Download NINO GALISSA \ SONGSTORE \ DJ2D2 \ ACTIVISTES: ORIOL

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
#21 \ JUNY–JULIOL 2004
NINO GALISSA \ SONGSTORE \ DJ2D2 \ ACTIVISTES: ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
CYDONIA SUMMERFEST \ HEDTRIP \ ITS NOT NOT \ \ TOP MODELS \ MIQUEL GIL
3
ÍNDEX
4 \ NOTÍCIES 5 \ OPINIÓ SIN ACRITUD 6 \ ENTREVISTA NINO GALISSA +
SOBRE LA KORA Y LOS GRIOTS 10 \ ENTREVISTA SONGSTORE 12 \
ENTREVISTA DJ2D2 15 \ OPINIÓ AGENDA RECOMANDA 16 \ CONCERTS
11È FESTIVAL DE FLAMENCO DE CIUTAT VELLA, CYDONIA SUMMERFEST,
LUTHEA SALOM, BAD-MUSIC FESTIVAL 20 \ DISC0S COSTO RICO, HEDTRIP,
ITS NOT NOT, NINO GALISSA, SONGSTORE, STANDSTILL, TOP MODELS,
MIQUEL GIL 22 \ CLUB NATIVA 24 \ ACTIVISTES ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
DIT
EL ROCK VIST COM A MÚSICA DE SALÓ
Vaig sortir pensatiu d’una xerrada a la
que he assistit recentment a Sant Adrià
sobre la música independent. Em
ballaven pel cap algunes de les expressions i conceptes que acabava de sentir. Idees beligerants en general. Predominava un sentiment
d’afirmació del “món independent” davant el mal gust dominant. Hi havia qui parlava de “lluita” pel
triomf de la bona música. Algú criticava un
periodista per no carregar-se rotundament
el darrer concert de David Bisbal. Per algún
motiu, aquestes posicions, de les que jo
mateix puc haver participat en tants
moments, i tant exteses en algunes elits
culturals urbanes, ara m’incomodàven.
Amb motiu del 50è aniversari del rock, he
llegit en algún reportatge, em perdonareu
que no recordi on, comentaris que destacaven la trascendència que una música arribés a ser tant massivament popular
com aquesta. És fàcil imaginar que dificilment hi podia haver
hagut abans d’Elvis una música que fós significativa per tanta
gent a l’hora. Algún compositor clàssic reconeixia el mèrit que
des de la senzillesa dels seus esquemes musicals el rock tin-
E
Q
UÍ
gués capacitat de ser important per tanta gent.
També l’Oriol Pérez i Treviño, en la contraportada d’aquest
número, parla del popular en les músiques i dels inconvenients que ell troba en les actituds d’alguns que, en nom de
la cultura, defineixen espais reservats per determitats grups
socials que es volen diferenciar.
En aquest punt es troba el meu desacord en la xerrada de
Sant Adrià. El que em desagradava és que la música fós un
motiu més de diferenciació i confrontació
entre grups, més enllà de la música mateixa. Quelcom semblant al que passa amb
les religions. La paradoxa és que amb el
pas del temps, l’actitud elitista, fonamentada en la recerca de l’excel.lència cultural,
tant present en el món de la música clàssica, també troba el seu lloc entre els interessats pel rock i els seus derivats.
Parlar del rock com a cultura hauria de ser
útil per eixamplar el concepte de cultura i reconèixer que
aquesta no pot ser una cosa encarcarada. La idea, però, té
doble cara. Segons com l’utilitzem, el que podem acabar fent
és perpetuar la idea que la música és un instrument per diferenciar uns grups d’uns altres i convertir el rock en una nova
música de saló. JORDI OLIVERAS
NATIVA21
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA \ JUNY–JULIOL 2004
Director Jordi Oliveras Han col·laborat en aquest número Shabir Al-Amani, Joan Álamo, Miguel Amorós, JL Bad, Laura Bedin,
Carles Llàcer, David Madrazo, Oriol Pérez i Treviño, Ivan Roca, Hug Salvat, Laura Sangrà Herrero, Stark
Correcció de textos Laura Sangrà Herrero, Andrea Hernández
Fotografies Carles Llàcer, Xavier Alamany, premsa i arxiu
Disseny i il·lustració Xavier Alamany. Col·labora Sílvia Gallart
Impressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002
Edita Indigestió SCP Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona Telèfon 93 422 43 00 Fax 93 422 44 50
E-Mail [email protected] Web www.indigestio.com
Nativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seus redactors i col·laboradors
4
5
NOTÍCIES
OPINIÓ
MACACO
A
principios de mayo se publicó el esperado tercer álbum de
Macaco “Entre Raíces y Antenas” (auto-producido por Mundo
Surdo / EMI), un doble disco de clara voluntad conceptual que
testimonia la madurez de la banda a través de un viaje en dos
direcciones simultáneas. El primer disco, “De la Raíz a la Antena”, se ha compuesto a partir del sonido de la banda con pinceladas de groove, funk, hip-hop y ritmos afro latinos. El segundo,
“De la Antena a la Raíz” se ha construido a la inversa, partiendo
de la electrónica artesanal para desarrollar paisajes acústicos.
El pasado 10 de junio, el Razzmatazz estaba llenísimo, con un
público dispuesto a dejarse sorprender y hechizar por el nuevo
show de Macaco que cuenta con un espectacular montaje
audiovisual que combina loops grabados con imágenes en
directo. + info: www.poderlatino.es
XIV edició del FESTIVAL
CROMA
A VILADECANS
D
24 SEMINARIO
INTERNACIONAL DE JAZZ
DEL 26 AL 31 DE JULIO
el 9 al 18 de Juliol tindrà lloc a Viladecans
aquest interessant festival de músiques
de tot el món que aposta per presentar
propostes tant diverses com el grup de
música tuareg Tinariwen o The Cat Empire, un grup australià que combina la fusió
cubana, el hip-hop i el reggae. Al festival
també podrem gaudir del flamenc-fusió
de Kalahe, el folclore colombià de Juan
Gratiniano y el Grupo de Yo, la percussió
de Tactequeté i el personalíssim cantautor
Roger Mas. + info: www.viladecans.net,
www.festivales.com/croma
MOSQUITO
FESTIVAL
C
on motivo de los 25 años del Taller de Músics, el Seminario Internacional se celebra recuperando el espíritu de los que se hicieron durante la primera década en
régimen de internado. Profesores y estudiantes convivirán durante 6 días compartiendo clases, jam sessions, conciertos, “manduca”, hospedaje, ...
En esta edición, Taller de Músics ha querido contar con artistas de élite en campo
del Jazz más actual para que los participantes tengan la posibilidad de conocer y
tomar parte en los procesos creativos, tanto en lo referente a la interpretación, nuevas tendencias, etc. Pueden inscribirse estudiantes y profesionales de la música.
Can Rigol, en Begues, un pueblo situado en el macizo del Garraf a 30 km de Barcelona, ha sido elegido como el lugar ideal para trabajar y disfrutar del arte y de la
naturaleza. + info 933.29.56.67 www.tallerdemusics.com
PASTORA
TRANS-ART
BARCELONA
Convocatoria para jóvenes artistas
(entre 18 y 35 años) con el fin de presentar sus creaciones. Las propuestas
artísticas tienen que girar entorno al
peregrinaje interior a través de la espiritualidad. Presentación de obras y proyectos hasta el lunes 5 de julio. + info:
Tel. 901.51.52.53, www.casalbcn.info
La gran acogida del disco de Pastora impulsó su gira. Recientemente ha superado la cifra de 10.000 discos vendidos, y su single “Lola” suena con más fuerza
que nunca en las radios, colocándose en los primeros puestos de la lista de Los
40 Principales y de Cadena 100.
Para los que todavía no conocen a Pastora, es una formación difícil de etiquetar.
Es un innovador formato que conjuga el equilibro entre la electrónica y los sonidos acústicos de Caïm con la personalidad de la voz y las letras de Dolo, a las
que en directo se suman las proyecciones de Pauet.
El día 15 de julio a las 22h actuarán junto al grupo de flamenco chill out Chambao
en la Plaza Mayor del Poble Espanyol. + info: Forum Ciutat. www.poderlatino.es
¡EL ÚNICO MOSQUITO DE LA
TEMPORADA QUE NO MOLESTA!
s un festival de música de fusión
que, desde hace cinco años,
apuesta por los ritmos mestizos.
La edición de este verano presenta a los siguientes grupos: Rumba
Alborada, Heredia Flamenco, Jaleo
Real y Che Sudaka, más sesiones de
dj´s. Tendrá lugar en Llosa de Baró de
Viver el día 3 de julio.
+ info: www.bcn.es/ciaj
E
BRE
VES
5º aniversario del Centro Gracilaso:
Graffitis + Audiovisuales + Música a partir
de las 18h. + info: www.bcn.es/centrogar
cilaso. Tel: 93 243 17 17
Durante este verano no olvidéis las varias
propuestas (talleres, conciertos...) reunidas en la agenda de Bar celona Bonanit.
+ info www.bcn.es/ciaj
SINACRITUD
Curiosa experiencia de fin de semana, en el cual, escapando de las
aglomeraciones de la carretera y las playas que ya comenzaban a tener
cierta presencia de usuarios, me decidí por la sana afición de asistir a
un festival de esos llamados “macros”, el Primavera Sound.
Es un privilegio en cierta manera ser de la prensa, más que nada porque te ahorras las colas mastodónticas que deben soportar los usuarios, que a la postre son los que pagan el festival, cosa que digo sin el
menor de los recochineos. Sufrí sin embargo las inclemencias longitudinales que supone intentar comprar tiquets para bebida, o dejar escapar
la misma una vez digerida por el retrete. Dos experiencias extrasensoriales que nada tienen que ver con la tremenda sensación tercermundista de tener que cambiar los pseudodineros al día siguiente por otros
de un color diferente en un sólo punto de todo el recinto.
Además es una costumbre que no comprendo, ya que si el miedo es a
que se falsifiquen los tiquets fuera del recinto, deberían tener en cuenta
que también se pueden copiar y después canjear. No eran precisamente linces los que se dedicaban a esa tan desagradable tarea.
Más bien estoy cercano a la opinión generalizada en la cola de que se
hacía para desanimar al personal a cambiar y así ganar unos euros más:
garrulo, pero posible.
De todas formas, la prensa de tercera, que la hay, y los currantes de la
prensa, que también los hay, tienen otros problemas añadidos en los
grandes festivales, basados sobretodo en el descontrol organizativo,
que dicho sea de paso se puede perdonar, debido más que nada a que
siempre hay alguien por parte de la organización que pone todo su
empeño y corazón en arreglarlo... No, el problema más importante en
los festivales lo tienes siempre con los de seguridad, no los uniformados, que puede que también, sino con los llamados machacas, esos
seres que no saben de nada, no quieren saber de nada y no escuchan,
no oyen y lo que es peor, parece que no están cuando les hablas,
comentas, discutes o terminas defecando en toda su familia.
Todo lo que saben decir es "obedezco órdenes" y van y se quedan tan
anchos, impasivos, relajados y con cara de Copito de Nieve satisfechos
del trabajo bien realizado. Esos que cuando les dices: “consúltalo que
te equivocas y sí que puedo pasar”, te miran y te sueltan: "Ahora lo pregunto...", "...", "...". “¡¡¡Coño tío consúltalo, que se está acabando el
tema!!!”. "Sí, sí, estoy en ello…”
... ...
Y cómo lo haces, ¿por telepatía?. Si no tienes ni un puto walkie... Te mira,
"estoy trabajando... Obedezco órdenes", con lo cual resulta que te pasas
todo el festival intentando saber por qué lado del escenario debes entrar
al foso para hacer fotos o filmar, que era nuestro caso, intentando saber
qué entienden como una canción esta especie, o ya en el más ingenuo
de los supuestos, intentas explicar al que está trabajando que Liars
hacen parones en su música, y que eso no significa que se acabe la canción... De esta forma intentas que no te echen al tercer corte de la primera canción como había pasado antes, pero no hay forma.
Lo peor de los festivales es que debes aguantar a esos personajes todo
un fin de semana, es decir, en un concierto los soportas una vez y a la
puta calle, pero en un festival no: cada vez que empieza una banda
comienza el expediente X y no hay forma. La máxima expresión de simpatía que puedes lograr de uno de ellos es la que inesperadamente
logré el sábado: el que estaba trabajando me gritó al oído mientras filmaba: "joder tío a la guarra esa se le ven todas las bragas". Era PJ Harvey, pero ¿para qué te vas a esforzar en explicárselo, si él obedece
órdenes igual que Norman Bates...?
Y luego encima alguien del público nos gritó: "Vaya chollo tenéis
JL BAD
cabrones".
6
7
ENTREVISTA
NINO GALISSA
ORGULLO AFRICANO
MIGUEL AMORÓS
pesar de llevar casi diez años
viviendo en Barcelona y tener
tres discos (el último recién editado), Nino Galissa puede que todavía
sea un desconocido incluso para los
amantes de las músicas del mundo, y
ojalá nos equivoquemos. Pues desde
aquí vamos a aportar nuestro pequeño
grano de arena para que la interesante y
bella propuesta de este artista africano
llegue, por lo menos, a donde se merece.
A
Como decíamos acaba de editar su tercer
disco, un disco cuya música bebe indudablemente de la tradición de su país, Guinea
Bissau, pero también de los sonidos latinos
o el jazz. Además Nino es un virtuoso de la
kora y eso se nota por la gran armonía de
sus composiciones. Pero mejor que nos lo
cuente él. La entrevista sucede en su propia
casa, muy cercana a las Ramblas de Barcelona, y durante la conversación apreciamos
que Nino tiene las ideas muy claras: es muy
consciente de dónde está y sabe cuál es el
camino a seguir.
Tres discos. ¿Eso se puede entender
como una carrera consolidada?
Bueno, un músico nunca puede decir que
tiene una carrera consolidada, porque cada
día estamos aprendiendo y haciendo cosas
nuevas.
¿Para ti es muy diferente de los anteriores?
Todos mis trabajos han sido diferentes,
aunque siempre hay una línea de unión. Por
otra parte es inevitable evolucionar musicalmente. En cuanto a los textos, tratan temas
universales. Hablo de las culturas, del amor,
de la paz, de la tolerancia y del respeto y de
la convivencia, pero en concreto este disco
está más centrado en la mujer. La mujer
como madre, como compañera, como hermana, como símbolo de la humanidad.
Aunque en la canción que da título al disco
hablo sobre el problema que tristemente
está teniendo más protagonismo: el maltrato. Yo soy griot, tengo la función de ser cronista social, y en este caso la letra es como
un aviso para las próximas generaciones.
¿Y musicalmente?
También es diferente, porque en este disco
han trabajado otros profesionales codo a
codo conmigo. El productor del disco es
Juca Delgado, uno de los mejores productores de música africana en Portugal. El
disco anterior lo produje yo y en éste quería
que alguien desde fuera pudiera aportar
otra opinión. Además, él es músico también. Por otro lado hay colaboraciones, y
como en cada disco son distintos artistas,
siempre cambia algo. En éste han estado
Omar Sosa, Eneida Marta, Childo Tomás o
Fanta Cissoko, entre otros, y ellos han
puesto su color.
P
uede ser que en este disco el sonido de la kora no esté tan presente?
Puede que en alguna canción no
suene, pero el eje central de las composiciones siempre pasa por ella, aunque luego no
esté presente. La idea básica seguro que
partió de ella, porque compongo con este
instrumento.
En este disco cantas en criollo y mandinga, e incluso hay frases en castellano y
catalán. ¿Es importante para ti el mensaje?
Pues te diría que es más importante la letra
que la música. Y en cuanto a los idiomas,
creo que llegará un momento en que las
razas ya no existirán, porque se está produciendo tanta mezcla de culturas que en el
futuro el idioma no tendrá fronteras. Lo que
he hecho en algunas estrofas es juntar el
criollo con el castellano, y el mandinga con el
portugués e incluso alguna frase en catalán.
alguna manera. Es una canción escrita para
sensibilizar a la juventud, para que se atrevan a decir que no a las políticas de mentiras, ésas que los gobiernos utilizan para
enfrentar a diferentes tribus para que se
peleen entre ellas.
Has hecho un tema que se llama Barcelona…
Es un homenaje a la ciudad. Llevo aquí casi
diez años, y cuando llegué encontré las
puertas abiertas. Eso no quiere decir que
sea la mejor ciudad del mundo, pero me ha
permitido vivir con dignidad como cualquier
otro ciudadano. En la canción hablo de los
encantos de la ciudad, del mestizaje...
Muchos cantantes africanos han cantado a una unidad africana. ¿Crees que es
posible?
Se podría llegar, pero el problema es cómo
hacerlo. Quizá lo más importante es que las
nuevas generaciones tengan la voluntad de
llegar a ello, aunque los problemas con los
que se van a encontrar no son únicamente
los propios de los países africanos, sino los
que vengan de Europa y América.
o volverías a vivir en Guinea?
Sí. Creo que la riqueza del ser
humano es conocer de dónde es y
saber valorarlo. Hay veces que por razones
políticas, económicas o sociales tienes que
abandonar tu país pero siempre tienes en
mente el volver a tu tierra.
N
¿Y qué cuentas en la canción de Afri
Mansaya (El Gobierno Africano)?
He tratado de dar alguna opinión política,
sin embargo no soy partidario de ello, pero
a veces, aunque no quieras, te toca de
Personalmente creo que es muy importante que todos aprendamos de todos, y
que la gente se dé cuenta de que el
hecho de ser diferentes es positivo, pero
¿cómo se puede explicar eso?
El tema del mestizaje es algo muy antiguo,
no es algo que ocurre ahora únicamente.
Hace cientos de años los españoles fueron
a Sudamérica y se dio la mezcla de razas.
Esas personas que nacieron, los mulatos,
son igual que tú y que yo. En Guinea Bissau, por ejemplo, también se da el fenóme-
no migratorio. Allí acude mucha gente de
Senegal, Ghana o Guinea Conakry. Conviven africanos con portugueses y alemanes,
hay africanos negros, mulatos y blancos,
con pelos rizados, lisos y hasta con ojos
azules, y todos juntos han sabido convivir.
Eso enriquece a la propia sociedad. El
mundo es nuestro, somos mayoría y la
minoría sólo hace que marcar fronteras,
divisiones y crear confusión. El mestizaje no
es solamente el intercambio entre los colores de piel, también tiene que darse en las
mentalidades. Por otra parte, aunque todos
seamos ciudadanos del mundo, es importante conservar las raíces de cada uno.
rees que existe una infravaloración
de los músicos africanos que viven
en la ciudad respecto de los que
vienen de fuera?
Sí, es cierto, y es un error. Los franceses,
por ejemplo, saben vender muy bien a los
artistas, y la gente también se deja convencer fácilmente. Acostumbra a pasar que
cuando tienes algo cerca, lo infravaloras y
eso no sólo pasa en los tipos de música que
yo hago, también pasa con el rock u otras
músicas. En Barcelona hay muy buenos
músicos, pero los medios, manager, etc. no
saben aprovecharlo.
C
¿Y qué situación te encuentras cuando
vas al extranjero?
Precisamente tenemos una gira por Francia, Bélgica, Alemania y Portugal. Lo importante no es que vengas de fuera, sino que
se valore lo que ofrezcas en igualdad de
condiciones.
n los años que llevas en Barcelona,
¿crees que ha cambiado mucho la
ciudad?
Ha cambiado muchísimo. De hecho, la canción de Barcelona explica un poco todo
esto. La he visto crecer, he visto como ha
ido llegando mucha gente de fuera, como
ha ido evolucionando como ciudad, cultural
y mentalmente. Mi opinión es que es muy
respetuosa con los inmigrantes, no sólo con
los de otros países, sino también con los
españoles de otras provincias.
E
Pues para acabar dinos, ¿qué significa la
kora para ti?
Es mi alma. Es lo más grande que Dios me
dio por encima de cualquier otra cosa. Una
relación con otra persona o un trabajo son
cosas importantes pero siempre se pueden
acabar. La kora siempre está conmigo y me
ayuda a seguir hacia delante.
8
8
7
NINO GALISSA
SOBRE LA KORA Y LOS GRIOTS
LA KORA
La kora mandinga
La kora es el más bello y conocido instrumento de cuerda de todo el oeste africano. Pertenece a la cultura griot y proviene de las cortes reales de centenares
de años atrás. Su origen, su sonido, su
razón de ser y el contexto en el que fue
creada le confieren un valor único.
Los materiales usados tienen también su
significado y ponen de manifiesto la
importancia de la música: la calabaza
que usan para el cuerpo del instrumento
simboliza la Tierra; la madera usada para
el cuello y el puente, junto con las tiras
que sostienen las cuerdas representan a
las plantas; el cuero con el que se tapa la
calabaza a modo de tambor representa a
los animales; y el hierro usado para el
anillo que sujeta las cuerdas representa
la magia.
Es parecido a un arpa pero es interpretada más bien como una guitarra flamenca.
Está hecha con la coraza de media calabaza y cubierta parcialmente con cuero.
Tradicionalmente tiene 21 cuerdas alineadas en dos filas, una para cada mano.
Para interpretar una escala se pulsan
alternativamente una cuerda de cada
lado, puesto que las notas consecutivas
pertenecen a filas distintas. Tiene dos
postes, uno a cada lado sobre los que se
fijan las manos. Para las cuerdas se usa
hilo de pescar que le da un tono brillante. Las 21 cuerdas están atadas a un aro
de hierro que rodea el mástil inferior. Los
distintos tonos se consiguen subiendo y
bajando los aros de cuero que rodean el
mástil y a los que están sujetas las cuerdas, dando distintas tensiones a cada
cuerda.
LOS GRIOTS
Tribu africana caracterizada por la
difusión de la historia.
La tradición oral en estas sociedades
existe desde hace muchos años. Ellos
querían conservar en la memoria de los
pueblos el linaje, mitos, cuentos y batallas históricas, así como las tradicionales
músicas y canciones ceremoniales. Es
por ello que idearon un instrumento para
ello: la kora.
Los griots son los herederos y guardianes de la historia mandinga en el oeste
africano y tienen una gran importancia
dentro la cultura africana. Las leyendas,
historias y proverbios son transmitidos
oralmente de generación en generación.
Ellos usaban sus instrumentos y conocimientos en las cortes reales. A menudo
eran considerados "anunciadores" y sus
ceremoniales canciones fueron una parte
integrante de la vida política.
Más recientemente, los griots, entre ellos
Nino Galissa, encontraron su camino en
la fusión de música moderna y música
tradicional, y el preservar las historias
que les llegaron de sus antepasados aún
continúa y, probablemente, en ello reside
uno de los más grandes tesoros de la
música africana.
10
11
ENTREVISTA
CALMA I TORMENTA
SONGSTORE
JORDI OLIVERAS
A
la música de Songstore podem
trobar una barreja de melodies
serenes, jocs irònics i intensitat
sonora. Christian Aloy és el responsable
d’aquesta proposta que desenvolupa en
solitari fins on pot, i en companyia fins on
pot. Ens trobem en una terrassa de Gràcia i amb senzillesa desarmant, que permet parlar de coses complexes sense
tenir la sensació d’estar en una universitat, em demostra que això és així per què
ha de ser així.
Per què treballes sol?
Basicament per què em costa molt treballar
amb altra gent.
Treballes sol a l’estudi i en la composició.
En directe treballes amb altra gent que
també tenen el seu paper.
De moment vaig fer sol el primer disc per què
em vaig quedar sense banda just quan anàvem a grabar, i amb el segón em va passar el
mateix. La baixa d’un membre va provocar el
desmoronament de tot el castell, i em vaig
liar la manta i vaig tirar endavant. Ara toco
amb gent, i és probable que acabem fent
alguna cosa junts, tot i que no descarto la
possibilitat de continuar treballant sol. També
s’ha de dir que hi ha dues cançons del disc
que no són només meves, sinó fruit de
moments de col.laboració amb altres.
Hi ha una idea molt teva a Songstore, que
fa dificil seguir-te?
Si, no tant a nivell musical com en la concepció del món. Tractar de transmetre tota
la porqueria que portes sobre a una altra
persona és molt difícil.
arlem més de la teva actitud davant
del món. Una actitud tremendista,
amb un punt d’humor,... No tinc
present si a l’anterior disc ja era així
Sí, en aquell cas el títol del disc no era tant
global. Era més irònic, aquest és més cínic.
Es dèia “El dia que la gent es va tornar
mutant per culpa dels telèfons mòbils”
P
En quina mesura això és una actitud
esteticista, i en quina mesura darrera hi
ha la convicció de que el món és així i
s’ha d’explicar?
Home, la convicció hi és. És el que penso.
Jo ja fa temps que vaig deixar de confiar en
la raça humana, inclòs en mí mateix, que
sóc un fracàs com a ésser humà. Potser és
una visió molt pessimista encara que intento no ser tant dur i ficar-hi una mica d’humor.
Això només ho podria canviar Deu, però
com que Deu no existeix, segons penso,....
La visió tremendista, la puc deduir pels
títols però no concec a fons el que dius.
Es una visió molt de la humanitat en
general o parla més del ser interior,...?
L’ésser humà és un animal, i per tant ha de
lluitar. Que lluiti gratuitament pel sol fet de
lluitar, i no per sobreviure, ja és una altra
cosa. La meva visió comença des d’una
mateix. Què pot fer l’home per a ser cada
cop més humà, si considerem que ser humà
és algo bò? La meva definició d’esser humà
seria “ésser multicelular que no esgota
totes les seves possibilitats”. I això dona
tristesa. També penso que la vida és molt
més senzilla que el que fem nosaltres. Néixer, créixer, alimentar-se, reproduir-se i
morir. Però ens hem envoltat d’una sèrie de
coses que ens treuen d’això i inclús fan que
siguem més patètics.
No havia analitzat com transmeto. Sí que si
no hi haguéssin títols i lletres, la música
seria algo tranquil, sense una ideologia
darrera. Suposo que la impotència que té
cadascú per canviar les coses et porta a
veure-ho amb certa distància. Es cert que
les lletres, encara que tractin temes que
poden donar joc, intento que siguin metafòriques, i que cada u pugui treure les seves
conclusions, encara que siguin allunyades
del que jo penso. El títol mateix del disc
juga amb el concepte contradictori d’un dia
perfecte, però per l’extinció de l’espècie
humana. No faig un llistat del que no m’agrada i ho dic així, intento donar-li la volta,
fer moltes metafores, ambientar-ho suggerir, mes que explicar-ho directament.
Tu optes per parlar d’això amb cert distanciament, enfotenten una mica,...
Si. No sé si això a partir d’ara canviarà, per
què cada vegada s’em queda més cara de
pomes agres. No estic a gust amb mí mateix
i amb el que m’envolta i pot ser que l’humor
s’acabi. Però mentres duri,.. potser és una
de les virtuts de Songstore. Si això serveix
per moure les neurones benvingut sigui.
Sobre aquest tema hi ha diferents actituds en la música. Hi ha grups que opten
per la condemna frontal i la queixa clara.
Dins de l’anomenat mestissatge, per
exemple, potser es fa un joc similar al
teu, consistent en parlar de coses tremendes amb distància, però enlloc de la
teva actitud irònica, ells juguen a dir: “hi
ha coses que no van, però anem a
ballar”.
Sí, en aquest sentit, al mestissatge, o també
al hip-hop, acostumen a tenir idees clares,
però la música és més festiva. Penso que
aquesta gent, encara que no comparteixo els
seus gustos musicals, tenen una actitud molt
de tocar de peus a terra amb la vida. L’esser
occidental està molt capat per tot arreu.
Sobretot amb la televisió. Només rebem estímuls i no sabem transmetre coses, ni crear,
ni tant sols, quan et trepigen, protestar. Jo,
per exemple sóc un covard. Em costa molt,
respondre, quan es fa necessari. A vegades
caiem per què no sabem enfrontar-nos a la
vida tal com és. Per això aquest discurs potser és més el.laborat. Es una mena de fugida, m’amago darrera les meves cançons.....
és una actitud covarda.
No només l’humor, també la teva actitud,
la forma de cantar, contenen una barreja
de continguts tempestuosos i unes formes distants i inclús amables. Es aquest
el joc que et cansa?
No, home, no. Es una actitud que han utilitzat altres artistes, i és interessant,...
Està bé que proposis una certa distància
saludable, davant les coses crues.
Si, però igual ho capta poca gent. Potser
A l’hora de parlar d’aquestes coses, l’humor és important, no?
Si home, aquesta és una de les virtuts de
l’ésser humà.
amb una performance de “real life” impactes molt més. M’ho hauré de plantejar,...
Q
uins artistes t’agraden? Penso en
Yo la Tengo que surten habitualment quan es parla de vosaltres.
Tenen relació en la seva actitud amb la
teva visió del món?
No. A nivell ideològic, no crec que tingui
molt a veure. Yo la Tengo, Rem,... que són
els grups que m’han influit des del principi,
més aviat m’han influit a nivell musical. És
tot el folk-rock americà. Des de Bob Dylan,
a qui no conec molt. Aquesta mena de
música. Amb la base del folk americà han
creat cançons de pop i de rock. Però a nivell
ideològic, no sé d’on ha sortit això.
D’ells agafes més la part musical, però lo
altre és collita pròpia,...
Si, inclús potser m’han influit més a nivell de
lletres American Music Club o Red House
Painters. Yo la Tengo, el que si tenen, és
que a nivell de lletres també són molt onírics. Però a nivell de lletres m’han tirat més
les visions pesimistes d’aquests altres
grups que et dit.
P
arlem del teu gust per la tecnologia analògica,...
Més real que el digital,...
D’on et ve? Per què?
El meu gust pels instruments analògics és
per què tot i que jo vaig créixer quan el
boom del digital, jo sóc de la generació del
vinil, de les grabadores de bobines. Per a mí
el digital no deixa de ser una simulació de la
realitat. Lo analògic és també una simulació. Ondes elèctriques que estimulen la realitat. Però lo digital és una simulació sobre
una altra simulació. I encara que et permet
molt de joc, moltes possibilitats, molts instruments i molta versatilitat, jo sóc més de
toca i el que has tocat és el que queda. Per
una banda la grabació analògica em porta
alguns problemes, si em borro una pista,
com em va passar fa poc, no ho puc recuperar, em fastidio i ho torno a tocar. Però
també té les seves virtuts, et superes més.
Potser lo digital et dona tantes possibilitats
que no saps per on començar. Amb lo
analògic, dius, tinc un orgue farfisa i faig el
que puc amb ell. I treus el sò que té, que ja
és maquíssim, i si vols el tractes, però com
que tens allò només et bases en allò.
’interessen el tema de l’excés de
mitjans i d’informació i l’actitud
simplificadora davant les coses.
Si, penso que és bàsic. Per què l’home ha
passat de viure amb el seu entorn proper, el
veinatge, la seva comunitat, ha viure a tot el
món. I això et pot provocar un caos, amb
informació de tot el món que ni et va ni et
bé. Que fas amb això? L’únic que fas és
despistar-te. Quan si visquéssis en un
poble., i només coneixes el forner i el que
necessites per viure, amb això en tindries
prou. Però es clar, tenim tanta informació a
l’abast, a nivell de notícies, de música
també, ... per una banda és bò per què
T
coneixes altres cultures però per altra
banda et desubiques del teu entorn i del
que ets.
El mitjà condiciona molt la informació. Hem
passat de ser una cultura oral i escrita a rebre
estímuls visuals, en format de pocs minuts.
I en música, igual. Rebs mogollon de
música, però no té rès a veure el que
rebs d’una altra part del món amb la
vivència directa d’un grup.
Sí. El fet de basar-me en el folk americà té
un punt de falsedat amb el que jo sóc. Igual
que els que fan hip-hop en espanyol. Per
nosaltres no deixen de ser joguets en les
nostres mans. En certa manera és la música que he sentit, com si parlo català per que
tota la vida he sentit parlar català, doncs he
sentit música extrangera. Però es clar, no és
algo que surti del meu context. Jo hauria de
fer una espècie de flamenco-fusió, amb
música alemanya, que espero que surti
algun dia.
Tu tens orígens alemanys, no?
Si. la meva mare és alemanya i he sentit la
música d’allà quan he estat allà. També he
sentit discos de pop-rock o inclús de jazz,
encara que la meva mare al venir aquí,
també tenia discos de sevillanes, de rumbes, de botiga de souvenirs. A mí el que em
tocaria fer és una espècie de barreja música espanyola amb música alemanya, però
no. Així que en certa manera em considero
un frau. Sí, per què qualsevol grup americà
això ho fa millor.
12
13
ENTREVISTA
DJ2D2
STARK
Un Dj es ese individuo que pone discos para que la gente baile. Pues no. Parece ser que es mucho más
que eso. Un Dj es alguien que escucha muchísima música y se compra otra tanta. Absorbe, asimila y
luego busca la oportunidad para compartir lo que ha descubierto con gente que tiene ganas de bailar o escuchar música. Un Dj es alguien con criterio y con capacidad para reconocer lo que funciona
y lo que no, dentro de su propio catálogo de preferidos. Un Dj es, además, una persona que se gana
la vida poniendo discos. He aquí un Dj, DJ2D2. A un Dj no se le pide que sea un gran conocedor de los
estilos de música que pincha, aún menos que conozca otros estilos. Pero DJ2D2 es un verdadero erudito del hip-hop y de la música negra en general, pero además puede pegar un repaso a más de uno
que se considere entendido en otras músicas.
A David, nombre propio del Dj en cuestión, además de pinchar, le proponen cosas como la que aquí
presentamos: Bit Street, editado por Sónar Music. Una recopilación de funk y hip-hop. Una colección
de temas que él podría pinchar un día en una de sus sesiones.
Veamos qué nos cuenta de esta experiencia.
1 // Firmas la intro pero, ¿quién firma las
dos otros? ¿Eres tú? ¿Qué es Piano
Overlord?
La intro es mía pero Piano Overlord no soy
yo. Es el nuevo proyecto de Scott Herren,
conocido por sus discos bajo el nombre de
Prefuse 73 y Savath & Savalas. Piano Overlord es música hecha con todo tipo de
teclados tocados y baterías programadas.
2 // Acabas de actuar en la última edición
del Sónar, no es la primera vez... Pero sí,
quizás, en esta ocasión con una mayor
relevancia. ¿Lo sientes así?
Este año ha sido la primera vez que actuaba de noche y además cerraba el festival en
mi escenario, tras el paso de artistas de primerísimo nivel dentro de mi estilo. ¿Relevancia? No sé, pero la responsabilidad era
bastante importante. Por suerte todo salió
bien y la gente lo pasó en grande durante
mi set. Estoy muy contento de cómo han
ido las cosas.
3 // Presentando disco, con el sello del
festival, no sabía que publicasen nada...
Sónar como festival es enorme pero su sello
funciona como una indie. Hasta ahora han
sacado los recopilatorios del Sónar, uno de
"indietrónica" y también han sacado cosas
de Jeff Mills, François Kevorkian y Ángel
Molina... ¡Vaya! Es la primera vez que soy
consciente de que comparto sello con grandes estrellas!! :)
4 // ¿Cómo se plantea uno un disco
como este? ¿Tienes claros los temas que
quieres que entren? ¿Está inspirado en
alguna sesión con la que has disfrutado?
Sónar Music se puso en contacto conmigo
y me pidió si quería seleccionar los temas
para un recopilatorio de hip hop. Dije que sí
sin pensármelo y enseguida me puse en
contacto con algunos sellos cuyo material
tenía claro que quería utilizar. Mi intención:
mostrar ese hip hop que no tiene difusión
mediática y que huye de los tópicos, que
puede gustar al amante de la música en
general. Al final todos los artistas con los
que quería contar están, a excepción de Dj
Krush ya que todo su trabajo pertenece a
Sony Japón y como podrás imaginar, el precio de la licencia se nos escapaba del presupuesto. Pero debo decir que estoy satisfecho al 150% con el tracklist y si además
tenemos en cuenta que la mayoría ha cedido su trabajo sin pedir nada a cambio, pues
no me queda más que estar eternamente
agradecido. Espero poder vender muchas
copias y devolverles el favor en forma de
royalties.:)
5 // ¿Hasta qué punto manipulas los
temas?
Hay muy poca manipulación. En este sentido lo tenía claro, quería que el tema fuera el
protagonista y no el dj. He huido conscientemente de los típicos tics del dj de hip hop.
En este caso prima la selección antes que la
técnica. Aunque trabajé mucho en el orden
de los temas, intentando reflejar mi estilo a
la hora de enfrentarme a un set: empiezo
calmado, después me animo y vuelvo a
bajar.
6 // Cuenta un poco cuál es el proceso de
producción de un disco como este.
¿Tiene Bit Street algo especial en ese
sentido?
La verdad es que sí. Normalmente, el dj
selecciona un número de tracks que quiere
utilizar, el sello los licencia y después se
graba el set. En mi caso lo hicimos al revés,
primero grabé el set y después se negociaron las licencias, algo un poco osado ya
que si uno de los temas no salía tendría que
haber repetido el set. Por suerte, todos
aceptaron. No sólo eso, muchos de los
temas que se encuentran en Bit Street son
exclusivos para este mix: Prince Po, Antennae o el megamix de Madlib que yo mismo
he hecho con temas que sólo han salido en
formato 7". Otros son adelantos de futuros
trabajos: Eliot Lipp, Dj Vadim, Dabrye o
Piano Overlord y también he querido dar
una oportunidad a nuevos talentos que editan sus temas por primera vez: es el caso
de Jahbitat y Ketepica & Ill Dubio. Lo que
convierte a este disco en algo más que el
típico recopilatorio.
7 // ¿Has dejado de escuchar pop o
sigues haciendo de un eclecticismo
exquisito? ¿Tienes tiempo de escuchar
discos?
Por suerte sí que tengo tiempo para escuchar música y sí, sigo escuchando de todo
(jazz, brasil, funk, soul, experimental, reggae, ...). Me permito recomendar algunos
músicos que escucho últimamente: Stark
Reality, The Zanny Dislexic Band, Arthur
Verocai, Lori Scacco, Peven Everett, Nana
Caymmi, ...
8 // Llevas bastante tiempo forjándote un
nombre en la escena de clubs de la ciudad, sospecho que ya debería decir del
país... ¿Sales mucho a pinchar fuera?
Durante el último año he tenido la oportunidad de pinchar en algunas ciudades españolas por primera vez: Sevilla, Zaragoza,
Murcia, Oviedo... Además he visitado
muchos países europeos acompañando a
Prefuse 73 como dj de directo. Espero
seguir haciéndolo y, en parte, tener un cd en
el mercado ayuda.
9 // ¿Cómo ves la escena, te guste o no
te guste la palabra, de BCN / España?
Es algo bastante simple de contestar, hay
gente haciendo cosas buenas y gente que
no, cómo en el resto del planeta. En lo que
a hip hop se refiere, para mí el mejor productor es Griffi que junto a Tremendo ha firmado uno de los mejores discos de la historia de este estilo en este país.
10 // La Mala Rodríguez, Ojos de Brujo,
El Payo Malo, Mucho Muchacho, Junior?
¿? ¿?, ¿todo es hip hop? ¿El mainstream
lo ha absorbido?
Algunos de los nombres que mencionas
representan el hip hop en estado puro: La
Mala, Payo Malo y Mucho Mu. Ojos de
Brujo toman elementos y los incorporan con
gracia a su discurso, mientras que Junior
representa la parte mercantilista de esto
que llamamos música. Las grandes compañías cuando ven que algo funciona, invierten para crear un producto que sea lo más
vendible posible (normalmente enfocado a
un público adolescente). Junior es uno de
esos productos. El hip hop como el resto de
estilos ha sido absorbido por el mainstream, pero como suele ser habitual sólo
toman lo más superficial. Por otro lado, esta
moda ayudará a que gran cantidad de jóvenes se enganchen a este estilo. De los miles
de personas que han comprado un disco de
Junior puede que se encuentre un gran mc,
productor o dj del futuro.
11 // ¿Crees que el hip hop es de los
pocos estilos que ofrece la oportunidad
de ser transgresor?
Creo que se puede ser transgresor en cualquier estilo, quizá el hip hop dé más esa
sensación porque es muy libre y apenas
tiene reglas, ten en cuenta que nace de casi
todas las músicas: los primeros dj's pinchaban temas de funk, soul, rock, reggae, electrónica, ...
Se despide DJ2D2 con un “Salu2!!”
OPINIÓ
AGENDA
RECOMANADA
3/7 STANDSTILL + NISEI
Standstill presenten el seu nou disc a Barcelona en el
format que els hi és més habitual, després del seu
pas pel Mercat de Les Flors i de girar per Europa i
Espanya.
21’00 hores. Sala Apolo. Barcelona / 8e
JULIOL’04
11/7 JUAN GRATINIANO Y EL GRUPO
DE YO. (COLÒMBIA). FOLCLORE
COLOMBIÀ
Juan Gratiniano és un estudiós de la música folclórica colombiana y també de les seves conexions amb la
música espanyola, que ve a presentar les seves composicions i arranjaments. Una aposta del CROMA.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
7/7 ELECTRIC BARBARELLA (ROCK) +
NEVA (POST-ROCK) + LA COSA
14/7 MAÑUNGO Y LOS VETERANOS
CÓSMICA (POP-ROCK) + DJ GATO +
DEL CARIBE. (COLÒMBIA)
DJ POL
La sala Depósito Legal celebra el seu aniversari, en
aquesta primer concert amb la programació d’algunes joves bandes de l’Hospitalet.
20’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet.
Invitació al ball amb aquest grup afro-caribeny, dins
del 24è FIMPT, Festival Internacional de Música popular i Tradicional. http://www.vilanova.org/fimpt/
22’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis
8/7 BALAGO (POST-ROCK) + DJ DON
DISTURBIOS
15/7 MALKIT SINGH. BHANGRA.
(ÍNDIA/GRAN BRETANYA)
Continúa la programació de l’aniversari del Depo amb
l’actuació d’una de les bandes més intressants del
nostre entorn.
22’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet.
El bhangra és música india i paquistaní barrejada
amb ritmes electrònics que, des de finals dels anys 80
es cou i es balla al Regne Unit. FIMPT
http://www.vilanova.org/fimpt/
22’30 hores. Pça. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. /
gratis
9/7 KALAHE (CATALUNYA) FLAMENC
FUSIÓ
Dins del CROMA, XIVè. Festival internacional de Músiques del món de Viladecans, es presenta aquesta jove
banda de flamenc fusió, on hi participa algún artista
de Viladecans.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
10/7 TOP MODELS (ROCK & ROLL) +
DJ MONAMÍ + DJ YO.SET
El Depósito Legal aposta avui per la veterania dels Top
Models per celebrar el seu aniversari.
22’30 hores. Depósito Legal. L’Hospitalet / gratis
10/7 TINARIWEN (SÀHARA) MÚSICA
TUAREG
Tinariwen actualitzen la música tuareg i el seu darrer
disc compta amb un bon reconeixement a les llistes
europees de música ètnica.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
16/7 TACTEQUETÉ (CATALUNYA).
PERCUSSIÓ.
17/7 LAS CORRALERAS DE LEBRIJA.
(ANDALUSIA)
FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/
19’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis
17/7 JONY ILIEV. (BULGÀRIA) +
JESÚS ALEMANY ¡CUBANISMO!.
(CUBA)
Un expert en música gitana de la seva terra i una
mena de big band que reinterpreta la música cubana.
FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/
23’00 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 12e
17/7 KEVIN AYERS + CARROTS +
TACHENKO
Gran trobada psicodèlica al festival de Ritmes de La
Capsa. Els Carrots deuen estar contentíssims de
poder actuar al mateix escenari amb Kevin Ayers.
Segur que serà un aconteixement. http:www.lacapsa.org
22’30 hores. La Capsa. El Prat del Llobregat. / 5,00e,
consumició inclosa.
18/7 ROGER MAS (CATALUNYA).
CANÇÓ D’AUTOR.
Percussió amb ritmes de tot el món. CROMA.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
L’interessant cantautor Roger Mas, tancarà aquesta
edició del CROMA.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
16/7 FALTRIQUEIRA. (GALÍCIA)
18/7 ANDANA. (CATALUNYA)
Formació molt jove de canteiras i pandereteiras amb
influències àrabs, brasilenyes i portugueses. FIMPT
http://www.vilanova.org/fimpt/
19’30 hores. Pça. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. /
gratis
FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/
19’30 hores. Pl. de la Vila. Vilanova i La Geltrú. / gratis
16/7 ORQUESTRA TARAAB DE
ZANZÍBAR. (TANZÀNIA) + MIGUEL
POVEDA & DUQUENDE & CHICUELO.
FLAMENCO (CATALUNYA)
FIMPT http://www.vilanova.org/fimpt/
23’00 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 12e
17/7 THE CAT EMPIRE (AUSTRÀLIA).
MESTISSATGE.
Una de les apostes més atractives, si més no sobre el
paper, d’aquest CROMA. Una formació australiana que
combina fusió cubana, hip-hop, reggae i jazz amb
fluidesa.
Jardí Municipal. Viladecans. / 6e
18/7 ADRIANA VARELA (ARGENTINA)
Considerada per molts, la gran dama del tango. FIMPT
http://www.vilanova.org/fimpt/
22’30 hores. Parc de Ribes Roges. Vilanova i La Geltrú. / 7,5e
24/7 TREMENDO + LA CLASE +
SOCIOS
El hip-hop és important a El Prat. Tremendo és la notícia hiphopera de l’any. Un altre concert que promet.
http:www.lacapsa.org
22’30 hores. La Capsa. El Prat del Llobregat. / 5,00e,
consumició inclosa.
16
17
CONCERTS
11È FESTIVAL DE FLAMENCO DE CIUTAT VELLA
GERARDO NÚÑEZ & PERICO SAMBEAT
+ DIEGO CARRASCO
CCCB, Barcelona
27/05/04
A propósito del XIII Festival Croma de Viladecans (Nativa 12,
Sept./2003) solté: “[Las ciudades del entorno de Barcelona]
producen actos con una calidad cultural y humana (es decir,
cultural) que en Barcelona sólo se dan como excepción o como
error.” Me reafirmo en ello. Se conoce que el Festival de Flamenco de Ciutat Vella es una de las excepciones (escapa a mis
posibilidades dilucidar si su existencia es por error).
Todo eso porque, con permiso de los músicos en cartel, lo
mejor del festival es su saber ser, cosa que lo convierte en cita
más que agradable: conferencias con chicha, cine en sentido
abierto (arrebatadora mezcla: de La Paquera a Sisa pasando
por Kusturica), propuestas, socorridos bares, chilau encantador (¡gratuito!) en el Pati de les Dones con actuaciones, DJs y
muy buen rollo… Y el escenario principal con Javier Ruibal (ver
también Nativa 12), Juan de Juan, Israel Galván, Sabor de Gracia y los artistas que aquí nos ocupan. O sea, un acontecimiento al que acudir aunque no se sepa qué echan ese día.
El jueves 27 abrieron fuego Gerardo Núñez y Perico Sambeat
con su segundo proyecto conjunto, Cruce de Caminos. Flamenco y jazz arremolinándose con resultados embriagadores.
Aunque se hable de mezcla, el carácter musical de Núñez es
marcadamente flamenco y mediterráneo por lo que son Sam-
GERARDO NÚÑEZ & PERICO SAMBEAT
DIEGO CARRASCO
beat y su grupo quienes acuden al encuentro y no al revés. Esto
queda de relieve en varias piezas. El resultado es un flamenco
contemporáneo apetitoso aunque el riesgo o la vuelta de tuerca siempre están servidos por el lado de Sambeat.
Aparte de los artistas titulares, cabe destacar al pianista Mariano
Díaz, jazzista puro metiéndose en compases ajenos con muy
buen pie, y al cálido cantaor Rafael de Utrera que merece más
tiempo dedicado a él en el embolao este. La bailaora Carmen
Cortés nos decepcionó ligeramente, a pesar de que el público la
recibió bien, comenzando fraseos con fuerza pero sin saber
cómo terminarlos. Posteriormente, tras un vistazo a su currículo,
creo que quizá ella no tuvo su día o que yo no debería haber visto
bailar a Farruquito el día anterior.
Luego vino Diego Carrasco… Difícil de explicar: desmandao,
grácil, sabueso, comediante… Montó un conglomerado de
saberes que nos puso en estado de gracia. Textos y tonadas
sencillos; calor humano; irreverencia con tóo y consigo mismo
(reconoció en público lo poco ensayados que andaban pero,
aunque pueda parecer lo contrario, eso aún animaba más la
fiesta). Otra dimensión de la música. Muy bien Ana María Gonzalez a los coros y palmas.
En todo caso, una velada irresistible. Felicitaciones al Taller de
Músics. Deseo que se repita pronto algo parecido. Nos vemos
T + F SHABIR AL-AMANI
en el Croma.
CYDONIA SUMMERFEST
Sala Apolo, Barcelona
10/06/04
esprés de l´exitosa primera cita que va suposar el Winterfest celebrat al desembre passat, aquesta segona cita amb el segell
Cydonia estava més que cantada i la veritat és que ja comencen
a comptar amb nombrosos seguidors. Una vegada més, l´entrada gratuïta i l´obsequi d´un cd amb els registres del segell van ser
un reclam extra. La sala va mostrar una excel·lent entrada que va
comptar la seva màxima assistència durant l´equador del festival.
Les encarregades d´obrir la vesprada van ser les recents debutants dins del catàleg, SIBYL VANE. Un descarat trio femení que
amb un desenfadat pop amb dosis punk no va estar a l´alçada
del que ens està oferint pel moment Cydonia. Encara els hi queda
un bon tros perquè maduri la seva proposta.
L´antitesi van ser RAYDIBAUM que van realitzar el millor directe de
la nit. Una plena interacció entre subtils harmonies i falsa fragilitat vocal que s´aboquen en explosions melòdiques sostingudes
per la bona complicitat rítmica. Tot adobat per una expressiva
interpretació.
A partir d´aquí semblava difícil mantenir un nivell semblant, però
els LINN YOUKI PROJECT es van mostrar exemplars en el que va
ser una execució impecable, portadors d´un dels sons més particulars i experimentals del segell. Les seves composicions instrumentals queden immerses en un ambient molt cinematogràfic,
propis de banda sonora i que en cap moment cauen en el narcisisme ni en l´excés.
Els que es van presentar més previsibles van ser CUBE que van
descarregar tota la seva artilleria hardcoreta en un opressiu i dens
directe no apte per orelles sensibles.
Contudència i distorsions a l´alça amb tocs obscurs que van trencar THE LIGHT, en el que va ser el segon debut dins del festival. El
quartet de rock melòdic sap cuidar les atmosferes i la sensació
d´espai, gràcies a la profunditat de guitarres i un sampler que
interpreta en tot moment les intensitats dels temes. Llàstima que
el repertori s´acaba diluint en finals revisats.
El que està clar és que si Cydonia segueix aquesta línia tant prolífica acabarà fent minifestivals a cada estació de l´any. IVAN ROCA
LUTHEA SALOM
Sala Apolo, Barcelona
4/06/04
El projecte d´aquesta hispanocanadenca ja ve d´anys enrera,
però és ara quan realment la seva carrera arrenca amb una projecció a nivell internacional.
La primera visita de la gira de presentació promocional del seu
segon disc incessant spinning, l´ha fet arribar a l´Apolo. Recolzada per una bona campanya de promoció va aconseguir gairebé
la mitja entrada i un grat ambient. Tot un èxit si tenim en compte
que Luthea s´ha fet veure ben poc en els escenaris estatals, fet
però que no l´ ha privat d´anar fent professional el seu projecte de
la mà de gent reconeguda en el món de la música als EUA.
En un perfecte estudi des del punt de vista de producció, el seu
directe va estar reforçat per una banda de tres músics que es
converteixen en un autèntic coixí per embolcallar la presencia de
Luthea. Va sobtar la presència d´un contrabaixista en el lloc habitual d´un baixista, de manera que van aconseguir un resultat més
aviat visual que no pas efectista pel que s´entén en una configuració clàssica de pop/rock. La menuda i comunicativa cantant
escudada en tot moment per la seva guitarra acústica, va presentar un curt set de temes d´escolta fàcil i agradables melodies.
En una demostració de sensibilitat interpretativa, va ser capaç de
centrar l’atenció del públic en el parell de temes que va interpretar com a solista, quedant en evidencia la seva influencia del
rock/folk americà.
Un bon començament per intentar obrir-se pas darrera de l´estela de gent com Alanis Morrisette (amb la que ja hi ha participat) o
IVAN ROCA
una Ani di Franco políticament correcta.
18
CONCERTS
BAD MUSIC FESTIVAL
Sala Salamandra, L’Hospitalet de Llobregat
Dissabte, 24/4/04
El 24 d’abril d’aquest any Forumiàlgic es celebrava a Salamandra, mítica sala de l’Hospitalet, les Festes de la Primavera de la
segona gran ciutat. ¿Què dir de Bad-Music? El Jose Luís Bad i
tot el seu equip ens van donar una lliçó d’organització oberta i
participativa on, a banda dels concerts, hi havia una mostra de
Fanzines a càrrec de Subgup i dj’s de la casa. Bad-Music a la
vegada retransmetrà el Festival televisiva i radiofònicament. Punt
i a part.
Parlant de la radio-televisió musical d’aquest país: ¿per quan un
espai per aquest munió de gent (Bad-Music) a la televisió o ràdio
pública de Catalunya? Perquè amb tots els meus respectes cap
a Radio-Televisió d’Hospitalet, se’ls hi ha quedat una mica petita,
i tenint en compte la gran qualitat i quantitat de mitjans preocupats per la música real/de veritat d’aquests paratges, caldria
donar més suport a plataformes com Bad-Music per la seva vessant divulgativa i transversal i per donar a conèixer bandes que
destaquen per la seva qualitat musical i no pel seu pressupost
promocional (radiofórmules kk!). El Festival es presentava el
dijous 22 amb un aperitiu al Depósito Legal amb els grups MÖNO
i COSMOPOLITANS, i el mateix Jose Luís als plats. Dissabte era la
festa grossa. Van obrir el cartell LA COSA CÓSMICA, banda nativa
de la ciutat, on van fer un concert de rock fàcil de digerir amb textos en castellà clars i enganxosos. Tot seguit HOLYWATER, del
segell Astro [astrodiscos.com]. Poca broma amb Holywater: si el
meu nom fos Rappel i tingués calva, melenes, i portés les ulleres
SUENA INDEPENDIENTE 04
de l’inrevés, podria dir que a aquesta banda els espera un futur
més que brillant; podrien ser uns Madee [cydoniafilms.com] a la
gallega, amb melodies de veu sentimentals i emocionants al més
pur estil Radiohead i amb passatges hardcore en la línia de
Fugazzi. Citant la seva web: ”La clave está en la capacidad de
emocionar que transmiten las canciones y la propia interpretación del grupo, que van más allá del pop y de los estribillos, hasta
crear una textura diferenciada en que por encima de todo predominan la tensión y, por momentos, la fuerza bruta.” Atenció al seu
proper disc, que serà produït per Ken Stringfellow (The Posies).
HEIKE [sinnamonrecords.com] van prendre el relleu de la mà de
Holywater. Barcelona és la casa d’aquest quartet i m p r e s s i on a n t. Com a banda, no els saps catalogar amb cap estil, perquè són ells mateixos: fan melodies pop, però les esbudellen en
directe com a autèntics carnissers; exploren el seu propi so a
cada concert; no van sobre segur; busquen el més enllà, el viatge en directe. Encara que això els porti a vegades al territori obscur. Pedro (guitarra), Nacho (baix), Ramon (bateria) i Maria (veu)
formen una roca capaç de mutar en les formes sonores més
diverses (Zeppelín, Björk, Cocteau Twins, i multituds de viatges
en forma de jazz-rock). Directe i disc són del tot dos conceptes
diferents, a la vegada que equilibrats. A veure què ens mostren
en el futur immediat amb propostes més “cinemàtiques”! El Festival va acabar amb NIÑOS MUTANTES, una proposta de pop-rock
en castellà més proper a El canto del Loco, que a… A mi no em
va agradar. Ho sento. Per més info: http://www.bad-music.com
T + F CARLES LLÀCER
/bad-music-festival/index.php
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
CÒM OBTENIR NATIVA?
3
SUBSCRIU-TE. ÉS LA FORMA MÉS
SEGURA I CÒMODA DE TENIR-LA.
I, A MÉS, AIXÍ ENS FAS SABER QUE
LA REVISTA T’INTERESSA.
PER 12 EUROS L’ANY, REBRÀS
11 NÚMEROS A CASA TEVA.
ESTALVIA’T DE BUSCAR-ME CADA MES: SUBSCRIU-TE
AQUEST NADAL, REGALA NATIVA. AL SUBSCRIURE’T O AL RENOVAR LA SUSCRIPCIÓ,
ET REGALEM UNA ALTRA SUBSCRIPCIÓ PER A LA PERSONA QUE VULGUIS
Subscripció: 12 euros x 11 núms. l’any
Nom i cognoms
Adreça
CP
Població
Telèfon
Correu electrònic
Forma de pagament
Transferència bancària Cal ingressar 12 euros al compte
de ”La Caixa”: entitat 2100, oficina 1004, dígit control 66,
núm. compte 0200062340 indicant el teu nom i cognoms
Xec bancari a nom de Indigestió
DNI
Envia’ns aquest cupó (s’accepten fotocòpies) junt amb el xec
o una còpia del resguard de l’ingrés a
Indigestió, Apartat de Correus 27073 08080 Barcelona
Des de Indigestió et voldriem enviar informació sobre altres activitats musicals que
organitzem: festivals, concerts, cursos, etc. Si no vols rebre altra informació que
no tingui a veure amb la subscripció a Nativa, marca amb una creu aquest quadre
PER A QUALSEVOL CONSULTA, TRUCA’NS AL 934 224 300 O ESCRIU-NOS A [email protected]
HOLYWATER
HEIKE
20
21
DISCOS
COSTO RICO EL PATIO
Ventilador-music
És curiós quan coneixes un grup
de base, sense disc al carrer,
però menjant-se tot el que se li
posa per davant, sense por a res
i amb moltes ganes de currar.
Així són els Costo Rico, aquesta
superfamília mestissa; i ara que
ens presenten el seu primer disc,
El Patio, me n’adono que ja s’han
fet grans. El disc comença amb
“Luna”, que compta amb la
col·laboració dels mateixos Los
Manolos, rumba 100% catalana,
que fins i tot se’ls nota un pèl respectuosos. Però seguint gaudint
del disc em sorprèn la capacitat
d’englobar diferents ritmes sense
perdre el so de grup, el so Costo
Rico —per cert, gran nom!—.
S’atreveixen amb la bossa i amb
la samba en el temes “Por esos
mares” i “Sambita”, i entren amb
el reggae tan fresc i explosiu a
“Enseñame la vida”. També tenim
una mica de dub-rai a “Canción
de batalla”, més rumba a “Gato
blanco”, i funk-samba a “Penas”,
on es fan molt presents la secció
de vents d’aquesta nombrosa (9
components) banda multicultural. Per entendre el moviment de
la moguda mestissa a Barcelona
només cal veure les col·laboracions del disc: membres de Go
Lem System, Alcohol Fino, Cheb
Balowsky, Barxino, Umbigada,
los Manolos i d’altres individus.
CARLES LLÀCER
HEDTRIP
ABOUT USELESS NEEDS
Zero Records
¡Sorprendente segundo disco de
Hedtrip! Con sólo escuchar las
primeras notas vemos que algo
ha pasado en la manera de hacer
del grupo, atrás quedan los
devaneos metálicos para dar
paso al... ¿Post-hardcore? Cuando aún estás recuperándote de
temas como "Durden essence" o
"How?" donde priman las melodías por encima de la distorsión,
te das cuenta de que no puedes
dejar de mover el pie con "Smile"
y "Among whispers" te deja un
nudo en la garganta. En los tiempos que corren nos encontramos
con un par de separaciones de
grupos de metal diarias, renovarse o morir, y parece que Hedtrip
han acertado explorando sonidos a los que no nos tenían acostumbrados. Guitarras acústicas,
electricidad no saturada, estribillos pegadizos y temas muy personales conforman el trabajo
más variado de la banda. No
puedo esperar a ver cómo sue-
nan en directo actualmente y al
siguiente disco para saber si ha
sido una simple casualidad o si
realmente nos podemos defender en Barcelona de las bandas
JOAN ÁLAMO
de fuera.
ITS NOT NOT
GIVING EVERYTHING
B-Core
Com resa el dit :”Deu els crea i
ells es junten” i si no hi creieu,
quan sentiu aquesta benentesa
entre membres de formacions
com Stand Still i Tokio Sex Destruction em donareu la rao.
Aquesta formació eventual ¿?
veu de fonts tant significatives
com el descaro punk i els ritmes
més desenfadats i intensos, pero
realment el tret més significatiu
son els continus coros del trio.
Una autèntica bogeria vocal amb
retirada als mítics Fugazzi i
també al so Washington en ocasions.
La fórmula aconsegueix un óptim
resultat que en el fons no fa més
que alimentar els registres de bcore i consolidar els lligams de
germanor (més si cal) amb Cydonia Records on ha estat enregistrat
l´estrena del singular “tripartit”.
Sembla difícil de moment que
puguin optar a una plaça capdavantera donada la densitat-qualitat d´oferta del segell barceloní
tot i comptar amb les aptituds
per romandre en el catàleg.
Un altre fet questionable és la
futura estabilitat de la banda
donat els compromisos dels
membres en altres bandes.
Lo dit “Deu els cria...”. IVAN ROCA
NINO GALISSA
MINDJER
Ventilador Music
Tercer trabajo de este africano
afincado en Barcelona. Él, con su
querida kora, con la que ya no
sólo cuenta historias y leyendas
ancestrales como lo hicieran sus
antepasados, sino que aprovecha el bello sonido de este instrumento de origen griot para
fusionarlo con otros sonidos que,
curiosamente, tienen su origen
en la riqueza rítmica de África
como es el reggae o el funk, consigue crear melodías de fácil
acceso ayudado por la introducción de letras en castellano,
inglés, portugués, criollo o mandinga.
“Mindjer” cuenta con 12 cortes,
con una especial mención hacia
la mujer, a la que dedica parte de
su repertorio, en los que también
encontramos críticas a las desigualdades sociales, al cruento
ser humano, o temas como la
paz o los encantos de nuestra
ciudad. Para ello se ha ayudado
de la producción de Juca Delgado, gran conocedor de ritmos
afros, así como su formación
estable de otros siete músicos,
además de contar con las aportaciones de Eneida Marta, Childo
Thomas, Oli Silva "Mû", Octavio
Sana, Mohamed Soulimane,
Laura Flores y Fanta Sissoko.
DAVID MADRAZO
SONGSTORE
ANOTHER PERFECT DAY
FOR HUMAN EXTINCTION
The Rest is Silence
Un pop-rock que fa uns cinc o sis
anys devia ser rotundament
novedós i (dins del seu territori)
certament trencador o renovador
(penso per exemple en alguna
cosa dels Blur menys populars)
sembla ser el peu que calça el
projecte a l’entorn del Christian
A. Korn. Segurament em perdo
referències molt més bàsiques o
esotèriques d’aquest gènere, a
cavall entre la concepció guitarrera britànica i el tractament lo-fi
que sembla ser més marca de
bandes americanes, però el que
a mi em sembla és això. I em
sembla bé, no acostumo a fer
fàstics a la correcció. La producció i la instrumentació son
correctíssimes, fins i tot amb
certa ambició de contenir quelcom mes que una base clàssica
de rock (hi ha electrònica gairebé
en tot moment que casa bé amb
la resta). Pel que fa a la composició dels 10 talls del disc, personalment trobo que l’embolcall
queda una mica desaprofitat per
una tendència a estirar idees o
estructures en certes cançons.
Amb la bona vista que Sonsgtore
demostren per l’equilibri dels
arranjaments de guitarres i bases
i el partit que en treuen, crec que
aquestes cançons em resultarien
molt més atraients si “anessin
més per feina”, si com, en casos
com els de Guided by Voices, per
exemple, em deixessin penjat
d’una idea que s’exposa en tan
sols un parell de minuts i ja esta,
sense donar-hi més voltes. Ja ho
sé que és una qüestió de gust,
però em sembla que aquesta
música guanyaria una mica d’immediatesa (que, d’altra banda,
crec que pretén). En fi, una grata
descoberta més que espero
poder contrastar amb alguna de
les presentacions en directe del
disc que començo a veure anunciades.
HUG SALVAT
STANDSTILL
STANDSTILL
Bcore Disc
Os voy a revelar un secreto.
Supongo que todos os estaréis
preguntando hacia dónde evolucionará el rock, cuál será el próximo grado evolutivo. Yo apuesto
por lo que hacen grupos como
los americanos Dredg o los australianos Clann Zú. Y juraría que
Standstill, como estandarte
nacional de estilos y avanzados a
la música que se hace en este
país, se han fijado también en
ellos. Este disco homónimo de
Standstill es un cambio radical en
la trayectoria del grupo. No sólo
su música es más reflexiva y
tranquila, sino que además lo
han grabado íntegramente en
castellano. Siguen siendo un
grupo post-hardcore de guitarras
potentes pero en este último trabajo han controlado su rabia, la
han oprimido hasta obtener un
hilillo de angustia condensada.
Temas como “Feliz en tu día” o
“Si me levanto” son oscuros y
directos poemas que los sitúan
un paso por delante de los
demás grupos de su estilo.
JOAN ALAMO
TOP MODELS
TOP MODELS
Bip bip
Els tres Top Models, Ricard Gil,
Tony “Nervio Roto” i Pol Folty,
tenen la modernitat típica d’allò
que mai passa de moda: El
Rock! 9:) (amb esquitxades de
Blues i Pop, en aquest cas). Ex
components de Brighton 64 i de
Matamala, pertanyen a una
minoria experta i incombustible
que pot dir que porta anys i
panys als escenaris, ells ara amb
el nom de Top Models. El seu
disc, plagat de col·laboracions
(“Born in the sixties” és l’únic
tema del disc que interpreten
tots tres sols) i produït per Paco
Loco, està format per dotze
temes entre els quals s’inclou
una versió del “If you gotta go,
go now” de Dylan . Al número 2
de Morse, el butlletí informatiu i
d’autobombo de Bip Bip
records, deien que Top models
tornaven a les arrels --_tot i que
em sembla que mai se’n van
allunyar gaire_-- i que aquest
disc serviria per alliçonar els que
arriben perquè ells ja van estar
allí. Aha... ¬_¬ Jo crec que
aquest disc més aviat serveix per
passar una bona estona escoltant-lo i enyorar-se, després, de
“La casa de la bomba”.
LAURA SANGRÀ HERRERO
MIQUEL GIL
KATÀ
1 CD Galileo GMC005
Hi ha una sèrie d’agents (periodistes, promotors, discogràfiques, polítics, ...) que a tothora
s’omplen la boca de l’expressió
“música en català”. Més enllà de
la confusió inherent d’aquesta
etiqueta, la veritat és que moltes
vegades “música en català” ha
estat associada implícitament a
una manera de comprendre el fet
musical amb tints tendenciosos
en l’esfera sociopolítica. Doncs
bé: els esmentats agents no van
saber impulsar ni entendre la proposta del cantaor Miquel Gil en el
seu primer disc (Orgànic) que va
ser finalment publicat per una
empresa discogràfica madrilenya
després d’haver-se passejat per
totes les discogràfiques catalanes hagudes i per haver. Més
enllà d’aquest fet que delata els
esmentats agents (paradoxalment, els mateixos que ara no
paren de lloar les excel·lències
de Gil), el nou treball discogràfic
del de Catarroja el posiciona en
allò que és: un monstre. Gil, amb
un poderós instrument vocal, ens
torna a cantar un bon nombre de
poetes dels Països Catalans
(Manel Rodríguez Castelló, Enric
Casasses, Vicent Andrés Estellés, Plàcid Rosaleny, ...) amb una
proposta descaradament ètnica i
basada en la música tradicional
del País Valencià. A diferència
d’Orgànic (amb algun regust
encara provinent del pop com
ara l’ús de la bateria), a Katà som
submergits a un treball d’arrels
on ja no només es recuperen ritmes, timbres, formes, danses,
maneres de tractar la veu mediterranis sinó que es presenta amb
una qualitat que pot portar conseqüències, fa uns anys, impensables.
Quines seran aquestes conseqüències? El mateix Gil ja ho ha
afirmat: el proper fenomen a
esdevenir-se dins la World Music
serà la Música Mediterrània amb
una forma semblant a la que va
viure fa uns anys la música celta.
Si aquest fenomen s’esdevé,
tampoc ens haurà d’estranyar
veure a Gil en el pedestal que es
mereix. I un perfecte aval d’això
ORIOL PÉREZ I TREVIÑO
és Katà.
22
CLUB NATIVA
Club Nativa és l’espai on trobareu
reflectida, a tots els números, una
llista d’organitzacions amb qui compartim una voluntat similar de potenciar la música en el nostre entorn. No
es tracta doncs d’un espai més de
publicitat sinó d’una petita guia que
et pot ajudar a conèixer i triar en un
entorn organitzatiu on, a vegades, és
difícil orientar-se. Si la revista t’interessa, és posible que també et resultin interessants els nostres amics.
REVISTA MUSICAL METROPOLITANA
ARA JA SAPS DE QUÈ ANEM
NATIVA BUSCA COL·LABORADORS QUE VULGUIN
PARTICIPAR EN LA REALITZACIÓ DE LA REVISTA,
ESCRIVINT O D’ALTRES MANERES
CONTACTE: [email protected] O TEL. 934 224 300
CENTRE GARCILASO / Espai Musical. T 93 243 17 17
BOCA NORD / Espai jove. T 93 429 91 41
TALLERS MUSICALS
ESCENARI GRATUÏT DISPONIBLE
– ORGANITZA’T EL PROPER CURS –
HACE COLOR / Management. T 93 441 03 65. www.hacecolor.com
LES BASSES / Espai Musical. T 93 407 29 27
Nova programació de tallers pel setembre
Iniciació al periodisme musical
Iniciació al management
ció de concerts
Organització i produc
Taller d’història del Blues
Batucada
El Banc de Proves és
un escenari obert a tots els grups
Tots els dijous, a les 20 h:
Participació i entrada lliures. Hi participen tots els
grups que vinguin a l’hora d’inici amb les seves
baquetes i guitarres. Escenari amb backline propi
que permet que els grups es vagin rellevant àgilment per presentar els seus temes. Podreu sonar
amb 4000 vats de so, guanyar taules, conèixer
altres músics i passar-ho bé.
Consulta el nou calendari a la web d’Indigestió
Carrer del Foc 128
Tel. 93 422 43 00
[email protected]
www.indigestio.com
TALLER DE MÚSICS / Escola de Música. T 93 329 56 67. www.tallerdemusics.com
LA BÀSCULA / Espai Musical. T 93 422 43 00
Gestiona:
ACTIVISTES
ORIOL
PÉREZ I TREVIÑO
JORDI OLIVERAS
C
oordinador de la Xarxa de Músiques i Coordinador general de
Joventuts musicals de Catalunya. La seva trajectòria va
començar a la universitat, és doctor en Història de l’Art, especialitat de Musicologia, a la Universitat Pompeu Fabra. En
determinat moment va sorgir la possibilitat de portar la
gerència de la Xarxa, que llavors no era Xarxa de Músiques,
era Xarxa de Música Clàssica i Jazz. Va ser flautista de bec i
ha portat algun cor, molt d’esquitllada.
Com veus el món de la música clàssica a Catalunya?
Es troba en una crisi de concepció. Parteix de 3 pressupòsits que
fallen. El primer és creure que la música clàssica és allò pertanyent a un gènere musical. En el món del diàleg intercultural, on ja
hi ha determinades mostres de música popular contemporània
que ja no són d’actualitat sinó que esdevenen clàssiques, em pregunto què és més clàssic si Beethoven o Jim Morrison, Shostakovich o els Beatles, …
El segon és que ha concebut aquesta música com quelcom fora
del temps. Sembla com si els anomenats clàssics haguessin viscut en un món que no és aquesta realitat. Això parteix d’un mite:
el mite que el compositor creava una sèrie d’obres que el públic
de la seva època no entenia i que, passat un temps, es passava
a entendre. Avui en dia, sabem que ni Beethoven ni Brahms ni
Wagner eren tan incompresos com semblava, i que va ser precisament amb el fenomen de les avantguardes, i sobretot amb la
figura d’Arnold Shoenberg, que es va instaurar aquesta falsa idea.
I el tercer, és que s’ha entès la música com un retrat extern d’unes obres que se succeeixen en la història de la música, com si
no s’haguessin interpretat, no haguessin tingut una recepció i una
sèrie de components que no són la mateixa obra. Et trobes, el
segle XVII, amb una sèrie d’obres que estan més properes al
dixie, perquè la seva base era la improvisació, que no pas allò que
ens ha arribat amb la partitura. L’intèrpret no era un senyor que
estava al servei d’aquesta mena de geni connectat amb la divinitat que és l’autor sinó que l’intèrpret feia el mateix que fa un intèrpret de jazz o de pop-rock. L’intèrpret té tot un paper creatiu.
Aquestes concepcions que critiques fonamenten la imatge de
la música clàssica com a música d’intèrprets que simplement
reprodueixen unes partitures.
Totalment d’acord. El que passa és que poc a poc l’intèrpret de
música clàssica ha anat coneixent una mica la tradició. I particularment aquest punt que et deia de la improvisació. Hi ha un fenomen que va trencar amb això, que és el de la música antiga. Es
produeix a finals dels seixanta en un cercle anglès i flamenc, que
descobreix que la música que ens han llegat en una sèrie de
manuscrits, no es tocava amb els instruments que ara coneixem,
ni amb les orquestres d’ara. I comença a reivindicar-se el paper
creatiu. L’intèrpret no és el simple servidor del compositor. El
músic ja no és el senyor amb corbata de llacet que toca com
hagués volgut Beethoven, sinó que és un hermeneuta que inter-
preta gràcies a uns coneixements i formació que no s’han rebut a
l’acadèmia. On va sorgir aquest moviment de la música antiga?
Va sortir dins del moviment hippie. Els hippies, com a moviment
contracultural, refusaven l’acadèmia. Anaven amb els cabells
llargs, les barbes, o amb els vestits de colors i llargs, ... O comencen a crear grups, de la mateixa manera que fan els conjunts de
rock. Philipp Picket amb el New London Concert, tenim el Tomás
Bincley, ... Tot un fenomen interpretatiu de la música clàssica però
connectat amb els moments actuals.
De fet el Jordi Savall té cert aire hippie
El Jordi Savall era hippie. Jo he vist fotografies en una revista alemanya on se’l veia totalment hippie.
P
enso que des del pop-rock també hi ha una impermeabilitat
envers la clàssica, injustificada, que és peculiar de Catalunya
i Espanya. Hi ha països on la relació entre diferents músiques
és més natural.
Això té a veure amb l’educació. L’educació musical aquí és gairebé excepcional, tant en el clàssic com en el pop. Hi havia una pregunta que li feien al Herreweghe que era quina és la diferència
entre quan dirigeix la Passió segons Sant Mateu a Barcelona i
quan la fa a Amsterdam. I deia: “N’hi ha una de molt clara, els qui
venen a Barcelona, el 90%, possiblement no l’han escoltada mai,
i els qui venen a Holanda, possiblement el 90% l’ha cantat alguna vegada”. El fenomen de la música aquí probablement el tenim
una mica idealitzat.
Si a això l’hi afegim aquesta mena de solipsisme que ha alimentat la música clàssica…. El cas del Liceu. Tot i que es parla del
Liceu de tots, els preus encara són prohibitius. La música clàssica, a l’Estat espanyol i encara més a Catalunya, s’ha volgut perpetuitzar com a símbol de poder. En canvi a la majoria de països
europeus s’entén com a patrimoni dels ciutadans
Els joves intèrprets catalans juguen al mateix?
Hi ha de tot. Per què els enganyen. Els enganyen des del mateix
conservatori. Tot i que, evidentment comptem amb excepcions.
Arianna Savall, una intèrpret formada en la música antiga, com
intèrpret vocal, està fent unes cançons de cantautor, properes a
una línia de new age o world music. Trobem pianistes, com Emili
Brugalla, que planteja fer unes variacions Goldberg, amb una projecció de videoart, de Perejaume. Poc a poc anem canviant però
encara estem molt encarcarats.
Però cada cop és més habitual trobar un violinista en un grup
de pop...
Sí, però fixat que l’esforç ha vingut des del món del pop. Perquè
els del clàssic tenen un gran trauma: No saben tocar sense una
partitura. Qualsevol que toca una guitarra elèctrica, al cap d’un
any i mig sap improvisar, sap situar-se i sap tocar amb un grup.
Un que toca un instrument clàssic, no.