizza, la
gente y el mar de Napoli... (y el museo
maradona también). // 2- Encontrar trabajo
fijo. // 3- Independizarme. Es lo mejor. No
se quien decía que el verdadero rol de los
padres es dar alas y hacer aprender a volar
a los hijos. Hasta me he metido en una
hipoteca (ay, ay, cómo duele...). // 4- El
concierto de Interpol en el Apolo: sorprendente y muy ACOJONANTE! // 5- Concierto de Pixies en el Primavera Sound: Estar
SANPEDRO
MISHIMA
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
en medio de un océano de gente, todos,
todos, todos coreando "where is my
mind?"... Lo mínimo es tener la piel de
gallina durante semanas...
És factible una bona relació de parella
entre algú interessat per la música més
alternativa i algú que l’únic interès musical està en Los 40 i anar a ballar salsa?
En tens experiència?
No m’he trobat mai
12TWELVE
amb un cas tan radi
(JENS)
cal... Que a mi m'agradin els Shellack i a ella la Cristina Aguilera, però per què no?
Relatiu a la meva experiencia crec que
sempre m’he trobat amb més grisos que no
pas jo blanc i tu negre!, vull dir que a mi
mateix em pot agradar la (bona) música
independent i saber apreciar la (bona)
música comercial o reconeixer una melodia
que se'm clava i no me la trec del cap, tb té
el seu mèrit!!, són dos lligues diferents...
No crec que una relació es basi en un sol
aspecte, tampoc seria bo que únicament es
congeniés amb la música. Entenc que sí és
factible i fins i tot podria arribar a ser complementària; al món de la música, tant
alternativa com comercial hi han coses
bones i dolentes i sempre podem aprendre
de totes bandes!!!
Els crítics musicals de Barcelona escriuen bé o haurien d’aprendre dels d’altres disciplines artístiques?
Ningú aprèn si no creu
MISHIMA
que ho ha de fer. Ningú
(DAVID)
que no vulgui pecar de
paternalisme o arrogància hauria d'exigir
que veiem en algú altre un mestre o un referent. Per altra banda, no estic segur que la
premsa dedicada a altres disciplines artístiques sigui modèlica. Finalment, crec que
des de l'aparició d'Amazon i de formats
semblants, la funció del crític cultural tradicional (el policia de duanes que es limita a
deixar o no deixar entrar una mercaderia
cultural al país de l'estèticament correcte)
s'hauria de replantejar de manera radical.
Es pot tenir un bon grup, especialment
de post rock, i ser intel·lectualment poc
actiu, sense cap interès per la lectura, el
cinema,...?
És clar que es pot tenir
BALAGO
un grup de música de
(DAVID)
qualsevol estil sense
tenir inquietuds culturals. El que passa és
que s'entén que si tens un grup, i per tant, li
dediques moltes hores de la teva vida
òbviament, i intel·lectualment parlant,
aquesta branca la tens coberta. Seria molt
pedant pensar que t'ha d'agradar el cine,
CANÍBALA
THE LINN YOUKI PROJECT
12TWELVE
BALAGO
NINO GALISSA
HOLLAND PARK
9
t e
z
S
X
[]
g
m
a
lectura, pintura, etc. per poder tirar endavant un projecte musical. De fet, sí que és
veritat que com més actiu siguis en aquest
sentit més pots absorbir de les diferents
arts i, per tant, pots tenir més referents a
l'hora de crear, però això també li pot treure
originalitat a la teva obra.
¿Qué valores humanos tendríamos que
tener todos para que el mundo fuera
mejor?
Yo lo enfocaría de otra
NINO GALISSA manera. Si no hubiera
diferencias de clase
social ni de trato por el color de la piel y no
existieran fronteras, el mundo seguro que
funcionaría mejor.
Ets vegetarià? Recicles? Col·labores
amb una ONG? En definitiva, com anem
de consciència social? O creus que tot
això son tonteries que en el fons no
solucionen res?
No sóc vegetarià. SemHOLLAND PARK pre m'ha agradat la
(RICHIE)
carn i encara no m'han
explicat perquè hauria de deixar de menjarne (últimament es diu que les plantes també
tenen sentiments...). I en relació al reciclatge, abans reciclava però ho vaig deixar (no
em feia gens de bé, i les paranoies que
m'entraven a la nit eren brutals: hauré barrejat el vidre amb el envasos de cartró?). Mai
he cregut en la teoria aquesta que diu que
amb els petits canvis canviarem el món. Per
mi, acceptar això seria com una renúncia
quotidiana. En realitat puc canviar el món
reciclant? La gent diu que si tothom ho fes,
sí. Però si tothom ho fes, tots seriem iguals,
no hi hauria llibertat, i seriem una societat
morta, que és molt pitjor.
Ara, sí que penso que la consciència social
és molt important. Una altra cosa és que
s'hagi d'expressar en formes institucionalitzades com el reciclatge. O és que tota la
gent que recicla té consciència social? Confio més en l'actuació local en petits actes de
disconformitat amb la situació actual.
I en relació a les ONGs, no col·laboro amb
cap ONG. El sol fet que s’anomenin organitzacions no governamentals ja significa que
és un espai d'actuació que el govern
"deixa" per a nosaltres. Només tenim la llibertat per actuar políticament solucionant
problemes que, moltes vegades, són producte del nostre propi sistema capitalista i
del nostre propi estat. Podríem començar
per agafar les regnes del nostre govern, en
cas que encara sigui nostre, en lloc d'anar a
Nicaragua a "ajudar" un poble subdesenvolupat. A més, penso que per fer un canvi
radical que beneficiés els països menys
desenvolupats tothom hauria de renunciar a
alguna cosa important. Però hi està disposada, la gent? Ho estan, els que reciclen?
Un músic parla massa de música? Els
seus amics han d’estar al mundillo de la
música per força?
Sí, la música és un gran
SONGSTORE
tema per parlar, però
(CHRISTIAN)
està clar que si algú
no hi està ficat, normalment acaba exclòs i
s'avorreix infinitament. Senzillament, fas
amics al mundillo de la música, i també t'acabes relacionant amb gent que escolta
música propera en gustos... Vas als mateixos bars, concerts, botigues de discos...
¿És necessari que hi hagi una bona
amistat entre els components d’una
banda perquè funcioni? ¿Per què?
Per mi hi ha una relació
DUSMINGUET directíssima entre les
(JOAN)
relacions que hi ha
entre els músics d'una banda i la música
que interpreten junts, “¡vaya!” que tot és el
mateix. Funcionar es pot funcionar de moltes maneres, i músiques i bandes n'hi ha
tantes com persones que s'ajunten de mil
maneres, però qualsevol persona crec que
dóna el millor de si mateixa si està bé i, en
aquest cas, en bona companyia.
SONGSTORE
DUSMINGUET
FINE!
08001
STANDSTILL
PASTORA
ABDELJALIL KODSSI & MOHAME
BRAZUCA MATRACA
REFREE
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
10
3
CULTURA // Encara queda algú que consideri que la música popular no és cultura? No sé,
hi ha opinions per tots els gustos. Potser les fronteres entre cultura popular i alta cultura es
dilueixen. En tot cas, si els nostres músics no vacilen més és per què no volen. Miri, miri,...
Quins són els darrers cinc llibres què
t'has llegit i quin d’ells recomanaries?
1- Una historia de amor
FINE! (SITO)
como otra cualquiera,
Lucía Etxebarría. 2En ausencia de Blanca, Antonio Muñoz
Molina. 3- Quién de nosotros, Mario Benedetti. 4- Tombuctú, Paul Auster. 5- Historia
Universal de la Infamia, Jorge Luis Borges.
Recomanació: Recomanaria el de la Lucía
Etxebarría, perquè és el que més recent
tinc, i perquè demostra que és una gran
escriptora encara que compagini aquesta
faceta amb la de "fantoche" mediàtic.
Cada grupo tiene su filosofía de vida,
pero quién ha sido para vosotros el gran
filósofo del siglo XX?
Pues no sé... Mi res08001 (JULIÁN) puesta no tiene porque
representar a todo un
proyecto con tanta gente como es este:
Bob Marley, John Lennon.
Estos dos nombres creo que muchos los
compartirían a nivel general. Supongo que
debe ser un tópico pero no se me ocurre
nada... Yo particularmente no tengo ningún
gurú preferido. Son muchos los grupos que
me han marcado. Me quedo con todos...
¿Si Standstill fuera un pintor, en que estilo estaría? ¿Por qué?
Bueno, la pregunta es
STANDSTILL
puñetera, porque de
(ENRIC)
hecho no conocemos
ninguna pintura avantcore (je, je) y ni rastro
de pintores screamo (¿Edvard Munch?),
con lo cual hemos de pensar en un estilo
que reúna características que creemos propias... Mmm somos arties (jo, jo), intensos
y crudos como Bacon, estéticos y a veces
PAU TORRES
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
HOLYWATER
abstractos como Kandinsky, serios y reflexivos como Frida Kahlo, pobres como Van
Gogh, urbanos como Warhol, pretenciosos
como Miguel Ángel y multidisciplinares
como Manolo García.
A vuestro juicio, ¿son las nuevas tecnologías el presente y/o futuro de las artes
plásticas?
A mi entender, creo que
PASTORA
se puede afirmar, aun(CAÏM)
que siempre acompañada de un “pero”... No soy un entendido
en las artes plásticas, de hecho no sabría
delimitar sus fronteras, pero está claro que
tanto en el presente como en el futuro, las
nuevas tecnologías forman parte de nuestro entorno. En muchas ocasiones se utiliza
como ayuda o herramienta de trabajo y en
otras para crear nuevas tendencias totalmente dependientes de ella. Aunque por
otro lado creo que, como en cualquier
ámbito, siempre habrá una corriente que
apueste por lo manual, por la desnudez. De
todas formas, creo que es imposible negar
el papel de las nuevas tecnologías, sobretodo sin acotar muchísimo más la pregunta, ya que en prácticamente todos los
casos aparecen en alguno de los procesos
de creación o divulgación.
¿Puede ser la música un sustituto de la
religión?
Pues es una pregunta
ABDELJALIL KODSSI compleja, depende mu
& MOHAME
cho de cómo lo vea
cada uno. Para nosotros, ambas cosas
andan paralelas y no se pueden unir. Necesitamos las dos y nos sirven para alimentar
nuestro alma y vida, pero de diferente
manera.
RADIO MALANGA
¿Es la música un arte o el arte es vivir de
la música?
Vivir del arte es el arte
BRAZUCA
más grande que hay,
MATRACA
ya que para hacer arte
(WAGNER PA)
o ser artista es necesario sensibilidad y ganas de crear. Una
cierta locura interna tampoco va mal y se
supone que si lo haces, es porque te gusta
mucho ya que si no harías algo menos
arriesgado, como por ejemplo administrar
una empresa o estudiar veterinaria. El placer y el arte están en vivir de algo que te
guste, puede que no tengas una vida con
muchos lujos, pero vivir del arte es un lujo
añadido. En cuanto a la primera parte de la
pregunta... La música es el arte más sutil e
invasor que existe, de vez en cuando quita
energía pero normalmente nos llena de
pura VIDA.
L’urbanisme de Barcelona dels últims
anys, ha espatllat Barcelona o l’ha convertit en un referent?
No crec que es pugui
REFREE
avaluar l'urbanisme
(RAÜL)
dels últims anys com
un tot, ja que depèn de l'obra. No entraré
en temes com l'especulació immobiliària
que necessitaria més espai i avorriria a més
d'un, però sí que puc dir que obres com la
torre Agbar, tan criticada, a mi m'agrada.
Barcelona és una ciutat de moda perquè
els guiris troben preus baratos o perquè
tenim una vida cultural intensa?
Barcelona es pura faPAU TORRES
chada... Esta ciudad se
ha desvivido tanto por
convertirse en una ciudad puntera en Europa, que actualmente es difícil diferenciarla
de un chiquipark o un Port Aventura. ¿Para
que narices tanta modernidad si el 70 u
80% de la población no sabe programar el
11
video?, ¿o todavía no tiene claro que es el
Forum? de hecho creo que los propios
organizadores del Forum no saben que es
el Forum! Evidentemente, Barcelona esta
de moda.... ¡esa moda donde la gente compra camisetas de Iron Maiden en Zara!
donde los músicos se nutren en revistas de
moda en vez de tiendas de discos, las cuales desaparecen por problemas económicos (Hub), donde la libertad al gusto personal esta dictaminada por las revistas "cool",
donde el ultimo peinado que hace juego
con el piercing y los pantalones tope de
White Stripe son mas importantes que el
pobre tipo que esta sobre un escenario!!!
Culturalmente, la intensidad esta en el
dinero que los organizadores se meten en
su bolsillo! donde el favoritismo juega un
papel importante, donde damos voz a
gente sin criterio, donde el artista que
nunca fue artista pero lleva tiempo diciendo
ser artista, decide que artista será el nuevo
artista... ¿Para qué una vida cultural intensa
si culturalmente no interesa nada?
4
Un CD d’una discogràfica independent a
un top manta és: una utopia, un èxit o
una vergonya?
(RICARDO): Me gustaría
HOLYATER
partir de que es nega
tivo como hecho, pero
sacando conclusiones a posteriori realmente es un éxito a nivel de grupo, ya que significa haber alcanzando una popularidad
considerable y esto hace que se te abran
muchas puertas. Ahora, hay que pensar
desde la perspectiva del sello. Yo creo que
al sello le beneficia que el grupo sea popular, pero claro que le repercute la falta de
cds vendidos. Aunque no debemos olvidar
que las editoriales también se sacan una
tajada de los derechos de autor, así que si
las canciones son populares sonarán en
radio o tele generando dinero.
(LUIS): Por una parte creo que sería un éxito
si nos centramos en el numero de ventas.
Está claro que con 5000 copias vendidas
no verás nada en el top manta, y si veo un
CD de Holywater seria indicativo de que
tenemos cierta popularidad y el grupo es
algo conocido. Sin embargo, cada vez que
veo a alguien con cientos de CDs en una
manta se me revuelven las tripas, igual que
si veo a un niño pidiendo o a cualquier persona que tiene que hacer cosas así para
poder comer. Por esta parte sigue siendo
una vergüenza que la gente (multis) proteste por este tema sin tener en cuenta la
situación que viven estas personas, y sólo
pensando en los euros que dejan de ganar.
¿Creéis que una revista musical que sólo
hable de Barcelona tiene los días contados?
Creo que el panorama
RADIO MALANGA actual de Barcelona
está en un momento
tan interesante que dudo que si hay una
revista que se atreva de hablar solo de ello
dure poco. También depende como se
enfoque todo. Creo que en Barcelona hay
bastante actividad musical, pero también
hay una desilusión fomentada por muchos
motivos. La falta de subvenciones para
facilitar actividades relacionadas con la
música, la no creencia de muchos organismos de que la música es un arte noble y un
motor a favor de la sociedad y no solo
como lucro. Además hay gente que la
necesita para vivir y si no se muere, como
es mi caso.
POLÍTICA // A vegades, la pregunta és si hi ha molta pose darrera els missatges dels artistes. Potser alguns posicionaments recents de gent del món de l’espectacle en relació als
complexos aconteixements polítics que vam viure, transmetien una imatge voluntariosa però
una mica plana. No és el cas del nostre capítol polític. Hi ha matisos, diversitat i molt de color.
¿Es importante la ideología en una banda?
Todo el mundo tiene
OJOS DE BRUJO una ideología, aunque
(RAMÓN)
sea en su vida cotidiana. En el simple hecho de cómo cada uno
se toma la vida, ya está haciendo política,
aunque no se dé cuenta.
En cada artista esto puede estar más presente o puede ser más superfluo. Para mi
cualquiera que se ponga a cantar ya está
haciendo política, aunque no esté hablando
directamente de ella. El cantar: “El sol, tralala...” es una opción, pero es evidente que
OJOS DE BRUJO
TOKIO SEX DESTRUCTION
hay artistas o grupos que tienen un talante
mas direccionado en su responsabilidad
como artista a decir lo que piensa.
Els membres d’un grup de rock poden
ser de dretes? És més, ha de tenir ideologia política un grup de rock?
Creo que la música no
TOKIO SEX
entiende de ideologías
DESTRUCTION o posturas políticas,
(RJ. SINCLAIR)
simplemente es una
forma de expresión, un vehículo de comunicación, con la cual puedes canalizar
SIDONIE
todas tus ideas y sentimientos... Cada uno
puede hacer el uso que desee de la música, ya que es algo universal de libre acceso
a todos. La música es libertad, es de libre
expresión... Supongo que después habrá
quien opine una u otra cosa según del cristal con que se mire...
Què en pensa un power trio del tripartit
que governa Catalunya?
Pero hombre, ¿qué preSIDONIE
gunta es esa? ¿Qué va(JESUS)
mos a pensar del tri-
DISCÍPULOS DE OTILIA
TUESDAY AFTERNOON
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
12
partit, si nosotros somos esos tres personajes. Y sino fíjate en Marc Maragall, cómo
se pasa todo el día en la Generalitat abrazado a su botella de ginebra envuelto en
una maraña de papeles, o a Axel Saura
siempre cuidadoso de sus plantas de
marihuana (y son tan verdes sus plantas), y
yo Jesus Carod Senra, indepenidiotizando
a todo el mundo allá donde va con sus trucos de magia... En fin, como puedes ver,
los tres cowboys del pirineo son tres perros
para un mismo collar. Un abrazo.
¿Política y música combinan bien?
La música de entrada
DISCÍPULOS
es un buen medio para
DE OTILIA
transmitir cualquier tipo
(XAVI)
tipo de ideas o conocimientos. Por ejemplo las tablas de multiplicar se aprender mejor con música o
podría ser una buena forma de aprender
idiomas. Utilizar la música para transmitir
ideas políticas está muy bien, siempre que
no se caiga en el “panfletismo” y no está
bien que lo digamos nosotros porque en
algún momento caímos en ello, pero la
experiencia te enseña. Creo que hay que ir
con mucho cuidado porque también se ha
utilizado para manipular a la gente. De
hecho creo que la música es algo tan grande que sirve para transmitir todo, política,
sentimientos, amor, desamor, odio, esperanzas,…
De quin partit polític no voldríeu tenir mai
un representant entre el vostre públic?
Jo crec que aquesta
TUESDAY
pregunta és molt tramAFTERNOON
posa, perquè nosaltres
(BORJA)
mai discriminaríem ningú per raons polítiques. Cadascú és ben
lliure de pensar el que vulgui i més d'anar
als concerts que vulgui, només faltaria.
Això no vol dir que siguem apolítics ni que
estiguem d'acord amb tots els partits. Som
quatre i cadascun de nosaltres té el seu criteri. Si el que vols és saber quina ideologia
política tenim, doncs diré que som d'esquerres, però no et puc precisar més, perquè hauries de parlar amb tots els del grup.
El que potser no faríem mai és tocar per
algun partit polític en un míting o una cosa
ABÚS
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
CHEB BALOWSKI
així. Jo crec que la música ha d'estar per
sobre d'aquestes coses, a més, la política
és molt traïdora. La música és una cosa
més elevada i, tot i que podem parlar de
política en les nostres cançons (de com
afecta a les nostres vides com a ciutadans,
com a persones), no abracem cap doctrina
ni ideologia. Això ho deixem per als que
s'hi dediquen, que prou feina tenen.
S’ha de subvencionar la música pop rock
o es pot autogestionar a base de birres i
entrades?
En un país amb tantes
ABÚS
mancances i dèficits
(AGUSTÍ)
culturals i amb un mercat on sembla que només hi hagi productes
majoritaris, cal que les administracions
facin un esforç cada cop major i millor (i no
cada cop menor) per ajudar a difondre la
cultura, per tal d'assolir qualitat en el que
s'ofereix i en educar a la gent en poder
escollir entre un munt de músiques diferents.
¿Cómo se hace para que una banda de
más de 10 componentes lance mensajes
sociales y estén todos de acuerdo?
Nosotros siempre deciCHEB BALOWSKI dimos las cosas discu(YACINE)
tiendo mil veces y dando vueltas al tema hasta que unos convencen a otros. Se discute mucho en Cheb y
no es nada malo, porque al fin al cabo
somos un colectivo, un colectivo de individuos diferentes, pero con ganas de decir
cosas. Algunos estamos más interesados
en temas sociales, otros en temas existenciales, otros en temas más abstractos...
Pero esto sí, no vamos a ser falsos, al final
no siempre estamos todos de acuerdo,
pero es lo que tiene estar en una banda.
Aunque al final lo que siempre nos une y
nos hace ir todos a una es la MÚSICA.
Com veieu el futur del nostre planeta
Terra: negre-negre, no tant negre o no us
preocupa perquè no us tocarà viure'l?
El futur del planeta
FANG
Terra el veiem blau.
Totalment envoltats
d’aigua per tot arreu.
FANG
DORIAN
Quin model de societat considereu que
seria l'ideal per viure-hi actualment?
De entrada planteáis
DORIAN
una pregunta difícil
(MARK)
porque tiene unos
15.000 años de antigüedad y todavía no
hemos dado con la respuesta adecuada;
así nos va. A mí siempre me han gustado
mucho las propuestas que hace Platón en
La República, que como es sabido tienen
un punto “comunistoide” pero por lo menos
no caen en el error principal en el que cayó
el comunismo, que fue el de pretender,
como el cristianismo, que todo el mundo
fuera igual.
Platón propone un modelo de sociedad en
el que cada individuo se dedicaría a lo que
mejor se le diera, siempre y cuando esa
actividad fuera necesariamente útil para la
supervivencia y la vida de la comunidad. Él
creía necesarias cosas como la artesanía,
la medicina o la agricultura, y defendía el
cultivo del intelecto, la gimnasia y distintas
formas de arte –en particular, la música–,
como necesarias para el equilibrio del espíritu de los ciudadanos. Por el contrario
rechazaba como no necesarias la creación
de necesidades artificiales cuya única finalidad fuera el comercio puro y duro, porque
consideraba que creaban complejos, desigualdades y además eran poco útiles. Si no
me falla la memoria uno de los ejemplos
que pone son los creadores de perfumes. A
él estas cosas le parecían una superficialidad. Hoy en día podríamos hablar de
modelos de coche, de la obsesión por
tener cada año una colección de moda distinta o de las teletiendas que ponen por la
tele de madrugada.
En fin, sé que las leyes del mercado no las
vamos a cambiar y que the show must go
on pero creo que tener en cuenta ideas
como éstas nos puede ayudar a defendernos en nuestro día a día de la ofensiva
postfascista a la que estamos siendo
sometidos actualmente. Como decía esa
canción de The The, “si no puedes cambiar
el mundo, cambia tu mundo”.
13
REPORTATGE 2
ACTIVISTES
LAURA SANGRÀ HERRERO, JORDI OLIVERAS
I LA MÚSICA NO ÉS una especialitat aillada de circumstàncies, seria lògic pensar que hi ha
un munt de qüestions culturals, ideològiques, polítiques, tecnològiques,... que marquen
com la vivim. Amb la complicitat dels activistes que han omplert les contraportades que
fins el moment hem publicat a Nativa, hem volgut desvetllar algunes claus d’aquest edifici i, en alguns casos, algunes pistes per retocar-lo o enderrocar-lo.
S
Com hauria de
ser una nova
ràdio musical?
Sincerament, no ho
sé. Sóc incapaç de
respondre una pregunta tan genèrica.
Hi ha models de
temps passats molt
interessants (des de
JORDI TURTÓS,
Radio 3 a la Ràdio
PERIODISTA
Ciutat de Badalona
dels 80), que no sé si encara són vigents.
Està clar que en una nova ràdio musical
hauria de predominar la informació musical
i la diversitat d'estils. Hauria de conrear la
curiositat, facilitar la difusió de la creació
del carrer, però el més important, hauria de
trobar un llenguatge actual que arribés al
públic. Perquè crec que, abans de parlar de
la ràdio musical ideal, hauríem d'analitzar
molt bé el públic al qual va destinada. Hi ha
públic? Com ens adrecem al públic? Com
podem fer que creixi el públic? Hi ha moltes preguntes que només es poden respondre des d'un àmbit col·lectiu. Aquesta
emissora musical l’hauria de tirar endavant
un equip de gent amb les idees més que
clares, consensuades.
Com ha transformat el discjockey
la cultura musical
barcelonina?
No sóc dels que
creuen que la figura del dj es respecti
gaire. Encara hi ha
gent que va a
demanar cançons,
MIQUI PUIG
que porta un cd i et
MÚSIC, DISCJOCKEY
demana que li
posis la "sis", l’únic, i això sí que és veritat,
és que en alguns sectors hi ha respecte,
ganes i curiositat per la figura de dj, un sen-
yor que entreté a partir d'altres musiques,
d'altres peces que enllaçades d'una manera
o altra donen sentit més o menys coherent
al fet de l’hedonisme i de la diversió nocturna, perquè el dj és un senyor que en principi
ha de fer ballar la gent... Llavors n'hi ha de
més artistes, de més directes, de complicats i sobretot de dolents, però això també
passa amb els músics. El millor de tot és
que ara es poden veure i escoltar djs molt
bons, tant d'aquí com estrangers, però es
respecta més els de fora, com en tot....
Ha de comunicar
la música?
Jo diria que la
música, forçosament, ha de comunicar. No pot ser
que la truquis i sempre estigui disponible, hauria de
tenir moltes línies,
VICTOR NUBLA,
potser innombraMÚSIC
bles línies, ja que
qualsevol a qualsevol hora està disposat a
trucar-la i, d'entrada, per lògica, en algun
moment ha de comunicar. Imaginem-nos
si, a més, els interlocutors tenen infinites
probabilitats de coincidir en les preguntes.
Això posa la música a punt del col·lapse.
Però com ja ha dit molta gent, la música
solament s'expressa a ella mateixa i, com
va dir Stravinsky, "...no hay discusión cuando el oyente siente placer con la obra que
escucha. El menos avisado de los melómanos se agarra de buena gana a los flecos de
una obra; ella le gusta por razones lo más a
menudo totalmente externas a la esencia
de la música. Este placer le basta, no apela
a ninguna justificación. Pero si acontece
que la música le desagrada, nuestro melómano pedirá que se le rindan cuentas de su
chasco. Exigirá que se le explique lo que es
por esencia inefable." Per això comunica
sempre, no hi ha mai manera de fer que
respongui. Ella és i nosaltres no podem
viure sense ella. Algú dirà, si comunica
sempre, vol dir que sempre, també, està
parlant amb algú. Cert. Sempre algú té el
privilegi de relacionar-se amb la música. És
quan descobreix, oient o músic, que l'està
fent ell. Que, en realitat, la música no existeix per ella mateixa tant com s’explica per
ella mateixa.
A quina realitat social respon la música anomenada
mestissa?
Respon a diverses
realitats del nostre
temps prou complexes com per a
ser analitzades en
quatre línies. A més
JONI,
parlem d’un col·lecHACE COLOR
tiu tan heterogeni
que és difícil de delimitar. De totes formes,
crec que contesta artísticament a la realitat
de la musica entesa o utilitzada exclusivament com a eina de fer diners, al màrqueting d’una única gran companyia multinacional. Com a resposta a això trobem
músics que sense complexos fan el que els
hi ve de gust barrejant tots els ingredients
que donen vida a les cançons (melodies, ritmes, lletres, instrumentacions...) i que no
mostren un especial interès per entrar a formar part del show business. D’altra banda
respon també a la realitat social que està
creant la globalització, una realitat de desigualtats i falses oportunitats per a alguns.
També com a posicionament en front a això
molts grups opten per enriquir-se culturalment treballant amb companys de diverses
procedències, s’intenta crear una solidaritat
cultural, hi ha interès per conèixer altres cultures, per creuar fronteres, per saber el que
succeeix i els grans mitjans no expliquen...
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
14
Ha crescut l'entorn de la música
alternativa a Barcelona?
Creo que la música
alternativa en si, sí
que ha crecido.
Pero su entorno o
canales de difusión
no. Con la cantiJORDI B-CORE,
dad de bandas que
B-CORE
funcionan en una
ciudad como Barcelona es ridículo el
número de locales que programan música
en directo. También el poco apoyo que
reciben tanto por parte de la administración
como de las radios y televisiones públicas
catalanas.
Resumiendo, aunque creo que el nivel de
creatividad artística es bastante alto en la
ciudad, los medios que podrían servir como
plataforma de apoyo para dar salida o cabida a estas inquietudes siguen estando controlados/saturados por estrategias que se
inclinan más por argumentos comerciales
que culturales.
Com influencia la
visió mod la música actual a Barcelona?
Penso que des de
que un petit grup
de gent als primers
vuitanta vam començar a reivindicar una estètica i
ALBERT GIL. MÚSIC,
un so mod, la inBIP-BIP RECORDS
fluència en l'escena d'aquesta forma d'entendre el món ha
estat present fins ara. Estic molt content
que grups com els Saturday Kids o Malice,
per parlar de noves bandes de la ciutat,
sentin com a seva tota aquesta herència.
No hem d'oblidar icones que segueixen en
actiu com el Ricky Gil amb els seus Top
Models o el Pablo Jimenez amb Canary
Sect, dos combos importants de l'escena
actual de la ciutat, entre d'altres. En l'apartat de clubs m'agradaria destacar el
Magic in the Air que ha portat l'Eneida
Fever! i els també mensuals The Boiler
Club i Black Magic Sounds. L'ambient
scooterista està més saludable que mai, i
es fan sortides cada primer diumenge de
mes des de Plaça Catalunya promogudes
pel Modern's S.C. Del que ja no estic tan
satisfet és d'aquest interès sobtat dels
mitjans per tota aquesta cultura i en especial em preocupa l’impacte que ha tingut
en la moda. Avui tothom porta una parka o
una diana sense saber el que du a sobre i
la veritat, pels que sentim com a nostra
tota aquesta moguda, ens toca una mica
la pera. Convido tothom a apropar-se
sense frivolitat a un moviment que segueix
molt viu.
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
És important que
el músic visqui de
la seva música?
Vivir de la Música
es muy complicado en este país; no
hay clase media
dentro del sector;
están los que sobreviven como pueJOSEP COLL,
den y los artistas
ADVOCAT I MÚSIC
que han triunfado,
baboseados por la prensa. Vivir de la música es difícil, ya que el colectivo de artistas
no está cohesionado; esto es un “sálvese
quien pueda” donde lo único que le importa
a un artista es su propio proyecto, no siendo lo suficiente inteligente para ver que
ayudando al sector se ayuda a él mismo;
donde las asambleas de asociaciones de
artistas están totalmente vacías, dejando
sin legitimidad ni apoyo a los "Burros" que
creemos que es la única forma de arreglar las cosas, donde si no vendes
discos la prensa no te hace caso,
y los músicos de clase baja no
conseguimos el compromiso
real de grandes artistas, donde
la clase alta se desentiende
totalmente de los problemas del
sector; donde sólo ves artistas
quejándose, si están de promoción; críticas vacías, de foto
y de postín. En mi caso con
el grupo SIN PAPELES, ya
no partimos del planteamiento de vivir de la
Música, todos tenemos
nuestros trabajos y descendencia; aunque
esto provoca que nuestro proyecto (Una
banda de Rock and Roll) no se convierta en
una orquesta. Hay que saber vivir de la
música y no obsesionarse con la idea, ya
que querer hacer tu música sin límite alguno y vivir de ella, aún complica más el
tema. Los músicos que viven de la música
son, por ejemplo, los intérpretes de
Orquestas (Cementerio de grandes Músicos), aunque en general está todo muy mal
pagado. Estoy harto de escribir artículos
para concienciar a un colectivo que quiere
vivir de la música... Pero... ¿Qué hacen por
ella...?; para que los músicos estemos
dados de alta en la seguridad social al subir
de un escenario, para que los medios
públicos no se rijan por el dinero, sino por
la cultura, para no ver a compañeros
haciendo playback o el payaso por un poco
de promoción. ¿Tú, músico, quieres vivir de
la Música? Y, aparte de tocar la guitarra y
quejarte cuando vas a un programa
de radio, ¿qué haces? Lo
que tenemos los músicos
es lo que nos merecemos;
somos los culpables de
todo; de este pillaje de
vende muebles que se han
metido en el mundo de la
música; porque sin
músicos
NO
H
A
Y
MÚSICA y
sin vende
muebles
H A Y
MÚSICA.
15
Reflexions sobre
la teva experiència pasada fent de
mànager.
Después de llevar
un año retirado del
management, que
no de la música, he
conseguido vivir
sin el móvil, sin
JOSEMA RUBIO,
preocuparme de
TÈCNIC DE SO
las fechas de las
I EX-MÀNAGER
giras, de las pegadas de carteles, de hacer las entradas, de
reservar furgonetas y pensiones, de cerrar
tratos con promotores y otras especies, de
que no salieran las cuentas, de adelantar
dinero, de peleas con los músicos, de follones con las discográficas, de cerrar promociones, ...
En definitiva me he olvidado de estar pendiente de una cantidad tremenda de variables que nada tienen que ver con la música
que es lo que realmente me gusta.
Los grupos se acercaban hasta ZerodB en
busca de una oficina de management, para
tocar mucho y poder vivir este circo sin
venderse al gran negocio, pero con el tiempo me di cuenta de que lo que buscaban
era alguien que entendiera sus inquietudes,
a nivel musical y muchas veces personal,
casi como un confesor.Así que después de
casi diez años me quedan amigos, algunos
que no veo mucho pero con los que alguna
vez quedo para comer, otros con familia
que veo mucho más, otros que me encuentro de noche en Plaza Catalunya, otros me
llaman porque necesitan algún contacto,
otros me escriben mails, ...
Com veuen des
d'altres paisos europeus, la música
que es fa a Barcelona?
Creo que desde
fuera se ve la música de Barcelona
como algo nuevo,
como una familia
JAVI ZARCO
MÀNAGER, LA FÀBRICA que responde a
coordenadas conDE COLORES
cretas, a la vez
como esperando que sea un movimiento
revitalizador de una industria dormida en
los laureles, y una etiqueta que agrupa toda
una generación que mezcla sonidos de
todas partes sin prejuicios, más el componente socio-reivindicativo de sus letras y
mensajes.
En mi opinión coinciden ciertos condicionantes que propician esta nueva situación:
la proyección internacional de Barcelona en
los primeros '90 y como ciudad cultural a
finales de los '90, la capacidad creativa e
imaginativa de la sociedad catalana es his-
tórica, la llegada de inmigrantes a España
en los '90 provoca cambios en los comportamientos de la sociedad, siendo la cultura
el sector de la sociedad que primero acepta los nuevos agentes y los incorpora en su
lenguaje y sus mensajes.
Nuevos interlocutores, nuevos receptores.
Nuevos formatos para la música, nuevos
usuarios. Nuevos modelos culturales para
nuevos mercados. Nuevos usos para nuevas costumbres. Nuevos políticos para
nuevas mentiras.
Sería triste pensar que todo ha sido una
gran mentira, pero más triste sería querer
hacer creer que todo esto es verdad. Cierto
es que existe una intensa actividad que
genera más discos y bandas que nunca, y
que caminan por el mundo más lejos que
nunca, tan cierto como que esta actividad
no tiene una base sólida, que el criterio y el
concepto artístico aparecen y desaparecen
como el Guadiana, así como la dignidad y
el respeto por el trabajo realizado.
El momento requiere poner las cosas en su
sitio, primero a nivel local, para poder proyectar hacia otros lugares, y no dejar escapar la ocasión que se nos presenta. Tener a
toda la industria de la música pendiente de
lo que ocurre en Barcelona no pasa cada
día y poder establecer las bases para dar
estabilidad al desestructurado sector musical de Barcelona, es una ocasión única.
Som massa seriosos a l'hora de fer
i escoltar música,
els catalans?
Los catalanes nos
tomamos en serio
demasiadas cuestiones de la vida
cotidiana, también
hacer y escuchar
LLUIS CABRERA,
música.
Incluso
TALLER DE MÚSICS
cuando utilizamos
el ‘excusado’ para limpiar nuestro cuerpo
de desperdicios o bien realizar el desahogo
personal más íntimo, la masturbación, creemos que estamos realizando actos de
suma trascendencia.
No ‘toermundo’ es así. La acusación va
dirigida a algunos sectores relacionados
con el mundo académico, intelectual, culturalista y a ciertos ámbitos políticos que
padecen el síndrome de Sant Gervasi.
Todavía no hemos aprendido a reírnos de
nuestros defectos. A simple vista, el desdén con que tratamos a personas que de
entrada las catalogamos en categorías inferiores, no es más que la suma de nuestros
complejos.
Los catalanes hemos perdido la rauxa, si es
que alguna vez fue parte de nuestro patrimonio. Cuando actuamos lo hacemos
desde una suavidad disimulada porque
somos tan cobardes que nos da miedo la
pasión, la intuición y todo aquello que tiene
más que ver con las vísceras que con la
razón científica.
Aterrador miedo a que los otros piensen
que hacemos el ridículo. Por eso somos tan
serios, y por eso somos tan esnobs. Al creernos superiores (fiel reflejo del gran complejo de inferioridad que padecemos) estamos de vuelta de todo, sabemos más que
nadie, y no permitimos que las creaciones,
proyectos, ideas y otras emergencias se
consoliden. Preferimos que lo nuevo se
ahogue en el pantano de Sau, antes incluso
que la criatura haya realizado cuatro ejercicios de aprendizaje para flotar y a continuación deslizarse por la superficie acuática.
Lo que sí sabemos es reventar a los que
viven despiertos, a los curiosos y a los
inquietos. En el campo musical esta desmesura se acentúa como todas las esdrújulas. Estamos pertrechados en la seriedad.
¡Qué estilo al nadar y guardar la ropa!
Somos los maestros del acoplamiento.
Catalunya se define por tener el mayor
número de traidores por metro cuadrado.
Supongo que ya está bien. Dejemos para
otra ocasión lo positivo, que también hay,
en esta bendita viña del señor Catalunya.
Què aporta internet a la música?
Fa uns anys, la
música era per a
privilegiats.
Els
preus dels discos,
la dificultat per
comprar material a
l’estranger,...
la
convertien en un
SERGIO PICÓN,
producte de luxe.
MUZIKALIA
Internet ha canviat
la relació de la persona amb la música.
Ara, aconseguir material de grups impossibles és a l’abast de tothom. Ja no has
d’esperar que el grup soni per la radio, el
vegis per la tele, o surti a un anunci. Internet ha donat vida a les persones que disfruten buscant nova música. A més, webzines, revistes especialitzades,... Completen
un panorama sempre gratuït que mai
havien somiat. ¿A qui afavoreix Internet? A
la musica i als que ens agrada la musica.
No s’en parli més.
CARLES SALA,
INSTITUT DE CULTURA
DE BARCELONA
Com veuen la
música els polítics que no es dediquen al tema?
Malauradament, i a
diferència del que
potser passa en
altres arts, els polítics tendeixen a
identificar música
amb negoci rendible. La música poMARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
16
pular significa U2 venent vuitanta mil entrades en poques hores. Aquest és el gran
handicap a l'hora de treballar el tema sota
un prisma cultural. Fins i tot podríem pensar que majoritàriament l’opinió pública
també ho veu així. En l'imaginari de molta
gent, la música és el que fan aquests nens
que surten per la tele cantant i es fan milionaris en un moment. És la visió estereotipada que hem de combatre els que pensem
en la música com a cultura i com a pràctica, i estem en contacte amb una realitat
molt diversa a aquests tòpics.
En quina mesura
és cert que és difícil tractar la música a televisió?
La música en televisión
presenta
varios problemas.
Por un lado la creciente fragmentación del mercado y
LUIS HIDALGO,
de los gustos parePERIODISTA
ce obligar a programas cada vez más específicos desde un
punto de vista estilístico. De ello sólo se
escapan los programas que bien marquen
una línea muy amplia, por ejemplo música
genéricamente independiente, o los que
hagan una apuesta por el público más formado y adulto, al que se le puede ofrecer
un contenido muy abierto (pop, rock,
country, hip-hop, etc). Esta es la opción
que creo que deberían adoptar las televisiones públicas, cuyo compromiso habría
de estar más cercano a la divulgación de
contenidos que aporten algo al espectador
que a aquellos basados en la estricta popularidad. No quiero decir que no puedan
existir programas mal llamados juveniles
–en realidad sinónimo de estulticia–, sino
que deberían cuidarse unas escenas que
además, en el caso de Catalunya, se están
manifestando con la vitalidad de una industria que monta festivales, sellos y publicaciones. De todas las maneras, lo más
importante para hacer un buen programa
musical es que los responsables de las
cadenas, al menos de las públicas, crean
que es una obligación atender a esta forma
de cultura. Hoy por hoy, al menos en Catalunya no lo creen. Para ellos, sensibles a
artes “serias” como el teatro, la literatura o
el cine e ideológicamente comprometidos
con la “izquierda progresista” y con la
defensa de la lengua en abstracto, la música sigue siendo una especie de erupción
juvenil que se pasa escuchando a Eric
Clapton. Mientras la música sea una molestia no hay nada que hacer. Mientras crean
que sólo se hace política leyendo a Alberti
seguiremos así.
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
Per què serveixen
les avantguardes?
Para divertirse invirtiendo energías que
de otra manera se
malgastarían; para
arruinarse en proyectos imposibles
de comercializar
porque la curiosiGUILLEM CASTAÑO,
dad o la apertura
G33G
de mente no cotizan en bolsa; para crear, inventar y poner
las bases de los sonidos que unos años
más tarde serán canibalizados por el negocio musical de gran consumo en su vertiente "somos los más modernos"; para que
los caníbales de la frase anterior se saquen
una pasta; para tejer una red mundial, globalizada en positivo y con vida propia, en la
que puedes encontrar a una buena parte
de la gente más creativa y con más interés
como individuos que pueblan este planeta;
para hacerte amigo duradero de esos que
encuentras; para disfrutar haciendo lo que
te dé la gana sin condicionamientos de
marketing o de autocensura; para bailar
inventando tus propios ritmos; para que
algunos hagan politiqueos, digamos, culturales; para que las revistas y fanzines que
anuncian 501, Los 40 o tatoos tengan
siempre algún rincón con cobertura intelectual; para acostumbrarse a recibir y procesar informaciones de todo tipo; para eliminar las fronteras entre disciplinas; para que
te inviten a fiestas aburridas y no te inviten
a las divertidas; para...
Com són, a Barcelona, les músiques del món?
Com a moltes altres
ciutats, resulta complicat parlar d’una
sola escena barcelonina de les músiques del món. Tenim artistes, púJORDI URPÍ,
blics, sales, festiBATONGA
vals, periodistes i
discogràfiques que aposten per diferents
gèneres vinculats, d’una forma o una altra,
a la tradició, sigui pròpia o adoptada (flamenco, tango, son, gnawa, …). Tenim un
espai únic (el CAT) que manté tot l’any les
portes obertes a la música d’arrel, catalana
i de més enllà. Per a qui busca sonoritats
més actuals, la ciutat ha capitalitzat un
moviment que barreja instruments del poprock amb formes llatines, magrebines o
balcàniques. Fins i tot tenim un gènere
popular propi: la rumba catalana (cal recordar aquí a mestres com El Pescaílla, Peret
o Gato Pérez). Totes aquestes sonoritats,
ens agradi o no, són les que realment han
posat la nostra ciutat en el mapa musical
internacional. Perquè malgrat la seva precarietat (sóc realista), a Barcelona les
músiques del món són diverses i prou interessants. Ho sabrem veure a temps? I gaudir-ne?
Quins són els fets
diferencials de la
música feta a
Catalunya?
Catalunya, com a
país de pas i amb
una cultura pròpia
ha estat capaç de
generar un panorama musical també
LLUÍS GENDRAU,
diferenciat. Un moENDERROCK
saic de propostes
que als anys seixanta i setanta es van concretar en tres corrents diferenciats: La
cançó protesta, la fusió cançó-pop més
surrealista i el rock progressiu, conegut
com “ona laietana”, que van ser referents
musicals i ideològics a la península i a bona
part d’Europa. Als vuitanta, el focus d’atenció es va centrar a la capital de l’Estat, i es
van anul·lar aquests trets diferencials –la
travessia del desert– amb només algunes
propostes de pop-rock que vam haver de
passar pel sedàs madrileny. Als noranta va
retornar el pèndol musical i creatiu amb l’aparició d’una escena juvenil –la del rock en
català– refermada per un ampli suport
popular, una incipient indústria musical i
una aposta política puntual, activada
sobretot a partir de la demanda dels artistes (rock i cançó) i del propi sector musical.
Finalment, amb el tombant de segle i un
cop assentades unes certes bases de l’escena musical nacional, Barcelona actua de
nou com a centre de creació i aglutina una
nova onada estilística impregnada pel mestissatge. La fusió de sons, entre les músiques d’arrel –que cada cop prenen més
protagonisme–, el pop-rock nacional
–hereu de la cançó i el pop dels setanta i
17
noranta– i les propostes que arriben des de
fora del país, acaben determinant, un panorama de fusió únic a la Mediterrània (la
plaça Major del món). Uns l’anomenen pop
global (en comparació amb els nous sons
que també sorgeixen a Marsella o Nàpols),
i d’altres, tall de rel (com a fórmula de
barreja musical de la música popular i tradicional i el pop). Aquesta fusió sonora –que
ja es va iniciar amb la ripproposta del folk
als vuitanta– fa que la capital catalana –i
per extensió els Països Catalans– siguin
actualment un dels focus mediterranis
capaços de generar i amplificar una escena
musical pròpia i absolutament exportable.
Relació entre la
música i el sagrat.
La interrelació o
interacció entre la
Música (l'art dels
sons) i l'àmbit del
sagrat és una constant al llarg de la
història. Crec que
ORIOL PÉREZ I TREVIÑO, no és del tot desenXARXA DE MÚSIQUES DE certat creure que
JOVENTUTS MUSICALS aquesta relació s'origina amb la recerca del Verb primogènit, de la Paraula (una
unitat poètico-musical que, abans de la caiguda de l'home en el pecat original, restava
en perfecta harmonia) i ha acabant esdevenint una de les obsessions expressives dels
creadors musicals. Amb aquesta recerca
constant ja no tan sols s'ha volgut recuperar aquesta poderosa unitat, avui perduda,
sinó també les propietats i les forces secretes que, segons la mitologia, emanaven
d'aquesta unitat. Segons s'explica Orfeu,
gràcies al seu art, va ser capaç d'amorosir
el cor de Plutó o la lira d'Anfió, fill de Zeus i
Antíop, feia que les pedres es moguessin
sense cap necessitat d'esforç físic. Creguem o no creguem el mite, el cert és que
precisament la relació entre poesia (text) i
música (so) és la que ha provocat algunes
de les més meravelloses músiques com ho
poden ser les de Monteverdi, Mozart, Verdi,
Tom Waits, Jaume Sisa o Víctor Nubla.
Sigui com sigui, el sagrat s'erigeix en base
a l'existència de tres transcendentals
(bellum, bonum, verum) i és innegable que
la Música serà per sempre més una recerca
del primer dels transcendentals: el de la
bellesa. Evidentment, i mal que pesi a algú,
amb independència de la cultura i expressió musical a la que pertanyi la creació
sonora en qüestió.
GENÍS SEGARRA,
AUSTROHÚNGARO
El músic ha de
ser interdisciplinari?
El músic ha de ser
persona. No ha de
reduir-se a ell mateix, "Jo sóc guitarrista, jo sóc cantant", però està molt
bé poder decidirse per una sola cosa. Jo he decidit
que vull ser teclista.
Com veus el nivell
de la premsa musical espanyola en
relació a l'estrangera?
Penso que l'única
escola de periodisme musical real
que hi ha hagut a
Espanya ha estat
SANTI CARRILLO,
el Rockdelux. Els
ROCKDELUX
millors crítics, històrics o presents, han passat en algun
moment (probablement, el millor de les
seves carreres) per la revista. La cantera de
periodistes musicals que ha creat Rockdelux, sempre en constant renovació, ha estat
una font inesgotable d'idees que ha premés
que la (poca) crítica establerta dels diaris o
TV s'hagi renovat d'una manera digna.
Pot semblar arrogant, i segurament ho és,
però deixem-nos de falses modèsties: el
periodisme musical a Espanya no s'entendria sense la tasca fonamental de Rockde-
lux. Per cert, estem en el nostre millor
moment, i la resta està a anys llum.
PD: La premsa estrangera, en general, està
fatal.
Què en penses de
la divisió i separació per estils
(pop, world music,
jazz, electrònica,
rock,...) de la música popular?
De vell antuvi, és
un fet indiscutible
MINGUS B. FORMENTOR l’existència d’una
segmentació estiPERIODISTA
lística, tant pel creador (músic) com pel degustador (melòman). Que ho sigui, emperò, no significa
que a aquestes alçades del ball i donada la
present situació sigui de cap manera aconsellable instal·lar-s’hi i fer-ne del fet un
‘nacionalisme’ artístic de via estreta. Mai a
la història de la humanitat ha estat possible
transgredir sense cap mena de barrera i
amb tota facilitat les coordenades d’espai i
temps a l’hora de fruir de l’herència musical
humana.
De manera que ara mateix fer-ne qüestió
d’honor de la compartimentació estilística
només parla de pobresa d’esperit, de nul
sentit de la realitat, de manca de curiositat i
d’un amor per la MÚSICA molt i molt
minso, tant se val si ho fa un músic o un
mer afeccionat.
Etiquetar, destriar, classificar estilísticament
és tasca de venedors, mandrosos, desvagats o saltimbanquis de l’intel·lecte. Entre
tots ells són amplíssima majoria, és clar,
però com demostra a cada moment i en tot
terreny la crua realitat, justament pel fet de
ser el majoritari aquest tarannà està mancat
de tot interès i resulta del tot impossible
que amagui veritat ni li assisteixi la raó.
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
18
CONCERTS
por un artista extravagante sino que era el
mismo Muchachito, del ex grupo Trimelón
de Naranjus. Estaba sentado con su guitarra, tocando el bombo con el pie y cantando.
En seguida me impactó la complicidad que se estaba estableciendo entre la banda y la sala. Ahora sé que esta sensación se
llama “Rumba Boxing”, un combate cuerpo a cuerpo con el
público acompañado por las sonidos diabólicos del piano, contrabajo, percusión y trompeta . ¡Con razón me parecía familiar
el ambiente! Subieron al escenario músicos de Ojos de Brujo.
Fueron también apoyados por Joan Garriga y Tomás Arroyos
(antiguos componentes de Dusminguet) para grabar una
maqueta promo. ¡Con unos padrinos así y un público hechizado desde las primeras notas, sólo pueden triunfar! LAURA BEDIN
MUCHACHITO BOMBO INFIERNO
Sala Apolo, Barcelona \\ 23/2/2005
AL ESTILO TARANTINO DESDE STA. COLOMA DE GRAMENET
Mientras paseaba por las calles de Barcelona, me sorprendía en
cada esquina la figura de un canalla con sombrero. ¡Quién no
recuerda los carteles que vinieron a colorear nuestro invierno
polar, anunciando el concierto de Muchachito y la salida de su
primer disco Vamos Que Nos Vamos (editado por Músicas
Nómadas y distribuido por K Industria)! A pesar de la gripe, que
por poco no me mata esa noche del pasado 23 de febrero, me
acerqué al Apolo para asistir al concierto de Muchachito Bombo
Infierno. Con un nombre así estaba convencida de que por lo
menos durante unas horas si sobrevivía no iba a pasar frio.
¡Menuda sorpresa! Más que un concierto era un especie de
espectáculo de cabaret. Lograron crear un ambiente caluroso
e intimista a pesar de tocar en una sala grande y a punto de
explotar (son muchos los que se quedaron fuera).
Lo primero que vi, colgadas en las cortinas carmines del antiguo teatro, fueron dos grandes telas donde se hallaba el personajito misterioso. Mientras avanzaba hacia el escenario iba vislumbrando una mano pintando en directo detrás de los
músicos. Me enteré poco después que se trataba de Santos de
Veracruz, Dj y pintor, que a modo de performance realizaba una
pintura en vivo, sobre una tela de 4x2. Durante el show, plasmó
lo que pasaba ente el público y la escena o lo que se le pasaba
por la cabeza. Todo esto bailando al ritmo de la rumba, del
swing, del reggae y del flamenco. Llegué a duras penas a la primera fila y descubrí que “el” canalla no era una figura inventada
delante de la intérprete, que juega con la misma
suavidad en sus sonidos.
Koberce-Zaclony: Según algunos comentarios,
“más moderno que lo moderno”. El error informático como pieza angular en la creación. En la
improvisación, como en todo, el azar siempre juega una parte
fundamental.
Ha sido un buen festival. No sólo por la calidad de las propuestas,
sino por su planteamiento, que en el último día quedó verificado.
Seis músicos dispersados por la sala con sus mesas y sus respectivos utensilios. Cada uno con su estética bien definida, pero casi
imposible de escuchar individualmente más de cinco minutos. Un
gran experimento en el que para poder escuchar con claridad, tenías que acercarte y mirar; y al mirar, oír las decisiones que interpretan, hasta que el sonido de otro de ellos, más fuerte en ese
momento, inundara la sala, creando un conjunto de trayectorias
sonoras y distancias físicas a recorrer, libremente, por el público.
Cuatro horas de happening en el que escucharlo todo es tarea de
algunos encantadores locos. Pero por suerte aquí el tiempo no
importa y el hastío pierde valor.
CRISTINA TASCÓN
MÚSICA A METRÒNOM
Sala Metrònom, Barcelona \\ Febrer/2005
La búsqueda de nuevas formas sonoras no parte exclusivamente de las nuevas tecnologías, cosa que ya afirman sus palabras.
Por supuesto, parte también, de las variables formas de interpretación de un objeto y su uso.
Los conciertos propuestos por el grupo de improvisación IBA
(Ruth Barberán, Alfredo Costa Monteiro y Ferran Fages) han sido
sustentados bajo esta idea y fueron cinco:
Celule d’intervencion Metamkine. Donde el sonido y la luz cruzan de igual modo la película cinematográfica, sugiriendo la idea
de un todo, hacia la pura forma, forma pura.
AMM: John Tilbury al piano y Eddie Prévost a la percusión, dos
maestros de la improvisación que en algún momento es posible
que todavía se diviertan.
Jörg Kallinich y Marit Schechte: Diez proyectores de diapositivas
que se alternan creando movimiento en la pantalla que está
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:
SUBSCRIU-TE!
>> [email protected]
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
18
CONCERTS
por un artista extravagante sino que era el
mismo Muchachito, del ex grupo Trimelón
de Naranjus. Estaba sentado con su guitarra, tocando el bombo con el pie y cantando.
En seguida me impactó la complicidad que se estaba estableciendo entre la banda y la sala. Ahora sé que esta sensación se
llama “Rumba Boxing”, un combate cuerpo a cuerpo con el
público acompañado por las sonidos diabólicos del piano, contrabajo, percusión y trompeta . ¡Con razón me parecía familiar
el ambiente! Subieron al escenario músicos de Ojos de Brujo.
Fueron también apoyados por Joan Garriga y Tomás Arroyos
(antiguos componentes de Dusminguet) para grabar una
maqueta promo. ¡Con unos padrinos así y un público hechizado desde las primeras notas, sólo pueden triunfar! LAURA BEDIN
MUCHACHITO BOMBO INFIERNO
Sala Apolo, Barcelona \\ 23/2/2005
AL ESTILO TARANTINO DESDE STA. COLOMA DE GRAMENET
Mientras paseaba por las calles de Barcelona, me sorprendía en
cada esquina la figura de un canalla con sombrero. ¡Quién no
recuerda los carteles que vinieron a colorear nuestro invierno
polar, anunciando el concierto de Muchachito y la salida de su
primer disco Vamos Que Nos Vamos (editado por Músicas
Nómadas y distribuido por K Industria)! A pesar de la gripe, que
por poco no me mata esa noche del pasado 23 de febrero, me
acerqué al Apolo para asistir al concierto de Muchachito Bombo
Infierno. Con un nombre así estaba convencida de que por lo
menos durante unas horas si sobrevivía no iba a pasar frio.
¡Menuda sorpresa! Más que un concierto era un especie de
espectáculo de cabaret. Lograron crear un ambiente caluroso
e intimista a pesar de tocar en una sala grande y a punto de
explotar (son muchos los que se quedaron fuera).
Lo primero que vi, colgadas en las cortinas carmines del antiguo teatro, fueron dos grandes telas donde se hallaba el personajito misterioso. Mientras avanzaba hacia el escenario iba vislumbrando una mano pintando en directo detrás de los
músicos. Me enteré poco después que se trataba de Santos de
Veracruz, Dj y pintor, que a modo de performance realizaba una
pintura en vivo, sobre una tela de 4x2. Durante el show, plasmó
lo que pasaba ente el público y la escena o lo que se le pasaba
por la cabeza. Todo esto bailando al ritmo de la rumba, del
swing, del reggae y del flamenco. Llegué a duras penas a la primera fila y descubrí que “el” canalla no era una figura inventada
delante de la intérprete, que juega con la misma
suavidad en sus sonidos.
Koberce-Zaclony: Según algunos comentarios,
“más moderno que lo moderno”. El error informático como pieza angular en la creación. En la
improvisación, como en todo, el azar siempre juega una parte
fundamental.
Ha sido un buen festival. No sólo por la calidad de las propuestas,
sino por su planteamiento, que en el último día quedó verificado.
Seis músicos dispersados por la sala con sus mesas y sus respectivos utensilios. Cada uno con su estética bien definida, pero casi
imposible de escuchar individualmente más de cinco minutos. Un
gran experimento en el que para poder escuchar con claridad, tenías que acercarte y mirar; y al mirar, oír las decisiones que interpretan, hasta que el sonido de otro de ellos, más fuerte en ese
momento, inundara la sala, creando un conjunto de trayectorias
sonoras y distancias físicas a recorrer, libremente, por el público.
Cuatro horas de happening en el que escucharlo todo es tarea de
algunos encantadores locos. Pero por suerte aquí el tiempo no
importa y el hastío pierde valor.
CRISTINA TASCÓN
MÚSICA A METRÒNOM
Sala Metrònom, Barcelona \\ Febrer/2005
La búsqueda de nuevas formas sonoras no parte exclusivamente de las nuevas tecnologías, cosa que ya afirman sus palabras.
Por supuesto, parte también, de las variables formas de interpretación de un objeto y su uso.
Los conciertos propuestos por el grupo de improvisación IBA
(Ruth Barberán, Alfredo Costa Monteiro y Ferran Fages) han sido
sustentados bajo esta idea y fueron cinco:
Celule d’intervencion Metamkine. Donde el sonido y la luz cruzan de igual modo la película cinematográfica, sugiriendo la idea
de un todo, hacia la pura forma, forma pura.
AMM: John Tilbury al piano y Eddie Prévost a la percusión, dos
maestros de la improvisación que en algún momento es posible
que todavía se diviertan.
Jörg Kallinich y Marit Schechte: Diez proyectores de diapositivas
que se alternan creando movimiento en la pantalla que está
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:
SUBSCRIU-TE!
>> [email protected]
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
20
DISCOS
VV.AA. BCORE15TH ANNIVERSARY1990-2005
BCore Disc
Quince años han pasado ya desde
que el sello Bcore editara el disco
No problem de Corn Flakes.
Cuando el panorama de las discográficas en Barcelona era más que
desolador, ellos nos enseñaron
quienes eran Hopeful, Fromheadtotoe, Aina, No More Lies y nos
trajeron de gira a Green Day,
Samiam y At The Drive-In. Ahora,
con una mirada más abierta a
otros géneros, nos presentan este
CD recopilatorio con los artistas
abanderados del sello. Empieza
con los últimos temas de pesos
pesados como The Unfinished
Sympathy (sus dos últimos discos
han sido escogidos en todos los
"top ten" de los dos últimos años),
Tokyo Sex Destruction y Standstill
(conocidos tanto dentro como
fuera de nuestras fronteras) y
acaba con temas antiguos de
estos mismos grupos. El núcleo
del disco lo componen nuevas
promesas como Delorean, It's not
not o Nisei, y grupos más consolidados como Aina, G.A.S. Drummers, Half Foot Outside o los tristemente desaparecidos Maple. En
definitiva, una buena colección de
temas bastante representativos de
lo que es el sello en la actualidad.
Quizás la única pega es que se
echa de menos la presencia de
algunos grupos que ayudaron al
crecimiento del sello en sus primeJOAN ÁLAMO
ros momentos.
DEDO AVATAR
Hrönir, 2004
Fer la ressenya d’una novetat
sempre conté un punt de precipitació. Un bon disc té incomptables
escoltes i cada una d’elles ens
porta una nova sorpresa. Dir alguna cosa ara és dir-ho, doncs, amb
presses, perdent-se tot allò que
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
encara falta per descobrir. En el
cas de Avatar de Dedo el problema s’accentua. Dir alguna cosa
ara no és precipitar-se, sinó abocar-se a l’abisme, perquè si alguna
cosa queda clara quan un escolta
aquest disc és la ingent quantitat
de lectures que el disc permet i
permetrà. Així doncs, vagi per
endavant que això és una aproximació provisional a una obra de
llarg recorregut.
Una primera constatació quan
escoltem Avatar és que no es tracta de composicions tancades. De
fet no es tracta ni de composicions en el sentit clàssic de la
paraula, ni de cançons en el seu
sentit més tradicional. Jo parlaria
més aviat d’ambients i de transicions sonores. No es tracta tant de
composar una forma, com de
dibuixar una espaiositat a partir de
la disposició de sons. Una segona
constatació (provisional i segons
el meu punt de vista) és que la
construcció de les peces no es
basa tant en trobar una melodia
concreta, com en oferir un interminable ventall de sonoritats diverses. La proposta és, doncs, un so
abans que una figura musical, de
la mateixa manera que aquells
quadres o collages on l’interès no
es centra en la descripció d’una
figura, sinó en l’elecció d’un color,
o en el retall de diari que s’ha
enganxat a la tela.
A partir d’aquí la música de Avatar
va perfilant tota mena d’ambients,
petites irrupcions, referències
robades al món real, evocacions,
etc. Tota aquesta sobreposició de
sons entra sovint en ressonància
amb el propi text cantat o recitat.
És el cas del primer tema Fuego
Viejo on la paraula foc troba diferents ressons al llarg dels 11:55
minuts. Primer escoltem una mena
d’aigua (el seu element contrari),
més endavant apareixerà una
cosa semblant a una cabassa,
rascada frenèticament (buscant el
foc), i més endavant encara, ens
introduirem en una espècie de
gran espai fabril, sons industrials i
ambient, d’activitat metal·lúrgica.
Altres peces es construeixen
sobre la repetició obsessiva d’un
motiu (El tejido temporal o Luzerne
est vraiment loin), al damunt s’hi
afegeixen percussions esquerdades, reverberades, i bucles que
semblen detenir el temps o menjar-se’l en els seus salts estanys
(Ornitologia mineral). Trobo especialment exemplar La expedición:
El bucle de piano obsessiu, les
percussions rebentades que
irrompen de sobte, la sensació de
una i una altra vegada (ja ho diu el
text: “de nuevo el lobo, el mismo
lobo”). O què dir de la deliciosa
Canción
verdaderamente
al
revés?... En tot cas, la millor
manera d’oblidar tot el que estic
dient és escoltar aquest fenomeJULIÀ SOROLL
nal disc.
BUBBLES INTRODUCING
Bip bip records
Bubbles és el nom d’un conegut
grup barceloní que debuta amb
aquesta primera gravació a l’espera del seu primer àlbum. Tot i
que només presenta quatre
cançons (Waiting for the sun, The
day after, Like a joke i Alice), la formació aporta les línies bàsiques
del seu so apostant per la recuperació del pop més clàssic dels
feliços anys seixanta.
Com quatre bombolles en què es
reflecteixen i descomponen els
diferents colors, les cançons del
grup mostren la seva concepció
musical amb la solidesa de les
seves composicions. Els temes
presenten una predisposició a la
creació de textures melòdiques
fresques, alegres i divertides on, a
més de bons paisatges sonors, es
trasllueix el gust per les harmonies
vocals i corals. El treball recupera
el plaer per la senzillesa de les
composicions amb un petit toc
electrònic, a la vegada que les
guitarres i els teclats marquen els
límits de cada tema. Però on realment sobresurt el grup és en el
treball de les veus, ja siguin femenines o masculines. Entre les dues
tonalitats aporten una diversitat
cromàtica que no els fa reiteratius
i, a més, els dóna un signe d’identitat molt personal.
El recorregut pel disc ens transporta des d’una concepció més
psicodèlica de Waiting for the sun
a petits caramels sonors de minut
i mig com és Like a Joke, on es
respira el pop més clàssic. The
day after i la delicada Alice completen un treball que es fa estimar
des de la primera vegada que
s’escolta, i també taral·lejar inconscientment. Els amants del
pop de tota la vida gaudiran amb
les sorpreses que s’amaguen en
Bubbles.
ANTONIO ALVAREZ
JELLYFISH SKIES LOVE IS JUST
A HEARTBREAK AWAY
Autoeditado
Después de una maqueta de
excelente acogida y algún que
otro concurso en su bolsillo, este
trío hace honor a su lugar de residencia, La Bisbal d'Empordà, con
la pieza de cerámica robusta que
es este EP de siete temas en
inglés. Producidos por el omnipresente Santi García (que va a tener
que empezar a ponerme en nómina), en el barro con el que está
hecho Jellyfish Skies cabe de
todo: Dramatismo, melancolía,
ritmo y actitud bien interpretada
por unas buenas líneas de bajo y
la personal voz de Guillermo
(teclados, guitarra y, además,
21
compositor de las letras). Un primer tema ligeramente a lo post
rock, Polaroids of a broken love,
es la perfecta introducción para
que bajo y batería te sirvan en
bandeja el segundo tema, Brainmilkshake (una descarga punk instrumental de escaso minuto y
medio). La energía sigue con el
futurible single 3 o la contenida
Cellotape, y cierra el disco la profundidad y garra de Cocaine Cowboys (mi preferida). Habrá que
estar a la espera de que bajen por
estos lares para saber si en directo se decantan por la fuerza o por
las emociones, aunque me da a
mí que esta gente gasta de las
JOAN ÁLAMO
dos por igual.
LA KINKY BEAT MADE IN BARNA
Kasba music, 2004
La ciutat de Barcelona continua
evolucionant al ritme de la respiració dels seus habitants, i la seva
música n’és un bon exemple.
Arran de l’èxit de Manu Chao,
sembla com si molts músics de la
ciutat hagin dirigit la seva atenció
creadora cap a allò que anomenen mestissatge. Aquest nou primer disc de La Kinky Beat és un
perfecte exemple del que avui
omple aquesta denominació d’origen. La banda ha aconseguit reunir un bon conjunt de cançons per
ballar i saltar amb clars signes d’identitat mestissa. L’ska, el reggae,
i ritmes trepidants i accelerats,
sense interrupcions, sense respir,
que s’apropen a sonoritats molt
properes al punk rock, són els
ingredients d’aquesta proposta.
Però hi ha més. La Kinky Beat
compta amb una poderosa i
divertida secció de vents que
s’adhereixen a uns ritmes ben
construïts i a unes lletres divertides i compromeses amb tot el
que ens envolta. Per tot això,
aquells que vulguin gaudir del ball,
del ritme que es fica a l’estómac,
gaudiran amb aquest disc si l’escolten en companyia i a una bona
festa. I això, precisament, comportarà el seu costat fosc. La
música d’aquesta formació és per
gaudir-la en concert, en viu, perquè cada actuació és una autèntica experiència. Així, quan escoltes
aquestes cançons al reproductor
et quedes amb la sensació d’escoltar, mai millor dit, música
enllaunada. No obstant, la part
positiva d’aquests creadors és la
forma en què els seus intèrprets
cusen els fragments de realitat
informativa, del carrer, per crear
les seves mescles i entreteixir els
diferents plans sonors. Els que
vulguin ballar, saltar i gaudir en
companyia ja saben que han de
tenir La Kinky Beat ben a prop.
ANTONIO ÁLVAREZ
MADEE ORION’S BELT
BCore. 2004
Viatjar a través d’un hipotètic Cinturó d’Orió és el que ens proposa
el tercer treball discogràfic de
Madee. Els passatgers d’aquest
viatge espacial i sonor hauran d’obrir molt bé els seus sentits per
absorbir la sonoritat, la ràbia i l’entramat musical d’aquesta jove formació catalana que aposta per
noves idees, íntimament entrellaçades i connectades amb el so
clàssic del pop-rock dels 90.
En aquest nou disc hi ha una sensació de malenconia, de dolor,
com si s’hagués trencat alguna
cosa i ja no tingués solució. Té
sensibilitat, però és rabiosa y lluitadora. Les tres guitarres distorsionades juguen gairebé sempre a
seduir amb dolçor per després
colpejar una i altra vegada la nostra oïda. A la vegada, la veu de
Ramon Rodríguez s’apropa en
moltes ocasions als paràmetres
estilístics de Mr. Bono i els U2. I
igual que s’apropen a la ràbia dels
primers treballs dels mítics irlandesos, els referents auditius apunten també cap als sofisticats
Radiohead, la tenebrositat de The
Cure i la tristor elèctrica dels
Sunny Day Real State.
Les cançons d’aquest Orion’s Belt
es recolzen en les guitarres, la
veu, i amb els tocs puntuals i
exquisits d’un piano o d’una secció de cordes que ajuden a reduir
la tensió del so. A més, els Madee
no deixen temps per respirar amb
cançons èpiques i doloroses que
progressen de forma ascendent
des del començament fins al final.
Un punt a millorar en la composició és l’estructura de les cançons,
sempre massa similar. Comencen
suau, s’acceleren puntejant les
cordes i acaben amb un guitarreig
ben rabiós. Es a dir, el seu desenvolupament és reitera al llarg del
disc, com si s’estigués estirant el
mateix patró. Per contra, un dels
millors elements a destacar és
com les melodies es troben encobertes, una mica enteranyinades,
sota l’agressivitat elèctrica de les
guitarres. Sembla com si no hi
fossin, però “haberlas, haylas”.
ANTONIO ALVAREZ
SIDONIE LA ESTACIÓN DE LA LIBÉLULA
(THE BIP BIP YEARS)
Bip Bip records, 2004
Les recopilacions poden semblar
estranyes quan no es tracta d’un
grup ja dissolt, o un grup mític de
fa més de vint anys. És evident
que els Sidonie no porten més de
vint anys tocant. Tampoc s’han
separat. De fet, estan en plena
forma. Tanmateix, la publicació
d’aquest doble CD recopilatori és
una gran noticia. Pels que no
coneixen Sidonie, és la millor
manera d’entrar-hi. Pels que sí els
coneixen, és una bona ocasió per
tenir totes aquelles cançons que
abans s’espargien en diferents
edicions. Un bona part de les
cançons provenen dels tres CD
que Sidonie va enregistrar amb
Bip Bip records: Dragonfly (2000),
Sidonie (2001) i Let’s Shine (2002).
Les seleccions sempre són discutibles. En aquest cas, però, no
falta cap dels temes que han fet
dels Sidonie una de les millors
bandes del país (Sidonie goes to
London, Feelin’ down 01, Let it
shine, The Sheltering Sun). Però hi
ha més sorpreses. També hi trobem algunes “cares b” dels CD
singles promocionals. Oportunitat
única, doncs, de tenir cançons
com Let it flow o Cry. També hi ha
cançons en directe, tant en concert com en estudis de ràdio. És
especialment emotiva la versió a
pèl de The Sheltering Sun, enregistrada als estudis de Radio 3 el
febrer de 2002. Després hi ha encara alguna raresa i unes quantes
remescles de temes seus, de les
quals és especialment destacable
la remescla que fa Sideral de Feelin’ down 01. Amb aquest doble
CD sobretot queda clar quina és
la clau del seu èxit: una originalitat
a prova de bomba. És cert que
podem trobar influències evidents
en cada cançó. Ens apareixen els
Elastica en el riff de All cool In the
evening; hi ha jocs de veus que
ens poden recordar als Byrds, als
Gómez o als Beta band; reapareixen els sitars de Harrison als
millors Beatles de 1966-67; melodies que ens poden fer pensar en
els Stone Roses. Mil influències,
sí, però cap còpia. Digestió, assimilació i proposta. A diferència
d’altres bandes locals, els Sidonie
no juguen a fer música sinó que
fan música. La seva música, que
no és poc.
JULIÀ SOROLL
MARÇ–ABRIL 2005
NATIVA25
22
CLUB NATIVA
Club Nativa és l’espai on trobareu
reflectida, a tots els números, una
llista d’organitzacions amb qui compartim una voluntat similar de
potenciar la música en el nostre
entorn. No es tracta doncs d’un
espai més de publicitat sinó d’una
petita guia que et pot ajudar a
conèixer i triar en un entorn organitzatiu on, a vegades, és difícil orientar-se. Si la revista t’interessa, és
posible que també et resultin interessants els nostres amics.
Discogràfica. www.bcoredisc.com
Bar musical. Pça. del Sol, 16. T 93 415 56 63
Bar musical. Pça. del Sol, 9-10. T 93 237 39 37
Projecte musical. T 93 243 17 17
Espai jove. T 93 429 91 41
Management. T 93 441 03 65. www.hacecolor.com
Laboratori musical. T 93 407 29 27
Escola de música. T 93 329 56 67. tallerdemusics.com
Espai musical. T 93 422 43 00
www.joventutsmusicals.com
NATIVA25 MARÇ–ABRIL 2005
ESCENARI GRATUÏT DISPONIBLE
ESPAI DE PETIT FORMAT GRATUÏT
B ANC D EPRO VE S
Un espai de treball per a grups. Tots
el dijous posem en marxa els equips
de la nostra sala de concerts (6.000w,
llums, monitors, microfonia, backline…), per poder realitzar des d’un
assaig general, preparar-se per una
gira o sortir del local de tots els
dies… Es gratis i només cal apuntars’hi (això sí, amb una mica temps).
SALA DE CONCERTS EQUIPADA
SALA DE
TGR
(Espai Tuguri)
És un espai de petit format (fins a 100
persones), que hem muntat per que
els grups puguin accedir a una sala a
BCN, sense pagar un duro per ella. La
promo i la taquilla son cosa del grup.
El so, la producció y el bar, de La Bàscula. Només cal garantir la assistència de un mínim de 50 persones.
CONCERTS
COM A SALA DE CONCERTS
Una sala amb un aforament de 500
persones. Recomanable per convocatòries de més de 250 persones.
Recomanable per a promotors o professionals, col.lectius i tribus urbanes
amb la capacitat de mobilitzar gent
sense problemes.
COM A SALA D’ASSAIG
Obrim la nostra sala per que puguis
assajar en un entorn considerablement bo. Des de 12,40 la hora.
+info:<a href="mailto:[email protected]"></a>
Carrer del Foc 128
08038 Barcelona
Tel. 93 422 43 00
Fax 93 422 44 50