Download unitat 1 - pàgina de filosofia

UNITAT 1
Què és la filosofia
A1. De què parlem quan parlem de filosofia?
(a) De vegades, en conversacions col·loquials, però també en alguns llibres o
programes de televisió seriosos, ens trobem amb el terme filosofia. Fes un recull
de frases en què aparega aquest terme o altres derivats (filòsof, filosofar,
filosòficament, etc.). Explica el significat que té la paraula en cada frase.
(b) Què creus que és la filosofia? De quins temes o problemes s'ocupa la
filosofia? Intenta definir-la.
El terme filosofia prové del grec i significa amor a la saviesa (filo, amor; sophia,
saviesa). Etimològicament, la paraula arreplega la idea que la filosofia no és
pròpiament un coneixement del món, sinó més bé una actitud, una disposició que
s’inicia en el moment que s’assumeix la ignorància sobre una qüestió o quan allò que
és ordinari i habitual es torna problemàtic. És una activitat constituïda per reflexions
que ens fem els éssers humans sobre el món, sobre el coneixement i sobre nosaltres
mateix.
Aristòtil (s. IV a.C) afirmà que l’actitud filosòfica naix de l’admiració pel món que
ens envolta. L’admiració comporta, per una banda, el reconeixement implícit de la
ignorància, i alhora una aspiració a saber-ho tot sobre allò que s’admira. Aquest
reconeixement de la ignorància ens duu a plantejar tota mena d’interrogacions i a
assumir una actitud crítica davant les veritats establertes.
A2. Quines de les següents preguntes són filosòfiques? Per què?
•
•
Per què hi ha éssers i no més bé no res?
Què és la vida?
U1. Què és la filosofia
1
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
•
Per què morim?
Per què suem?
Quin sentit té el patiment?
Per què plorem?
¿És aquesta existència una història absurda, o hi ha algun ordre implícit en tot
esdevenir?
Què és una cèl·lula?
Què significa “ésser”?
Què és el temps?
Quina relació hi ha entre el temps i la velocitat?
Com podem conèixer el comportament social de les formigues?
Què és el conèixer?
Què és la felicitat?
Què són els impostos?
Què és la llibertat?
Què és el desenvolupament sostenible?
Quin és l'origen del mal en el món?
Per què els humans som animals bípeds?
Quina és la composició química de l’aigua?
Pot provar-se l’existència del món?
Han estat units els continents alguna vegada en el passat?
Un experiment científic pot determinar amb absoluta certesa la veracitat d’una
hipòtesi científica?
Es pot conèixer amb total seguretat o sempre hi haurà lloc per al dubte?
Quina relació hi ha entre el cervell i la ment?
A3. Comentari de text:
El pensament filosòfic està a meitat de camí entre el pensament religiós i el
pensament científic. A diferència del teòleg, el filòsof no es refugia en forces o éssers
sobrenaturals ni tracta els seus problemes de forma dogmàtica, sinó que examina les
coses per sí mateix, críticament; no fonamenta la veracitat de les seues afirmacions
acudint a l'autoritat d'una revelació, sinó apel.lant a la racionalitat de les mateixes.
Tanmateix, a diferència del científic, el filòsof no s'ocupa de qüestions empíriques,
sinó de problemes especulatius; a més a més, no determina la correcció o incorrecció
de les seues respostes a aquests problemes realitzant experiments. ¿Fins a quin punt
podem conéixer? En quines circumstàncies un enunciat se segueix necessàriament
d'altres enunciats anteriors? Com hem d'actuar? Quina és la forma òptima de
governar la societat? Aquests són els quatre grans problemes especulatius dels quals
se n'han ocupat els filòsofs al llarg de la història.
(Introducció a El pensament filosòfic, en Universitas, nº 13. Barcelona: Salvat, 1987)
Qüestions:
1. Quants tipus de pensament presenta el text? Quines són les seues
característiques diferenciadores? Busca a un diccionari aquells conceptes que
consideres fonamentals en cadascun dels sabers esmentats.
2. Quina mena de problemes són objecte de reflexió per part de la filosofia?
U1. Què és la filosofia
2
En el text, en parlar de les diferències entre la filosofia i la religió (teologia), es diu que
el pensament religiós és basa en éssers sobrenaturals, que es justifica en l’autoritat
d’una revelació (llibres sagrats, profetes) i que, en conseqüència, és dogmàtic. Per tal
de completar aquesta distinció, anem afegir dues característiques més:
 El pensament filosòfic no cerca la salvació, sinó la comprensió de la realitat.
 La filosofia no comporta rituals ni cultes.
A4. Comentari de text:
La filosofía es un modo de conocimiento caracterizado por la universalidad de
su objeto: no versa sobre tal o cual aspecto de la realidad, sino sobre la realidad en
su conjunto. Se compone de cierto tipo de preguntas más que de un recetario de
respuestas. Esas preguntas se distinguen por su máxima generalidad (…). Y
también por otros dos rasgos imprescindibles: nunca son estrictamente prácticas y no
pueden ser respondidas satisfactoriamente por los especialistas de las diversas
ciencias particulares. Las respuestas filosóficas a tales preguntas carecen de valor
predictivo, en el sentido en que lo tienen las aseveraciones científicas contrastadas:
es difícil señalar un solo hecho o conjunto de hechos que las confirmen
irrefutablemente o que las invaliden por completo. Por decirlo de un modo popular,
las respuestas filosóficas abarcan siempre más de lo que aprietan. La satisfacción
que producen no es principalmente objetiva sino subjetiva, es decir, que tiene un
ingrediente básicamente psicológico: las verifica no tanto el tipo de mundo en que
uno vive como el tipo de hombre que uno es (y, por tanto, la concepción del mundo
con la que uno se siente más a gusto intelectualmente hablando). Lo cual no
equivale a decir que sean afirmaciones meramente caprichosas o poéticas ni que se
sustraigan a la controversia racional. Pretenden ser esfuerzos racionales por ir más
allá de lo que los razonamientos científicos particulares pueden alcanzar. En cierto
modo son visiones de conjunto, pero que ni pueden ni quieren renunciar a responder
inteligiblemente a las objeciones particulares que se les plantean: en tal sentido me
parece que es válida la definición de Julián Marías de la filosofía como «visión
responsable». Por último, podría completarse este intento descriptivo del empeño
filosófico señalando que buena parte de sus preguntas y respuestas tratan de cómo
debe encararse la vida humana, tanto individual como socialmente. De aquí que sea
lícito hablar de una cierta filosofía práctica, no en cuanto brinda instrucciones
concretas para conseguir tal o cual objetivo particular o resolver este o aquel
problema determinado de los que se plantean al vivir humano, sino como reflexión
sobre actitudes globales ante la gestión de la vida humana en cuanto tal.
Fernando Savater: Diccionario de filosofía (1995)
Qüestions:
1. Fes un esquema del text.
2. Què vol dir que l’objecte de la filosofia es caracteritza per la seua
universalitat?
3. ¿És la filosofia un saber purament subjectiu, sense rigor ni precisió i, per tant,
sense valor cognoscitiu?
4. Quin significat o significats té la paraula pràctic al text, en relació amb la
filosofia?
U1. Què és la filosofia
3
A5. Comentari de text:
Tots els homes i totes les dones són filòsofs; o, que se'ns permeta dir-ho, si ells
i elles no són conscients de tindre problemes filosòfics, tenen en qualsevol cas,
prejudicis filosòfics. La major part d'aquests prejudicis són teories que
inconscientment són acceptades, o que han absorbit del seu ambient intel·lectual o
de la tradició.
Com que poques d'aquestes teories són conscientment sostingudes,
constitueixen prejudicis en el sentit de ser sostingudes sense examen crític, tot i que
poden ser de gran importància per a les accions pràctiques de la gent i per a la seua
vida sencera.
Una justificació de l'existència de la filosofia professional resideix en el fet que
els humans necessiten que hi haja qui examine críticament aquestes esteses i
influents teories.
Aquest és l'insegur punt de partida de tota ciència i de tota filosofia. Tota
filosofia ha de partir de les dubtoses i sovint pernicioses concepcions del sentit comú
acrític. El seu objectiu és el sentit comú crític i il.lustrat: una concepció més pròxima a
la veritat, i amb una influència menys perniciosa sobre la vida humana.
K. Popper, “Cómo veo la filosofia”, en La lechuza de Minerva: ¿Qué es la filosofia?. Madrid: Càtedra, 1979, p. 64.
Com a complement al text anterior i abans de contestar les preguntes, llegeix el
següent text d’Alain de Botton sobre el sentit comú.
Cada societat té les seves pròpies convencions sobre el que hem de creure i com ens hem de
comportar per no aixecar sospites i evitar la impopularitat. Algunes d'aquestes convencions socials
obtenen formulació explícita en un codi legal, d'altres s'agrupen de manera més intuïtiva en un gran
corpus de judicis ètics i pràctics anomenat “sentit comú”, que dicta com ens hem de vestir, quins valors
financers hem d'adoptar, a qui hem de tenir en estima, quina etiqueta hem de seguir i com ha de ser la
nostra vida domèstica. Començar a qüestionar-nos aquestes convencions semblaria estrany, fins i tot
agressiu. Si el sentit comú no es qüestiona, és perquè els seus judicis es tenen per massa assenyats
per ser objecte d'examen.
No seria gaire ben vist, per exemple, que, en el decurs d'una conversa ordinària, preguntéssim
quina és la finalitat del treball per a la nostra societat.
O, a una parella que s’acaba de casar, les raons que hi ha darrera la seua decisió.
O, als que estan de vacances, que ens detallin les pressuposicions, que havien fet abans del
viatge.
Els grecs tenien tantes convencions basades en el sentit comú com tenim nosaltres, i s'hi
agafaven amb la mateixa tenacitat. Un cap de setmana que vaig anar a remenar per una llibreria de
vell de Bloomsbury, vaig ensopegar amb una col·lecció de llibres d'història per a nens, il·lustrats amb
gran quantitat de fotografies i bonics dibuixos. A la col·lecció hi havia títols com See Inside an Egyptian
Town, See inside a Castle i un volum que vaig comprar, conjuntament amb una enciclopèdia de
plantes metzinoses: See inside an Ancien Greek Town.
Explicava el que era considerat normal en el vestir a les ciutats-estat de Grècia al segle V aC.
El llibre explicava que els grecs tenien molts déus, déus de l'amor, de la caça i de la guerra, déus
amb poder sobre les collites, sobre el foc i sobre el mar. Abans d'embarcar-se en cap aventura,
pregaven als déus, al temple, en una petita capella o a la llar, i els oferien sacrificis d'animals. Era car:
la ofrena per a Atena era una vaca; per a Àrtemis i Afrodita, una cabra; per a Asclepi una gallina o un
gall.
Els grecs eren ardents defensors de la tinença d'esclaus. Al segle V aC hi havia, a Atenes
solament i en un moment determinat, de vuitanta mil a cent mil esclaus, un esclau per cada tres
persones lliures.
També eren molt militaristes, retien culte al valor demostrat al camp de batalla. Per ser
considerat realment un mascle, s'havia de ser capaç de tallar el cap de l’adversari en rodó. Un soldat
U1. Què és la filosofia
4
atenenc posant fi a la carrera d'un soldat persa (imatge que apareix en un plat de l'època de les
guerres Mèdiques) indicava el comportament apropiat.
Les dones estaven sota la tutela absoluta del marit i del pare. No prenien part en la política ni en
la vida pública, i no podien heretar propietats ni tenir diners. Les casaven, normalment, a l'edat de
tretze anys, amb marits triats pels pares, sense tenir en compte la compatibilitat de caràcters ni els
sentiments.
Als contemporanis de Sòcrates, cap d'aquestes coses no els feia estrany. En canvi, sí que
s'haurien quedat perplexos i s'haurien molestat i tot, si se’ls hagués preguntat per què sacrificaven galls
a Asclepi o per què‚ els homes havien d’assassinar per ser virtuosos. Els hauria semblat tan fora de
lloc com preguntar per què la primavera segueix l'hivern o per què el gel és fred.
Però no únicament la por de l'hostilitat dels altres ens pot impedir de qüestionar-nos l'statu quo.
La sensació íntima que les convencions de la societat tenen una base sòlida, encara que no sapiguem
ben bé quina és, també pot soscavar la nostra voluntat de posar-les en dubte, perquè aquestes
convencions han estat respectades per moltíssima gent durant un llarg període d'anys. Ens sembla
impensable que la societat pugui anar tan errada i, alhora, que nosaltres siguem els únics d’adonarnos-en. Apaivaguem els nostres dubtes i seguim el ramat, perquè no ens podem imaginar a nosaltres
mateixos com a pioners de veritats difícils i fins aleshores desconegudes.
Alain de Botton: El consol de la filosofia. Edicions de la Magrana (pp. 14-18)
Ara ja pots contestar les següents preguntes sobre el text de Popper:
1. Què són els prejudicis? Quina relació tenen amb el sentit comú?
2. Quin significat cal atribuir a l'afirmació Tots els homes i totes les dones són
filòsofs?
3. Quina ha de ser la posició de la filosofia front als prejudicis?
Aquests textos de Popper i d’Alain de Botton ens fan veure la tasca actual i sempre
ineludible de l’activitat filosòfica, que ens prevé contra el sentit comú acrític i els
prejudicis, i ens fan veure la diferència entre el coneixement filosòfic i el que es
denomina coneixement ordinari.
Filosofia i coneixement ordinari
Entenem per coneixement ordinari aquell coneixement que tenim de la realitat a
través de les dades que ens aporten els sentits i de les opinions més comunes de la
nostra societat i el nostre temps, allò que també anomenem sentit comú.
Ara bé, aquest coneixement, tot i no ser sempre fals, es construeix sobre un nombre
limitat d’observacions i d’experiències, no sempre rigoroses, i accepta idees sense
haver-les qüestionat prèviament, sense validar-ne l’origen ni discutir o conéixer el
fonament. És, per tant, un coneixement espontani, poc fonamentat i, fins a cert punt,
ingenu. La característica d’aquest tipus de coneixement és que, fins i tot quan és
vertader, no se sap per què ho és.
La filosofia, per contra, com ja ens ha dit Popper, és una activitat intel·lectual més
rigorosa, fonamentada i racional, i sovint els seus resultats entren en conflicte amb la
informació que percebem i amb les creences del sentit comú.
A hores d’ara, sabem que la filosofia és un tipus de coneixement diferent a la ciència,
la religió i el coneixement ordinari o sentit comú. Però encara podem completar
aquesta caracterització de la filosofia remarcant les seues diferències amb una altra
activitat humana com és l’art.
U1. Què és la filosofia
5
Filosofia i art
La filosofia i l’art es poden relacionar pel fet que les dues activitats comuniquen idees
mitjançant les quals és pot representar la realitat i interpretar-la. Però es diferencien
en els continguts que transmeten i en la forma en què ho fan:
•
•
La intenció última de la filosofia és conéixer la realitat: la seua preocupació és
cognoscitiva. En canvi, l’art té una finalitat lúdica (entretindre) i estètica
(recerca de la bellesa).
A més a més, l’art (pintura, literatura,...) fa servir recursos ben diferents a la
filosofia: mentre l’art es basa en símbols, imatges i metàfores que busquen
provocar emocions, la filosofia construeix el seu discurs mitjançant arguments
en els quals les idees són justificades racionalment i presentades amb
coherència lògica.
A6. Comentari de text:
Considerada des d'un cert punt de vista, la filosofia és clarament parasitària. No
estic usant la paraula "parasitària" en un sentit despectiu o abusiu. Vull dir
simplement que la filosofia, tal com existeix de fet, pot ser considerada com quelcom
que s'alimenta a expenses d'altra cosa. La filosofia de la ciència, per exemple,
pressuposa el desenvolupament de la ciència, de la qual s'alimenta reflexionant sobre
els pressupòsits i la seua metodologia o la seua lògica. De forma semblant, el filòsof
moral assumeix la vida moral de l'home com un fenomen o conjunt de fenòmens, el
converteix en un objecte intencional i examina, per exemple, conceptes bàsics tals
com allò just, el bé i l'obligació, el paper dels principis morals i la naturalesa de
l'argument moral. Per la seua banda, el filòsof de la religió pressuposa l'existència
històrica de la religió i reflexiona, per exemple, sobre les característiques del
llenguatge religiós. Pel que fa al filòsof de l'art, és obvi que, en la mesura en què és
filòsof, no pinta quadres ni composa simfonies. Ni tampoc, si és prudent, usurpa les
funcions del crític d'art. El que fa és indagar, per exemple, la naturalesa del judici
estètic. (...) La filosofia pressuposa i extrau el seu aliment de certs tipus
d'experiències o activitats de primer ordre. I mentre persistesquen aquests diferents
tipus d'activitat o experiència humana, continuaran existint les disciplines filosòfiques
rellevants.
El desenvolupament de la ciència empírica ha exclòs, òbviament, l'intent de
resoldre problemes científics amb mètodes no científics. Però és palesament fals que
el desenvolupament de la ciència haja tornat supèrflua la filosofia. Ha donat origen a
la filosofia de la ciència. I mentre existesca la religió hi haurà lloc per a la filosofia de
la religió.
F. C. Copleston, “La filosofia tal como yo la veo”, en La lechuza de Minerva: ¿Qué es la filosofia?. Madrid:
Cátedra, 1979, pp. 159-60.
Qüestions:
1.
Què vol dir que la filosofia és parasitària? Com ho argumenta Copleston?
U1. Què és la filosofia
6
A7. Per tal d’entendre millor en quin sentit la filosofia no s’ha tornat supèrflua, en
contrast amb el continu desenvolupament de la ciència, llegeix el següent fragment
de Thomas Nagel:
La principal ocupación de la filosofía es cuestionar y aclarar algunas ideas muy
comunes que todos nosotros usamos cada día sin pensar sobre ellas. Un historiador
puede preguntarse qué sucedió en tal momento del pasado, pero un filósofo
preguntará: ¿qué es el tiempo? Un matemático puede investigar las relaciones entre
los números pero un filósofo preguntará: ¿qué es un número? Un fisico se preguntará
de qué están hechos los átomos o qué explica la gravedad, pero un filósofo
preguntará: ¿cómo podemos saber que hay algo fuera de nuestras mentes? Un
psicólogo puede investigar cómo los niños aprenden un lenguaje, pero un filósofo
preguntará: ¿por qué una palabra significa algo? Cualquiera puede preguntarse si
está mal colarse en el cine sin pagar, pero un filósofo preguntará: ¿por qué una
acción es buena o mala?
Thomas Nagel, citat per F. Savater: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999.
Qüestions:
1. Quina tasca assigna l’autor a la filosofia?
2. Fes un llistat amb totes les preguntes filosòfiques.
3. Quin tret o trets tenen en comú aquestes preguntes?
Les branques de la filosofia
Els texts de Copleston i Nagel ens serveixen per a introduir-nos en les diferents
branques o apartats en què es pot dividir l’activitat filosòfica:
METAFÍSICA o ONTOLOGIA: planteja qüestions sobre la realitat i l’existència de les
coses (ens o entitats). Intenta donar resposta a les següents preguntes: què hi ha,
què és real?, què és la substància?, tota la realitat és material?, què és la matèria?,
existeix l’ànima o ment?, què és l’espai?, què és el temps?, es pot parlar del no-res?,
és el món quelcom ordenat o manca d’estructura?, hi ha un principi de tot o el món ha
segut sempre?, existeix Déu?
EPISTEMOLOGIA, GNOSEOLOGIA o TEORIA DEL CONEIXEMENT: és la part de
la filosofia que estudia els problemes relacionats amb el coneixement i prova de
respondre preguntes com ara les següents: com coneixem la realitat?, quines són les
condicions que fan possible el coneixement de la realitat?, és el mateix conéixer que
creure?, hi ha algun límit al nostre coneixement o tot és cognoscible?, podem tindre
un coneixement cert?, què és la veritat?, podem atényer un coneixement vertader?, hi
ha veritats absolutes o tota veritat és relativa?, és el mateix conéixer que opinar?, és
la ciència l’únic coneixement vertader?
Hi ha una part de l’Epistemologia que aborda la reflexió sobre un tipus particular de
coneixement, la ciència, donant lloc al que s’anomena FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA.
Per tal d’entendre la diferència entre la Ciència i la Filosofia de la Ciència, llegiu el
següent fragment de Noretta Koertge:
U1. Què és la filosofia
7
A8. Comentari de text:
Els científics tracten de descobrir com funciona el món. Els filòsofs de la ciència
tracten d'entendre com funciona la ciència. Les preguntes que vénen ara són típiques
per a un científic: De què és fet un cristall? Quin és l'origen de les marees? Un filòsof
de la ciència, en canvi, s'enfronta a qüestions com ara aquestes: Com podem tenir
coneixement d'entitats no observables tals com àtoms i electrons? Com podem
diferenciar les causes de les meres correlacions? Les bones teories científiques
poden emprar-se en millorar la qualitat de vida. La filosofia de la ciència ens ajuda a
millorar la qualitat del raonament científic.
Noretta Koertge, Curs de filosofia de la ciència. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1990, p. 9
Qüestions:
1. Aquest text, ¿parla de la filosofia en general?
2.
¿S'ocupen del mateix objecte, la ciència i la filosofia de la ciència? ¿Són, per
tant, disciplines autònomes, independents una de l'altra?
ANTROPOLOGIA: estudia l’ésser humà (anthropos, home; logos, discurs o teoria) en
totes les seues dimensions, de manera que cal distinguir entre:
ANTROPOLOGIA FÍSICA: és la ciència natural que estudia els trets anatòmics i
fisiològics de l’ésser humà, així com el procés d’hominització o evolució física des
dels primers homínids fins a l’aparició de l’Homo sapiens.
ANTROPOLOGIA CULTURAL: és la ciència social que estudia les dimensions
socials i culturals de l’ésser humà, tant actuals com del passat.
ANTROPOLOGIA FILOSÒFICA: aquesta branca de la filosofia pretén donar
resposta a la pregunta: què és l’ésser humà?, intentant esbrinar quina és la seua
naturalesa o especificitat (és pura matèria o és quelcom més? Es pot parlar d’una
naturalesa humana?) i definir el concepte de persona, així com establir quin lloc
ocupa en l’estructura de la realitat.
L’ésser humà no està fet, no naix acabat i plenament desenvolupat, sinó que ha de
fer-se (praxi o acció humana). La filosofia assumeix aquesta dimensió pràctica (tal
com vàrem veure al text de Savater), permetent o facilitant que l’humà s’oriente en
aquest fer-se a sí mateix (ÈTICA) i amb els altres (POLÍTICA). Aquesta FILOSOFIA
PRÀCTICA té a veure amb les obligacions de tota mena (normes): morals, legals i
polítiques. D’ahí que puguem considerar la filosofia com un SABER NORMATIU.
ÈTICA o FILOSOFIA MORAL: s’ocupa de l’acció moral i de la justificació dels codis
morals de comportament i reflexiona sobre els ideals morals, la felicitat i els valors.
Formula preguntes com ara: què són els valors?, podem viure sense normes?, com
he d’actuar?, què diferencia una acció d'un fet?, sóc responsable de les
conseqüències imprevisibles de les meues accions?, en què consisteix la felicitat?, hi
ha alguna vida que siga bona?, he de complir sempre amb les meues obligacions?,
és millor l’altruisme que l’egoisme?
FILOSOFIA POLÍTICA: té a veure amb qüestions relacionades amb el govern, el
ciutadà i l’estat. Però, com tota reflexió filosòfica, s’aproxima a aquests problemes a
través de preguntes molt generals: per què cal obeir les lleis?, cal viure en un estat o
U1. Què és la filosofia
8
es pot prescindir d’ell?, què és la llibertat?, és preferible la llibertat a la seguretat?,
què és la igualtat?, és desitjable?, pot haver un estat just?, què és el poder?
Altres branques de la filosofia són:
LÒGICA: estudia els raonaments i la correcció o validesa que tenen. El raonament és
un procés de pensament a través del qual s’intenta provar o refutar alguna tesi
mitjançant l’ús de raons, per intentar convéncer de la seua veritat o falsedat. La lògica
ofereix un conjunt de regles generals que permeten comprovar la validesa d’una
argumentació –tant si es deductiva com si no-, mentre ens prevé dels enganys o
fal·làcies en què podem caure si no observem aquestes regles, anomenades regles
d’inferència lògica.
ESTÈTICA: Baumgarten (1714-1762) defineix l'estètica com la disciplina filosòfica
centrada en la reflexió sobre un tipus d'objectes (artístics o naturals) capaços de
produir emocions (experiència estètica) que serveixen per a valorar aquests objectes
com a bells, lletjos, sublims... Per tant, aquesta branca de la filosofia pretén donar
resposta a preguntes com ara: què és la bellesa?, quina relació hi ha entre la bellesa i
l’obra d’art?, pot ser bell quelcom moralment dolent?
A9. De les preguntes filosòfiques de l’activitat A2, quina part de la filosofia donaria
resposta a cadascuna d’elles?
La filosofia i la seua història
La filosofia tingué el seu origen a Grècia al segle VI a.C. i la seua aparició es descriu
amb l’expressió pas del mite al logos, indicant d’aquesta manera que la filosofia
sorgeix com a explicació alternativa a la donada pels mites, que donaven compte de
l’origen del món i dels fenòmens naturals, així com de tot allò relacionat amb els
humans i les seues institucions socials, mitjançant relats imaginaris sobre divinitats i
éssers sobrenaturals. La filosofia comença, per tant, quan es posen en qüestió les
creences mitològiques (cosmovisió mítica), posant-les en dubte i aspirant a un
coneixement basat en raons (cosmovisió lògica).
Diferències entre el mite i la filosofia
Relats basats en éssers sobrenaturals Discursos basats en argumentacions
(déus i herois)
racionals
Són irracionals i exigeixen una adhesió És racional i crítica
emocional i acrítica
Es consideren vertaders i ofereixen La
filosofia
no
dóna
res
per
models de conducta (normes, codis definitivament vertader ni diu el que hem
morals)
de fer; ans al contrari, ens ajuda a
pensar per nosaltres mateix
Són etnocèntrics: la seua finalitat és És universal en les seues propostes:
crear vincles entre els membres d’una aspira a ser vàlida per a tothom
comunitat i establir senyals d’identitat
col·lectiva (sentiment de pertinença a un
mateix grup social)
U1. Què és la filosofia
9
Són ahistòrics: són vàlids en qualsevol
època i no pretenen descriure l’origen
històric de la comunitat
Són anònims. Origen ancestral. La seua
autoritat rau en la tradició
La natura és caòtica i sagrada: depèn
dels capricis i passions dels déus.
La natura és arbitrària i els seus
esdeveniments són impredictibles
Les propostes filosòfiques depenen del
temps històric en què es formulen
Els textos filosòfics responen a esforços
intel·lectuals individuals
La natura és ordenada i es poden
entendre
els
fenòmens
naturals
racionalment, sense recórrer a éssers
sobrenaturals.
La naturalesa és cosmos i, per tant, els
esdeveniments naturals són predictibles
(ordre, regularitat, necessitat: logos)
La persona que es dedica a la filosofia duu a terme les seues reflexions en un context
intel·lectual, en el qual fa les seues aportacions per tal de qüestionar, corregir,
matissar o validar les idees vigents en un determinat moment històric.
En el moment inicial de la filosofia, aquest context intel·lectual estava constituït per la
cosmovisió mítica.
Tradicionalment, la història de la filosofia s’ha dividit en quatre grans periodes:
PREGUNTA
FILOSOFIA
GREGA I ROMANA
(ss. VI aC-III dC)
FILOSOFIA
MEDIEVAL
(ss. IV-XIV)
FILOSOFIA
MODERNA
(ss. XV-XVIII)
Plató
Aristòtil
Epicur
Sèneca
Sant Agustí
Sant Tomàs
Guillem d’Occam
Descartes
Locke
Hume
Leibniz
Kant
RESPOSTA
Per què la natura no ORDRE NATURAL
és caòtica i sí
COSMOS
manifesta un ordre? Logos, Permanència, Lleis,
Necessitat, Essència
davant el caràcter
Déu com a CREADOR
contingent d’allò
creat, sorgeix la
pregunta:
Per què hi ha
éssers i no el nores?
El punt de mira deixa L’ésser humà com a
de ser quelcom
SUBJECTE:
exterior a l’ésser
 coneix → ciència
humà, siga la natura
mètode científic,
o Déu, per tal de
matematització de la
centrar-se en l’humà
realitat
mateix:
 actua → moral i
Què és l’ésser
política
humà?
fonamentació racional de
la praxis
ACTITUD
INTEL·LECTUAL
curiositat
sorpresa
reverència
gratitud
submissió
superioritat (control tècnic
de la natura)
desconfiança (límits del
coneixement, maldat
humana)

sent → estètica
reflexió autònoma
FILOSOFIA
CONTEMPORÀNIA
(ss. XIX fins
l’actualitat)
Comte
Marx
Nietzsche
Wittgenstein
Heidegger
primera fase:
confiança en la raó
il·lustrada
segona fase:
crisi de les idees
il·lustrades (guerres,
crisi ecològica)
Projecte il·lustrat:
RAÓ → CIÈNCIA →
PROGRÈS
TELEOLOGIA immanent a la
història
Positivisme, Marxisme
Fracàs del projecte il·lustrat:
NEGACIÓ DEL PROGRÉS I
DEL SUBJECTE HUMÀ
confiança en el progrés
humà
negació del progrés
A10. Fes una dissertació sobre el tema: El sentit de la filosofia.
U1. Què és la filosofia
10
TEXTOS COMPLEMENTARIS
TEXT 1: PRENDRE'S LES COSES AMB FILOSOFIA
¿Cuál es la idea que se hace el pueblo de la filosofía? Puede reconstruirse a través de los modismos
del lenguaje común. Uno de los más difundidos es el de «tomarse las cosas con filosofía» que, si lo
analizamos, veremos que no es totalmente rechazable. Es cierto que contiene una invitación implícita a
la resignación y a la paciencia, pero me parece que el punto más importante es, por el contrario, la
invitación a la reflexión, a comprender que lo que ocurre es, en el fondo, racional y que como tal hay
que afrontarlo, concentrando las propias fuerzas racionales y no dejándose llevar por los impulsos
instintivos y violentos. Estos modismos populares se pueden agrupar con las expresiones similares de
los escritores de carácter popular -que las toman de los grandes vocabularios- en las que entran los
términos «filosofía» y «filosóficamente», y se verá que éstos tienen un significado muy preciso, de
superación de las pasiones bestiales y elementales en una concepción de la necesidad que da al
propio obrar una dirección consciente.
Antonio Gramsci, Introducción a la filosofía de la praxis. Barcelona: Península, 1970. Pàg. 17
TEXT 2: LES PREGUNTES FILOSÒFIQUES
Un interrogant no sempre és un problema. De fet, un interrogant és, inicialment, una frase acabada
amb un signe d'interrogació. Però, un interrogant així no és sempre una pregunta: “Oi que tancarà la
porta, sisplau?”, equival a “Tanqui la porta, sisplau”, i això no és, evidentment, cap pregunta. En canvi,
es pot fer una pregunta sense fer servir la forma interrogativa: “Li agraïré que em doni la seua opinió
sobre la importància dels referèndums en una democràcia”, és obviament una pregunta que, diríem,
interroga sense interrogant. També hi ha interrogants buits, retòrics, és a dir, interrogants que
pràcticament porten en si mateixos la resposta. Així, si algú pregunta, “Existeix la felicitat total en
aquest món?”, la resposta òbvia és “no”, perquè “felicitat total” pressuposa allunyament de qualsevol
condició, però, en canvi, “aquest món” imposa sempre (moltes) condicions.
A nosaltres, és clar, ens interessen molt menys els interrogants que les preguntes. Aquestes sí que
ens interessen, tant si tenen forma d'interrogació com si no. Si un interrogant, però, no sempre és un
problema, un problema no sempre és un problema filosòfic, és a dir, no sempre s'enfoca des d'un punt
de vista filosòfic.
Com que la història del pensament és plena d'opinions i doctrines -sovint enfrontades- sobre els
temes més diversos, no sembla especialment urgent afegir moltes opinions noves a les ja existents; el
més important i que pot fer avançar de debò és saber examinar, doncs, els conceptes que es fan
servir. En aquest sentit, la filosofia no examina fenòmens o esdeveniments -com ho farien els
historiadors, psicòlegs o físics-, sinò que examina conceptes, i vol veure com treballen, quines
conseqüències tenen, quins pressupòsits adopten. El problema filosòfic és aquell que topa, doncs, amb
problemes conceptuals. Aquests problemes poden tenir una estretíssima relació amb qualsevol
problema ordinari, però tenen un plantejament que no és l'ordinari, sinó que és específic.
Així, fins i tot preguntes tan trivialment quotidianes com “No sé si el meu marit encara m'estima” o
“Quina roba de cortines combinaria bé amb la tapisseria del sofà?”, també poden donar pas a una
reflexió filosòfica. No vull pas dir que sobre aquestes qüestions s'hagi de “filosofar”, s'hagin d'anar fent
consideracions més o menys vagues amb estil altisonant. Que jo sàpiga, la filosofia no té res a dir
sobre l'amor del marit o el color del sofà. Aquestes són preguntes que, en el seu nivell ordinari, es
resolen -o no- amb l'experiència quotidiana -si van mal dades, amb un detectiu- i amb el consell d'algun
expert en teixits.
Per passar, però, del plantejamemt quotidià a un plantejament filosòfic s'han d'explorar els
conceptes que apareixen en aquests contextos; per exemple: que vol dir això de saber que algú
m'estima?, com ho puc saber?, “saber-se estimat” equival a “sentir-se estimat”?, l'amor té a veure amb
una sensació interior o bé necessita criteris externs? I també: què vol dir que dues robes combinen?
En les robes, només combinen els colors o bé també han de combinar els teixits, com qui diu, els
tactes? Quan posem la mirada sobre un determinat teixit i sembla que el resseguim amb la vista,
podem parlar de “tacte visual”? Si podem tocar coses amb la mirada, podem també intercanviar altres
sentits i dir que “sentim el pes de l'edifici” -tal com escoltem el silenci- o que “notem l'aspror dels
U1. Què és la filosofia
11
compassos finals”? Heus aquí una colla de conceptes i de relacions que es presenten com a reptes per
a ser examinats i entesos. La mirara filosòfica sobre la vida quotidiana no és una mirada que vulgui
donar explicacions o receptes. És una mirada que voldria ser literalment perspicaç, és a dir que voldria
travessar les coses per entendre'n millor el sentit i les possibilitats.
(...) Tractar filosòficament un problema no és tractar un enigma. Nosaltres no volem fer més
misteriosa la realitat, sinó que la volem fer més transparent; tampoc no la volem fer simplement més
acceptable sinó, si pot ser, més entenedora.
Josep-Maria Terricabras, Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigoròs en la vida quotidinana. Edicions La Campana,
Barcelona, 2003 (8ª edició). Col·lecció Obertures, núm. 2. Pàgines 48-51.
TEXT 3: LA FILOSOFIA COM ACTIVITAT
Podem dir que la filosofia, en el seu sentit més estret, és allò que fan els filòsofs professionals
(ço és, els professors de filosofia); en un sentit més ample, és allò que fan els científics en general
quan posen especial atenció a l'anàlisi dels conceptes i mètodes de la seua ciència; i en el sentit més
ample, és allò que tot el món fa quan tracta d'obtindre una visió global, coherent i crítica del seu camp
d'activitat o quan tracta de col·locar els avatars de la seua vida en perspectiva. En aquest darrer sentit
tots podem ser filòsofs.
A diferència del que passa amb l'astronomia o la genètica o l'egiptologia o qualsevol altra
especialitat científica, la filosofia no posseeix un conjunt (quasi) universalment admès de veritats o
resultats, que es poden exposar i ensenyar. La filosofia és una activitat permanent d'anàlisi conceptual
i d'argumentació crítica, aplicable a qualsevol cosa. Allò important en filosofia és aqueixa activitat, el
filosofar. Per això deia Kant que no s’aprèn filosofia, sinó que sols s’aprèn a filosofar. I Wittgenstein
comparava la seua filosofia a una activitat terapèutica, consistent en desemmascarar i dissoldre els
problemes conceptuals.
Jesús Mosterín, Grandes temas de la filosofia. Barcelona: Salvat, 1981, p. 5
TEXT 4: LA ESPECIFICITAT DE LA FILOSOFIA
Uno se vuelve filósofo el día en que descubre que ignora cuál es el sentido de su vida y se
resuelve a buscarlo sistemáticamente por el camino de la razón. Hasta entonces había vivido de las
opiniones recibidas: [...] arropado por la tradición, sostenido por los valores y las pautas de conducta
del grupo, traído y llevado por las modas, su existencia transcurría con relativa placidez.
Pero un buen día -¿de veras fue un día bueno?- siente con estremecimiento que el suelo de
creencias que hasta entonces le había sostenido se abre bajo sus pies. Sus convicciones de siempre
se le han vuelto repentinamente extrañas. ¡Pobre, ya no está seguro de nada!
Son distintas las causas que llevan a las personas a formular la primera y -según parece fatídica
pregunta: el tedio, el amor, la conmoción de la adolescencia, la vecindad de la muerte propia o ajena...
El primer paso para hacerse filósofo consiste en reconocer la propia ignorancia. Sócrates, modelo
de filósofos, proclamaba abiertamente aquello de «solo sé que no sé nada».
Entiéndase bien, Sócrates sabe en realidad bastantes cosas, por ejemplo que va descalzo, que su
mujer tiene mal genio... Pero su profesión de ignorancia no se refiere a estas cosas, sino a las que
verdaderamente le importan: no sabe en qué consiste la excelencia humana ni cómo adquirirla, no
sabe en qué consisten la piedad o la belleza, ni sabe, sobre todo, cuál es la naturaleza de los dioses o
qué le espera después de la muerte.
Si el primer paso en el camino de la filosofía consiste en reconocer la propia ignorancia en lo que
atañe a las cuestiones más graves, el segundo será advertir que tal situación es verdaderamente
intolerable y, en consecuencia, decidirse a salir de ella. El filósofo quiere conocer el porqué de las
cosas, y sobre todo el «porqué» de su propia existencia. Adivina que la tarea no va a ser fácil, pero
cobra ánimos al advertir que ya ha logrado un cierto progreso: aunque todavía no posea la sabiduría
(ya hemos visto que se confiesa ignorante), al menos tampoco cree poseerla. Su situación es
preferible a la de quienes todavía siguen sumidos en el sopor de la existencia acrítica, prefilosófica.
Ocupa, en efecto, una posición intermedia: no es del todo sabio ni del todo ignorante. Y solo él lleva
con propiedad el nombre de filósofo, «amante de la sabiduría», pues, como ya observara Platón, no
anhelan la sabiduría ni los sabios, que ya la poseen, ni menos aún los completos ignorantes, que ni
siquiera la echan en falta.
La herramienta con la que el filósofo tratará de conquistar esa lucidez admirable es la razón.
U1. Què és la filosofia
12
Entiéndase bien: la razón individual del propio filósofo. Él no puede reconocer autoridad a ninguna
opinión que no venga avalada por argumentos convincentes. Y en todos los casos habrá de ser él
mismo quien examine esos argumentos y se cerciore de su validez. El filósofo no puede delegar en
nadie. En particular, no puede apelar a la autoridad de una tradición o de una ideología recibida.
Y no bastará con una incorporación pasajera. La filosofía es tarea de toda una vida. Para
comprobar que así es, basta con meditar sobre cualquiera de los problemas clásicos de la filosofía:
¿existe Dios?, ¿tiene un sentido la historia de la humanidad?, ¿cuál es el origen del mal?, ¿puedo
llegar a saber algo con plena certeza? No solo nos tendremos que dar cuenta rápidamente de que
cada una de estas cuestiones reviste una gran dificultad intrínseca, sino que también comprobaremos
que todos esos interrogantes están conectados entre sí, de suerte que la respuesta que demos a cada
uno de ellos depende decisivamente de la respuesta que ofrezcamos a muchos otros. El ideal de la
filosofía consiste, por tanto, en llegar a convertirse en un saber sistemático. Su división en distintas
ramas o especialidades (metafísica, lógica, ética, estética, etc.) obedece sobre todo a razones de tipo
pedagógico o incluso de tipo administrativo, no a exigencias de la cosa misma.
No se trata solo de acceder a ciertas verdades y captar además su conexión, sino que deseamos
adquirir sobre cada una de ellas el mejor conocimiento posible. Esto obliga a una revisión permanente
de los resultados alcanzados con anterioridad; a un proceso de interrogación cada vez más exigente,
más radical y más profundo. Por eso la disposición al diálogo con quienes piensan de otro modo suele
ser indicio de una actitud filosófica, mientras que en el deseo de canonizar como definitivas ciertas
verdades, hurtándolas al examen crítico, hemos de ver la renuncia implícita al ideal de la filosofía.
Todo cuanto llevamos dicho acerca de la naturaleza de la existencia filosófica abona la idea de que
este género de vida exige en quien lo practica una considerable dosis de audacia. Hace falta mucho
coraje, en efecto, para entregarse a una tarea de tal magnitud y dificultad.
Pero no todo es sacrificio en la vida del filósofo. Antes bien, su perseverancia en el amor a la
sabiduría se ve premiada por una honda experiencia de libertad. Y es que la verdadera libertad, la
única que merece ese nombre, es inseparable del conocimiento de la verdad.
[...] Con quien más largamente dialogó el filósofo fue con el religioso. Aquel resultó tener muchas
cosas interesantes que decir acerca de Dios, el alma humana, el sufrimiento y el sentido de la vida y la
muerte del hombre. El filósofo escuchó con gran interés al vicario de Dios, pero no dejó de observar
que ni la fe más acendrada exime al creyente del laborioso deber de pensar.
[...] Mientras la filosofía sigue enredada en los mismos problemas de que se ocupaba hace 2500
años, la ciencia y la técnica avanzan con paso seguro por el camino de la definitiva emancipación de la
humanidad. La ciencia es, pues, la verdadera sabiduría. Lo que debería hacer el filósofo es abandonar
la filosofía y hacerse discípulo de los científicos.
Pero al filósofo que de veras lo sea esta oferta no le parecerá tentadora. Él reconoce gustoso los
grandes beneficios que el conocimiento científico-técnico ha reportado a la humanidad, y siente vivo
agradecimiento hacia quienes los han hecho posibles. Pero le parece sencillamente ingenuo identificar
ciencia y sabiduría. Para empezar, las ciencias se han desarrollado de tal manera en los dos últimos
siglos que ya resulta imposible que ningún científico pueda conocer y cultivar más que una pequeña
parcela de su disciplina. Es el fenómeno del especialismo, tantas veces descrito.
Para colmo, la ciencia, con ser utilísima en otro sentido, no se plantea nunca las cuestiones que
más preocupan a la filosofía. La ciencia no habla de la existencia de Dios, ni del destino del alma, ni de
la frontera que separa el bien del mal, ¿Cómo podría la ciencia sustituir a la filosofía, si en vez de
solucionar sus problemas pasa de largo ante ellos?
Mencionemos por último la ambivalencia del método científico: unas veces reporta impagables
beneficios al ser humano, otras se vuelve contra él. Ahí están, como botón de muestra, las
espeluznantes perspectivas que abren las nuevas técnicas genéticas de clonación; o el daño
irreparable a la biosfera causado por la industria moderna. Ciertamente, la actividad científíco-técnica
ha de someterse a criterios morales. Pero es evidente que esos criterios no los proporciona la misma
ciencia. La filosofía, en cambio, los examina desde hace milenios.
Leonardo RODRIGUEZ DUPLÁ: Para qué sirve la filosofía, en Muy Especial, juliol/agost de 2000
TEXT 5: FILOSOFIA I CIÈNCIA
(...) La filosofía no es idéntica a la ciencia y una de las cosas que las diferencian es en que la
ciencia de hoy es de especialistas. Es tan difícil hacer avanzar a la ciencia quye si se quiere aportar un
granito de arena hay que asimilar primero todo lo hecho hasta ahora. Y llegamos al especialista
científico que sabe cada vez más sobre cada vez menos y al final lo sabe casi todo sobre casi nada.
U1. Què és la filosofia
13
Esto hace que la ciencia nos dé una visión fragmentada del mundo. La imagen científica del mundo es
la de un espejo roto. Y el filósofo es el que tiene la visión de conjunto.
(...) Creo que en nuestra época las religiones tradicionales no dan respuestas adecuadas a los
grandes problemas, que las ideologías políticas han fracasado y que, a pesar de todo, Kant tenía razón
y la mente humana no puede por menos que plantearse grandes preguntas, y como la filosofía (actual)
no se ocupa de los grandes problemas, la gente acude a cosas extrañas. A Stephen Hawkins le dijo
una persona: "Oiga, esas cosas de las que usted habla parecen filosofía, pero usted es físico. ¿Por
qué se pone a hacer filosofía?". Respondió: "Como los filósofos han dejado de hacer filosofía, alguien
la tiene que hacer". Yo creo que la filosofía no es una cosa muerta, no se agota en comentarios de
texto del pasado, es también una actitud crítica y globalizadora de toda la actividad intelectual de la
época en que vivimos.
Jesús Mosterín, fragments de l'entrevista feta per Francesc Arroyo per a EL PAÍS (18/3/00). Babelia, 434.
TEXT 6: ÈTICA, L’ESTUDI DELS VALORS
La ética, también llamada filosofía moral, se plantea, entre otros temas, su propia condición de
investigación objetiva. También está muy preocupada por el tema de la motivación, sobre todo por el
altruismo y el egoísmo. La ética plantea preguntas acerca de los principios morales, y acerca de la
felicidad, la justicia, el valor y, de un modo general, acerca de cualquier estado y rasgo humano que
sea considerado valioso y deseable o carente de valor e indeseable.
J. Teichman y K.C. Evans, ¿Qué es filosofía?
TEXT 7: FILOSOFIA POLÍTICA, L’ESTUDI DEL CIUTADÀ I DE L’ESTAT
La filosofía política tiene que ver con cuestiones relativas al gobierno, el ciudadano y el Estado. Pero
no se preocupa mucho de los detalles o pormenores de gobiernos particulares o formas de gobernar.
Más bien trata de responder preguntas más generales, incluidas las siguientes: ¿Por qué ha de
obedecerse al gobierno del Estado en que se vive, hay algún motivo para la obediencia aparte del
miedo? ¿Necesitamos Estados, o estaríamos mejor sin ellos? ¿Qué es la libertad? ¿Cuánta libertad
pueden tener los ciudadanos, y cuánta deberían tener? ¿Qué es la igualdad?, ¿es deseable?
J. Teichman y K.C. Evans, ¿Qué es filosofía?
TEXT 8: SOBRE EL PAPER ORIENTADOR (PRÀCTIC) DE LA FILOSOFIA
El magistrat imparteix justícia, el filòsof ensenya el magistrat què és allò just i què és allò injust.
El militar defensa la pàtria, el filòsof ensenya el militar què és una pàtria.
El Sobirà mana sobre tots, el filòsof ensenya el Sobirà quin és l'origen i el límit de la seua autoritat.
Cada home té uns deures en relació a la seua família i en relació a la societat, el filòsof diu a
cadascú quins són els seus deures.
Voltaire
TEXT 9: ORIGEN HISTÒRIC DE LA FILOSOFIA
La filosofia va nàixer fa uns 2600 anys a les riberes de la Mediterrània, a les colònies gregues d’Àsia
Menor (Milet, Efes, Abdera) i d’Itàlia (Elea i Crotona).
Per què apareix en aqueix moment i en aqueix lloc?
La resposta es troba en les següents circumstàncies socials, polítiques i econòmiques:
1. transformacions polítiques: es passa d’una societat tradicional (agrícola i aristocràtica) a una polis
(societat urbana, on hi ha un protagonisme i una participació dels ciutadans)
U1. Què és la filosofia
14
2. la religió grega manca de llibres sagrats que codifiquen les creences i els rituals
3. hi havia una prosperitat econòmica, deguda a un fort desenvolupament artesanal (tecnologia) i a
un comerç marítim florent
4. la conseqüència immediata de tot açò (viatges i intercanvi comercial) és el contacte de la
civilització grega (metròpoli) amb les altres colònies mediterrànies i aquest contacte comporta
una confrontació cultural i un intercanvi i adquisició de nous coneixements, tècniques,
costums, rituals religiosos, creences, divinitats, tipus d’organització social i política.
Aquesta circumstància cultural facilita la reflexió i la discussió i afavorirà l’aparició d’un nou discurs
enfrontat al mite (declinació del mite) i basat en la racionalitat (logos). És el que s’anomena el pas
del mite al logos.
CONCEPTES BÀSICS
En acabar de treballar aquest tema, has de saber definir i/o explicar els següents termes i expressions:













antropologia
art
caràcter parasitari de la filosofia
ciència
coneixement ordinari
cosmovisió, concepció del món
dogmatisme vs. criticisme
epistemologia
especulació vs. empirisme
filosofia de l’art, estètica
filosofia de la ciència
filosofia de la religió
filosofia moral, ètica
U1. Què és la filosofia













filosofia política
filosofia pràctica
historicitat de la filosofia
lògica
mite
ontologia o metafísica
pas del mite al logos
prejudicis
problema filosòfic
religió
sentit comú
subjectivitat vs objectivitat
universalitat
15
Filosofia i Cituadania
PER A CONTINUAR LLEGINT
•
Fernando Savater: Las preguntas de la vida. Barcelona: Ariel, 1999. En la introducció, l’autor
s’aproxima a la filosofia tot contraposant-la a la ciència. La lectura d’aquesta introducció és
molt recomanable. Els diferents capítols del llibre recorren alguns dels problemes de què s’ha
ocupat històricament la filosofia: la mort, la veritat, el jo, la llibertat, la vida en societat, la
bellesa, el poder tècnic del coneixement, etc.
•
Tobies Grimaltos: El joc de pensar (Converses amb Marta). Alzira: Bromera, 1998. Bona
introducció a la filosofia.
•
Nigel Warburton: Filosofía básica. Madrid: Cátedra, 2000. Col·lecció Teorema. El contingut
del llibre s’ajusta prou bé al plantejament de l’assignatura.
•
André Comte-Sponville: Invitación a la filosofia. Barcelona: Paidós, 2002 (col·lecció Paidós
Contextos, 74).
•
Michael Hauskeller: Pienso, pero... ¿existo? València: Editilde, 2008. Interessant recorregut
per alguns del problemes habituals de la filosofia.
•
Josep-Maria Terricabras: Atreveix-te a pensar. La utilitat del pensament rigoròs en la vida
quotidinana. Edicions La Campana, Barcelona, 2003 (8ª edició). Col·lecció Obertures, núm. 2.
•
Fernando Savater: Ética para Amador. Barcelona: Ariel, 1991. Hi ha també versió en valencià,
Ètica per al meu fill, a la mateixa editorial. Excel·lent introducció a l’ètica i, per extensió, a la
filosofia.
•
Fernando Savater: Política para Amador. Barcelona: Ariel, 1992. Molt bona introducció a la
filosofia política.
•
Alain de Botton: El consol de la filosofia. Barcelona: Edicions de la Magrana, 2001. Col·lecció
Els orígens, núm. 51)
•
Josep Muñoz Redon: El libro de las preguntas desconcertantes. Barcelona: Paidós, 1999.
•
Michel Onfray: Antimanual de filosofia. Madrid: Edaf, 2005. Com es diu a la introducció,
aquest llibre tracta els temes fonamentals de la filosofia: la naturalesa, l’art, la tècnica, la
llibertat, el dret, la història. Però ho fa responent a una sèrie de preguntes formulades en un
llenguatge molt proper als interessos de l’alumnat de batxillerat.
•
Xavier Rubert de Ventós: Per què filosofia? Barcelona: Edicions 62, 1995 (col·lecció El
Cangur, 168)
•
Leslie Stevenson: Siete teorías de la naturaleza humana. Madrid: Cátedra, 1978.
•
Jenny Teichman i Katherine C. Evan: Filosofia, una guía para principiantes. Madrid: Alianza,
1996 (col·lecció LB, 1672). En la introducció (¿Qué és la filosofía?), les autores presenten
breument, però amb claredat, les diferents disciplines filosòfiques.
•
www.xtec.es/~lvallmaj/index.htm Pàgina d’introducció a la filosofia de Llorenç Vallmajó i Riera,
professor de Filosofia a l’IES Montilivi de Girona.
•
http://ca.wikipedia.org/wiki/L'escola_d'Atenes Explicació del quadre de Rafael, L’Escola
d’Atenes, on estan representats els més grans filòsofs de l’antiguitat clàssica.
U1. Què és la filosofia
16