Download NINO GALISSA \ SONGSTORE \ DJ2D2 \ ACTIVISTES: ORIOL
Document related concepts
no text concepts found
Transcript
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #21 \ JUNY–JULIOL 2004 NINO GALISSA \ SONGSTORE \ DJ2D2 \ ACTIVISTES: ORIOL PÉREZ I TREVIÑO CYDONIA SUMMERFEST \ HEDTRIP \ ITS NOT NOT \ \ TOP MODELS \ MIQUEL GIL 3 ÍNDEX 4 \ NOTÍCIES 5 \ OPINIÓ SIN ACRITUD 6 \ ENTREVISTA NINO GALISSA + SOBRE LA KORA Y LOS GRIOTS 10 \ ENTREVISTA SONGSTORE 12 \ ENTREVISTA DJ2D2 15 \ OPINIÓ AGENDA RECOMANDA 16 \ CONCERTS 11È FESTIVAL DE FLAMENCO DE CIUTAT VELLA, CYDONIA SUMMERFEST, LUTHEA SALOM, BAD-MUSIC FESTIVAL 20 \ DISC0S COSTO RICO, HEDTRIP, ITS NOT NOT, NINO GALISSA, SONGSTORE, STANDSTILL, TOP MODELS, MIQUEL GIL 22 \ CLUB NATIVA 24 \ ACTIVISTES ORIOL PÉREZ I TREVIÑO DIT EL ROCK VIST COM A MÚSICA DE SALÓ Vaig sortir pensatiu d’una xerrada a la que he assistit recentment a Sant Adrià sobre la música independent. Em ballaven pel cap algunes de les expressions i conceptes que acabava de sentir. Idees beligerants en general. Predominava un sentiment d’afirmació del “món independent” davant el mal gust dominant. Hi havia qui parlava de “lluita” pel triomf de la bona música. Algú criticava un periodista per no carregar-se rotundament el darrer concert de David Bisbal. Per algún motiu, aquestes posicions, de les que jo mateix puc haver participat en tants moments, i tant exteses en algunes elits culturals urbanes, ara m’incomodàven. Amb motiu del 50è aniversari del rock, he llegit en algún reportatge, em perdonareu que no recordi on, comentaris que destacaven la trascendència que una música arribés a ser tant massivament popular com aquesta. És fàcil imaginar que dificilment hi podia haver hagut abans d’Elvis una música que fós significativa per tanta gent a l’hora. Algún compositor clàssic reconeixia el mèrit que des de la senzillesa dels seus esquemes musicals el rock tin- E Q UÍ gués capacitat de ser important per tanta gent. També l’Oriol Pérez i Treviño, en la contraportada d’aquest número, parla del popular en les músiques i dels inconvenients que ell troba en les actituds d’alguns que, en nom de la cultura, defineixen espais reservats per determitats grups socials que es volen diferenciar. En aquest punt es troba el meu desacord en la xerrada de Sant Adrià. El que em desagradava és que la música fós un motiu més de diferenciació i confrontació entre grups, més enllà de la música mateixa. Quelcom semblant al que passa amb les religions. La paradoxa és que amb el pas del temps, l’actitud elitista, fonamentada en la recerca de l’excel.lència cultural, tant present en el món de la música clàssica, també troba el seu lloc entre els interessats pel rock i els seus derivats. Parlar del rock com a cultura hauria de ser útil per eixamplar el concepte de cultura i reconèixer que aquesta no pot ser una cosa encarcarada. La idea, però, té doble cara. Segons com l’utilitzem, el que podem acabar fent és perpetuar la idea que la música és un instrument per diferenciar uns grups d’uns altres i convertir el rock en una nova música de saló. JORDI OLIVERAS NATIVA21 REVISTA MUSICAL METROPOLITANA \ JUNY–JULIOL 2004 Director Jordi Oliveras Han col·laborat en aquest número Shabir Al-Amani, Joan Álamo, Miguel Amorós, JL Bad, Laura Bedin, Carles Llàcer, David Madrazo, Oriol Pérez i Treviño, Ivan Roca, Hug Salvat, Laura Sangrà Herrero, Stark Correcció de textos Laura Sangrà Herrero, Andrea Hernández Fotografies Carles Llàcer, Xavier Alamany, premsa i arxiu Disseny i il·lustració Xavier Alamany. Col·labora Sílvia Gallart Impressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002 Edita Indigestió SCP Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona Telèfon 93 422 43 00 Fax 93 422 44 50 E-Mail [email protected] Web www.indigestio.com Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors 4 5 NOTÍCIES OPINIÓ MACACO A principios de mayo se publicó el esperado tercer álbum de Macaco “Entre Raíces y Antenas” (auto-producido por Mundo Surdo / EMI), un doble disco de clara voluntad conceptual que testimonia la madurez de la banda a través de un viaje en dos direcciones simultáneas. El primer disco, “De la Raíz a la Antena”, se ha compuesto a partir del sonido de la banda con pinceladas de groove, funk, hip-hop y ritmos afro latinos. El segundo, “De la Antena a la Raíz” se ha construido a la inversa, partiendo de la electrónica artesanal para desarrollar paisajes acústicos. El pasado 10 de junio, el Razzmatazz estaba llenísimo, con un público dispuesto a dejarse sorprender y hechizar por el nuevo show de Macaco que cuenta con un espectacular montaje audiovisual que combina loops grabados con imágenes en directo. + info: www.poderlatino.es XIV edició del FESTIVAL CROMA A VILADECANS D 24 SEMINARIO INTERNACIONAL DE JAZZ DEL 26 AL 31 DE JULIO el 9 al 18 de Juliol tindrà lloc a Viladecans aquest interessant festival de músiques de tot el món que aposta per presentar propostes tant diverses com el grup de música tuareg Tinariwen o The Cat Empire, un grup australià que combina la fusió cubana, el hip-hop i el reggae. Al festival també podrem gaudir del flamenc-fusió de Kalahe, el folclore colombià de Juan Gratiniano y el Grupo de Yo, la percussió de Tactequeté i el personalíssim cantautor Roger Mas. + info: www.viladecans.net, www.festivales.com/croma MOSQUITO FESTIVAL C on motivo de los 25 años del Taller de Músics, el Seminario Internacional se celebra recuperando el espíritu de los que se hicieron durante la primera década en régimen de internado. Profesores y estudiantes convivirán durante 6 días compartiendo clases, jam sessions, conciertos, “manduca”, hospedaje, ... En esta edición, Taller de Músics ha querido contar con artistas de élite en campo del Jazz más actual para que los participantes tengan la posibilidad de conocer y tomar parte en los procesos creativos, tanto en lo referente a la interpretación, nuevas tendencias, etc. Pueden inscribirse estudiantes y profesionales de la música. Can Rigol, en Begues, un pueblo situado en el macizo del Garraf a 30 km de Barcelona, ha sido elegido como el lugar ideal para trabajar y disfrutar del arte y de la naturaleza. + info 933.29.56.67 www.tallerdemusics.com PASTORA TRANS-ART BARCELONA Convocatoria para jóvenes artistas (entre 18 y 35 años) con el fin de presentar sus creaciones. Las propuestas artísticas tienen que girar entorno al peregrinaje interior a través de la espiritualidad. Presentación de obras y proyectos hasta el lunes 5 de julio. + info: Tel. 901.51.52.53, www.casalbcn.info La gran acogida del disco de Pastora impulsó su gira. Recientemente ha superado la cifra de 10.000 discos vendidos, y su single “Lola” suena con más fuerza que nunca en las radios, colocándose en los primeros puestos de la lista de Los 40 Principales y de Cadena 100. Para los que todavía no conocen a Pastora, es una formación difícil de etiquetar. Es un innovador formato que conjuga el equilibro entre la electrónica y los sonidos acústicos de Caïm con la personalidad de la voz y las letras de Dolo, a las que en directo se suman las proyecciones de Pauet. El día 15 de julio a las 22h actuarán junto al grupo de flamenco chill out Chambao en la Plaza Mayor del Poble Espanyol. + info: Forum Ciutat. www.poderlatino.es ¡EL ÚNICO MOSQUITO DE LA TEMPORADA QUE NO MOLESTA! s un festival de música de fusión que, desde hace cinco años, apuesta por los ritmos mestizos. La edición de este verano presenta a los siguientes grupos: Rumba Alborada, Heredia Flamenco, Jaleo Real y Che Sudaka, más sesiones de dj´s. Tendrá lugar en Llosa de Baró de Viver el día 3 de julio. + info: www.bcn.es/ciaj E BRE VES 5º aniversario del Centro Gracilaso: Graffitis + Audiovisuales + Música a partir de las 18h. + info: www.bcn.es/centrogar cilaso. Tel: 93 243 17 17 Durante este verano no olvidéis las varias propuestas (talleres, conciertos...) reunidas en la agenda de Bar celona Bonanit. + info www.bcn.es/ciaj SINACRITUD Curiosa experiencia de fin de semana, en el cual, escapando de las aglomeraciones de la carretera y las playas que ya comenzaban a tener cierta presencia de usuarios, me decidí por la sana afición de asistir a un festival de esos llamados “macros”, el Primavera Sound. Es un privilegio en cierta manera ser de la prensa, más que nada porque te ahorras las colas mastodónticas que deben soportar los usuarios, que a la postre son los que pagan el festival, cosa que digo sin el menor de los recochineos. Sufrí sin embargo las inclemencias longitudinales que supone intentar comprar tiquets para bebida, o dejar escapar la misma una vez digerida por el retrete. Dos experiencias extrasensoriales que nada tienen que ver con la tremenda sensación tercermundista de tener que cambiar los pseudodineros al día siguiente por otros de un color diferente en un sólo punto de todo el recinto. Además es una costumbre que no comprendo, ya que si el miedo es a que se falsifiquen los tiquets fuera del recinto, deberían tener en cuenta que también se pueden copiar y después canjear. No eran precisamente linces los que se dedicaban a esa tan desagradable tarea. Más bien estoy cercano a la opinión generalizada en la cola de que se hacía para desanimar al personal a cambiar y así ganar unos euros más: garrulo, pero posible. De todas formas, la prensa de tercera, que la hay, y los currantes de la prensa, que también los hay, tienen otros problemas añadidos en los grandes festivales, basados sobretodo en el descontrol organizativo, que dicho sea de paso se puede perdonar, debido más que nada a que siempre hay alguien por parte de la organización que pone todo su empeño y corazón en arreglarlo... No, el problema más importante en los festivales lo tienes siempre con los de seguridad, no los uniformados, que puede que también, sino con los llamados machacas, esos seres que no saben de nada, no quieren saber de nada y no escuchan, no oyen y lo que es peor, parece que no están cuando les hablas, comentas, discutes o terminas defecando en toda su familia. Todo lo que saben decir es "obedezco órdenes" y van y se quedan tan anchos, impasivos, relajados y con cara de Copito de Nieve satisfechos del trabajo bien realizado. Esos que cuando les dices: “consúltalo que te equivocas y sí que puedo pasar”, te miran y te sueltan: "Ahora lo pregunto...", "...", "...". “¡¡¡Coño tío consúltalo, que se está acabando el tema!!!”. "Sí, sí, estoy en ello…” ... ... Y cómo lo haces, ¿por telepatía?. Si no tienes ni un puto walkie... Te mira, "estoy trabajando... Obedezco órdenes", con lo cual resulta que te pasas todo el festival intentando saber por qué lado del escenario debes entrar al foso para hacer fotos o filmar, que era nuestro caso, intentando saber qué entienden como una canción esta especie, o ya en el más ingenuo de los supuestos, intentas explicar al que está trabajando que Liars hacen parones en su música, y que eso no significa que se acabe la canción... De esta forma intentas que no te echen al tercer corte de la primera canción como había pasado antes, pero no hay forma. Lo peor de los festivales es que debes aguantar a esos personajes todo un fin de semana, es decir, en un concierto los soportas una vez y a la puta calle, pero en un festival no: cada vez que empieza una banda comienza el expediente X y no hay forma. La máxima expresión de simpatía que puedes lograr de uno de ellos es la que inesperadamente logré el sábado: el que estaba trabajando me gritó al oído mientras filmaba: "joder tío a la guarra esa se le ven todas las bragas". Era PJ Harvey, pero ¿para qué te vas a esforzar en explicárselo, si él obedece órdenes igual que Norman Bates...? Y luego encima alguien del público nos gritó: "Vaya chollo tenéis JL BAD cabrones". 6 7 ENTREVISTA NINO GALISSA ORGULLO AFRICANO MIGUEL AMORÓS pesar de llevar casi diez años viviendo en Barcelona y tener tres discos (el último recién editado), Nino Galissa puede que todavía sea un desconocido incluso para los amantes de las músicas del mundo, y ojalá nos equivoquemos. Pues desde aquí vamos a aportar nuestro pequeño grano de arena para que la interesante y bella propuesta de este artista africano llegue, por lo menos, a donde se merece. A Como decíamos acaba de editar su tercer disco, un disco cuya música bebe indudablemente de la tradición de su país, Guinea Bissau, pero también de los sonidos latinos o el jazz. Además Nino es un virtuoso de la kora y eso se nota por la gran armonía de sus composiciones. Pero mejor que nos lo cuente él. La entrevista sucede en su propia casa, muy cercana a las Ramblas de Barcelona, y durante la conversación apreciamos que Nino tiene las ideas muy claras: es muy consciente de dónde está y sabe cuál es el camino a seguir. Tres discos. ¿Eso se puede entender como una carrera consolidada? Bueno, un músico nunca puede decir que tiene una carrera consolidada, porque cada día estamos aprendiendo y haciendo cosas nuevas. ¿Para ti es muy diferente de los anteriores? Todos mis trabajos han sido diferentes, aunque siempre hay una línea de unión. Por otra parte es inevitable evolucionar musicalmente. En cuanto a los textos, tratan temas universales. Hablo de las culturas, del amor, de la paz, de la tolerancia y del respeto y de la convivencia, pero en concreto este disco está más centrado en la mujer. La mujer como madre, como compañera, como hermana, como símbolo de la humanidad. Aunque en la canción que da título al disco hablo sobre el problema que tristemente está teniendo más protagonismo: el maltrato. Yo soy griot, tengo la función de ser cronista social, y en este caso la letra es como un aviso para las próximas generaciones. ¿Y musicalmente? También es diferente, porque en este disco han trabajado otros profesionales codo a codo conmigo. El productor del disco es Juca Delgado, uno de los mejores productores de música africana en Portugal. El disco anterior lo produje yo y en éste quería que alguien desde fuera pudiera aportar otra opinión. Además, él es músico también. Por otro lado hay colaboraciones, y como en cada disco son distintos artistas, siempre cambia algo. En éste han estado Omar Sosa, Eneida Marta, Childo Tomás o Fanta Cissoko, entre otros, y ellos han puesto su color. P uede ser que en este disco el sonido de la kora no esté tan presente? Puede que en alguna canción no suene, pero el eje central de las composiciones siempre pasa por ella, aunque luego no esté presente. La idea básica seguro que partió de ella, porque compongo con este instrumento. En este disco cantas en criollo y mandinga, e incluso hay frases en castellano y catalán. ¿Es importante para ti el mensaje? Pues te diría que es más importante la letra que la música. Y en cuanto a los idiomas, creo que llegará un momento en que las razas ya no existirán, porque se está produciendo tanta mezcla de culturas que en el futuro el idioma no tendrá fronteras. Lo que he hecho en algunas estrofas es juntar el criollo con el castellano, y el mandinga con el portugués e incluso alguna frase en catalán. alguna manera. Es una canción escrita para sensibilizar a la juventud, para que se atrevan a decir que no a las políticas de mentiras, ésas que los gobiernos utilizan para enfrentar a diferentes tribus para que se peleen entre ellas. Has hecho un tema que se llama Barcelona… Es un homenaje a la ciudad. Llevo aquí casi diez años, y cuando llegué encontré las puertas abiertas. Eso no quiere decir que sea la mejor ciudad del mundo, pero me ha permitido vivir con dignidad como cualquier otro ciudadano. En la canción hablo de los encantos de la ciudad, del mestizaje... Muchos cantantes africanos han cantado a una unidad africana. ¿Crees que es posible? Se podría llegar, pero el problema es cómo hacerlo. Quizá lo más importante es que las nuevas generaciones tengan la voluntad de llegar a ello, aunque los problemas con los que se van a encontrar no son únicamente los propios de los países africanos, sino los que vengan de Europa y América. o volverías a vivir en Guinea? Sí. Creo que la riqueza del ser humano es conocer de dónde es y saber valorarlo. Hay veces que por razones políticas, económicas o sociales tienes que abandonar tu país pero siempre tienes en mente el volver a tu tierra. N ¿Y qué cuentas en la canción de Afri Mansaya (El Gobierno Africano)? He tratado de dar alguna opinión política, sin embargo no soy partidario de ello, pero a veces, aunque no quieras, te toca de Personalmente creo que es muy importante que todos aprendamos de todos, y que la gente se dé cuenta de que el hecho de ser diferentes es positivo, pero ¿cómo se puede explicar eso? El tema del mestizaje es algo muy antiguo, no es algo que ocurre ahora únicamente. Hace cientos de años los españoles fueron a Sudamérica y se dio la mezcla de razas. Esas personas que nacieron, los mulatos, son igual que tú y que yo. En Guinea Bissau, por ejemplo, también se da el fenóme- no migratorio. Allí acude mucha gente de Senegal, Ghana o Guinea Conakry. Conviven africanos con portugueses y alemanes, hay africanos negros, mulatos y blancos, con pelos rizados, lisos y hasta con ojos azules, y todos juntos han sabido convivir. Eso enriquece a la propia sociedad. El mundo es nuestro, somos mayoría y la minoría sólo hace que marcar fronteras, divisiones y crear confusión. El mestizaje no es solamente el intercambio entre los colores de piel, también tiene que darse en las mentalidades. Por otra parte, aunque todos seamos ciudadanos del mundo, es importante conservar las raíces de cada uno. rees que existe una infravaloración de los músicos africanos que viven en la ciudad respecto de los que vienen de fuera? Sí, es cierto, y es un error. Los franceses, por ejemplo, saben vender muy bien a los artistas, y la gente también se deja convencer fácilmente. Acostumbra a pasar que cuando tienes algo cerca, lo infravaloras y eso no sólo pasa en los tipos de música que yo hago, también pasa con el rock u otras músicas. En Barcelona hay muy buenos músicos, pero los medios, manager, etc. no saben aprovecharlo. C ¿Y qué situación te encuentras cuando vas al extranjero? Precisamente tenemos una gira por Francia, Bélgica, Alemania y Portugal. Lo importante no es que vengas de fuera, sino que se valore lo que ofrezcas en igualdad de condiciones. n los años que llevas en Barcelona, ¿crees que ha cambiado mucho la ciudad? Ha cambiado muchísimo. De hecho, la canción de Barcelona explica un poco todo esto. La he visto crecer, he visto como ha ido llegando mucha gente de fuera, como ha ido evolucionando como ciudad, cultural y mentalmente. Mi opinión es que es muy respetuosa con los inmigrantes, no sólo con los de otros países, sino también con los españoles de otras provincias. E Pues para acabar dinos, ¿qué significa la kora para ti? Es mi alma. Es lo más grande que Dios me dio por encima de cualquier otra cosa. Una relación con otra persona o un trabajo son cosas importantes pero siempre se pueden acabar. La kora siempre está conmigo y me ayuda a seguir hacia delante. 8 8 7 NINO GALISSA SOBRE LA KORA Y LOS GRIOTS LA KORA La kora mandinga La kora es el más bello y conocido instrumento de cuerda de todo el oeste africano. Pertenece a la cultura griot y proviene de las cortes reales de centenares de años atrás. Su origen, su sonido, su razón de ser y el contexto en el que fue creada le confieren un valor único. Los materiales usados tienen también su significado y ponen de manifiesto la importancia de la música: la calabaza que usan para el cuerpo del instrumento simboliza la Tierra; la madera usada para el cuello y el puente, junto con las tiras que sostienen las cuerdas representan a las plantas; el cuero con el que se tapa la calabaza a modo de tambor representa a los animales; y el hierro usado para el anillo que sujeta las cuerdas representa la magia. Es parecido a un arpa pero es interpretada más bien como una guitarra flamenca. Está hecha con la coraza de media calabaza y cubierta parcialmente con cuero. Tradicionalmente tiene 21 cuerdas alineadas en dos filas, una para cada mano. Para interpretar una escala se pulsan alternativamente una cuerda de cada lado, puesto que las notas consecutivas pertenecen a filas distintas. Tiene dos postes, uno a cada lado sobre los que se fijan las manos. Para las cuerdas se usa hilo de pescar que le da un tono brillante. Las 21 cuerdas están atadas a un aro de hierro que rodea el mástil inferior. Los distintos tonos se consiguen subiendo y bajando los aros de cuero que rodean el mástil y a los que están sujetas las cuerdas, dando distintas tensiones a cada cuerda. LOS GRIOTS Tribu africana caracterizada por la difusión de la historia. La tradición oral en estas sociedades existe desde hace muchos años. Ellos querían conservar en la memoria de los pueblos el linaje, mitos, cuentos y batallas históricas, así como las tradicionales músicas y canciones ceremoniales. Es por ello que idearon un instrumento para ello: la kora. Los griots son los herederos y guardianes de la historia mandinga en el oeste africano y tienen una gran importancia dentro la cultura africana. Las leyendas, historias y proverbios son transmitidos oralmente de generación en generación. Ellos usaban sus instrumentos y conocimientos en las cortes reales. A menudo eran considerados "anunciadores" y sus ceremoniales canciones fueron una parte integrante de la vida política. Más recientemente, los griots, entre ellos Nino Galissa, encontraron su camino en la fusión de música moderna y música tradicional, y el preservar las historias que les llegaron de sus antepasados aún continúa y, probablemente, en ello reside uno de los más grandes tesoros de la música africana. 10 11 ENTREVISTA CALMA I TORMENTA SONGSTORE JORDI OLIVERAS A la música de Songstore podem trobar una barreja de melodies serenes, jocs irònics i intensitat sonora. Christian Aloy és el responsable d’aquesta proposta que desenvolupa en solitari fins on pot, i en companyia fins on pot. Ens trobem en una terrassa de Gràcia i amb senzillesa desarmant, que permet parlar de coses complexes sense tenir la sensació d’estar en una universitat, em demostra que això és així per què ha de ser així. Per què treballes sol? Basicament per què em costa molt treballar amb altra gent. Treballes sol a l’estudi i en la composició. En directe treballes amb altra gent que també tenen el seu paper. De moment vaig fer sol el primer disc per què em vaig quedar sense banda just quan anàvem a grabar, i amb el segón em va passar el mateix. La baixa d’un membre va provocar el desmoronament de tot el castell, i em vaig liar la manta i vaig tirar endavant. Ara toco amb gent, i és probable que acabem fent alguna cosa junts, tot i que no descarto la possibilitat de continuar treballant sol. També s’ha de dir que hi ha dues cançons del disc que no són només meves, sinó fruit de moments de col.laboració amb altres. Hi ha una idea molt teva a Songstore, que fa dificil seguir-te? Si, no tant a nivell musical com en la concepció del món. Tractar de transmetre tota la porqueria que portes sobre a una altra persona és molt difícil. arlem més de la teva actitud davant del món. Una actitud tremendista, amb un punt d’humor,... No tinc present si a l’anterior disc ja era així Sí, en aquell cas el títol del disc no era tant global. Era més irònic, aquest és més cínic. Es dèia “El dia que la gent es va tornar mutant per culpa dels telèfons mòbils” P En quina mesura això és una actitud esteticista, i en quina mesura darrera hi ha la convicció de que el món és així i s’ha d’explicar? Home, la convicció hi és. És el que penso. Jo ja fa temps que vaig deixar de confiar en la raça humana, inclòs en mí mateix, que sóc un fracàs com a ésser humà. Potser és una visió molt pessimista encara que intento no ser tant dur i ficar-hi una mica d’humor. Això només ho podria canviar Deu, però com que Deu no existeix, segons penso,.... La visió tremendista, la puc deduir pels títols però no concec a fons el que dius. Es una visió molt de la humanitat en general o parla més del ser interior,...? L’ésser humà és un animal, i per tant ha de lluitar. Que lluiti gratuitament pel sol fet de lluitar, i no per sobreviure, ja és una altra cosa. La meva visió comença des d’una mateix. Què pot fer l’home per a ser cada cop més humà, si considerem que ser humà és algo bò? La meva definició d’esser humà seria “ésser multicelular que no esgota totes les seves possibilitats”. I això dona tristesa. També penso que la vida és molt més senzilla que el que fem nosaltres. Néixer, créixer, alimentar-se, reproduir-se i morir. Però ens hem envoltat d’una sèrie de coses que ens treuen d’això i inclús fan que siguem més patètics. No havia analitzat com transmeto. Sí que si no hi haguéssin títols i lletres, la música seria algo tranquil, sense una ideologia darrera. Suposo que la impotència que té cadascú per canviar les coses et porta a veure-ho amb certa distància. Es cert que les lletres, encara que tractin temes que poden donar joc, intento que siguin metafòriques, i que cada u pugui treure les seves conclusions, encara que siguin allunyades del que jo penso. El títol mateix del disc juga amb el concepte contradictori d’un dia perfecte, però per l’extinció de l’espècie humana. No faig un llistat del que no m’agrada i ho dic així, intento donar-li la volta, fer moltes metafores, ambientar-ho suggerir, mes que explicar-ho directament. Tu optes per parlar d’això amb cert distanciament, enfotenten una mica,... Si. No sé si això a partir d’ara canviarà, per què cada vegada s’em queda més cara de pomes agres. No estic a gust amb mí mateix i amb el que m’envolta i pot ser que l’humor s’acabi. Però mentres duri,.. potser és una de les virtuts de Songstore. Si això serveix per moure les neurones benvingut sigui. Sobre aquest tema hi ha diferents actituds en la música. Hi ha grups que opten per la condemna frontal i la queixa clara. Dins de l’anomenat mestissatge, per exemple, potser es fa un joc similar al teu, consistent en parlar de coses tremendes amb distància, però enlloc de la teva actitud irònica, ells juguen a dir: “hi ha coses que no van, però anem a ballar”. Sí, en aquest sentit, al mestissatge, o també al hip-hop, acostumen a tenir idees clares, però la música és més festiva. Penso que aquesta gent, encara que no comparteixo els seus gustos musicals, tenen una actitud molt de tocar de peus a terra amb la vida. L’esser occidental està molt capat per tot arreu. Sobretot amb la televisió. Només rebem estímuls i no sabem transmetre coses, ni crear, ni tant sols, quan et trepigen, protestar. Jo, per exemple sóc un covard. Em costa molt, respondre, quan es fa necessari. A vegades caiem per què no sabem enfrontar-nos a la vida tal com és. Per això aquest discurs potser és més el.laborat. Es una mena de fugida, m’amago darrera les meves cançons..... és una actitud covarda. No només l’humor, també la teva actitud, la forma de cantar, contenen una barreja de continguts tempestuosos i unes formes distants i inclús amables. Es aquest el joc que et cansa? No, home, no. Es una actitud que han utilitzat altres artistes, i és interessant,... Està bé que proposis una certa distància saludable, davant les coses crues. Si, però igual ho capta poca gent. Potser A l’hora de parlar d’aquestes coses, l’humor és important, no? Si home, aquesta és una de les virtuts de l’ésser humà. amb una performance de “real life” impactes molt més. M’ho hauré de plantejar,... Q uins artistes t’agraden? Penso en Yo la Tengo que surten habitualment quan es parla de vosaltres. Tenen relació en la seva actitud amb la teva visió del món? No. A nivell ideològic, no crec que tingui molt a veure. Yo la Tengo, Rem,... que són els grups que m’han influit des del principi, més aviat m’han influit a nivell musical. És tot el folk-rock americà. Des de Bob Dylan, a qui no conec molt. Aquesta mena de música. Amb la base del folk americà han creat cançons de pop i de rock. Però a nivell ideològic, no sé d’on ha sortit això. D’ells agafes més la part musical, però lo altre és collita pròpia,... Si, inclús potser m’han influit més a nivell de lletres American Music Club o Red House Painters. Yo la Tengo, el que si tenen, és que a nivell de lletres també són molt onírics. Però a nivell de lletres m’han tirat més les visions pesimistes d’aquests altres grups que et dit. P arlem del teu gust per la tecnologia analògica,... Més real que el digital,... D’on et ve? Per què? El meu gust pels instruments analògics és per què tot i que jo vaig créixer quan el boom del digital, jo sóc de la generació del vinil, de les grabadores de bobines. Per a mí el digital no deixa de ser una simulació de la realitat. Lo analògic és també una simulació. Ondes elèctriques que estimulen la realitat. Però lo digital és una simulació sobre una altra simulació. I encara que et permet molt de joc, moltes possibilitats, molts instruments i molta versatilitat, jo sóc més de toca i el que has tocat és el que queda. Per una banda la grabació analògica em porta alguns problemes, si em borro una pista, com em va passar fa poc, no ho puc recuperar, em fastidio i ho torno a tocar. Però també té les seves virtuts, et superes més. Potser lo digital et dona tantes possibilitats que no saps per on començar. Amb lo analògic, dius, tinc un orgue farfisa i faig el que puc amb ell. I treus el sò que té, que ja és maquíssim, i si vols el tractes, però com que tens allò només et bases en allò. ’interessen el tema de l’excés de mitjans i d’informació i l’actitud simplificadora davant les coses. Si, penso que és bàsic. Per què l’home ha passat de viure amb el seu entorn proper, el veinatge, la seva comunitat, ha viure a tot el món. I això et pot provocar un caos, amb informació de tot el món que ni et va ni et bé. Que fas amb això? L’únic que fas és despistar-te. Quan si visquéssis en un poble., i només coneixes el forner i el que necessites per viure, amb això en tindries prou. Però es clar, tenim tanta informació a l’abast, a nivell de notícies, de música també, ... per una banda és bò per què T coneixes altres cultures però per altra banda et desubiques del teu entorn i del que ets. El mitjà condiciona molt la informació. Hem passat de ser una cultura oral i escrita a rebre estímuls visuals, en format de pocs minuts. I en música, igual. Rebs mogollon de música, però no té rès a veure el que rebs d’una altra part del món amb la vivència directa d’un grup. Sí. El fet de basar-me en el folk americà té un punt de falsedat amb el que jo sóc. Igual que els que fan hip-hop en espanyol. Per nosaltres no deixen de ser joguets en les nostres mans. En certa manera és la música que he sentit, com si parlo català per que tota la vida he sentit parlar català, doncs he sentit música extrangera. Però es clar, no és algo que surti del meu context. Jo hauria de fer una espècie de flamenco-fusió, amb música alemanya, que espero que surti algun dia. Tu tens orígens alemanys, no? Si. la meva mare és alemanya i he sentit la música d’allà quan he estat allà. També he sentit discos de pop-rock o inclús de jazz, encara que la meva mare al venir aquí, també tenia discos de sevillanes, de rumbes, de botiga de souvenirs. A mí el que em tocaria fer és una espècie de barreja música espanyola amb música alemanya, però no. Així que en certa manera em considero un frau. Sí, per què qualsevol grup americà això ho fa millor. 12 13 ENTREVISTA DJ2D2 STARK Un Dj es ese individuo que pone discos para que la gente baile. Pues no. Parece ser que es mucho más que eso. Un Dj es alguien que escucha muchísima música y se compra otra tanta. Absorbe, asimila y luego busca la oportunidad para compartir lo que ha descubierto con gente que tiene ganas de bailar o escuchar música. Un Dj es alguien con criterio y con capacidad para reconocer lo que funciona y lo que no, dentro de su propio catálogo de preferidos. Un Dj es, además, una persona que se gana la vida poniendo discos. He aquí un Dj, DJ2D2. A un Dj no se le pide que sea un gran conocedor de los estilos de música que pincha, aún menos que conozca otros estilos. Pero DJ2D2 es un verdadero erudito del hip-hop y de la música negra en general, pero además puede pegar un repaso a más de uno que se considere entendido en otras músicas. A David, nombre propio del Dj en cuestión, además de pinchar, le proponen cosas como la que aquí presentamos: Bit Street, editado por Sónar Music. Una recopilación de funk y hip-hop. Una colección de temas que él podría pinchar un día en una de sus sesiones. Veamos qué nos cuenta de esta experiencia. 1 // Firmas la intro pero, ¿quién firma las dos otros? ¿Eres tú? ¿Qué es Piano Overlord? La intro es mía pero Piano Overlord no soy yo. Es el nuevo proyecto de Scott Herren, conocido por sus discos bajo el nombre de Prefuse 73 y Savath & Savalas. Piano Overlord es música hecha con todo tipo de teclados tocados y baterías programadas. 2 // Acabas de actuar en la última edición del Sónar, no es la primera vez... Pero sí, quizás, en esta ocasión con una mayor relevancia. ¿Lo sientes así? Este año ha sido la primera vez que actuaba de noche y además cerraba el festival en mi escenario, tras el paso de artistas de primerísimo nivel dentro de mi estilo. ¿Relevancia? No sé, pero la responsabilidad era bastante importante. Por suerte todo salió bien y la gente lo pasó en grande durante mi set. Estoy muy contento de cómo han ido las cosas. 3 // Presentando disco, con el sello del festival, no sabía que publicasen nada... Sónar como festival es enorme pero su sello funciona como una indie. Hasta ahora han sacado los recopilatorios del Sónar, uno de "indietrónica" y también han sacado cosas de Jeff Mills, François Kevorkian y Ángel Molina... ¡Vaya! Es la primera vez que soy consciente de que comparto sello con grandes estrellas!! :) 4 // ¿Cómo se plantea uno un disco como este? ¿Tienes claros los temas que quieres que entren? ¿Está inspirado en alguna sesión con la que has disfrutado? Sónar Music se puso en contacto conmigo y me pidió si quería seleccionar los temas para un recopilatorio de hip hop. Dije que sí sin pensármelo y enseguida me puse en contacto con algunos sellos cuyo material tenía claro que quería utilizar. Mi intención: mostrar ese hip hop que no tiene difusión mediática y que huye de los tópicos, que puede gustar al amante de la música en general. Al final todos los artistas con los que quería contar están, a excepción de Dj Krush ya que todo su trabajo pertenece a Sony Japón y como podrás imaginar, el precio de la licencia se nos escapaba del presupuesto. Pero debo decir que estoy satisfecho al 150% con el tracklist y si además tenemos en cuenta que la mayoría ha cedido su trabajo sin pedir nada a cambio, pues no me queda más que estar eternamente agradecido. Espero poder vender muchas copias y devolverles el favor en forma de royalties.:) 5 // ¿Hasta qué punto manipulas los temas? Hay muy poca manipulación. En este sentido lo tenía claro, quería que el tema fuera el protagonista y no el dj. He huido conscientemente de los típicos tics del dj de hip hop. En este caso prima la selección antes que la técnica. Aunque trabajé mucho en el orden de los temas, intentando reflejar mi estilo a la hora de enfrentarme a un set: empiezo calmado, después me animo y vuelvo a bajar. 6 // Cuenta un poco cuál es el proceso de producción de un disco como este. ¿Tiene Bit Street algo especial en ese sentido? La verdad es que sí. Normalmente, el dj selecciona un número de tracks que quiere utilizar, el sello los licencia y después se graba el set. En mi caso lo hicimos al revés, primero grabé el set y después se negociaron las licencias, algo un poco osado ya que si uno de los temas no salía tendría que haber repetido el set. Por suerte, todos aceptaron. No sólo eso, muchos de los temas que se encuentran en Bit Street son exclusivos para este mix: Prince Po, Antennae o el megamix de Madlib que yo mismo he hecho con temas que sólo han salido en formato 7". Otros son adelantos de futuros trabajos: Eliot Lipp, Dj Vadim, Dabrye o Piano Overlord y también he querido dar una oportunidad a nuevos talentos que editan sus temas por primera vez: es el caso de Jahbitat y Ketepica & Ill Dubio. Lo que convierte a este disco en algo más que el típico recopilatorio. 7 // ¿Has dejado de escuchar pop o sigues haciendo de un eclecticismo exquisito? ¿Tienes tiempo de escuchar discos? Por suerte sí que tengo tiempo para escuchar música y sí, sigo escuchando de todo (jazz, brasil, funk, soul, experimental, reggae, ...). Me permito recomendar algunos músicos que escucho últimamente: Stark Reality, The Zanny Dislexic Band, Arthur Verocai, Lori Scacco, Peven Everett, Nana Caymmi, ... 8 // Llevas bastante tiempo forjándote un nombre en la escena de clubs de la ciudad, sospecho que ya debería decir del país... ¿Sales mucho a pinchar fuera? Durante el último año he tenido la oportunidad de pinchar en algunas ciudades españolas por primera vez: Sevilla, Zaragoza, Murcia, Oviedo... Además he visitado muchos países europeos acompañando a Prefuse 73 como dj de directo. Espero seguir haciéndolo y, en parte, tener un cd en el mercado ayuda. 9 // ¿Cómo ves la escena, te guste o no te guste la palabra, de BCN / España? Es algo bastante simple de contestar, hay gente haciendo cosas buenas y gente que no, cómo en el resto del planeta. En lo que a hip hop se refiere, para mí el mejor productor es Griffi que junto a Tremendo ha firmado uno de los mejores discos de la historia de este estilo en este país. 10 // La Mala Rodríguez, Ojos de Brujo, El Payo Malo, Mucho Muchacho, Junior? ¿? ¿?, ¿todo es hip hop? ¿El mainstream lo ha absorbido? Algunos de los nombres que mencionas representan el hip hop en estado puro: La Mala, Payo Malo y Mucho Mu. Ojos de Brujo toman elementos y los incorporan con gracia a su discurso, mientras que Junior representa la parte mercantilista de esto que llamamos música. Las grandes compañías cuando ven que algo funciona, invierten para crear un producto que sea lo más vendible posible (normalmente enfocado a un público adolescente). Junior es uno de esos productos. El hip hop como el resto de estilos ha sido absorbido por el mainstream, pero como suele ser habitual sólo toman lo más superficial. Por otro lado, esta moda ayudará a que gran cantidad de jóvenes se enganchen a este estilo. De los miles de personas que han comprado un disco de Junior puede que se encuentre un gran mc, productor o dj del futuro. 11 // ¿Crees que el hip hop es de los pocos estilos que ofrece la oportunidad de ser transgresor? Creo que se puede ser transgresor en cualquier estilo, quizá el hip hop dé más esa sensación porque es muy libre y apenas tiene reglas, ten en cuenta que nace de casi todas las músicas: los primeros dj's pinchaban temas de funk, soul, rock, reggae, electrónica, ... Se despide DJ2D2 con un “Salu2!!” OPINIÓ AGENDA RECOMANADA 3/7 STANDSTILL + NISEI Standstill presenten el seu nou disc a Barcelona en el format que els hi és més habitual, després del seu pas pel Mercat de Les Flors i de girar per Europa i Espanya. 21’00 hores. Sala Apolo. Barcelona / 8e JULIOL’04 11/7 JUAN GRATINIANO Y EL GRUPO DE YO. (COLÒMBIA). FOLCLORE COLOMBIÀ Juan Gratiniano és un estudiós de la música folclórica colombiana y també de les seves conexions amb la música espanyola, que ve a presentar les seves composicions i arranjaments. Una aposta del CROMA. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e 7/7 ELECTRIC BARBARELLA (ROCK) + NEVA (POST-ROCK) + LA COSA 14/7 MAÑUNGO Y LOS VETERANOS CÓSMICA (POP-ROCK) + DJ GATO + DEL CARIBE. (COLÒMBIA) DJ POL La sala Depósito Legal celebra el seu aniversari, en aquesta primer concert amb la programació d’algunes joves bandes de l’Hospitalet. 20’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet. Invitació al ball amb aquest grup afro-caribeny, dins del 24è FIMPT, Festival Internacional de Música popular i Tradicional. http://www.vilanova.org/fimpt/ 22’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis 8/7 BALAGO (POST-ROCK) + DJ DON DISTURBIOS 15/7 MALKIT SINGH. BHANGRA. (ÍNDIA/GRAN BRETANYA) Continúa la programació de l’aniversari del Depo amb l’actuació d’una de les bandes més intressants del nostre entorn. 22’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet. El bhangra és música india i paquistaní barrejada amb ritmes electrònics que, des de finals dels anys 80 es cou i es balla al Regne Unit. FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 22’30 hores. Pça. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis 9/7 KALAHE (CATALUNYA) FLAMENC FUSIÓ Dins del CROMA, XIVè. Festival internacional de Músiques del món de Viladecans, es presenta aquesta jove banda de flamenc fusió, on hi participa algún artista de Viladecans. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e 10/7 TOP MODELS (ROCK & ROLL) + DJ MONAMÍ + DJ YO.SET El Depósito Legal aposta avui per la veterania dels Top Models per celebrar el seu aniversari. 22’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet / gratis 10/7 TINARIWEN (SÀHARA) MÚSICA TUAREG Tinariwen actualitzen la música tuareg i el seu darrer disc compta amb un bon reconeixement a les llistes europees de música ètnica. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e 16/7 TACTEQUETÉ (CATALUNYA). PERCUSSIÓ. 17/7 LAS CORRALERAS DE LEBRIJA. (ANDALUSIA) FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 19’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis 17/7 JONY ILIEV. (BULGÀRIA) + JESÚS ALEMANY ¡CUBANISMO!. (CUBA) Un expert en música gitana de la seva terra i una mena de big band que reinterpreta la música cubana. FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 23’00 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 12e 17/7 KEVIN AYERS + CARROTS + TACHENKO Gran trobada psicodèlica al festival de Ritmes de La Capsa. Els Carrots deuen estar contentíssims de poder actuar al mateix escenari amb Kevin Ayers. Segur que serà un aconteixement. http:www.lacapsa.org 22’30 hores. La Capsa. El Prat del Llobregat. / 5,00e, consumició inclosa. 18/7 ROGER MAS (CATALUNYA). CANÇÓ D’AUTOR. Percussió amb ritmes de tot el món. CROMA. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e L’interessant cantautor Roger Mas, tancarà aquesta edició del CROMA. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e 16/7 FALTRIQUEIRA. (GALÍCIA) 18/7 ANDANA. (CATALUNYA) Formació molt jove de canteiras i pandereteiras amb influències àrabs, brasilenyes i portugueses. FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 19’30 hores. Pça. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 19’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis 16/7 ORQUESTRA TARAAB DE ZANZÍBAR. (TANZÀNIA) + MIGUEL POVEDA & DUQUENDE & CHICUELO. FLAMENCO (CATALUNYA) FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 23’00 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 12e 17/7 THE CAT EMPIRE (AUSTRÀLIA). MESTISSATGE. Una de les apostes més atractives, si més no sobre el paper, d’aquest CROMA. Una formació australiana que combina fusió cubana, hip-hop, reggae i jazz amb fluidesa. Jardí Municipal. Viladecans. / 6e 18/7 ADRIANA VARELA (ARGENTINA) Considerada per molts, la gran dama del tango. FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/ 22’30 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 7,5e 24/7 TREMENDO + LA CLASE + SOCIOS El hip-hop és important a El Prat. Tremendo és la notícia hiphopera de l’any. Un altre concert que promet. http:www.lacapsa.org 22’30 hores. La Capsa. El Prat del Llobregat. / 5,00e, consumició inclosa. 16 17 CONCERTS 11È FESTIVAL DE FLAMENCO DE CIUTAT VELLA GERARDO NÚÑEZ & PERICO SAMBEAT + DIEGO CARRASCO CCCB, Barcelona 27/05/04 A propósito del XIII Festival Croma de Viladecans (Nativa 12, Sept./2003) solté: “[Las ciudades del entorno de Barcelona] producen actos con una calidad cultural y humana (es decir, cultural) que en Barcelona sólo se dan como excepción o como error.” Me reafirmo en ello. Se conoce que el Festival de Flamenco de Ciutat Vella es una de las excepciones (escapa a mis posibilidades dilucidar si su existencia es por error). Todo eso porque, con permiso de los músicos en cartel, lo mejor del festival es su saber ser, cosa que lo convierte en cita más que agradable: conferencias con chicha, cine en sentido abierto (arrebatadora mezcla: de La Paquera a Sisa pasando por Kusturica), propuestas, socorridos bares, chilau encantador (¡gratuito!) en el Pati de les Dones con actuaciones, DJs y muy buen rollo… Y el escenario principal con Javier Ruibal (ver también Nativa 12), Juan de Juan, Israel Galván, Sabor de Gracia y los artistas que aquí nos ocupan. O sea, un acontecimiento al que acudir aunque no se sepa qué echan ese día. El jueves 27 abrieron fuego Gerardo Núñez y Perico Sambeat con su segundo proyecto conjunto, Cruce de Caminos. Flamenco y jazz arremolinándose con resultados embriagadores. Aunque se hable de mezcla, el carácter musical de Núñez es marcadamente flamenco y mediterráneo por lo que son Sam- GERARDO NÚÑEZ & PERICO SAMBEAT DIEGO CARRASCO beat y su grupo quienes acuden al encuentro y no al revés. Esto queda de relieve en varias piezas. El resultado es un flamenco contemporáneo apetitoso aunque el riesgo o la vuelta de tuerca siempre están servidos por el lado de Sambeat. Aparte de los artistas titulares, cabe destacar al pianista Mariano Díaz, jazzista puro metiéndose en compases ajenos con muy buen pie, y al cálido cantaor Rafael de Utrera que merece más tiempo dedicado a él en el embolao este. La bailaora Carmen Cortés nos decepcionó ligeramente, a pesar de que el público la recibió bien, comenzando fraseos con fuerza pero sin saber cómo terminarlos. Posteriormente, tras un vistazo a su currículo, creo que quizá ella no tuvo su día o que yo no debería haber visto bailar a Farruquito el día anterior. Luego vino Diego Carrasco… Difícil de explicar: desmandao, grácil, sabueso, comediante… Montó un conglomerado de saberes que nos puso en estado de gracia. Textos y tonadas sencillos; calor humano; irreverencia con tóo y consigo mismo (reconoció en público lo poco ensayados que andaban pero, aunque pueda parecer lo contrario, eso aún animaba más la fiesta). Otra dimensión de la música. Muy bien Ana María Gonzalez a los coros y palmas. En todo caso, una velada irresistible. Felicitaciones al Taller de Músics. Deseo que se repita pronto algo parecido. Nos vemos T + F SHABIR AL-AMANI en el Croma. CYDONIA SUMMERFEST Sala Apolo, Barcelona 10/06/04 esprés de l´exitosa primera cita que va suposar el Winterfest celebrat al desembre passat, aquesta segona cita amb el segell Cydonia estava més que cantada i la veritat és que ja comencen a comptar amb nombrosos seguidors. Una vegada més, l´entrada gratuïta i l´obsequi d´un cd amb els registres del segell van ser un reclam extra. La sala va mostrar una excel·lent entrada que va comptar la seva màxima assistència durant l´equador del festival. Les encarregades d´obrir la vesprada van ser les recents debutants dins del catàleg, SIBYL VANE. Un descarat trio femení que amb un desenfadat pop amb dosis punk no va estar a l´alçada del que ens està oferint pel moment Cydonia. Encara els hi queda un bon tros perquè maduri la seva proposta. L´antitesi van ser RAYDIBAUM que van realitzar el millor directe de la nit. Una plena interacció entre subtils harmonies i falsa fragilitat vocal que s´aboquen en explosions melòdiques sostingudes per la bona complicitat rítmica. Tot adobat per una expressiva interpretació. A partir d´aquí semblava difícil mantenir un nivell semblant, però els LINN YOUKI PROJECT es van mostrar exemplars en el que va ser una execució impecable, portadors d´un dels sons més particulars i experimentals del segell. Les seves composicions instrumentals queden immerses en un ambient molt cinematogràfic, propis de banda sonora i que en cap moment cauen en el narcisisme ni en l´excés. Els que es van presentar més previsibles van ser CUBE que van descarregar tota la seva artilleria hardcoreta en un opressiu i dens directe no apte per orelles sensibles. Contudència i distorsions a l´alça amb tocs obscurs que van trencar THE LIGHT, en el que va ser el segon debut dins del festival. El quartet de rock melòdic sap cuidar les atmosferes i la sensació d´espai, gràcies a la profunditat de guitarres i un sampler que interpreta en tot moment les intensitats dels temes. Llàstima que el repertori s´acaba diluint en finals revisats. El que està clar és que si Cydonia segueix aquesta línia tant prolífica acabarà fent minifestivals a cada estació de l´any. IVAN ROCA LUTHEA SALOM Sala Apolo, Barcelona 4/06/04 El projecte d´aquesta hispanocanadenca ja ve d´anys enrera, però és ara quan realment la seva carrera arrenca amb una projecció a nivell internacional. La primera visita de la gira de presentació promocional del seu segon disc incessant spinning, l´ha fet arribar a l´Apolo. Recolzada per una bona campanya de promoció va aconseguir gairebé la mitja entrada i un grat ambient. Tot un èxit si tenim en compte que Luthea s´ha fet veure ben poc en els escenaris estatals, fet però que no l´ ha privat d´anar fent professional el seu projecte de la mà de gent reconeguda en el món de la música als EUA. En un perfecte estudi des del punt de vista de producció, el seu directe va estar reforçat per una banda de tres músics que es converteixen en un autèntic coixí per embolcallar la presencia de Luthea. Va sobtar la presència d´un contrabaixista en el lloc habitual d´un baixista, de manera que van aconseguir un resultat més aviat visual que no pas efectista pel que s´entén en una configuració clàssica de pop/rock. La menuda i comunicativa cantant escudada en tot moment per la seva guitarra acústica, va presentar un curt set de temes d´escolta fàcil i agradables melodies. En una demostració de sensibilitat interpretativa, va ser capaç de centrar l’atenció del públic en el parell de temes que va interpretar com a solista, quedant en evidencia la seva influencia del rock/folk americà. Un bon començament per intentar obrir-se pas darrera de l´estela de gent com Alanis Morrisette (amb la que ja hi ha participat) o IVAN ROCA una Ani di Franco políticament correcta. 18 CONCERTS BAD MUSIC FESTIVAL Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat Dissabte, 24/4/04 El 24 d’abril d’aquest any Forumiàlgic es celebrava a Salamandra, mítica sala de l’Hospitalet, les Festes de la Primavera de la segona gran ciutat. ¿Què dir de Bad-Music? El Jose Luís Bad i tot el seu equip ens van donar una lliçó d’organització oberta i participativa on, a banda dels concerts, hi havia una mostra de Fanzines a càrrec de Subgup i dj’s de la casa. Bad-Music a la vegada retransmetrà el Festival televisiva i radiofònicament. Punt i a part. Parlant de la radio-televisió musical d’aquest país: ¿per quan un espai per aquest munió de gent (Bad-Music) a la televisió o ràdio pública de Catalunya? Perquè amb tots els meus respectes cap a Radio-Televisió d’Hospitalet, se’ls hi ha quedat una mica petita, i tenint en compte la gran qualitat i quantitat de mitjans preocupats per la música real/de veritat d’aquests paratges, caldria donar més suport a plataformes com Bad-Music per la seva vessant divulgativa i transversal i per donar a conèixer bandes que destaquen per la seva qualitat musical i no pel seu pressupost promocional (radiofórmules kk!). El Festival es presentava el dijous 22 amb un aperitiu al Depósito Legal amb els grups MÖNO i COSMOPOLITANS, i el mateix Jose Luís als plats. Dissabte era la festa grossa. Van obrir el cartell LA COSA CÓSMICA, banda nativa de la ciutat, on van fer un concert de rock fàcil de digerir amb textos en castellà clars i enganxosos. Tot seguit HOLYWATER, del segell Astro [astrodiscos.com]. Poca broma amb Holywater: si el meu nom fos Rappel i tingués calva, melenes, i portés les ulleres SUENA INDEPENDIENTE 04 de l’inrevés, podria dir que a aquesta banda els espera un futur més que brillant; podrien ser uns Madee [cydoniafilms.com] a la gallega, amb melodies de veu sentimentals i emocionants al més pur estil Radiohead i amb passatges hardcore en la línia de Fugazzi. Citant la seva web: ”La clave está en la capacidad de emocionar que transmiten las canciones y la propia interpretación del grupo, que van más allá del pop y de los estribillos, hasta crear una textura diferenciada en que por encima de todo predominan la tensión y, por momentos, la fuerza bruta.” Atenció al seu proper disc, que serà produït per Ken Stringfellow (The Posies). HEIKE [sinnamonrecords.com] van prendre el relleu de la mà de Holywater. Barcelona és la casa d’aquest quartet i m p r e s s i on a n t. Com a banda, no els saps catalogar amb cap estil, perquè són ells mateixos: fan melodies pop, però les esbudellen en directe com a autèntics carnissers; exploren el seu propi so a cada concert; no van sobre segur; busquen el més enllà, el viatge en directe. Encara que això els porti a vegades al territori obscur. Pedro (guitarra), Nacho (baix), Ramon (bateria) i Maria (veu) formen una roca capaç de mutar en les formes sonores més diverses (Zeppelín, Björk, Cocteau Twins, i multituds de viatges en forma de jazz-rock). Directe i disc són del tot dos conceptes diferents, a la vegada que equilibrats. A veure què ens mostren en el futur immediat amb propostes més “cinemàtiques”! El Festival va acabar amb NIÑOS MUTANTES, una proposta de pop-rock en castellà més proper a El canto del Loco, que a… A mi no em va agradar. Ho sento. Per més info: http://www.bad-music.com T + F CARLES LLÀCER /bad-music-festival/index.php REVISTA MUSICAL METROPOLITANA REVISTA MUSICAL METROPOLITANA CÒM OBTENIR NATIVA? 3 SUBSCRIU-TE. ÉS LA FORMA MÉS SEGURA I CÒMODA DE TENIR-LA. I, A MÉS, AIXÍ ENS FAS SABER QUE LA REVISTA T’INTERESSA. PER 12 EUROS L’ANY, REBRÀS 11 NÚMEROS A CASA TEVA. ESTALVIA’T DE BUSCAR-ME CADA MES: SUBSCRIU-TE AQUEST NADAL, REGALA NATIVA. AL SUBSCRIURE’T O AL RENOVAR LA SUSCRIPCIÓ, ET REGALEM UNA ALTRA SUBSCRIPCIÓ PER A LA PERSONA QUE VULGUIS Subscripció: 12 euros x 11 núms. l’any Nom i cognoms Adreça CP Població Telèfon Correu electrònic Forma de pagament Transferència bancària Cal ingressar 12 euros al compte de ”La Caixa”: entitat 2100, oficina 1004, dígit control 66, núm. compte 0200062340 indicant el teu nom i cognoms Xec bancari a nom de Indigestió DNI Envia’ns aquest cupó (s’accepten fotocòpies) junt amb el xec o una còpia del resguard de l’ingrés a Indigestió, Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona Des de Indigestió et voldriem enviar informació sobre altres activitats musicals que organitzem: festivals, concerts, cursos, etc. Si no vols rebre altra informació que no tingui a veure amb la subscripció a Nativa, marca amb una creu aquest quadre PER A QUALSEVOL CONSULTA, TRUCA’NS AL 934 224 300 O ESCRIU-NOS A [email protected] HOLYWATER HEIKE 20 21 DISCOS COSTO RICO EL PATIO Ventilador-music És curiós quan coneixes un grup de base, sense disc al carrer, però menjant-se tot el que se li posa per davant, sense por a res i amb moltes ganes de currar. Així són els Costo Rico, aquesta superfamília mestissa; i ara que ens presenten el seu primer disc, El Patio, me n’adono que ja s’han fet grans. El disc comença amb “Luna”, que compta amb la col·laboració dels mateixos Los Manolos, rumba 100% catalana, que fins i tot se’ls nota un pèl respectuosos. Però seguint gaudint del disc em sorprèn la capacitat d’englobar diferents ritmes sense perdre el so de grup, el so Costo Rico —per cert, gran nom!—. S’atreveixen amb la bossa i amb la samba en el temes “Por esos mares” i “Sambita”, i entren amb el reggae tan fresc i explosiu a “Enseñame la vida”. També tenim una mica de dub-rai a “Canción de batalla”, més rumba a “Gato blanco”, i funk-samba a “Penas”, on es fan molt presents la secció de vents d’aquesta nombrosa (9 components) banda multicultural. Per entendre el moviment de la moguda mestissa a Barcelona només cal veure les col·laboracions del disc: membres de Go Lem System, Alcohol Fino, Cheb Balowsky, Barxino, Umbigada, los Manolos i d’altres individus. CARLES LLÀCER HEDTRIP ABOUT USELESS NEEDS Zero Records ¡Sorprendente segundo disco de Hedtrip! Con sólo escuchar las primeras notas vemos que algo ha pasado en la manera de hacer del grupo, atrás quedan los devaneos metálicos para dar paso al... ¿Post-hardcore? Cuando aún estás recuperándote de temas como "Durden essence" o "How?" donde priman las melodías por encima de la distorsión, te das cuenta de que no puedes dejar de mover el pie con "Smile" y "Among whispers" te deja un nudo en la garganta. En los tiempos que corren nos encontramos con un par de separaciones de grupos de metal diarias, renovarse o morir, y parece que Hedtrip han acertado explorando sonidos a los que no nos tenían acostumbrados. Guitarras acústicas, electricidad no saturada, estribillos pegadizos y temas muy personales conforman el trabajo más variado de la banda. No puedo esperar a ver cómo sue- nan en directo actualmente y al siguiente disco para saber si ha sido una simple casualidad o si realmente nos podemos defender en Barcelona de las bandas JOAN ÁLAMO de fuera. ITS NOT NOT GIVING EVERYTHING B-Core Com resa el dit :”Deu els crea i ells es junten” i si no hi creieu, quan sentiu aquesta benentesa entre membres de formacions com Stand Still i Tokio Sex Destruction em donareu la rao. Aquesta formació eventual ¿? veu de fonts tant significatives com el descaro punk i els ritmes més desenfadats i intensos, pero realment el tret més significatiu son els continus coros del trio. Una autèntica bogeria vocal amb retirada als mítics Fugazzi i també al so Washington en ocasions. La fórmula aconsegueix un óptim resultat que en el fons no fa més que alimentar els registres de bcore i consolidar els lligams de germanor (més si cal) amb Cydonia Records on ha estat enregistrat l´estrena del singular “tripartit”. Sembla difícil de moment que puguin optar a una plaça capdavantera donada la densitat-qualitat d´oferta del segell barceloní tot i comptar amb les aptituds per romandre en el catàleg. Un altre fet questionable és la futura estabilitat de la banda donat els compromisos dels membres en altres bandes. Lo dit “Deu els cria...”. IVAN ROCA NINO GALISSA MINDJER Ventilador Music Tercer trabajo de este africano afincado en Barcelona. Él, con su querida kora, con la que ya no sólo cuenta historias y leyendas ancestrales como lo hicieran sus antepasados, sino que aprovecha el bello sonido de este instrumento de origen griot para fusionarlo con otros sonidos que, curiosamente, tienen su origen en la riqueza rítmica de África como es el reggae o el funk, consigue crear melodías de fácil acceso ayudado por la introducción de letras en castellano, inglés, portugués, criollo o mandinga. “Mindjer” cuenta con 12 cortes, con una especial mención hacia la mujer, a la que dedica parte de su repertorio, en los que también encontramos críticas a las desigualdades sociales, al cruento ser humano, o temas como la paz o los encantos de nuestra ciudad. Para ello se ha ayudado de la producción de Juca Delgado, gran conocedor de ritmos afros, así como su formación estable de otros siete músicos, además de contar con las aportaciones de Eneida Marta, Childo Thomas, Oli Silva "Mû", Octavio Sana, Mohamed Soulimane, Laura Flores y Fanta Sissoko. DAVID MADRAZO SONGSTORE ANOTHER PERFECT DAY FOR HUMAN EXTINCTION The Rest is Silence Un pop-rock que fa uns cinc o sis anys devia ser rotundament novedós i (dins del seu territori) certament trencador o renovador (penso per exemple en alguna cosa dels Blur menys populars) sembla ser el peu que calça el projecte a l’entorn del Christian A. Korn. Segurament em perdo referències molt més bàsiques o esotèriques d’aquest gènere, a cavall entre la concepció guitarrera britànica i el tractament lo-fi que sembla ser més marca de bandes americanes, però el que a mi em sembla és això. I em sembla bé, no acostumo a fer fàstics a la correcció. La producció i la instrumentació son correctíssimes, fins i tot amb certa ambició de contenir quelcom mes que una base clàssica de rock (hi ha electrònica gairebé en tot moment que casa bé amb la resta). Pel que fa a la composició dels 10 talls del disc, personalment trobo que l’embolcall queda una mica desaprofitat per una tendència a estirar idees o estructures en certes cançons. Amb la bona vista que Sonsgtore demostren per l’equilibri dels arranjaments de guitarres i bases i el partit que en treuen, crec que aquestes cançons em resultarien molt més atraients si “anessin més per feina”, si com, en casos com els de Guided by Voices, per exemple, em deixessin penjat d’una idea que s’exposa en tan sols un parell de minuts i ja esta, sense donar-hi més voltes. Ja ho sé que és una qüestió de gust, però em sembla que aquesta música guanyaria una mica d’immediatesa (que, d’altra banda, crec que pretén). En fi, una grata descoberta més que espero poder contrastar amb alguna de les presentacions en directe del disc que començo a veure anunciades. HUG SALVAT STANDSTILL STANDSTILL Bcore Disc Os voy a revelar un secreto. Supongo que todos os estaréis preguntando hacia dónde evolucionará el rock, cuál será el próximo grado evolutivo. Yo apuesto por lo que hacen grupos como los americanos Dredg o los australianos Clann Zú. Y juraría que Standstill, como estandarte nacional de estilos y avanzados a la música que se hace en este país, se han fijado también en ellos. Este disco homónimo de Standstill es un cambio radical en la trayectoria del grupo. No sólo su música es más reflexiva y tranquila, sino que además lo han grabado íntegramente en castellano. Siguen siendo un grupo post-hardcore de guitarras potentes pero en este último trabajo han controlado su rabia, la han oprimido hasta obtener un hilillo de angustia condensada. Temas como “Feliz en tu día” o “Si me levanto” son oscuros y directos poemas que los sitúan un paso por delante de los demás grupos de su estilo. JOAN ALAMO TOP MODELS TOP MODELS Bip bip Els tres Top Models, Ricard Gil, Tony “Nervio Roto” i Pol Folty, tenen la modernitat típica d’allò que mai passa de moda: El Rock! 9:) (amb esquitxades de Blues i Pop, en aquest cas). Ex components de Brighton 64 i de Matamala, pertanyen a una minoria experta i incombustible que pot dir que porta anys i panys als escenaris, ells ara amb el nom de Top Models. El seu disc, plagat de col·laboracions (“Born in the sixties” és l’únic tema del disc que interpreten tots tres sols) i produït per Paco Loco, està format per dotze temes entre els quals s’inclou una versió del “If you gotta go, go now” de Dylan . Al número 2 de Morse, el butlletí informatiu i d’autobombo de Bip Bip records, deien que Top models tornaven a les arrels --_tot i que em sembla que mai se’n van allunyar gaire_-- i que aquest disc serviria per alliçonar els que arriben perquè ells ja van estar allí. Aha... ¬_¬ Jo crec que aquest disc més aviat serveix per passar una bona estona escoltant-lo i enyorar-se, després, de “La casa de la bomba”. LAURA SANGRÀ HERRERO MIQUEL GIL KATÀ 1 CD Galileo GMC005 Hi ha una sèrie d’agents (periodistes, promotors, discogràfiques, polítics, ...) que a tothora s’omplen la boca de l’expressió “música en català”. Més enllà de la confusió inherent d’aquesta etiqueta, la veritat és que moltes vegades “música en català” ha estat associada implícitament a una manera de comprendre el fet musical amb tints tendenciosos en l’esfera sociopolítica. Doncs bé: els esmentats agents no van saber impulsar ni entendre la proposta del cantaor Miquel Gil en el seu primer disc (Orgànic) que va ser finalment publicat per una empresa discogràfica madrilenya després d’haver-se passejat per totes les discogràfiques catalanes hagudes i per haver. Més enllà d’aquest fet que delata els esmentats agents (paradoxalment, els mateixos que ara no paren de lloar les excel·lències de Gil), el nou treball discogràfic del de Catarroja el posiciona en allò que és: un monstre. Gil, amb un poderós instrument vocal, ens torna a cantar un bon nombre de poetes dels Països Catalans (Manel Rodríguez Castelló, Enric Casasses, Vicent Andrés Estellés, Plàcid Rosaleny, ...) amb una proposta descaradament ètnica i basada en la música tradicional del País Valencià. A diferència d’Orgànic (amb algun regust encara provinent del pop com ara l’ús de la bateria), a Katà som submergits a un treball d’arrels on ja no només es recuperen ritmes, timbres, formes, danses, maneres de tractar la veu mediterranis sinó que es presenta amb una qualitat que pot portar conseqüències, fa uns anys, impensables. Quines seran aquestes conseqüències? El mateix Gil ja ho ha afirmat: el proper fenomen a esdevenir-se dins la World Music serà la Música Mediterrània amb una forma semblant a la que va viure fa uns anys la música celta. Si aquest fenomen s’esdevé, tampoc ens haurà d’estranyar veure a Gil en el pedestal que es mereix. I un perfecte aval d’això ORIOL PÉREZ I TREVIÑO és Katà. 22 CLUB NATIVA Club Nativa és l’espai on trobareu reflectida, a tots els números, una llista d’organitzacions amb qui compartim una voluntat similar de potenciar la música en el nostre entorn. No es tracta doncs d’un espai més de publicitat sinó d’una petita guia que et pot ajudar a conèixer i triar en un entorn organitzatiu on, a vegades, és difícil orientar-se. Si la revista t’interessa, és posible que també et resultin interessants els nostres amics. REVISTA MUSICAL METROPOLITANA ARA JA SAPS DE QUÈ ANEM NATIVA BUSCA COL·LABORADORS QUE VULGUIN PARTICIPAR EN LA REALITZACIÓ DE LA REVISTA, ESCRIVINT O D’ALTRES MANERES CONTACTE: [email protected] O TEL. 934 224 300 CENTRE GARCILASO / Espai Musical. T 93 243 17 17 BOCA NORD / Espai jove. T 93 429 91 41 TALLERS MUSICALS ESCENARI GRATUÏT DISPONIBLE – ORGANITZA’T EL PROPER CURS – HACE COLOR / Management. T 93 441 03 65. www.hacecolor.com LES BASSES / Espai Musical. T 93 407 29 27 Nova programació de tallers pel setembre Iniciació al periodisme musical Iniciació al management ció de concerts Organització i produc Taller d’història del Blues Batucada El Banc de Proves és un escenari obert a tots els grups Tots els dijous, a les 20 h: Participació i entrada lliures. Hi participen tots els grups que vinguin a l’hora d’inici amb les seves baquetes i guitarres. Escenari amb backline propi que permet que els grups es vagin rellevant àgilment per presentar els seus temes. Podreu sonar amb 4000 vats de so, guanyar taules, conèixer altres músics i passar-ho bé. Consulta el nou calendari a la web d’Indigestió Carrer del Foc 128 Tel. 93 422 43 00 [email protected] www.indigestio.com TALLER DE MÚSICS / Escola de Música. T 93 329 56 67. www.tallerdemusics.com LA BÀSCULA / Espai Musical. T 93 422 43 00 Gestiona: ACTIVISTES ORIOL PÉREZ I TREVIÑO JORDI OLIVERAS C oordinador de la Xarxa de Músiques i Coordinador general de Joventuts musicals de Catalunya. La seva trajectòria va començar a la universitat, és doctor en Història de l’Art, especialitat de Musicologia, a la Universitat Pompeu Fabra. En determinat moment va sorgir la possibilitat de portar la gerència de la Xarxa, que llavors no era Xarxa de Músiques, era Xarxa de Música Clàssica i Jazz. Va ser flautista de bec i ha portat algun cor, molt d’esquitllada. Com veus el món de la música clàssica a Catalunya? Es troba en una crisi de concepció. Parteix de 3 pressupòsits que fallen. El primer és creure que la música clàssica és allò pertanyent a un gènere musical. En el món del diàleg intercultural, on ja hi ha determinades mostres de música popular contemporània que ja no són d’actualitat sinó que esdevenen clàssiques, em pregunto què és més clàssic si Beethoven o Jim Morrison, Shostakovich o els Beatles, … El segon és que ha concebut aquesta música com quelcom fora del temps. Sembla com si els anomenats clàssics haguessin viscut en un món que no és aquesta realitat. Això parteix d’un mite: el mite que el compositor creava una sèrie d’obres que el públic de la seva època no entenia i que, passat un temps, es passava a entendre. Avui en dia, sabem que ni Beethoven ni Brahms ni Wagner eren tan incompresos com semblava, i que va ser precisament amb el fenomen de les avantguardes, i sobretot amb la figura d’Arnold Shoenberg, que es va instaurar aquesta falsa idea. I el tercer, és que s’ha entès la música com un retrat extern d’unes obres que se succeeixen en la història de la música, com si no s’haguessin interpretat, no haguessin tingut una recepció i una sèrie de components que no són la mateixa obra. Et trobes, el segle XVII, amb una sèrie d’obres que estan més properes al dixie, perquè la seva base era la improvisació, que no pas allò que ens ha arribat amb la partitura. L’intèrpret no era un senyor que estava al servei d’aquesta mena de geni connectat amb la divinitat que és l’autor sinó que l’intèrpret feia el mateix que fa un intèrpret de jazz o de pop-rock. L’intèrpret té tot un paper creatiu. Aquestes concepcions que critiques fonamenten la imatge de la música clàssica com a música d’intèrprets que simplement reprodueixen unes partitures. Totalment d’acord. El que passa és que poc a poc l’intèrpret de música clàssica ha anat coneixent una mica la tradició. I particularment aquest punt que et deia de la improvisació. Hi ha un fenomen que va trencar amb això, que és el de la música antiga. Es produeix a finals dels seixanta en un cercle anglès i flamenc, que descobreix que la música que ens han llegat en una sèrie de manuscrits, no es tocava amb els instruments que ara coneixem, ni amb les orquestres d’ara. I comença a reivindicar-se el paper creatiu. L’intèrpret no és el simple servidor del compositor. El músic ja no és el senyor amb corbata de llacet que toca com hagués volgut Beethoven, sinó que és un hermeneuta que inter- preta gràcies a uns coneixements i formació que no s’han rebut a l’acadèmia. On va sorgir aquest moviment de la música antiga? Va sortir dins del moviment hippie. Els hippies, com a moviment contracultural, refusaven l’acadèmia. Anaven amb els cabells llargs, les barbes, o amb els vestits de colors i llargs, ... O comencen a crear grups, de la mateixa manera que fan els conjunts de rock. Philipp Picket amb el New London Concert, tenim el Tomás Bincley, ... Tot un fenomen interpretatiu de la música clàssica però connectat amb els moments actuals. De fet el Jordi Savall té cert aire hippie El Jordi Savall era hippie. Jo he vist fotografies en una revista alemanya on se’l veia totalment hippie. P enso que des del pop-rock també hi ha una impermeabilitat envers la clàssica, injustificada, que és peculiar de Catalunya i Espanya. Hi ha països on la relació entre diferents músiques és més natural. Això té a veure amb l’educació. L’educació musical aquí és gairebé excepcional, tant en el clàssic com en el pop. Hi havia una pregunta que li feien al Herreweghe que era quina és la diferència entre quan dirigeix la Passió segons Sant Mateu a Barcelona i quan la fa a Amsterdam. I deia: “N’hi ha una de molt clara, els qui venen a Barcelona, el 90%, possiblement no l’han escoltada mai, i els qui venen a Holanda, possiblement el 90% l’ha cantat alguna vegada”. El fenomen de la música aquí probablement el tenim una mica idealitzat. Si a això l’hi afegim aquesta mena de solipsisme que ha alimentat la música clàssica…. El cas del Liceu. Tot i que es parla del Liceu de tots, els preus encara són prohibitius. La música clàssica, a l’Estat espanyol i encara més a Catalunya, s’ha volgut perpetuitzar com a símbol de poder. En canvi a la majoria de països europeus s’entén com a patrimoni dels ciutadans Els joves intèrprets catalans juguen al mateix? Hi ha de tot. Per què els enganyen. Els enganyen des del mateix conservatori. Tot i que, evidentment comptem amb excepcions. Arianna Savall, una intèrpret formada en la música antiga, com intèrpret vocal, està fent unes cançons de cantautor, properes a una línia de new age o world music. Trobem pianistes, com Emili Brugalla, que planteja fer unes variacions Goldberg, amb una projecció de videoart, de Perejaume. Poc a poc anem canviant però encara estem molt encarcarats. Però cada cop és més habitual trobar un violinista en un grup de pop... Sí, però fixat que l’esforç ha vingut des del món del pop. Perquè els del clàssic tenen un gran trauma: No saben tocar sense una partitura. Qualsevol que toca una guitarra elèctrica, al cap d’un any i mig sap improvisar, sap situar-se i sap tocar amb un grup. Un que toca un instrument clàssic, no.