Download Canvi Ambiental Global: una perspectiva multiescalar

Canvi Ambiental Global: una perspectiva multiescalar
1
CANVI AMBIENTAL GLOBAL:
UNA PERSPECTIVA MULTIESCALAR
Carles Barriocanal Lozano
Diego Varga Linde
Josep Vila Subirós
(eds.)
Dades CIP proporcionades per la Biblioteca de la UdG
Canvi ambiental global : una perspectiva multiescalar /
Carles Barriocanal Lozano, Diego Varga Linde, Josep
Vila Subirós (eds.). -- Girona : Documenta Universitaria,
2009. -- 156 p. ; 23 cm. – (Quaderns de medi ambient ; 1)
ISBN 978-84-92707-17-1
I. Barriocanal Lozano, Carles II. Vila Subirós, Josep
III. Varga Linde, Diego 1. Canvis climàtics -- Aspectes
ambientals 2. Ecologia humana 3. Ecologia
4. Canvi mediambiental global
CIP 504.7 CAN
Reservats tots els drets. El contingut d’aquesta obra està protegit per la Llei, que estableix penes de presó i/o multes, a més de les corresponents
indemnitzacions per danys i perjudicis per a aquells que reproduïssin, plagiessin, distribuïssin o comuniquessin públicament, en la seva
totalitat o en part, una obra literària, artística o científica, o la seva transformació, interpretació o execució artística fi xada en qualsevol
classe de suport o comunicada a través de qualsevol mitjà, sense la preceptiva autorització.
Direcció de la sèrie: Josep Vila.
Correcció de l’original: Montse Soler (Tradusling)
© del text: els autors
© de l’edició: DOCUMENTA UNIVERSITARIA ®
www.documentauniversitaria.com
Primera edició: setembre de 2009
Dipòsit legal: X-XXXXX-2009
ISBN: 978-84-92707-17-1
Girona, setembre de 2009
ÍNDEX
Presentació ...................................................................................................... 
Introducció .................................................................................................... 
El cambio climático, una nueva realidad socioambiental ............
Javier Martín Vide
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny.
Plantacions forestals i bioinvasions .................................................... 
Martí Boada, Pepi Broncano
Impactos del cambio climático en los ecosistemas
mediterráneos............................................................................................... 
Fernando Valladares, Silvia Matesanz, Oscar
Godoy, Teresa Gimeno, Elena Granda
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo........................... 
Oscar Gordo
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del
paisatge ............................................................................................................ 
Joan Pino, Ferran Rodà, Corina Basnou, Maria Guirado
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de
l’Alta Garrotxa ...........................................................................................
Josep Vila, Diego Varga
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani:el cas dels
Aiguamolls de l’Empordà.......................................................................... 
Albert Llausàs, Carles Barriocanal
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava............ 
Anna Ribas, David Serra
Presentació
El llibre que teniu a les mans és la culminació del Seminari Internacional de Medi
Ambient que sota el títol «Canvi Ambiental Global: una perspectiva multiescalar» va
tenir lloc a la Facultat de Ciències els dies 9 i 10 de setembre de 2008. Aquest seminari
organitzat per l’Institut de Medi Ambient (IMA-UdG) suposa alhora la realització
de la vuitena edició de la International Summer School on the Environment (ISSE)
que es va començar endegar des del IMA-UdG ara fa una dècada. Aquest cursos i
seminaris varen néixer amb la voluntat d’aprofundir en els coneixements ambientals
i alhora difondre temàtiques vinculades a problemàtiques claus en el marc de la
societat contemporània. En aquesta línia cal dir que s’han tractat qüestions com
els incendis forestals, el consum responsable o la gestió de l’aigua només per posar
alguns exemples.
Amb aquest llibre també s’inicia una nova etapa, que és la publicació d’una
col·lecció pròpia de l’Institut de Medi Ambient que sota l’explícit títol de «Quaderns
de Medi Ambient» vol facilitar encara més la difusió de llibres de referència que
hagin estat impulsats per membres i/o coŀlaboradors del nostre institut de recerca.
Una iniciativa que encetem amb aquest llibre que recull sota el títol «Canvi
Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar» les principals aportacions dels
ponents que varen participar en la ISSE 2008.
Esperem que aquesta col·lecció suposi una modesta però decidida contribució a
fer més palpables i reals els objectius fundacionals de l’Institut de Medi Ambient.
Un institut de recerca que amb un marcat caràcter interdisciplinar té com a finalitat
afavorir la protecció i conservació del medi ambient, la promoció de l’activitat
econòmica i la defensa de la justícia social i territorial.
Josep Vila i Subirós
Director de l’Institut de Medi Ambient (IMA – UdG)
www.udg.edu/ima
Introducció
Sota el títol «Canvi Ambiental Global: una perspectiva multiescalar», es va
celebrar els dies 9 i 10 de setembre de 2008 a la Universitat de Girona, un seminari
organitzat per l’Institut de Medi Ambient en el marc de la vuitena edició de
la International Summer School on Environment (ISSE 2008) per presentar,
analitzar i debatre les principals característiques i tendències del canvi ambiental
global a diferents escales, però prestant una especial atenció a la seva incidència
socioambiental, en l’àmbit de la Mediterrània i de les comarques gironines. Així
doncs, les reflexions a escala planetària es van combinar amb les referències a la
seva incidència actual i potencial, a una escala geogràfica regional i local. A més, es
va poder comptar amb la participació d’una selecció d’especialistes provinents de
diferents disciplines com a ponents. Tot plegat amb la finalitat i l’objectiu de poder
oferir una visió més general de la complexitat i multidimensionalitat inherent que
caracteritza el canvi global.
Al llarg de la primera jornada es van dur a terme les ponències que exemplifiquen
les característiques del canvi global en l’àmbit de la Mediterrània; en primer lloc, el
Dr. Javier Martin Vide va presentar una comunicació titulada «El cambio climático
una nueva realidad socioambiental». En la seva ponència el Dr. Martin Vide va
recórrer a un nou concepte anomenat de la variabilitat antròpica o induïda, que
es sobreposa a la natural per explicar de forma més adient el comportament de la
temperatura. Així mateix es va posar de relleu que el perfeccionament dels models
climàtics són una eina molt potent per la comprensió del clima i la seva evolució.
Els valors que subministren aquests models s’ajusten notablement als observats fins
la dècada dels anys 70, únicament contemplant la variabilitat natural del clima.
No obstant, a partir dels anys 70 en endavant, aquests models necessiten afegir la
variabilitat d’origen antròpic perquè els resultats del model tornin a ajustar-se als
observats. Per tant, queda clara per la major part dels climatòlegs la petjada humana
en el clima a escala planetària.
Seguidament, el Dr. Martí Boada en la seva ponència «Canvi Global a les zones
supraforestals de l’alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions» va descriure
els canvis, modificacions i transformacions que pateixen els paisatges, a partir d’una
recerca a dues bandes: els canvis en la dimensió socioeconómica i en la dimensió
natural. . Es en aquest context va emmarcar l’estudi del canvi global al massís del
12
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Montseny caracteritzat pel canvi en les cobertes i en el paisatge general. Algunes de
les conseqüències derivades ha estat un augment generalitzat de cobertes forestals
amb efectes tanmateix en el balanç hidrològic. Algunes manifestacions d’aquests
canvis estan alhora vinculats a un canvi climàtic constatat, uns nous processos
relacionats amb bioinvasió per part d’espècies foranies i tot plegat es manifesta
evidentment en notables canvis d’usos i cobertes del sòl. Aquest és en definitiva
el resultat del pas d’un Montseny primari dominant fins els anys setanta, a un
Montseny eminentment terciari com el que tenim en l’actualitat.
En tercer lloc el Dr. Fernando Valladares va presentar la comunicació «Impactos
del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos» on queda clar que els
efectes del canvi climàtic sobre els sistemes naturals són a més de complexos
també molt diversos. En la seva comunicació va fer una revisió dels aspectes més
actuals vinculats als impactes del canvi climàtic en els ecosistemes mediterranis,
il·lustrant alguns casos detalladament. En particular es va centrar en la incidència
del canvi climàtic en les espècies exòtiques invasores, la capacitat de les espècies per
evolucionar i adaptar-se a aquest canvi i les implicacions en les múltiples interaccions
biòtiques. Va concloure amb una reflexió de perquè en ecologia és preferible parlar
de canvi global i no pas de canvi climàtic i quins són els reptes científics per millorar
la comprensió dels efectes del canvi global sobre els sistemes naturals.
Continuant amb aquesta escala geogràfica regional, el Dr. Oscar Gordo va
introduir la seva ponència sobre «Canvi climàtic i avifauna a la mediterrània» En
primer lloc va presentar la Mediterrània com una regió d’extraordinària rellevància
biològica, una àrea amb variacions d’altitud, precipitacions i temperatura que ha
donat lloc a un mosaic heterogeni d’hàbitats que ha convertit la mediterrània en un
dels «hotspots» de la biodiversitat mundial. En el cas de les aus si es comparen el
número total d’espècies que es poden trobar en països mediterranis, amb els països
del centre i nord d’Europa d’extensió similar; es constata que en l’àmbit mediterrani
hi ha un 25% més d’espècies que la resta. Feta aquesta contextualització va
estructurar la seva comunicació en dos apartats clarament diferenciats. En primer
lloc la resposta de les aus al canvi climàtic, on va presentar alguns resultats sobre
les variacions en les distribucions geogràfiques i composició de les comunitats,
en la demografia i abundància de les poblacions i en la fenologia. En segon lloc va
desenvolupar un apartat sobre els efectes del canvi climàtic com són els casos de les
espècies africanes que envaeixen el sud d’Europa, les espècies que redueixen el seu
pes i dimensió, els canvis en les dates d’arribada de les aus migratòries, en les dates
de migració i els avançaments dels cicles reproductors.
Per concloure la primera jornada, el Dr. Joan Pino va exposar la seva ponència
«Canvi global a la mediterrània: la perspectiva del paisatge». Al llarg de la seva
intervenció va presentar els resultats d’alguns projectes europeus recents on
s’han avaluat els canvis en els usos i cobertes del sòl per a tot el continent, i que
han detectat taxes de canvi molt importants als paisatges europeus, degudes a la
combinació de factors socioeconòmics i climàtics que operen a escales espacials molt
diverses. En el cas de la Mediterrània, l’impacte del canvi d’usos i cobertes del sòl
Introducció
13
es concentra especialment als hàbitats seminaturals, com les pastures, i és el resultat
d’una curiosa combinació d’intensificació per una banda i abandonament per
l’altra. Independentment dels canvis composició, els paisatges poden experimentar
canvis en la configuració espacial d’aquests elements que poden afectar a les seves
propietats funcionals. Un dels processos de canvi de paisatge més importants és la
fragmentació dels hàbitats, que comporta la divisió de les clapes d’hàbitat en unitats
més petites i en la major part dels casos suposa també una reducció de la quantitat
d’hàbitat. Aquests canvis afecten a les espècies que formen part d’aquest hàbitats i
també molts dels processos ecològics en que es veuen involucrats.
La cloenda del primer dia va anar a càrrec del Director General de Polítiques
Ambientals i Sostenibilitat el Sr. Fredèric Ximeno que va detallar les mesures que vol
emprendre el govern de Catalunya per reduir les emissions de CO2 amb l’objectiu de
complir el compromisos de Kyoto i fer front a una de les principals causes del canvi
climàtic i alhora factor clau del canvi ambiental global.
Al llarg de la segona jornada es van exemplificar casos concrets del canvi
ambiental global en les comarques gironines. En primer lloc, els doctors Josep Vila i
Diego Varga van presentar «Canvi global a la muntanya mediterrània. El cas de l’Alta
Garrotxa». La seva atenció es va centrar en el cas de l’Alta Garrotxa, un paisatge
que ha sofert canvis radicals al llarg de les darreres dècades. La transformació
paisatgística ha repercutit directament en la biodiversitat, el patrimoni natural,
el patrimoni cultural i també sobre la incidència potencial de determinats riscos
ambientals. La causa principal l’explica el procés de despoblament que ha suposat
la descomposició i la desaparició progressiva dels espais oberts, pastures i conreus,
que són substituïts per una mantell forestal que domina de forma aclaparadora el
paisatge d’aquest territori. Es va presentar una exhaustiva il·lustració cartogràfica
i una quantificació dels canvis que s’han viscut en aquest espai natural protegit. I
finalment també es va incidir, a partir de dades recopilades en diferents entrevistes
en profunditat, en com els diferents agents socials valoren aquesta dinàmica,
els distints canvis que ha comportat i la gestió duta a terme per les institucions
públiques.
Seguidament, els doctors Albert Llausàs i Carles Barriocanal en la seva ponència
«Canvi global al litoral mediterrani. El cas dels Aiguamolls de l’Empordà», van
analitzar els canvis d’usos i cobertes del sòl, en els darreres segles, als aiguamolls
de l’Empordà. En primer lloc descriuen el procés de dessecació dels estanys per part
de la societat, duts a terme amb un objectiu doble: evitar els focus d’insalubritat que
posava en perill la salut pública i, d’altra banda, guanyar terres de conreu fèrtils.
En segon lloc ens presenten els canvis en els paisatges de l’arròs i les closes en la
mateixa àrea posant de relleu la funció capital que tenen per al manteniment de
la biodiversitat, en tant que faciliten l’establiment de determinades comunitats
vegetals i animals. També analitzen l’entrada del turisme i la urbanització de la
franja costanera a partir dels anys 60 amb habitatges de segona residència. Un dels
exemples més paradigmàtic i del que es va fer esment especial, fou la construcció de
la marina d’Empuriabrava i Santa Margarida al sector nord de la Costa Brava (Alt
14
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Empordà). Tot plegat en el que havia estat una extensa plana esquitxada de basses,
aiguamolls i diversos ambients aquàtics. Finalment van descriure la situació actual
d’aquest territori i van detallar un conjunt de propostes i recomanacions de futur.
Finalment, la darrera ponència d’aquest seminari va anar a càrrec de la Dra.
Anna Ribas sota el títol «Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava».
En aquest cas s’analitzava com els factors causants del canvi global, sobretot
de tipus social i econòmic, tenen una relació i un efecte directe sobre els canvis
experimentats, en els darrers anys, en la generació i els impactes causats per les
inundacions. L’àmbit d’estudi és la la Costa Brava, amb un especial èmfasi en les
conques fluvials del riu Ridaura i la riera de Calonge (Baix Empordà). En primer lloc,
va presentar els conceptes clau per entendre les interrelacions entre el canvi global
i el risc d’inundació (o qualsevol altre risc natural). I en segon lloc, va analitzar
l’afectació de les inundacions a les conques del riu Ridaura i la riera de Calonge, a
partir de l’anàlisi dels canvis ocorreguts en cada un dels components que intervenen
en la seva generació. Finalment, acabar apuntant algunes estratègies i actuacions per
millorar-ne la seva gestió i reduir els impactes causats per les inundacions en un
marc de canvi global.
Els editors
El cambio climático, una nueva
realidad socioambiental
Javier Martín Vide
Grup de Climatologia
Departament de Geografia Física
i Anàlisi Geogràfica Regional. UB
. Los antecedentes ambientales
Hace tan sólo 30 años gran parte de los climatólogos, a la pregunta sobre la
evolución del clima del planeta, respondían que era estable, con las normales
secuencias de años fríos, cálidos, secos, lluviosos, que siempre se han producido,
expresión de la variabilidad natural del clima. Algunos anunciaban una próxima
glaciación, que debía de llegar en unos pocos miles de años, porque, al fin y al
cabo, ahora estamos en un periodo interglacial, tras la finalización de la última
glaciación hace poco más de 10.000 años. Por tanto, no había ningún indicio de
calentamiento. Pero a partir de ese momento —hace tres décadas— la temperatura
del aire en superficie comenzó a experimentar un aumento claro en gran parte del
planeta, aunque, en un principio, podía ser explicado por la propia variabilidad
natural del clima. Hay que recordar que todas las variables climáticas (temperatura,
precipitación, presión atmosférica, etc.) muestran siempre una notable variabilidad
temporal, que se denomina natural, y que proviene, fundamentalmente, de las
fluctuaciones en la actividad del sol, la variación de los parámetros orbitales
y la mayor o menor actividad volcánica. Así, a cualquier escala de tiempo que se
considere, desde segundos a milenios, y más, la temperatura y las restantes variables
están continuamente fluctuando, sin que por ello pueda hablarse de cambio
climático (Martín Vide et al, 2007; Martín Vide 2007).
Sin embargo, el calentamiento inicial persistió —el Cuarto Informe IPCC (IPCC,
2007) cifra en 0,74ºC el incremento de la temperatura media global en superficie
en el período 1906-2005—, batiéndose repetidamente el récord del año más cálido
a nivel planetario, al menos desde que existen registros instrumentales largos y
fiables, a partir de mediados del siglo XIX. La concentración de años récord por su
elevada temperatura media empezó a ser difícil de explicar mediante la variabilidad
natural. Comenzó entonces a considerarse plausible la hipótesis de un efecto
humano, o antrópico, en el clima. Científicamente, se recurrió a un concepto nuevo,
el de la variabilidad antrópica o inducida, que, sobrepuesta a la natural, empezaba a
alterar el clima del planeta, en concreto, hacia un calentamiento. Es decir, comenzó
a suponerse que el comportamiento de la temperatura ya no sólo dependía de la
variabilidad natural, sino también de la antrópica. Y había razones para considerar
la participación humana en el clima global, porque el calentamiento del planeta
16
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
podía ser, ante todo, la expresión directa del aumento en la atmósfera de los llamados
gases de efecto invernadero, principalmente el CO2, constatada instrumentalmente,
con datos fiables, desde mediados del siglo XX (se ha pasado de 315 ppmv en 1958
a 385 en 2009). Aumento del CO2 fruto, sobre todo, de la ingente quema de los
combustibles fósiles —carbón, petróleo y gas natural—, sobre los que se ha basado el
desarrollo industrial y la generación de energía.
Otros registros, diferentes de los meteorológicos convencionales en tierra, como
los que captan los satélites, y numerosas observaciones oceanográficas, biológicas,
glaciológicas, sedimentológicas, etc. en los últimos tres lustros han acumulado
muchas y variadas evidencias y argumentos sobre el calentamiento de la superficie
terrestre. Éste es asumido hoy incluso por los más reacios y escépticos ante el
cambio climático. Hoy el calentamiento puede considerarse cierto, con el razonable
y acotado margen de incertidumbre que se da en ciencia a este adjetivo. Vivimos, así,
en un planeta más cálido que un cuarto de siglo atrás.
Asunto diferente, y muy importante, es la atribución de causas, esto es, si se
trata de un cambio o anomalía climática natural o es de origen humano. El
perfeccionamiento de los modelos climáticos, que son la herramienta más potente
para la comprensión del clima y su evolución, ha dado en los últimos años una
prueba concluyente sobre la naturaleza nueva, por su causa, del cambio climático
actual. Los modelos climáticos se utilizan para prever el aumento de temperatura
que se producirá de aquí a 2100. Pero también pueden usarse hacia atrás y, de esta
manera, verificar si los valores estimados por ellos coinciden con los medidos en el
último siglo. Pues bien, los valores que suministran se ajustan notablemente a los
observados hasta la década de los años 70 del siglo XX sin más que contemplar la
variabilidad natural del clima. A partir de esa década los modelos son incapaces de
reproducir bien las temperaturas realmente medidas, que quedan sistemáticamente
por encima de las pronosticadas. Es decir, las últimas tres décadas tendrían que
haber sido apreciablemente más frías, según la influencia de los factores que causan
la variabilidad natural. Sólo cuando en esos modelos se añade la variabilidad de
origen antrópico, es decir, fundamentalmente la derivada de los gases de efecto
invernadero y de los aerosoles o partículas contaminantes en suspensión, los
resultados de los modelos vuelven a ajustarse a los valores observados. Necesitan,
por tanto, del factor o forzamiento antrópico para dar resultados coincidentes
con los ya observados. Está, por tanto, clara para la mayoría de la comunidad de
climatólogos la huella humana en el clima a escala planetaria (Martín Vide et al,
2007; Martín Vide, 2007).
De este modo, como resumen del Cuarto Informe IPCC (IPCC, 2007) —con
diferencia el documento más profundo y extenso sobre el estado del sistema
climático y su evolución—, y usando cuatro adjetivos —tres de ellos extraídos de
él—, el calentamiento actual es inequívoco, inusual, antrópico y, atisbando sus efectos
futuros, inquietante. Inequívoco, porque las evidencias científicas son suficientes para
admitir su realidad. Inusual, o sea, raro, extraño, porque la tasa de aumento de la
temperatura es muy alta, con las referencias paleoclimáticas existentes. Antrópico o de
El cambio climático, una nueva realidad socioambiental
17
origen humano, sin negar, como se ha dicho antes, la variabilidad natural del sistema
climático. E inquietante, porque, aun alejándonos de las posturas catastrofistas,
los efectos previsibles resultan muy preocupantes. Podríamos incluso añadir otros
adjetivos más, tales como oportuno, dado que puede suponer el aldabonazo que
necesitan las conciencias individuales, los poderes políticos y económicos y la
humanidad en conjunto para frenar el consumo insostenible de recursos naturales y
los desechos ingentes y contaminantes de nuestra actividad y, con óptica más sabia,
cambiar el modelo depredador e injusto de desarrollo económico. También inevitable,
porque según todos los modelos y escenarios de emisiones plausibles la inercia del
efecto invernadero de los gases homónimos es muy alta, y su acción calentadora segura
durante décadas y tal vez centurias (Matthews y Caldeira, 2008).
. El factor antrópico
A menudo se dice que el cambio climático antrópico es el principal problema
ambiental del siglo XXI, el principal reto de carácter ambiental al que se enfrenta la
humanidad en el siglo actual. La frase anterior puede considerarse reduccionista en
cuanto parece focalizar la problemática exclusivamente en la esfera natural. Ya el
propio origen antrópico del calentamiento confiere al asunto una dimensión humana,
en cuanto al agente causante, en la que está implicada la economía y la sociedad, y
sus modelos de crecimiento y desarrollo. El cambio climático trasciende con mucho
la esfera ambiental y se sitúa en el centro de la dialéctica del ser humano y su entorno,
objeto clásico de estudio de la Geografía desde que adquiere la condición de ciencia
(Ortega Valcárcel, 2000). Incluso para algunos autores poner todo el énfasis en el
peligro ambiental que el cambio climático supone es contraproducente, porque
conduce a que los responsables de las políticas económicas se desentiendan del asunto,
pensando que se trata de una preocupación propia de ambientalistas (Folch, 2008).
De este modo, podríamos considerar ya que el sistema socioeconómico constituye
un subsistema más del sistema climático, constituido por la atmósfera, la hidrosfera,
la litosfera, la biosfera y la criosfera (figura 1).
atmósfera
biosfera
criosfera
subsistema
socioeconómico
hidrosfera
litosfera
Figura 1. Esquema de los subsistemas del sistema climático (Fuente: Martín Vide (2008a).
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
18
Las dos ideas clave de la figura son la complejidad del sistema climático, relegado
en el pasado a la atmósfera, y la incorporación al mismo del sexto subsistema,
el socioeconómico. La tupida red de flechas trata de representar los densos flujos
bidireccionales de materia y de energía (y de información) entre cada subsistema y los
demás. En cuanto a la primera idea, el sistema climático ya no refiere a la atmósfera,
sino al conjunto acoplado de los 5 subsistemas naturales citados. Lo que ocurra en
la atmósfera tiene mucho que ver con el comportamiento del océano, por poner un
ejemplo. Pero además hay que considerar hoy, como integrante del sistema, porque
interacciona ya de una forma significativa y global con los demás subsistemas, el
socioeconómico (Martín Vide, 2008a). Los profundos cambios de usos del suelo, las
ingentes emisiones de contaminantes, entre ellos los gases de efecto invernadero, y
de desechos, etc. constituyen cambios con huella hoy a escala planetaria, en los que
el ser humano deja su impronta y altera sustancialmente la atmósfera, el suelo, los
mares y ríos, la vegetación y la fauna, y los hielos. La actividad humana modificadora
del entorno a una escala local y regional desde que el homo sapiens puebla la Tierra
hoy adquiere dimensiones planetarias. Desde la noche de los tiempos los humanos
tratamos de modificar el entorno a nuestras necesidades y confort, modificación
microclimática si pensamos en el clima, pero desde el último tercio del siglo pasado
la alteración antrópica puede ya considerarse de escala global.
La asunción de esta nueva realidad, cuya expresión más clara y acuciante en
términos de solución o, con más realismo, de mitigación, es el calentamiento global,
se refleja en su incorporación a las políticas económicas y de desarrollo (acciones
para la reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero, etc.), a las agendas
de las reuniones de los poderes políticos mundiales (países del G8, discurso de toma
de posesión de Obama, etc.), a la acción del tejido administrativo local (agendas 21,
etc.), y un largo etcétera.
Conceptual y terminológicamente, el calentamiento global es la expresión
más evidente del cambio climático y éste forma, a su vez, parte del cambio global,
que incluye, además, el cambio generalizado de usos del suelo, la pérdida de
biodiversidad, el agujero de la capa de ozono, etc. (figura 2).
cambio
climático
calentamiento
global
cambio global
Figura 2. Jerarquización de los conceptos de calentamiento
global, cambio climático y cambio global.
El cambio climático, una nueva realidad socioambiental
19
. Los indicadores del cambio climático antrópico
La concentración de los gases de efecto invernadero, especialmente el CO2, el
metano y el óxido nitroso, presentan en el momento actual los valores más elevados
de una amplia ventana temporal, de unos centenares de miles de años (IPCC, 2007)
—dos mil años en la figura 3. El incremento resulta espectacular desde el siglo XIX,
cuando la Revolución Industrial precisa quemar cantidades crecientes de carbón y
luego petróleo. Los cambios generalizados de usos del suelo explican también el auge
de las emisiones de los otros gases citados.
La respuesta térmica del aire junto al suelo y de la propia superficie del planeta
ha sido consistente con el aumento de las concentraciones de los gases de efecto
invernadero, esto es, ha mostrado un aumento claro en el último siglo (1906-2005),
de 0,74ºC (IPCC, 2007), lo que supone una tasa de elevación muy importante, según
las referencias paleoclimáticas disponibles. Aun así, es evidente que cuesta explicar
al ciudadano común la magnitud del cambio que suponen esas 7 décimas de grado
centígrado en la temperatura media del planeta, por prácticamente imperceptibles
en cuanto a sensación bioclimática y por el hecho de que la temperatura en cualquier
lugar y jornada del año varía mucho más que el citado valor.
En el caso de España la elevación térmica ha sido paralela a la planetaria con una
tasa algo superior, próxima al grado centígrado (Moreno, 2005; Brunet et al., 2006).
Figura 3. Evolución de las concentraciones de dióxido de carbono, metano
y óxido nitroso en los últimos dos milenios (Fuente: IPCC (2007)).
Figura 4. Evolución de la temperatura media anual global desde 1850 hasta 2005 como
desviaciones (en ºC) respecto al promedio del período 1961-1990 (Fuente: IPCC (2007)).
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
20
Los otros grandes indicadores del cambio climático son la elevación del nivel
marino y el retroceso casi generalizado de los glaciares de montaña. La primera
se estima en 3,1 mm por año en el período 1993-2003 (IPCC, 2007). En cuanto al
segundo, el retroceso de los hielos, claramente visualizado mediante fotografías, es
nítido, entre otras cordilleras, en los Alpes, los Andes y el Himalaya, suponiendo en
algunos casos un impacto grave en los recursos hídricos disponibles.
. Los valores futuros previstos.
Las proyecciones más recientes a partir de numerosos modelos climáticos y
varios escenarios de emisiones señalan un aumento de la temperatura media anual
planetaria de 1,8 a 4,0ºC para 2090-2099, respecto a 1980-1999 (IPCC, 2007). Esto
supone, aun tomando el extremo inferior, un calentamiento considerable, bastante
superior al experimentado en el último siglo. Respecto al nivel del mar, y para los
mismos períodos indicados en el caso de la temperatura, el aumento global estará
comprendido entre 0,18 y 0,59 m.
El cuadro 1 resume algunas de las proyecciones para el caso de España.
•
Incremento progresivo de las temperaturas medias.
•
Calentamiento más acusado en verano que en invierno.
•
Calentamiento estival superior en el interior que en las costas e islas.
•
Mayor frecuencia de anomalías térmicas, en especial de las máximas
estivales.
•
Disminución de la precipitación.
•
Mayor reducción pluviométrica en primavera. Probable aumento de la
lluvia invernal en el oeste y otoñal en el noreste.
•
Probable aumento de los riesgos climáticos (olas de calor,
precipitaciones torrenciales, sequías, etc.).
Cuadro 1. Tendencias climáticas previsibles en España.
Fuentes: Moreno (2005) y Martín Vide et al. (2007).
. Los riesgos meteorológicos y el factor humano en el contexto
del cambio climático
El calentamiento global refuerza el ciclo del agua, al aumentar la evaporación
desde una superficie, oceánica o continental, más cálida. Ello provee un mayor
contenido higrométrico al aire y la posibilidad de que se resuelva en precipitación
más copiosa o más intensa. En el conjunto del plantea, pues, se está ya produciendo
El cambio climático, una nueva realidad socioambiental
21
una mayor evaporación y, consecuentemente, una mayor cantidad de precipitación
En algunas regiones, no obstante, como al parecer las mediterráneas, el desajuste
entre la evaporación y la precipitación puede comportar sequías más frecuentes o
severas, sin que disminuya el riesgo de precipitaciones torrenciales.
En todo caso, los modelos conceptuales de cambio climático contemplan no sólo
una variación estadísticamente significativa de los valores medios de una variable,
como puede ser la elevación actual de la temperatura, sino también un aumento de
la varianza de sus valores. Ello conlleva una mayor ocurrencia de los casos extremos,
o riesgos meteorológicos o climáticos, y una mayor intensidad de los mismos. En
términos estadísticos, se estiran las colas de las distribuciones de frecuencias de las
variables climáticas.
Un fenómeno meteorológico al que se dedican grandes esfuerzos investigadores,
por su propia naturaleza extrema y los efectos sociales y económicos que produce,
es el de los ciclones tropicales. Desde los años 70 del siglo pasado, mediante
teledetección, que apoya la observación directa, se han podido contabilizar todos
los ciclones tropicales habidos en el planeta. Pues bien, el número total no ha
aumentado, pero sí que lo ha hecho de forma significativa la proporción de los más
intensos (categorías 4 y 5 en la escala de Saffir-Simpson) (Webster et al., 2005), lo
que resulta coherente con un océano más cálido, de donde toman la energía que
les permite alcanzar velocidades del viento extremas y cantidades pluviométricas
considerables.
Con visión geográfica, los riesgos naturales, en un sentido amplio del término,
son función del peligro natural (o riesgo en sentido estricto), de la vulnerabilidad y de
la exposición. El peligro es el fenómeno natural extremo en sí, la vulnerabilidad tiene
que ver con la preparación y capacidad de defensa de la sociedad a los efectos del
fenómeno en cuestión y la exposición refiere a la sensibilidad del territorio concreto
ante el peligro, que puede amplificar o no los daños (Olcina, 2006). Por tanto, el
factor humano, especialmente en su preparación, gestión del riesgo, capacidad de
respuesta y de recuperación, planificación del territorio, es decir, en su mayor o
menor vulnerabilidad ante los fenómenos extremos de la naturaleza y en el grado de
exposición del territorio que habita, es decisivo en cualquier consideración moderna
de los fenómenos meteorológicos extremos.
El término peligro y su adjetivo peligroso han sufrido cierto desgaste en el
vocabulario del ciudadano común, bombardeado por un sinfín de mensajes en los
que aparece. Por ello, el autor de este trabajo asumió la expresión agua extrema,
denominación del pabellón que dirigió en la Expo Zaragoza 2008, para referirse
a un fenómeno natural hídrico —esté el agua en estado líquido o sólido—, que
sobrepasa los valores normales o habituales de intensidad o presencia, por lo que es
poco frecuente o raro, y es potencialmente peligroso para los humanos y sus bienes
(Martín Vide, 2008b). Los umbrales de intensidad que permiten atribuir el carácter
de extremo no son absolutos, sino que dependen de la región y de la exposición
y vulnerabilidad de las comunidades humanas. Los principales fenómenos
considerados como agua extrema son: Precipitaciones líquidas de alta intensidad
22
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
(torrenciales) o copiosas (abundantes), grandes nevadas, granizadas, inundaciones
fluviales y lacustres, temporales marítimos, oleaje y mareas, tsunamis, aludes,
lahares, ventiscas, icebergs, ciclones tropicales (huracanes), tormentas, sequías, etc.
El agua extrema es, por tanto, un peligro natural de carácter hídrico, que podemos
denominar también riesgo hídrico, y, cuando causa daños biológicos, materiales o
de otro tipo, catástrofe o desastre hídrico.
Las ideas-fuerza en la citada propuesta expositiva fueron: 1) La ocultación
del riesgo lo aumenta, de clara inspiración en las tesis del sociólogo Ulrich Beck
(2002) ; 2) La creciente información mejora tu percepción del riesgo, con el apoyo
hoy imprescindible de los ojos siempre vigilantes de la tecnología y sus plataformas
satelitales; 3) Cuando aparece el agua extrema, la vida es lo primero, principio moral
ineludible; 4) El territorio conserva las huellas del agua extrema para servirnos de
guía, que promueve una lectura curiosa y geográfica del gran libro de la naturaleza;
5) La mejor prevención ante los riesgos del agua es la ordenación sostenible del
territorio, tesis ética y praxis en la dialéctica del ser humano y el medio; y 6)
El cambio climático probablemente aumentará los riesgos del agua, que enlaza
directamente con lo indicado en párrafos anteriores.
. Algunas nuevas oportunidades
En la actualidad hay dos conceptos clave ante el calentamiento global, el de
mitigación y el de adaptación. Mientras la mitigación alude, principalmente, a las
acciones de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero para que el
calentamiento sea el mínimo posible, la adaptación consiste en ajustarse a las nuevas
condiciones ambientales reduciendo el efecto de los impactos y aprovechando las
nuevas oportunidades
En este último sentido, aunque el cambio climático conllevará, como se ha dicho,
una mayor frecuencia de los riesgos meteorológicos o climáticos, ofrecerá, al mismo
tiempo, nuevas oportunidades. Vamos a presentar dos ejemplos relacionados con las
actividades turísticas en nuestro país. El primero, relativo al turismo de sol y playa,
es su desestacionalización. La elevación térmica convierte en muy agradables para
un turista nórdico, británico o centroeuropeo los meses de mayo y de septiembre, e
incluso octubre, evitándose así los problemas derivados de la fuerte concentración
de los visitantes en los meses de julio y agosto. El segundo ejemplo lo suministra el
turismo de invierno vinculado a la nieve y las estaciones de esquí. Aunque seguirá
habiendo buenas temporadas para los amantes de los deportes blancos, la cota
media de la nieve subirá, como ya lo ha comenzado a hacer, de modo que la nieve
tenderá a escasear en los niveles altitudinales en que ahora es frecuente. Se impone
la diversificación del negocio de las empresas de las estaciones de esquí. El concepto
de estación de esquí puede convertirse con cierta facilidad en estación de montaña,
con una oferta mucho más amplia que la exclusiva de la nieve, la del contacto con la
naturaleza, el excursionismo y los deportes de aventura, los paisajes y el aire puro,
etc. Si las estaciones de esquí suelen tener un calendario acotado, desde principios de
El cambio climático, una nueva realidad socioambiental
23
diciembre hasta Semana Santa o poco más, las estaciones de montaña pueden estar
abiertas todo el año.
Un mundo cambiante, por el cambio global, y, en particular, el cambio
climático, plantea nuevos retos, donde los riesgos aumentarán, pero, al tiempo,
se abrirán nuevas oportunidades. A pesar de su gravedad, el cambio climático ha
de verse también —concluyendo— como un estímulo al ingenio, sin sacrificar los
comportamientos responsables y sostenibles con los recursos del planeta.
. Bibliografía
Beck, U. (2002): La sociedad del riesgo global, Madrid, Siglo XXI.
Brunet, M.; Saladie, O.; Jones, P.; Sigro, J.; Aguilar, E.; Moberg, A.; Lister, D.; Walther,
A. y Lopez, D. (2006): «The development of a new dataset of Spanish daily adjusted
temperature series» (SDATS) (1850-2003). International Journal of Climatology, 26,
1777-1802.
Folch, R. (2008): «Energia i sostenibilitat. Catalunya 2030». In Àvila, A. y Terradas, J.
(eds.) Aula d’Ecologia. Cicle de conferències 2007, 49-56, Bellaterra, Universitat
Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions.
IPCC (2007): www.ipcc.ch (Cuarto Informe del Panel Intergubernamental para el
Cambio Climático).
Martín Vide, J. (2007): «Presentation/Presentación», en Sousa, A., García- Barrón,
L. y Jurado, V., El cambio climático en Andalucía: Evolución y consecuencias
medioambientales/Climate change in Andalusia: Trends and environmental
consequences, 1-11, Sevilla, Consejería de Medio Ambiente de la Junta de Andalucía.
Martín Vide, J. (coord.); Llebot, J.E.; Padilla, E. Y Alcántara, V. (2007): Aspectos
económicos del Cambio Climático en España, Barcelona, Estudios Caixa Catalunya.
Martín Vide, J. (2008a): «La nueva realidad del calentamiento global. Un decálogo del
cambio climático». Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales,
XII, 270 (23), Barcelona, Universidad de Barcelona.
Martín Vide, J. (2008b): «Agua Extrema en Expo Zaragoza. Extreme Water at Expo
Zaragoza. L’Eau Extrême à l’Expo de Saragosse», en Expoagua Zaragoza, Agua
Extrema. Extreme Water. Eau Extrême, 20-26, Zaragoza.
Matthews, H. D.; Caldeira, K. (2008): «Stabilizing climate requires near-zero emissions».
Geophysical Research Letters, 35, L04705.
Moreno, J.M. (Coord.) (2005). Evaluación Preliminar de los Impactos en España por
Efecto del Cambio Climático. Ministerio de Medio Ambiente. Madrid.
Olcina, J. (2006): ¿Riesgos naturales? I. Sequías e inundaciones, Mataró, Davinci
Continental.
Ortega Valcárcel, J. (2000). Los horizontes de la Geografía. Teoría de la Geografía.
Barcelona, Ariel.
Webster, P.J.; Holland, G.J.; Curry, J.A. Y Chang, H.-R. (2005): «Changes in Tropical
Cyclone Number, Duration, and Intensity in a Warming Environment». Science, 309,
5742, 1844-1846.
Canvi Global a les zones supraforestals
de l'alt Montseny. Plantacions
forestals i bioinvasions
Martí Boada
Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals. UAB
Pepi Broncano
Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals. UAB
. Introducció
L’estudi dels canvis, modificacions i transformacions que pateixen els paisatges,
inclou necessàriament una recerca a dues bandes: la dimensió socioeconòmica i la
dimensió natural. Sovint la clau de l’explicació en el tipus de resposta de la dimensió
natural té com a desencadenant l’escenari d’actuació de la societat. Així doncs, no té
cap sentit aïllar dos mons que han estat en contínua interacció.
Es en aquest context que emmarquem l’estudi del canvi global del massís del
Montseny, on mitjançant diferents indicadors intentaríem explicar els canvis soferts
per aquest espai.
Primerament exposarem aquest nou marc conceptual del canvi global i els
conceptes associats, Land Cover — Land Use (Coberta del sòl — Usos del sòl) i
posteriorment centrarem l’atenció en les zones culminals del massís i els nous
processos de bioinvasió forestal.
. Canvi global
El canvi global és provocat per causes naturals i per causes humanes. La societat
humana es l’agent de canvi ambiental de primera magnitud, el primer pel que fa
a l’escorça terrestre. En un sentit ampli el canvi global ens explicaria que tots els
canvis estan connectats entre ells via processos físics i socials. Estem davant d’una
visió integradora dels canvis.
Hi ha dues modalitats de canvi global: a) pot tractar-se de petites, però dràstiques,
alteracions en sistemes que operen a nivell del conjunt de la Terra, per exemple els
gasos que provoquen l’efecte hivernacle; b) augments o increments en la dimensió
de canvis locals en els sistemes naturals, per exemple, la pèrdua de biodiversitat
conseqüència de la desforestació, canvis en el paisatge com a conseqüència de canvis
en els sectors productius.
En a) parlem d’un canvi global sistèmic, ja que el canvi iniciat per accions que es
produeixen a qualsevol part de la Terra poden afectar directament esdeveniments
que ocorren a qualsevol indret del planeta. En b) diem que el canvi es acumulatiu, i
26
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
el considerem global perquè els seus efectes ho són a nivell de tota la terra, àdhuc si
les causes poden ser localitzades.
El programa LUCC (Land Use Cover Change) és una conseqüència directa de
les reflexions sorgides entorn del canvi global. El seu argument central emfatitza
que una millor comprensió dels processos biològics, físics, químics, etc. que
intervenen en el canvi global és fonamental per avançar en la predicció d’aquests
canvis.
Es així com el programa parteix de dos conceptes fonamentals: Land Cover
(Coberta del sòl) i el Land Use (Usos del sòl).
Land cover es refereix a les característiques d’una part de la superfície terrestre
del planeta i la subsuperfície immediata, incloent la biota, el sòl, la topografia, les
aigües i les estructures humanes.
Land cover transformat es refereix a la substitució completa d’un paisatge per
un altre, per exemple un bosc tropical per una pastura.
Land cover modificat es refereix a canvis més sobtats que afecten el caràcter
de la cobertora del sòl sense canviar la seva classificació global. La modificació
resultant dona ecosistemes degradats com sobreexplotació de pastures o
empobriment forestal. (Houghton, 1991) El llindar entre transformació i
modificació es arbitrari.
Land use (usos del sol) es refereix a les finalitats amb les quals la societat
explota el Land cover (coberta del sòl). Les categories mes comuns del Land use
són l’agricultura, pastures, activitat forestal, extracció mineral, ús turísticolúdic.
Aquests dos conceptes acullen de forma global tots els canvis produïts en el
paisatge relacionats amb les activitats humanes.
Els canvis al Land cover no poden ser entesos sense un bon coneixement dels
canvis del Land use.
Tot això aplicat a la nostra zona d’estudi, tenim que efectivament, el Montseny
que va estudiar en detall el geògraf Salvador Llobet cap als anys 40 del segle XX, ha
esdevingut un paisatge intensament humanitzat en onades històriques diferents,
on les relacions entre la natura i la societat montsenyenques han donat com a fruit
uns mosaics ambientals d’una gran heterogeneïtat i diversitat. Ell troba un massís
ocupat per un poblament pre-industrial que duu a terme unes activitats primàries
intenses. Cinquanta anys més tard, aquell poblament humà dedicat a les activitats
primàries ha gairebé desaparegut, el massís ha canviat de manera radical, orientat
les activitats actuals al sector serveis, sota la figura del Parc Natural.
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
27
. La recerca de les manifestacions canvi global als prats
culminals
Presentem alguns resultats de recerca sobre canvi global a l’alt Montseny. El
treball està realitzat des de l’ICTA de la UAB i ha comptat amb el suport del Servei
de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. En els mostreigs hi ha una llarga
llista de col·laboradors/es de l’ICTA, particularment David Saurí, Mònica Rivera,
Jordi Duch i Sònia Sànchez1 Carme Puchol, Carme Randeiro i Carles Lumeras, de
la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny. Agraïm també el suport de
Josep Peñuelas, Montse Vilà, Pepi Broncano i Ferran Rodà del CREAF, a Josefina
Plaixats i Jordi Bartolomè, de la Facultat de Veterinària de la UAB, als silvicultors
Emili Garolera (EPD), Josep Mataró, Josep Pujol i Jesús Masferrer (EPD); del Parc
Natural a Jordi Soler, J. Argemí, Josep Planas i Josep Masnou, al Miquel Messeguer,
de l’Observatori Meteorològic del Turó de l’Home, i al fotògraf Lluis Noguè.
Al Montseny, es constata un procés de canvi global que s’expressa almenys en
part en el canvi en les cobertes i en el paisatge general. Un canvi que es manifesta
a partir de dos tipus de forces inductores: biofísiques i socioambientals. Alguns
dels efectes es mostren en un augment generalitzat de cobertes forestals, i canvis
en el balanç hidrològic. Algunes manifestacions d’aquests canvis es mostren per un
canvi climàtic constatat -1.1º d’increment en el darrers 40 anys (Boada &Penuelas,
2003), nous processos de bioinvasió per part d’espècies foranes i en els canvi d’usos
del sòl: el pas d’un Montseny primari fins els anys setanta, un Montseny terciari
actualment.
Alguns dels moderns processos bioinvasius es troben relacionats amb les
plantacions forestals, particularment de coníferes exòtiques, però també poden
estar influïts per a la gestió ambiental del massís, podria ser el cas de la reducció de
pastures. Per la trascendència del tema, s’ha dedicat una atenció especial als aspectes
més rellevants d’aquests processos bioinvasors per part de coníferes exòtiques.
S’ha constatat un fort procés de bioinvasió a l’alt Montseny protagonitzat per
coníferes externes al sistema Montseny, amb diferents nivells d’al·loctonitat, son les
següents:
1
Nou Món
Pseudo-tsuga menzeizii
Centreuropea
Picea abies.
Pirineus
Pinus mugo
Pen. Iberica (Valsaín)
Pinus sylvestris
Dades propcedents dels registres meteorològics realitzats per Fernando Garcia de Castro i
Miquel Messeguer a l’Observatori del Turó de l’Home (1955-95)
28
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
1920s
1943
2003
Foto 1. Colonització altitudinal de la fageda al
turó de l'Home i a les Agudes (Montseny)
Foto 2. Plana Amagada. Plantació pi negre i pi roig escapat
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
29
. Els processos bioinvasors. Factors biofísics
En explicar les estratègies expansives de les coníferes exòtiques cal partir d’una
primera generalitat òbvia: que les coníferes són més tolerants a territoris estressants
que les angiospermes. Com indiquen els seus amplis rangs de distribució, les
coníferes són més abundants allà on la productivitat fotosintètica i, per tant, la
competició d’altres plantes, es veu limitada per una manca de recursos, per algun
tipus de pertorbació, o per totes dues coses alhora. Aquesta tendència es posa de
manifest no tan sols en el seu àmbit de distribució natural, sinó també en la seva
capacitat per prosperar i envair en espais amb limitacions de nutrients o pertorbades
lluny dels seus àmbits naturals de distribució. Hem pogut comprovar la presència
d’aquest fenomen pel cas de l’avet de Douglas, molt particularment al Turó de Santa
Helena, on aquesta espècie tendeix a ocupar antigues pastures, iniciant la penetració
pels talussos i pels camins més afectats per la pèrdua de sòl. Igual que el pi roig
(Pinus silvestris) s’ha pogut constatar, doncs, la seva eficiència en envair els indrets
amb sòls més alterats.
L’associació dels pins amb sòls pobres és gairebé un tret ancestral, que potser
ha estat enfortit a través de la competència amb angiospermes emergents, més ben
preparades per explotar unes condicions amb una elevada disponibilitat de nutrients.
En canvi, coníferes tan reeixides a la zona d’estudi, com els avets Abies alba i Picea
abies, mostren la molta més gran tolerància de les coníferes a sòls pobres i ambients
de condicions extremes.
Pel seu ampli marge de distribució (es tracta de l’espècie arbòria amb el major
èxit distribucional del planeta) i la seva presència en hàbitats molt variats, el pi roig
(Pinus sylvestris) ha de ser considerat com un dels grans triomfadors del gènere.
Com altres pins, té un elevat requeriment de llum i per tant, mai no és una espècie
climàcica allí on una manca de pertorbacions o el manteniment de condicions
favorables permeten les espècies tolerants a l’ombra esdevenir forts competidors.
El pi roig és un colonitzador generalista en regions fortament forestades, manifesta
favorabilitat amb incidències dels humans per la seva persistència com a espècie
dominant. En situacions marginals com a les zones molt septentrionals, i se’l troba
en agrupacions permanents amb poblacions d’edats diverses i mantingudes per
ocasionals onades de regeneració relacionades amb variacions climàtiques. A l’alt
Montseny, és l’espècie que manifesta una major eficiència invasora quant a extensió,
superat tan sols en taxa de reclutament en petites parcel·les per l’avet de Douglas.
. Estratègies de dispersió
Les llavors i el pol·len de les coníferes disposen de sistemes de dispersió
veritablement excepcionals, la qual cosa és la causa que arbres pioners aïllats puguin
donar lloc a colònies senceres. Moltes espècies de pi es troben, doncs, ben equipades
per a ràpides migracions i increments demogràfics explosius. En general, es dóna
un degoteig constant de propagacions de pins en indrets que són generalment
bastant resistents a la invasió. La distribució canvia quan les condicions que regulen
30
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
l’establiment de plançons de pi i la seva supervivència fins a la maduresa també es
modifiquen.
Les alteracions climàtiques i molts altres factors, com els canvis d’ús, determinen
els límits de distribució de les coníferes, però sovint ho fan indirectament, per
exemple a través de la seva influència en les interaccions entre els plançons i la
resta de l’hàbitat. L’estrès ambiental causat per la sequera i les condicions tèrmiques
exerceix clarament un control directe en els límits de distribució de coníferes que
viuen respectivament en indrets molt secs i en altituds elevades. Molts autors han
correlacionat períodes de regeneració exitosa en hàbitats marginals amb condicions
temporalment favorables .
Sembla que l’estratègia de dispersió de les coníferes al Montseny és bàsicament
anemòcara, a través del vent, raó per la qual les espècies protagonistes a la zona
de nova invasió a l’alt Montseny disposen d’ales a les llavors que es consideren
una adaptació a aquest tipus de dispersió, mentre que la seva manca s’associa a
una adaptació a la dispersió mitjançant l’activitat d’alguns animals. El moment
en què té lloc la dispersió (estacionalitat) pot ser un factor molt important per al
seu èxit. Per exemple, en pins que tenen un fort hàbit de produir i alliberar llavors
només en uns anys determinats, grans quantitats de llavor resten dispersades
durant unes poques setmanes. Aquest és el cas d’espècies americanes occidentals
com el Pinus ponderosa que es troba plantat al Silvetum de Fontmartina, però del
qual no s’ha verificat de forma significativa la seva dispersió, en el massís, tan
sols de forma molt puntual i escassa a l’entorn immediat de la plantació del Vilar
de la Costa.
En espècies no-serotinoses, la quantitat i intensitat de llum solar, així com el grau
d’humitat, són factors que regulen el moment en què les pinyes s’obren i alliberen la
llavor. Així, les pinyes situades a la banda de la capçada orientada cap al sud s’obren
abans que les que es troben a la banda que mira cap al nord. Habitualment les pinyes
tornen a tancar-se quan augmenta la humitat. Sembla que el rang òptim d’humitat
per la caiguda de la llavor es situa entre el 55 i el 65 %. Valors superiors d’humitat
ocasionarien, en canvi, el tancament de les pinyes.
Un altre factor que podria alterar la trajectòria de les invasions és la hibridació.
Alguns híbrids mostren ritmes de creixement superiors als de les espècies
parentals, assoleixen la maduresa reproductiva abans i la seva floració és molt més
pronunciada. Aquest procés també s’hauria donat a la zona de l’alt Montseny, ja
que tenim constància de nombrosos peus que no hem pogut identificar ni com
P. sylvestris ni com P. mugo, sinó que semblaven presentar caràcters intermedi.
Aquests individus apareixen en zones normalment de contacte entre individus
de les dues espècies. Com afirmen Ceballos i Ruiz de la Torre (1971), l’afinitat
genètica d’ambdues espècies fa que es creuin amb relativa facilitat en les zones
ecotòniques o de contacte, donant uns híbrids que s’agrupen amb la denominació
Pinus bougeti Flous. Pendent d’un estudi acurat, podríem trobar-nos que en efecte
una fracció notòria d’alguns peus amb caràcters barrejats de pi negre i pi roig,
fossin híbrids.
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
31
El factor altitudinal podria ser responsable de la manca de llavor viable en els
límits supraforestals d’algunes espècies. Aquestes poblacions d’altitud més elevada
existirien només a partir d’una dispersió contínua de llavor des de les zones situades
més avall, però podrien esdevenir permanents i amb capacitat d’autoperpetuació
si l’escalfament climàtic es perllongués fins l’estació de creixement, permetent als
individus esdevenir sexualment reproductius. Aquests factors podrien estar presents
en les coníferes invasores de les zones supraforestals de l’alt Montseny tot i que
encara no podem oferir evidències definitives en aquest sentit, però sí alguns indicis,
com l’increment de temperatura referit.
. Agents dispersadors de les llavors de les coníferes
La dispersió anemòcora —per vent—, de les llavors de coníferes alades ha estat
estudiada des de mitjan segle XIX. Des d’aleshores s’ha fet evident que els principals
factors que influeixen aquest tipus de dispersió són el ritme de caiguda de la llavor,
l’alçada en la qual és alliberada a l’aire, la velocitat i turbulència del vent, i les
adaptacions morfològiques de la pròpia llavor.
El ritme o velocitat de caiguda està en funció de la càrrega d’ala, és a dir, de la
massa per unitat d’àrea d’aquesta darrera. Semblaria obvi que una llavor alliberada
ben amunt de terra serà conduïda més enllà que una altra alliberada més a prop
de terra. Tanmateix, treballs recents, efectuats amb plomes en condicions que
simulaven el plàncton atmosfèric, mostren que les plomes es mouen seguint models
caòtics, arribant fins a llocs inesperats.
La situació es fa encara més complexa en condicions d’inestabilitat meteorològica,
es va observar a les Muntanyes Rocalloses que la llavor de Pseudotuga menziesii
que madurava primer era dispersada en gran part per vents tèrmics que ascendien
pendent amunt, mentre que la que madurava més tard era dispersada per vents
associats a fronts de tempesta.
Un altre fenomen de dispersió relacionat amb el vent és el lliscament de llavors
per una superfície de gel o de neu, s’ha comprovat diversament en el pi roig. Per ser
efectiu, aquest mètode de dispersió requereix que les llavors siguin alliberades sobre
la neu a l’hivern, una fenologia molt improbable en pins de climes freds.
La dispersió de llavors de coníferes per ocells és d’una especial significació
biològica perquè succeeix generalment en el context d’una relació de mutualisme.
Els membres que interactuen en aquest mutualisme són pins amb llavors sense ales
o pràcticament sense ales, i ocells de diversos gèneres de còrvids. No hi ha dubte que
la dispersió de pins de llavor no alada per part dels còrvids és un important fenomen
d’ecologia forestal, biogeografia i evolució a l’hemisferi nord. No semblaria així a la
nostre regió, tot i que hem pogut constatar un interessant fenomen d’anemozoocària
a la zona de repoblació de Pinus mugo del Pla Amagat, principalment, i també en
una parcel·la de Pinus sylvestris del Silvetum de Fontmartina. En aquesta darrera
parcel·la i durant el període de finals de tardor fins inicis d’hivern, hem observat
32
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
una important concentració d’ocells fringíl·lids, cadernera Carduelis carduelis i
pinsà vulgar Fringilla coelebs; i de pàrids, Parus sp., obrint les pinyes dels extrems
de les capçades, amb uns efectes dispersadors ben aparents i que coincideixen
amb episodis de vents de ponent d’intensitat mitjana. Aquesta activitat podria ser
responsable, almenys parcialment, de les noves colonitzacions que ambdues espècies
estan protagonitzant a la zona en una direcció coincident amb la naturalesa dels
vents dominants. De fet, ens podríem trobar amb una confirmació de la hipòtesi
que, basant-se en simulacions de caiguda de llavor, manté sobre la major efectivitat
dels animals en la dispersió de llavors de pi alades en relació al vent. En qualsevol
cas, les distàncies màximes de dispersió són potencialment superiors pel vent que
pels animals. Per tant, sembla que una combinació de dispersió anemòcara i zoòcara
explicaria millor aquest procés.
La idea tradicional, hom podria fins i tot dir-ne dogmàtica, estesa entre els
forestals, que les llavors dispersades pel vent troben d’una manera o altra llocs segurs
caient en esquerdes i clivelles del sòl, sembla mancada del benefici de l’evidència,
tot i que fora de l’àrea d’estudi, en una pineda de P. halepensis, situada en una
petita serralada del baix Montseny, en les límits del terme muncipal de Campins
amb Guallba, hem observat que els orificis de sortida de les llombrius del sòl,
constitueixen un espai d’encaix i protecció en la caiguda de llavors provocada per
foc forestal.
La informació revisada portaria a pensar que la dispersió de les llavors alades
de conífera pot tractar-se d’un procés a diferents nivells. La dispersió inicial de
llavors que són traslladades lateralment per vents normals porta a una distribució
exponencial negativa. El resultat és una elevada concentració de llavors a terra prop de
la seva font, disminuint exponencialment amb la distància. Aquest procés condueix
a l’augment i a la perpetuació de les poblacions de pi existents, i a l’establiment dels
pins en parcel·les properes d’ambient adequat. La fracció desconeguda de llavors
arrossegades a llargues distàncies per estructures atmosfèriques turbulentes és més
arriscada que la local, però pot conduir a noves poblacions en nous indrets.
També cal citar la conclusió, segons la qual la dispersió anemòcara podria haver
patit una selecció negativa en indrets molt ventosos on la dispersió del vent podria
provocar que molta part de la llavor es perdés en llocs desfavorables.
. L’avet de Douglas (Pseudotuga menziesii), una espècie exitosa
pels silvicultors
Com s’ha dit a l’inici, aquesta espècie és l’estrella de les plantacions al mig i alt
Montseny i potser la mostra més tangible dels plantejament productivistes dels
silvicultors que l’han introduït. Des del punt de vista de l’equilibri dels ecosistemes
supraforestals de l’alt Montseny, però, la seva presència pot resultar més problemàtica
per alguns ecosistemes de fragilitat manifesta, atès el comportament invasor que
presenta. Per la seva importància en les cobertes forestals actuals del massís, sembla
oportú dedicar-hi un apartat específic.
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
33
L’avet de Douglas, un arbre vigorós, de capçada densa i sempre verda, i d’escorça
fortament clivellada, produeix més fusta que qualsevol altra espècie de l’Amèrica del
Nord. Tot i que creix en gran part de la meitat occidental del continent, assoleix unes
grans dimensions només en la zona plujosa costanera del nord-oest. Fou descobert
l’any 1791 a la costa de l’illa de Vancouver pel físic i naturalista escocès Archibald
Menzies. Tres dècades més tard, un altre escocès, David Douglas, va trobar aquest
mateix arbre a Oregon. Originàriament, els botànics el van classificar com a pi,
guanyant-se el nom comú de pi d’Oregon (Oregon pine). Aquesta magnífica conífera,
però, no agrupa les acícules en braquiblasts ni té pinyes similars a les dels pins.
L’escorça, en els arbres joves, és fina i recoberta de bombolles resinoses com la dels
avets (Abies); les acícules punxegudes i de 25 mm de llarg recorden la de l’avet roig
(Picea) i el teix (Taxus), i les pinyes semblen les rabassudes de l’avet roig, excepte per
les bràctees (que són fulles modificades) de tres puntes en forma de forquilla que
sobresurten d’entre les escames. El naturalista John Muir va anomenar-lo avet roig
de Douglas (Douglas spruce) i fou classificat com un veritable avet en la bibliografia
botànica de principis del segle XIX.
Més endavant, els botànics que exploraven els Himalaies i les muntanyes de la
Xina i el Japó van portar mostres d’altres arbres molt semblants al pi d’Oregon i el
1867 va proposar-ne el gènere Pseudotuga per a descriure taxonòmicament aquest
singular grup. Al principi, el pi d’Oregon va ser classificat com a Pseudotsuga
douglasii, en honor a David Douglas. Tanmateix, cap el 1950 un altre botànic va
descobrir que la referència original en la qual es basava aquest nom no havia estat
registrada correctament segons les normes internacionals de nomenclatura botànica.
En conseqüència, va rebatejar l’arbre amb el nom de Pseudotuga menziesii basant-se
en el següent nom més antic.
Així, el nom botànic actual fa reconeixement al descobridor original, mentre
que el nom comú acceptat, avet de Douglas, s’aplica a tots els diversos membres del
gènere Pseudotsuga. Pel que sembla, la nomenclatura d’aquesta espècie ha quedat
definitivament resolta, i aquesta és la raó per la qual l’avet-Douglas (o avet Douglas)
no pot considerar-se correctament escrit en dues paraules separades atès que l’arbre
simplement no és cap tipus d’avet (Abies). L’única altra espècie de Pseudotuga
existent a l’hemisferi occidental és un arbre més petit, de pinyes més grosses que
es troba a les muntanyes del sud de Califòrnia i rep el nom d’avet-Douglas de pinya
gran (Pseudotsuga macrocarpa).
L’avet-Douglas viu des de la zona central de la Colúmbia Britànica fins al centre
de Califòrnia. D’aquí s’estén cap el sud per les Muntanyes Rocalloses a través
d’Arizona i Nou Mèxic, i arriba a les altes muntanyes del subtròpic mexicà. Del
Puget Sound cap el nord, sol trobar-se a altituds compreses entre el nivell del mar
i els 1200 metres. Més al sud, igual que a l’est de les Cascades, sovint puja fins als
1500 o 1800 metres. A les Rocalloses de Colorado, l’avet-Douglas creix habitualment
entre els 2400 i els 3000 metres d’altitud. Evidentment, l’avet-Douglas de les zones
costaneres (var. menziesii) difereix significativament del de les zones interiors de
les Muntanyes Rocalloses (var. glauca). El primer està adaptat a un clima suau i
34
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
humit i assoleix alçades de més de 60 metres i diàmetres d’entre 1,2 i 2,5 metres.
En canvi, l’avet-Douglas de les Muntanyes Rocalloses suporta condicions molt més
fredes i seques, i creix lentament, poques vegades superant els 40 metres d’alçada.
Deixant de banda la mida, totes dues formes no són gaire diferents pel que fa a la
seva aparença, tot i que la de l’interior tendeix a tenir un fullatge verd-blavós i una
pinya més petita amb les bràctees en forma de trident, sovint doblegades endarrere;
mentre que la costanera presenta unes tonalitats en el fullatge que s’acosten més a un
verd-groguenc i manté les bràctees sempre rectes.
A més de les seves pinyes úniques amb les bràctees com forquilles, l’avetDouglas presenta diverses característiques que fan molt fàcil la seva identificació.
Tots els avets-Douglas, des dels arbres petits fins a les soques podrides, tenen
l’escorça amb textura de suro (o com a mínim reminiscències) que quan és tallada
amb un ganivet mostra unes bandes ondulants bronzejades i marrons fosques,
quelcom semblants als dibuixos d’una pila de llonzes de cansalada. Els borrons a
les puntes de les branques dels avets-Douglas constitueixen una altra característica
clau: són punxeguts i es troben recoberts d’escames encavalcades de color marró
fosc, recordant una mica als borrons del faig. Per contra, els borrons dels veritables
avets (Abies) són de color clar, sense punxa i cerosos. El fullatge de l’avet-Douglas
té una característica fragància resinosa. En funció d’aquestes característiques, no
ha de ser massa difícil evitar confondre l’avet-Douglas amb qualsevol altra espècie.
Les acícules poden ser una mica variables, però generalment emergeixen en totes
direccions dels branquillons on es troben aferrades i on poden arribar a mantenirse fins a setze anys en alguns casos.
Excepcionalment, alguns arbres han arribat fins als 100 metres d’alçària.
L’escorça surera dels avets-Douglas costaners madurs pot assolir fins als 30 cm. de
gruix. Aquest aïllament, juntament amb el tronc llarg i clar, proporciona a l’arbre
una considerable protecció contra el foc. Històricament, els focs forestals i potser
també les estassades massives provocades per tempestes o huracans han ajudat a
perpetuar les comunitats d’avets-Douglas. Quan es produeix un foc, una estassada o
qualsevol altre tipus de pertorbació, els avets-Douglas aprofiten per sembrar les seves
llavors a partir dels arbres madurs que han sobreviscut o bé d’arbres pertanyents a
d’altres agrupacions de l’entorn, avançant-se així als seus competidors i fent-se amb
la dominància de la nova comunitat. Els experiments han demostrat que quantitats
considerables de llavors alades d’avet-Douglas (92.600 per kg) són dispersades 400
metres en la direcció del vent des de l’arbre-mare tan sols amb una lleugera brisa.
L’abundància de l’avet-Douglas al llarg de la zona costanera i les muntanyes
de l’oest nordamericà s’explica a partir de la seva adaptabilitat. L’avet-Douglas és
probablement l’espècie que forma part de més tipus diferents de boscos i prospera
sota un ampli rang de condicions climàtiques. Pot sobreviure tant a la sequera com
als incendis, i es regenera vigorosament després d’una pertorbació. Fins i tot, en
els boscos de l’interior, tolera més l’ombra que molts de la resta dels arbres que hi
creixen en associació, com poden ser el pi ponderosa, el làrix occidental (Western
Larch) i el Pinus contorta (Lodgepol Pine).
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
35
L’avet de Douglas és una de les espècies més fàcils de trasplantar i de cultivar sota
condicions més variades. Les llavors que es va endur David Douglas a Anglaterra
el 1827 van donar lloc a arbres que van esdevenir els precursors de les plantacions
extensives, ara comuns en aquest país. A partir d’aquí s’estendrien per Europa i
arribarien a la nostra zona a mitjan segle XIX.
La seva arribada la massís del Montseny ha estat estudiada i descrita per Josep
Ma Vives, i publicada en les Monografies del Montseny.
Es deixa per a una recerca posterior l’abast d’aquesta espècie en la modificació
de les cobertes del sòl al massís. Atesa però, la significació que ens sembla que
representa el nou procés de bioinvasió que ha generat, hem mostrejat a partir de
dues parcel·les pròximes a una de les plantacions primerenques (feta l’any 1956) pel
propietari Àngel Pujol. Hem fet un estudi de la plantació, que comprèn la història
i la cartografia de la repoblació, l’anàlisi de les cobertes i dels usos. Val a dir que la
capacitat invasiva d’aquestes espècies ens ha agafat per sorpresa, ja que, tot i tractarse d’un procés de bioinvasió a gran escala, havia passat desapercebut fins ara. Aquest
fet posa de manifest com el canvi global té uns estadis de manifestació incipient
pràcticament indetectables.
Una de les àrees amb major superfície plantada d’avet Douglas comprèn la
conca del sot de Penyacans des del turó de Castellar (1.350 m) fins a ponent i per
la carena descendent del Pla Pedrers, pel sot del torrent Ample, fins a la finca
de can Rubi. A partir de l’any 1958 s’inicia la repoblació d’aquest indret amb
l’avet-Douglas com a espècie principal. Aquest nou ús transformarà les cobertes
existents de bosc vestigial i landes, i substituirà les artigues de patates per aquest
nou conreu. Cap a finals de la dècada de 1990, s’ha iniciat el primer torn d’aclarida
en la massa més madura.
Foto 3. Artiga de plantació de Douglas i grup humà interventor. Fogars 1958 (J. Pujol)
36
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Al sotabosc de la plantació, el nivell de reclutament és absolutament nul. En
canvi, hi ha una escapada de colonitzadors cap a les cobertes veïnes, especialment
a les landes de gòdua, bruc d’escombres i bruguerola. Els primers espais colonitzats
són els límits de la plantació, els talussos dels camins i les clarianes de les landes.
El treball experimental s’ha portat a terme en dues parcel·les de 2.600 m2 i 1.500
m2, respectivament. La primera ha donat un total de 160 plançons i la segona de
400 plançons . L’edat màxima dels individus és de catorze anys, amb predomini
dels individus inferiors a les cinc sabes. L’inici de la colonització es pot datar cap
a l’any 1986, coincidint amb la maduresa sexual dels individus dels focus emissors
de propàguls. L’expansió sembla estar vinculada al retrocés de la pressió ramadera,
ja que els plançons de l’avet de Douglas tenen una forta atracció palatinal pels
herbívors. Per tant, es podria parlar d’una successió ecològica protagonitzada per
una conífera exòtica, que possiblement portarà cap a un canvi espectacular de la
coberta constituïda per una avetosa d’avet de Douglas.
El nou procés de bioinvasió constitueix una de les troballes d’aquesta recerca
i les causes d’aquest procés presenten un notori grau de complexitat. Tenen, però,
de forma incontestable, el punt d’arrencada en la seva introducció. Un factor
socioambiental local que presenta evidències d’incidir en el procés, és la reducció
de la pressió ramadera, que tindria el seu origen no en el declivi del sector, sinó en
la pressió conservacionista i en la incorporació d’aquests supòsits en la normativa
del parc.
El canvi global a l’alt Montseny sembla un fet constatat, l’expansió de noves
coníferes en el matollars de ginebró nan i els prats subalpins, en serien una evidència
rellevant.
. Bibliografia de referència
Bazzaz, F.A. (1996). Plants in changing environments. Linking physiological, population,
and community ecology. United Kingdom. Cambridge University Press.
Boada, M. (2002). El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges. Barcelona.
Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Boada, M. (2003). Boscos de Catalunya, història i actualitat del món forestal. Barcelona.
Editorial Brau.
Boada, M. Saurí, D. (2002). El cambio global. Barcelona. Editorial Rubes.
Lapraz, G. (1966): Recherches phytosociologiques en Catalogne. Collectanea Botanica.
Institut Botànic de Barcelona. Barcelona.
Lonergan, S. Prudham, S. (1994). «Modeling Global Change in an integrated framework:
a view from the social sciences». En Meyer, W.B. y Turner II, B.L. (eds). Changes in
land use and land cover: a global perspective. (411-436). United Kingdom. Cambridge
University Press.
Marsh, G.P. [1864]: «Man and Nature». The Harvard University Press, Cambridge.
Edición de 1965.
Canvi Global a les zones supraforestals de l'alt Montseny. Plantacions forestals i bioinvasions
37
Naess, A. (1989). Ecology, Community and Lifestyle. United Kingdom. Cambridge
University Press.
Peñuelas, J. Boada, M. (2003). «A global change-induced biome shift in the Montseny
mountains (NE Spain)». Global Change Biology 9: 131-140.
Shannon, C. Y Weaver, W. (1949). The mathematical theory of communication. EEUU.
University of Illinois Press.
Stern, P. Young, O.R. Druckman D. (eds) (1992). Global environmental change:
Understanding the human dimensions. Washington, DC. National Academy Press
Turner Ii, B.L. Gómez Sal, A. González Bernáldez, F. Di Castri, F. (1995). Global Land
Use Change. A perspective from the Columbian Encounter. Madrid. Consejo Superior
de Investigaciones Científicas (CSIC). http://www.geo.ucl.ac.be/LUCC/lucc.html
Impactos del cambio climático en
los ecosistemas mediterráneos
Fernando Valladares, Silvia Matesanz,
Oscar Godoy, Teresa Gimeno, Elena Granda
Laboratorio Internacional de Cambio Global LINCGlobal.
Instituto de Recursos Naturales, CCMA, CSIC
. Introducción
El cambio climático antropogénico ha generado durante los últimos treinta años
numerosos cambios en los sistemas tanto físicos como biológicos. Los impactos
directos han sido documentados en todos los continentes, océanos y en la mayoría
de los grupos de organismos a diversas escalas (Peñuelas y Filella 2001, Badeck et al.
2004, Parmesan 2006, Rosenzweig et al. 2008). Las respuestas en los sistemas físicos
incluyen la fusión de los glaciares, el deshielo del suelo congelado (permafrost), el
calentamiento de lagos y ríos con efectos asociados sobre la estratificación térmica
y química, y un incremento de la erosión costera (O´Reilly et al. 2003, Beaulieu y
Allard 2003, Oerlemans 2005). En los sistemas biológicos, el calentamiento global
tiene la potencialidad de afectar la fenología, fisiología, migración, reproducción,
distribución y abundancia de las especies, así como producir modificaciones en
las comunidades (composición, interacciones entre especies), los ecosistemas
(estructura, funcionamiento, servicios) y la biosfera en su conjunto (Moreno 2005,
Parmesan 2006, Duarte et al. 2007). La mayoría de los cambios en estos sistemas
observados a una escala global se ha producido en la dirección esperada como
respuesta al cambio climático (Rosenzweig et al. 2008).
Los efectos del cambio climático sobre los sistemas naturales son, además de
complejos, muy diversos. Por ello en este trabajo no podemos aspirar a contemplarlos
todos. Nuestro propósito ha sido mas bien revisar aspectos actuales de interés general,
ilustrar algunos casos con más detalle y proveer al lector con una relación bibliográfica
que le permita extender su lectura con otras fuentes. En particular, nos centraremos
aquí en la importancia de los eventos extremos, en la incidencia del cambio climático
sobre un aspecto importante del cambio global como es el impacto de las especies
exóticas invasoras, la capacidad de las especies para evolucionar y adaptarse a un
cambio ambiental rápido como lo es el cambio climático y las implicaciones sobre las
interacciones bióticas. Terminaremos con un breve análisis de porqué en ecología es
preferible hablar de cambio global y no de cambio climático y cuales son los desafíos
1
La escritura de esta revisión ha sido posible gracias a la financiación obtenida con los proyectos
ECOCLIM (CGL2007-66066-C04-02/BOS) y CONSOLIDER Montes (CSD2008-00040) de los
Ministerios de Educación y Ciencia y de Ciencia e Innovación y por el Programa de Actividades
de I+D de la Comunidad de Madrid REMEDINAL-CM (S-0505/AMB/000335).
40
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
científicos para mejorar nuestra comprensión de los efectos del cambio climático
sobre los sistemas naturales. Si bien como organismos esencialmente terrestres
percibimos más rápidamente y tenemos una mayor sensibilidad a los efectos en los
sistemas terrestres, los efectos sobre el sistema marino son tan o mas importantes por
el gran impacto de los procesos marinos sobre el funcionamiento y el propio clima del
planeta. Los efectos sobre especies y ecosistemas marinos son análogos a los que se
discuten aquí para el caso de los ecosistemas terrestres por lo que nuestra mención de
los efectos del cambio climático sobre los sistemas marinos es deliberadamente breve y
circunstancial. Para profundizar en este tema se recomienda la lectura de Duarte et al
(2007) y las referencias que allí se incluyen.
. Breve repaso de los efectos ecológicos mejor conocidos del
cambio climático
El tercer informe del Panel Intergubernamental de Cambio Climático
(IPCC, 2001) predecía un calentamiento global asociado a un incremento de las
precipitaciones en los trópicos y en latitudes medias y altas y una reducción en
los cinturones subtropicales durante el siglo XXI. Los modelos predecían que
para finales de este siglo se producirá una disminución en la precipitación media
anual del 10% al 20% en algunas regiones de la cuenca mediterránea (IPCC, 2001).
En el cuarto informe, los escenarios y pronósticos se confirman, disminuyendo
incertidumbres y haciendo más pesimistas las conclusiones. Así, se muestra como
el cambio climático está provocando en las regiones mediterráneas no sólo un
incremento general de las temperaturas, sino además un incremento en la aridez y
una alta frecuencia de eventos climáticos extremos como las olas de calor o heladas
tardías (Diffenbaugh et al. 2005; Christensen et al., 2007) que conducen a impactos
importantes en la distribución de la vegetación (Valladares et al. 2005, Alcamo et
al. 2007). Ya en 2002, Peñuelas y colaboradores documentaron cómo los ciclos de
vida de numerosas especies comunes de plantas, aves migratorias y mariposas en
la cuenca mediterránea están siendo profundamente alterados. El calentamiento
del clima se interpreta como el principal responsable de dicha alteración, pero no
en exclusiva, ya que su efecto tiene lugar junto con el de otros factores del cambio
global, como la degradación ambiental o la fragmentación, que son difíciles de
separar del cambio climático.
Se predice que los impactos ecológicos de los principales motores del cambio
global (incremento de los niveles atmosféricos de CO2 y los cambios climáticos
asociados, la deposición de nitrógeno fijado por el hombre, pérdida y fragmentación
de los hábitats naturales e invasiones bióticas) van a ser cada vez más importantes a
medida que la explotación del medio ambiente por el hombre se vea incrementada
a escalas cortas de tiempo (Sala et al. 2000). De aquí a 2100, el cambio climático
y sus impactos pueden convertirse en los principales generadores de cambio
directo que determinen la pérdida de biodiversidad y el cambio de los servicios
de los ecosistemas a escala mundial. Aunque es posible que algunos servicios de
los ecosistemas en algunas regiones se beneficien al principio de los aumentos de
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
41
temperatura o precipitación previstos, se espera a escala mundial un importante
impacto negativo neto en estos servicios una vez que la temperatura supere en 2° C
los niveles preindustriales o que el calentamiento crezca más de 0,2° C por década
(Valladares et al. 2005, Moreno 2005). Con algo más de detalle, podemos recordar a
continuación lo que se va sabiendo de los impactos del cambio climático en Europa,
a partir del informe que la agencia europea del medio ambiente publicó en 2004.
El cambio climático ha afectado a los ecosistemas terrestres europeos
principalmente en relación a la fenología (ritmos estacionales de los ciclos vitales
de las especies) y a la distribución de las especies animales y vegetales. Numerosas
especies vegetales han adelantado la producción de hojas, flores y frutos, y un buen
número de insectos han sido observados en fechas más tempranas. El calentamiento
global ha incrementado en 10 días la duración promedio de la estación de
crecimiento entre 1962 y 1995. No obstante, hay que precisar que este incremento
en la duración de la estación de crecimiento no implicaría un incremento real
del crecimiento y productividad en los ecosistemas mediterráneos, ya que el
calentamiento iría aparejado de una menor disponibilidad de agua (Valladares et
al. 2005; Valladares 2004). La migración de diversas especies vegetales termófilas
hacia el norte de Europa ha incrementado la biodiversidad en estas zonas, pero la
biodiversidad ha disminuido o no ha variado en el resto del continente. Muchas
especies endémicas de alta montaña se encuentran amenazadas por la migración
altitudinal de arbustos y especies más competitivos propios de zonas bajas y por el
hecho de que las temperaturas previstas para las próximas décadas están fuera de
sus márgenes de tolerancia.
En el periodo 1990–1998 la biosfera terrestre de Europa ha sido un sumidero
neto de carbono, compensando en parte las emisiones antropogénicas de CO2
y contribuyendo a la atenuación del cambio climático. Este balance positivo en la
captura de carbono, que se ha mantenido durante los últimos 20 años, es improbable
que se mantenga en un futuro cercano (o al menos no en los niveles actuales) ya
que el incremento de temperatura reducirá la capacidad de secuestro de CO2 de
los ecosistemas europeos. Esta captura de carbono se puede incrementar mediante
planes de reforestación y una política agraria adecuada, pero este incremento será
pequeño en relación a los objetivos establecidos en el protocolo de Kioto.
La supervivencia de las aves que permanecen durante el invierno en Europa ha
aumentado debido a la atenuación de las temperaturas invernales. Esta supervivencia
seguirá incrementando en paralelo al incremento de las temperaturas previsto, pero
el efecto neto de esta mayor supervivencia sobre las poblaciones de aves no se sabe
con certeza. Se han observado cambios significativos en las fechas de llegada y
salida de numerosas especies de aves migratorias. En varios estudios realizados en la
Península Ibérica, sin embargo, se ha visto que el cambio climático ha generado una
disminución del éxito reproductor de aves como el papamoscas cerrojillo, debido al
desacoplamiento del calendario de llegadas con los ritmos de la vegetación y de los
invertebrados que le sirven de sustento en los ecosistemas receptores españoles (Sanz
et al. 2003).
42
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Un aspecto importante del cambio global en nuestras latitudes es la creciente
importancia de los incendios. Las futuras condiciones más cálidas y áridas, junto
con el incremento de biomasa y su inflamabilidad debidas al abandono del campo
aumentan la frecuencia e intensidad de los incendios forestales. Los catastróficos
incendios sufridos en España y Portugal durante los veranos de 2003 y 2005 y 2007
parecen apoyar esta tendencia.
El aumento de temperatura tiene numerosos y variados efectos sobre la actividad
de los organismos vivos. Uno ambientalmente importante es el aumento exponencial
de la emisión biogénica de compuestos orgánicos volátiles (VOC) por parte de
las plantas (Peñuelas 2004). Estas emisiones afectan a la química atmosférica, no
solamente con respecto al ciclo del carbono y a la formación de aerosoles, sino por su
papel en el equilibrio oxidativo del aire. Las emisiones de VOC suponen un campo
emergente de investigación ya que no sólo los efectos que sobre su emisión ejerce el
cambio climático demandan más atención sino que periódicamente se encuentran
nuevas y fascinantes funciones ecológicas de los VOCs, indicando que nuestra
comprensión de los mismos es aun fragmentaria. Los ciclos de vida de organismos
que no controlan su temperatura corporal, como los invertebrados, los anfibios y
los reptiles se ven directamente afectados por el calentamiento global. Numerosos
estudios indican fracasos en la reproducción de anfibios y reptiles asociados con
el calentamiento y los cambios en el régimen de precipitaciones (Moreno et al.
2005). Estos fracasos en la reproducción de anfibios y reptiles se ven afectados por
un cúmulo de circunstancias asociadas con sus rasgos biológicos (e.g. producción
de huevos de cáscara blanda, permeables, sin cuidado paterno; determinación del
sexo por la temperatura durante el desarrollo embrionario) y por la combinación de
diversos motores de cambio relacionados con la alteración de los hábitats.
. Importancia de los eventos climáticos extremos
El cambio climático no solo implica un aumento de la temperatura media y una
alteración de los patrones de precipitación. El aumento de la frecuencia e intensidad
de los eventos climáticos extremos es una consecuencia no tan evidente pero que
tiene un fuerte impacto sobre el medio natural (Christensen y Christensen 2003,
Sillmann y Roeckner 2008). De acuerdo con la definición de Beniston (2007) se
consideran eventos climáticos extremos: inundaciones y tormentas, las olas de calor
y de frío y las sequías extremas. Todas perturbaciones estocásticas, con el potencial
de alterar la estructura de los ecosistemas y el resultado de los procesos ecológicos
a distintos niveles de organización (Thibault y Brown 2008). Este tipo de eventos
afectan a la fisiología y desarrollo de los organismos vivos, en la medida en que su
capacidad de aclimatación se ve superada por la brusquedad o intensidad del evento
(Gutschick y BassiriRad 2003). Pero los eventos extremos no solo afectan a nivel
de los ganismos, sino también de población, comunidad y ecosistema, afectando
profundamente su estructura y funcionamiento, hasta tal punto que la variabilidad
climática interanual puede ser más determinante que los valores climáticos medios
(Bredá y Badeau 2008). Además el impacto de los eventos climáticos extremos
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
43
sobre los sistemas naturales hace que éstos se vuelvan más vulnerables a otras
perturbaciones bióticas, abióticas, de origen antrópico y natural como el fuego, los
corrimientos de tierras, destrucción del hábitat, plagas e introducción de especies
invasoras.
Debido a su naturaleza estocástica, los efectos de los eventos climáticos extremos
sobre los ecosistemas no son fáciles de cuantificar y explorar, ya que es difícil
llevar a cabo estudios sólidos en los que es necesario repetitividad, control de las
variables y replicación. Aún así existen un buen número de estudios de este tipo
sobre ecosistemas muy diferentes. Los sistemas forestales por ejemplo, ofrecen la
oportunidad de analizar los efectos de estos eventos con carácter retroactivo gracias
a técnicas como la dendrocronología (estudio de los anillos de crecimiento de los
árboles). Este es el caso de un estudio realizado en las Montañas Rocosas de EE.UU.
donde Bigler et al. (2007) encontraron diferente sensibilidad a la sequía entre las
especies clave de una comunidad subalpina. La mortalidad debida a la ocurrencia
de sequías intensas fue mucho mayor en el abeto de Engelmann (Picea engelmannii)
y en el abeto subalpino (Abies lasiocarpa) que en el Pinus contorta (figura 1). La
fenología de las precipitaciones en los años secos y la extensión en el tiempo de la
sequía afectaron diferencialmente a las dos especies más sensibles: el abeto subalpino
se mostró más sensible a la falta de agua al principio de la temporada de crecimiento
Figura 1. Frecuencias de mortalidad anuales (barras negras) entre 1910 y
2004 para las tres especies: Picea engelmannii (n = 64), Abies lasiocarpa (n = 85)
y Pinus contorta (n = 15). En el eje derecho se representa la intensidad de sequía
tardía (deficit de agua de enero a diciembre, gris claro) y temprana (déficit de
agua de enero a julio, gris oscuro). Elaborado a partir de Bigler et al. 2007.
44
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
y acusó los efectos de estas sequías en el crecimiento hasta 11 años después; el abeto
de Engelmann en cambio, toleró mejor la falta de agua durante estos mismos meses
clave y los efectos de la sequía intensa se apreciaron hasta seis años después. La
correlación significativa entre mortalidad de árboles y la sequía se hace patente sobre
todo en los últimos 25 años analizados, cuando la recurrencia de los años secos es
mayor. Según estos resultados y los escenarios climáticos predichos, durante este
siglo podríamos presenciar un cambio drástico en la composición de especies de los
ambientes subalpinos con una reducción de las especies más vulnerables a la sequía
en favor de otras más tolerantes. Este mismo efecto drástico de una intensa sequía
sobre la mortalidad de los árboles fue observado también en un estudio similar en
diversas especies del género Quercus en Francia (Bréda y Badeau 2008). No solo
en los bosques se ha podido comprobar el impacto de las sequías intensas sobre la
comunidad. En el desierto del Colorado (EE.UU.) Miriti et al. (2007) observaron
que los individuos que a largo plazo mostraron un menor crecimiento fueron los
más sensibles a la sequía severa de 2002. En este tipo de ecosistema los episodios
de reclutamiento son muy escasos y están limitados por las lluvias ocasionales.
Por tanto, es la mortalidad de los individuos adultos lo que marca la dinámica de
esta población ya que para los arbustos y cactus estudiados, especies muy longevas
y resistentes a las condiciones adversas, estos episodios son la causa primera de
mortalidad. Estos eventos ofrecen la posibilidad de rejuvenecer la población, o
incluso inducir un cambio en la comunidad. Estos ejemplos resaltan la importancia
de las sequías extremas como reguladores de la composición y estructura de las
comunidades vegetales.
No solo las intensas sequías pueden ser las responsables de inducir un profundo
cambio en la estructura de la comunidad, las lluvias torrenciales, por ejemplo, se
revelaron también como un factor determinante del cambio de la abundancia
y composición de especies de una comunidad de ratones en el desierto, el de
Chihuahua (Mexico). Allí Thibault y Brown (2008) encontraron que las lluvias
eliminaron la dominancia de la especie principal, favoreciendo la proliferación
de otras acompañantes. Para estas especies acompañantes de menor tamaño se
suprimió la competencia por recursos comunes, y gracias a su habilidad trepadora
y nadadora sobrevivieron a las lluvias pudiendo proliferar masivamente después.
Ocho años después de las lluvias la comunidad todavía no había recuperado su
estructura original. De la misma forma que las lluvias torrenciales pueden alterar
una comunidad terrestre, una sequía intensa puede cambiar profundamente una
comunidad piscícola. En un estuario portugués se encontró que tras las sequías
intensas de 2003 y 2006 cambió la estructura de la comunidad. Debido a la sequía
disminuyó el aporte de agua dulce al estuario, haciendo que proliferaran las especies
de agua salada (Martinho et al. 2007). Los cambios en la estructura de la comunidad
pueden deberse exclusivamente al impacto de un evento climático extremo, o bien a
su interacción con otros motores de cambio global, como la introducción de especies
invasoras. Por ejemplo, la alteración del régimen de inundación puede favorecer
la colonización de las llanuras aluviales por especies invasoras, desplazando a las
nativas (Florentine et al. 2006). En este caso la devastación de un hábitat no sólo
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
45
favorece la introducción de especies no nativas, sino que además estos eventos les
pueden servir de ayuda para la dispersión y expansión. En Japón se encontró que las
llanuras de arena fina, en las que se tendía a formar acumulos de sedimentos en las
inundaciones sucesivas, el riesgo de invasión por una herbácea invasora era mucho
mayor. El pequeño tamaño de las semillas de la planta invasora hacía que éstas se
trasportaran con mucha facilidad con la crecidas del río (Nakayama et al. 2007).
El impacto de los eventos climáticos extremos va más allá de alterar la
composición, estructura y biodiversidad de los sistemas naturales, en concreto los
procesos ecológicos y servicios ecosistémicos son particularmente susceptibles a
la alteración por los eventos climáticos extremos. Algunos modelos climáticos,
basan sus predicciones del impacto del cambio climático sobre los ecosistemas en
la variación de los valores medios. Por ejemplo estiman para las regiones más frías
un aumento de la producción primaria, el reciclado de nutrientes y la capacidad de
sumidero de CO2 (Ciais et al., 2005, Rustad, 2001, Hyvonen, 2007); sin embargo,
estos modelos subestiman el efecto de los eventos climáticos extremos sobre
estos procesos. Por ejemplo, la ola de calor que asoló Europa durante 2003 afectó
significativamente a la producción primaria de la vegetación a lo largo de un
gradiente latitudinal y de aridez (Peñuelas et al. 2007). En este estudio a largo plazo
(1995-2005), llevado a cabo en varios matorrales y herbazales europeos, se simuló un
aumento de la temperatura y reducción de la precipitación y se analizó los efectos
sobre la estructura y procesos ecológicos. El aumento de la temperatura incentivó
la producción primaria en los sitios más fríos, pero el fuerte incremento de la aridez
experimentado durante la estación de crecimiento en 2003 hizo que, en la mayoría
de los sitios de estudio, la acumulación de biomasa cayera bruscamente respecto
al año anterior. De hecho los autores de este estudio proponen que la caída en la
asimilación de carbono, debida a la ola de calor de 2003, equivaldría a lo que estos
mismos bosques hubieran asimilado en cuatro años. Otro ejemplo de caída brusca
y significativa de la producción primaria y capacidad de asimilación de carbono
de estos eventos extremos es el efecto devastador de la ola de calor que sufrió en el
hemisferio norte durante el invierno de 2007. En pleno invierno se sucedieron varias
semanas de temperaturas anómalamente altas, a las que siguieron unas semanas
más de crudo invierno. Este ciclo de temperaturas oscilantes tuvo devastadoras
consecuencias sobre la vegetación ya que el aumento de la temperatura indujo en
muchas especies de árboles y cultivos una ruptura de la dormancia invernal. Las
yemas de crecimiento se activaron y comenzó una breve etapa de crecimiento y
elevada tasa de asimilación. A este período le siguió un recrudecimiento del invierno
con bajas temperaturas y recurrencia de los episodios de heladas. Esto hizo que las
estructuras vegetales recién formadas perecieran dejando a las plantas sin reservas
para formar nuevos órganos al inicio de la verdadera primavera (Gu et al. 2008). El
resultado al final de la primavera de 2007 fue una caída dramática en la producción
primaria agrícola y pérdida de la masa forestal. Este estudio analiza los efectos de las
olas de calor invernales con carácter retroactivo, pero hay trabajos que lo prueban
experimentalmente. Por ejemplo en Suecia (Bokhorst et al. 2008) han demostrado,
en tres especies de arbustos boreales, que el aumento de la temperatura y deshielo
46
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Figura 2. Producción final de frutos en tres especies de arbusto boreal
sometidas a tres tratamientos de calentamiento durante el invierno: control
(suelo y dosel a temperatura ambiente), calentamiento del dosel y calentamiento
del dosel y el suelo. Elaborado a partir de Bokhorst et al. (2008).
durante el invierno, seguido de bajas temperaturas, induce cambios en la apertura de
las yemas vegetativas, la producción de flores y frutos (figura 2). Eventos puntuales
como estos evidencian el importante papel de los eventos climáticos extremos a la
hora de estimar los efectos del cambio climático sobre los ecosistemas y su capacidad
de actuar como sumideros de CO2.
Todos estos ejemplos ilustran el fuerte impacto que tienen los eventos climáticos
extremos de diferente naturaleza sobre los ecosistemas. Puesto que éstos son
difíciles de predecir y evitar, para mitigar su impacto es clave preservar la resiliencia
(capacidad de recuperarse tras una perturbación) de los ecosistemas, que a su vez
implica la preservación del hábitat y de la diversidad, no solo de especies, sino
también genética, de grupos funcionales y procesos ecológicos.
. Cambio climático y especies invasoras
Las especies invasoras tienen la capacidad de modificar los diferentes niveles
de organización y estructura de la biosfera, desplazando a la vegetación nativa
(Rejmanek 1999), modificando el régimen de perturbaciones (Mack et al. 2000;
Brooks et al. 2004) y alterando la estructura y el funcionamiento de los ecosistemas
(Dukes y Money 2004). El número de especies invasoras está aumentando
rápidamente y su alcance está adquiriendo dimensiones globales (Hobbs et al. 2006).
Por tanto, saber como influye e interacciona el cambio climático con las especies
invasoras es crucial para entender los escenarios futuros de los ecosistemas.
Aunque hay pocos estudios que combinen ambos factores de cambio global,
se cree que el cambio climático favorecerá, incrementará y acelerará el éxito y
la expansión de las especies invasoras (Dukes y Mooney, 1999; Theoharides y
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
47
Dukes, 2007). No solo eso, sino que además, supone una oportunidad para que
aquellas especies exóticas que hasta el momento no eran consideradas peligrosas,
demuestren su capacidad invasora (Aronson et al. 2007). Los mecanismos detrás de
estos resultados se deben tanto a un aumento de la capacidad competitiva (potencial
invasor) de las especies invasoras como a una disminución de la resistencia de los
ecosistemas a la invasión (aumento de la invasibilidad) por procesos derivados del
cambio climático (i.e. perturbación tras eventos climáticos extremos o incremento
del número de incendios) (Figura 3).
La concentración de CO2 atmosférico ha aumentado un 30% desde la época
preindustrial. Gracias a este hecho, algunas especies herbáceas nativas europeas
e invasoras en Norteamérica como Bromus tectotrum y Cirsium arvense han
aumentado su capacidad competitiva y su eficiencia en el uso de recursos. El aumento
Figura 3. Impactos y sinergias entre cambio climático y la invasión de
especies exóticas. Modificado a partir de Thuiller et al. (2007).
48
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
de CO2 atmosférico incrementa la fotosíntesis, los individuos fijan más carbono y en
definitiva tienen una elevada ganancia de biomasa siendo más difíciles de erradicar
(Ziska et al. 2004, 2005). Al mismo tiempo, ese aumento de la concentración de
CO2 aumenta la eficiencia en el uso del agua porque las especies invasoras reducen
significativamente su transpiración. Sirva como ejemplo el trabajo de Smith et
al. (2000), el cual demostró que en condiciones experimentales un aumento de la
concentración de CO2 se correlacionó con una mayor biomasa y producción de
semillas de una especie que estaba invadiendo los desiertos de Norteamérica en
comparación con numerosas especies nativas. Los mismos autores sugieren que un
incremento en biomasa en el ecosistema de la especie invasora tiene el potencial
de acortar el periodo de ocurrencia de los incendios, reduciendo la biodiversidad y
alterando la funcionalidad de estos ecosistemas áridos.
Para el caso de la cuenca mediterránea, un aumento del régimen de incendios
unido a un aumento de la intensidad de la sequía puede aumentar gravemente el
nivel de invasión de los ecosistemas como demostró mediante simulaciones Gritti
et al. (2006). Sin embargo, el mayor o menor nivel de invasión de los ecosistemas
es altamente dependiente de las condiciones iniciales y no simplemente de tener
una mayor o menor presión de especies invasoras. Aquellos ecosistemas con mayor
vulnerabilidad al cambio climático son los que en principio más van a sufrir el
proceso de invasión. Aunque solo sean predicciones teóricas, lo que demuestra este
trabajo es la complejidad que existe entre diversos vectores de cambio global para
explicar escenarios futuros de los ecosistemas mediterráneos. Esa complejidad de
interacción y sinergia entre vectores no solo se da a escala ecosistémica sino también
en las interacciones bióticas que existen dentro de la comunidad (Tabla 1). El efecto
y la magnitud de una interacción biótica pueden llegar a ser estimados (Figura
4). Sin embargo, el efecto global es incierto ya que vendrá determinado por cómo
influyen los efectos del cambio climático en las propiedades del ecosistema invadido
y la estructuración de las relaciones bióticas con la entrada de especies invasoras
(Tylianakis et al. 2008).
Por su parte, la previsión de aumento de la temperatura está agrandando las
áreas de distribución de ciertos organismos y convirtiéndolos en especies invasoras.
En el caso de las regiones polares, al extenderse a nuevos territorios, éstas entran en
competencia con otros organismos a los que desplazan y pueden llegar a extinguir
(Aronson et al. 2007). En el caso de las islas subantárticas, las plantas invasoras
introducidas se están beneficiando de un aumento de las temperaturas y una
disminución de las precipitaciones, en sinergia con la dispersión de semillas por
pequeños mamíferos también introducidos (Frenot et al. 2005).
Ser exitosas en nuevos escenarios climáticos no es algo nuevo para las especies
invasoras. De hecho, la introducción de éstas en regiones con condiciones
ambientales muy diferentes de las de sus lugares de origen simula un cambio
climático per se. Habrá especies exóticas que introducidas en nuevas regiones
no lograrán reproducirse, se extinguirán y perderán la oportunidad de invadir
la región donde han sido introducidas. Sin embargo, otras especies tendrán
6. Herbívoro- planta
5. Hemiparásito-planta
4. Competencia
planta-planta
3. Mutualismo animal
dispersor-semillas
2.Mutualismo
planta-hongo
1. Planta-polinizador
Interacción
Efectos directos o indirectos del cambio climático observados
- La sequía ligada a la reducción de la disponibilidad de flores
puede llevar a la extinción de polinizadores especialistas
- Los cambios en la abundancia/fenología de las flores pueden reducir
los solapamientos temporales entre plantas y polinizadores
- La cantidad y composición de néctar producido pueden
estar afectados por la temperatura y disponibilidad de
agua, alterando la atracción de los polinizadores
Altamente variable
- Se ha observado un incremento de la colonización de las raíces
por parte de micorrizas con el calentamiento del suelo
- La sequía puede causar una menor colonización por parte de endófitos
- Las respuestas de los mutualismos planta-micorriza al cambio
climático parecen ser altamente variables entre especies
Reducción en
- Los cambios en la disponibilidad estacional de frutos
la dispersión
pueden alterar el ajuste entre los picos de producción
de los frutos y la llegada de aves migradoras
Cambio de las
- Los cambios en la composición de la vegetación y distribución de
ventajas competitivas
especies pueden favorecer una ventaja competitiva a algunas especies
- El aumento del riesgo de incendios puede afectar
a la dominancia de especies arbóreas
Variable
- El ciclo de vida anual de un hemiparásito, sin un banco de
semillas persistente, puede hacerle vulnerable a la sequía
de primavera, que induce a colapsos en las poblaciones
Frecuente incremento - El cambio climático puede conducir a un incremento en el consumo
de herbivoría pero
- La variación en la respuesta de distintos componentes
altamente variable
de la fisiología de las plantas puede producir distintas
respuestas de los herbívoros a la sequía
Tendencia general
observada
Reducción de la
polinización
- Johns et al. 2003
- Pritchard et al. 2007
- Tilman y Lehman 2001;
Zavaleta et al. 2003
- Laurance y
Williamson 2001
- Ameloot et al. 2006
- Jordano 2000
- Staddon et al. 2004
- Heinemeyer y Fitter 2004
- Gavito et al. 2003
- Pacini et al. 2003
- Memmott et al. 2007
- Harrison 2000
Referencias
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
49
Tendencia general
observada
Incremento en
la infección
Efectos directos o indirectos del cambio climático observados
- Kandeler et al. 1998;
Dollery et al. 2006
- Durant et al. 2005
- Polis et al. 1997
- Ness y Bressmer 2005
- Pounds et al. 2006
- Lacey et al. 2003;
Mahoro 2003
- Worthy et al. 2006
- Strengbom et al. 2006;
Parmesan 2006
Referencias
Tabla 1. Resumen de las interacciones bióticas y algunos de los patrones de cambio observados como consecuencia
del cambio climático. Elaborado a partir del material suplementario de Tylianakis et al. 2008
- Las enfermedades pueden aumentar en incidencia y expansión
geográfica debido a que el calentamiento del clima favorece
los requerimientos de los patógenos y de los vectores
8. Predador
Variable, dependiente - Los cambios en la duración del desarrollo de las semillas
semilla-planta
de la dirección
pueden ser cruciales, ya que una dehiscencia tardía puede
del cambio en la
llevar a un incremento en la predación pre-dispersiva
fenología de la planta - La floración/fructificación temprana conlleva una
reducción de la predación de semillas en unos casos
o el aumento del ataque de insectos en otros
9. Patógeno-hospedador Incremento en
- La facilitación de los patógenos por el aumento de la temperatura
la infección
ha dado lugar a extinciones masivas de anfibios y otros animales
10. Competencia
Cambios en la
- Cambios en la composición de especies y en
animal-animal
habilidad competitiva
la estructura de las redes tróficas
- Modificación del balance competitivo entre dispersores
de semillas invertebrados y mamíferos predadores
11. Predador-presa
Posible incremento
- Los cambios en la demografía y abundancia de los
pero altamente
individuos pueden alterar la dinámica predador-presa
variable
12. Red trófica del suelo Variable entre
- Las elevadas temperaturas tienen efectos positivos, negativos
los distintos
o neutros en la biomasa microbiana e invertebrados
niveles tróficos
del suelo del suelo dependiendo del contexto
7. Patógeno-planta
Interacción
50
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
51
Figura 4. Interacciones bióticas clave entre las especies que componen un ecosistema.
Las especies que están rodeadas con círculo son especies invasoras. Los colores de las flechas
muestran cambio positivo, negativo o nulo en la interacción biótica entre organismos. El
grosor de las flechas muestra el número de estudios publicados para cada interacción. i)
Planta-polinizador, ii) mutualismo planta-hongo, iii) mutualismo animal dispersor-semillas,
iv) competencia planta-planta, v) hemiparásito-planta, vi) herbívoro- planta, vii) patógenoplanta, viii) predador semilla-planta, ix) patógeno-hospedador, x) competencia animal-animal,
xi) predador-presa, xii) red trófica del suelo. Modificado a partir de Tylianakis et al.( 2008).
52
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
éxito reproductivo gracias a la adecuación biológica de los fenotipos en la nueva
situación climática generalmente vía plasticidad fenotípica (Hulme 2008). La
planta herbácea Pennisetum setaceum es un claro ejemplo de ello. Actualmente su
rango de distribución es casi mundial, es capaz de invadir desde ambientes muy
húmedos como los bosques tropicales de Hawai hasta zonas muy áridas como los
desiertos de California (Poulin et al. 2005). La escasa variabilidad genética que el
conjunto de sus poblaciones posee, revela que no ha habido procesos de selección
local de distintos genotipos, sino que el éxito de invasión ha sido debido a la
elevada plasticidad fenotípica que demuestra la especie (Poulin et al. 2005; Poulin
et al. 2007). En conjunto, puede decirse que el valor de adaptación que confiere
la plasticidad fenotípica a las especies invasoras es doble. Por un lado les permite
invadir distintos ecosistemas con distintas condiciones ambientales y por otro
lado les puede ayudar a adaptarse mejor a los efectos que el cambio climático tenga
sobre ellos.
En resumen, existen numerosas evidencias que demuestran los efectos sinérgicos
entre el cambio climático y las especies invasoras. El reto que ahora se plantea es
aplicar un modelo de gestión de las especies invasoras más acorde con el actual
proceso de cambio climático. Un caso que sirve como un ejemplo clarividente es
la hormiga argentina (Linephitema humile). Esta especie nativa de Sudamérica
se encuentra actualmente invadiendo numerosas regiones mediterráneas y
subtropicales de todo el mundo. Predicciones para el futuro utilizando modelos
basados en el nicho de la especie plantean que se retraerá en su rango nativo pero
que se expandirá hacia latitudes más altas, las zonas tropicales africanas y el sudeste
asiático (Roura-Pascual et al. 2004). Modelos como los anteriores son herramientas
muy útiles para identificar que procesos clave del cambio climático aumentan
el potencial invasor de las especies exóticas y para focalizar esfuerzos en aquellos
ecosistemas que sean más susceptibles a la invasión.
. Capacidad evolutiva de las especies de responder al cambio
climático
Uno de los mayores retos que se plantea en la actualidad en relación con el
cambio climático es comprender si las especies animales y vegetales serán
capaces de evolucionar a tiempo y adaptarse a las nuevas condiciones ambientales
(McCarty 2001, Jump y Peñuelas 2005, Parmesan 2006, Visser 2008). En general
existen tres tipos de respuestas de las especies ante el cambio climático: i) la
migración hacia nuevos hábitats más favorables en términos climáticos; ii) el
cambio en la distribución de fenotipos vía plasticidad fenotípica sin cambios
genéticos, y iii) el cambio genético a través de procesos microevolutivos (Parmesan
2006, Visser 2008). Los dos primeros mecanismos pueden ocurrir en períodos de
tiempo relativamente cortos y variar entre especies y entre poblaciones, por lo que
algunos autores han sugerido que el papel de la selección natural y la evolución
de nuevos fenotipos adaptados a los nuevos escenarios climáticos será pequeño
en comparación con los cambios en las distribuciones de las especies o con el
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
53
papel de la plasticidad fenotípica (Parmesan 2006, Lau et al. 2007). Sin embargo,
numerosos estudios muestran que el clima puede ser una importante fuerza de
selección natural, y existen muchas evidencias de diferenciación entre poblaciones
de una misma especie como respuesta a un determinado factor climático (ver
Jump y Peñuelas 2005 para una revisión de estudios que muestran diferenciación
poblacional como respuesta al clima). Además, Visser (2008) propone en un
estudio reciente que la adaptación al cambio climático a través de plasticidad
fenotípica o de dispersión a nuevos hábitat también puede incluir procesos
evolutivos, sugiriendo así que los distintos mecanismos de adaptación pueden
interactuar. En conjunto, esto sugiere que la adaptación de las especies al cambio
climático puede tomar distintas formas, y que el potencial adaptativo diferirá
entre especies y entre poblaciones.
Ante los nuevos escenarios climáticos, una de las estrategias predichas es el
movimiento o migración de las especies hacia latitudes y/o altitudes más elevadas,
donde las condiciones ambientales sean más favorables para las poblaciones de
plantas y animales (Parmesan y Yohe 2003, Alcamo et al. 2007, Peñuelas et al.
2007). En la actualidad existen numerosos estudios que evidencian estos cambios
(ver Parmesan 2006 para una completa revisión de cambios de distribución de las
especies). Sin embargo, en comparación con las tasas de migraciones de especies
animales y vegetales observadas en el pasado, la rapidez del cambio climático actual
puede traducirse en que muchas especies no sean capaces de rastrear el clima al
que están adaptadas en la actualidad (Davis y Shaw 2001). Por ejemplo, Araujo et
al. (2006) modelizaron la distribución de dos especies de anfibios para el período
2020-2050 en dos escenarios distintos, uno en el que las especies eran capaces
de migrar a nuevas zonas y otro en el que no, con resultados muy contrastados
(Figura 5). Una importante consecuencia de esto puede ser la formación de nuevas
comunidades vegetales y/o animales como resultado de la diferente capacidad de
las especies a migrar con el clima (Walther et al. 2002, Walther 2003). Esto puede
afectar profundamente las interacciones interespecíficas y cambiar la dominancia
y composición de las comunidades vegetales (Bertness y Ewanchuk 2002). Del
mismo modo, las distintas capacidades de las especies para migrar pueden
afectar las relaciones entre depredadores y presas, insectos herbívoros y sus
plantas huésped, parásitos e insectos huésped, o insectos polinizadores y plantas
(Parmesan 2006).
Por otra parte, las especies pueden hacer frente al cambio global mediante
un cambio en la composición genética de sus poblaciones (microevolución). En
este caso, las poblaciones cambian la distribución de sus fenotipos de modo que
la adecuación biológica (o fitness) de la nueva composición sea mayor que la de
la distribución fenotípica original. De este modo, aumentaría la frecuencia de los
genotipos con mayor adecuación biológica en el nuevo ambiente (por ejemplo,
genotipos más adaptados al calor o a la sequía) y disminuiría la de aquellos genotipos
con menor adecuación biológica (Visser 2008). En este sentido, algunos trabajos
muestran que la selección natural puede provocar un cambio evolutivo en sólo
algunas generaciones, siendo el clima la fuerza selectiva. Esta rápida adaptación se
54
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Figura 5. Distribuciones potenciales (generadas con diferentes modelos) de dos
especies de anfibios para el período 2020-2050. Los mapas de la izquierda muestran la
distribución actual, los mapas centrales muestran la distribución potencial asumiendo que
las especies pueden migrar a otras zonas y los mapas de la derecha muestran la distribución
asumiendo que las especies no pueden migrar. Adaptado de Araujo et al. (2006).
ha observado en poblaciones de animales y plantas. Por ejemplo, Rodríguez-Trelles
y Rodríguez (1998) encontraron un cambio en la frecuencia de genotipos adaptados
al calor en poblaciones naturales de Drosophila en España entre 1976 y 1991. Por
otra parte, Réale et al. (2003) encontraron un cambio genético en las poblaciones
de ardilla roja del ártico hacia un adelanto en la fecha de parto como respuesta al
aumento de la temperatura de la primavera. Del mismo modo, Jump et al. (2008)
mostraron un rápido cambio genético en el arbusto Fumana thymifolia frente a
nuevas condiciones climáticas de calor y sequía (Figura 6).
Aunque estos trabajos muestran ejemplos de que la evolución no es siempre un
proceso lento sino que puede ocurrir a escalas relativamente cortas, de tan sólo unas
generaciones, este no es siempre el caso. En general, las especies (o poblaciones)
requieren de series temporales muy largas para que los cambios en composición
genética se produzcan y sean por tanto detectables (Parmesan 2006). Además,
existen varios estudios que muestran que la capacidad evolutiva de algunas especies
no es suficiente en comparación con las tasas de cambio en el clima, o es incluso
inexistente para poblaciones de algunas especies (ver Jump y Peñuelas 2005). Estos
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
Figura 6. Comparación de la diferenciación genética (Fst estimado a nivel de locus) de
distintas poblaciones del arbusto Fumana thymifolia sometidas a sequía o calentamiento.
La diferenciación genética observada se compara con valores obtenidos de numerosas
simulaciones. Los valores que quedan por encima o por debajo de los intervalos de
confianza de la distribución simulada se consideran como loci outlier o sujetos a selección
(puntos negros en el gráfico). Elaboración propia a partir de Jump et al. (2008).
55
56
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
ejemplos ponen en relieve las dificultades a las que se enfrentan las especies bajo el
rápido cambio en el clima actual. Este hecho puede ser particularmente relevante
en determinadas especies vegetales, en los casos en los que la dispersión a nuevos
hábitats se vea limitada por la fragmentación del hábitat o por limitaciones propias
de los mecanismos dispersivos de algunas especies (Jump y Peñuelas 2005).
Por último, cabe destacar el papel de la plasticidad fenotípica en la respuesta
de las especies frente al cambio climático. La plasticidad fenotípica es la capacidad
que posee un determinado genotipo de generar diferentes fenotipos en ambientes
distintos (Schlichting 1986, Pigliucci 2001). Este concepto puede visualizarse en
la norma de reacción, que es el rango de respuestas fenotípicas de un genotipo
expresado en un gradiente ambiental (Schlichting 1986, Pigliucci 2001). Existe una
plétora de estudios que muestran ejemplos de cambios en el fenotipo en respuesta
al ambiente, tanto en poblaciones animales como vegetales. Sin embargo, aunque
la plasticidad fenotípica puede simplemente describir cambios morfológicos y
fisiológicos de los individuos, resulta de mayor interés estudiar el potencial valor
adaptativo de dichos cambios (Sultan 1987, Sultan 1995, Gianoli 2004, Valladares
et al. 2007). Por ejemplo, la plasticidad fenotípica puede actuar modulando
el papel de la selección natural. Esto ocurriría al eliminar las diferencias en
adecuación biológica (fitness) de los distintos genotipos de una población como
resultado de las variaciones en su expresión fenotípica en los diferentes ambientes
experimentados por la población (Gianoli 2004). Esta igualdad en fitness de los
distintos genotipos causado por la plasticidad fenotípica limitaría la posibilidad
de selección y mantendría la variabilidad genética dentro de la población (Sultan
1995). Por ejemplo, ante un escenario de cambio climático, los distintos individuos
(y genotipos) de una población de plantas podrían presentar un fenotipo óptimo
para las nuevas condiciones climáticas mediante la plasticidad fenotípica, sin así
disminuir la variabilidad genética asociada a la tolerancia a altas temperaturas o a
sequía.
Además, la plasticidad fenotípica es un rasgo en sí mismo, por lo que se
considera que está sujeto a la acción de la selección natural y puede evolucionar
(Pigliucci 2001, Visser 2008). La evolución de la plasticidad fenotípica (es decir,
de la norma de reacción) puede ocurrir si hay variación entre los individuos (o las
poblaciones) en la respuesta al ambiente (Sultan 1987, Sultan 1995, Visser 2008).
En este caso, la evolución de la norma de reacción puede facilitar la adaptación
de una especie (o población) a las nuevas condiciones ambientales. Por ejemplo,
Heschel et al. (2004), encontraron que varias poblaciones de Polygonum persicaria
habían evolucionado distinta plasticidad fenotípica en relación a la sequía. Esto
les permitía optimizar su éxito reproductivo en las distintas condiciones que
experimentaba cada población.
En resumen, existen numerosos mecanismos por los que las especies
pueden hacer frente a las nuevas condiciones ambientales presentes, y cuál es el
predominante en cada caso depende no sólo de las especies (o poblaciones dentro
de una misma especie), sino de la intensidad y rapidez de los cambios ambientales.
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
57
La distinta sensibilidad de las especies y su distinta capacidad de respuesta genera
un alto grado de incertidumbre para predecir el futuro, en el que los estudios que
intentan predecir y medir la capacidad de adaptación de las especies frente al cambio
climático son de gran utilidad.
. El cambio climático y las interacciones bióticas
Ya Darwin en 1859 señaló con especial énfasis la importancia de las interacciones
y su influencia potencial en la distribución de las especies. Muchos estudios han
demostrado que las interacciones bióticas tienen la capacidad de producir límites
de distribución abruptos (Case et al. 2005), siendo la competencia una de las
interacciones que más influyen en dicha distribución en casi todos los grupos de
organismos (Bullock et al. 2000).
El clima puede imponer barreras de forma directa causando la muerte de los
individuos, impidiendo su reproducción o la interrupción de los ciclos vitales (Spicer
y Gaston 1999, Gaston 2003). Sin embargo, las condiciones climáticas también
pueden establecer límites indirectamente causando un incremento en el número
de competidores o predadores. De hecho, los límites sur en la distribución de
muchas especies del hemisferio norte parecen estar determinados por interacciones
de competencia, mientras que en los límites norte las restricciones se basan en las
tolerancias fisiológicas fundamentalmente (Gaston 2003).
Las respuestas de las plantas a los estreses de verano (i.e. sequía, calor y alta
radiación) han sido muy estudiados (Sánchez-Gómez et al. 2006), especialmente en
ecosistemas mediterráneos. Las plantas que viven en hábitats adversos se pueden
beneficiar de los vecinos a través de interacciones positivas o facilitación (Callaway,
1995). La sombra y mejoras en las condiciones edáficas bajo el dosel son mecanismos
por los cuales las plantas establecidas facilitan a otras plantas (Pugnaire et al., 2004,
Gómez-Aparicio et al., 2005). Sin embargo, la hipótesis de que la facilitación entre
plantas aumenta con el estrés (Bertness y Callaway, 1994) ha sido puesta en duda
en ecosistemas áridos, ya que existe evidencia empírica que muestra una mayor
complejidad (Maestre et al., 2006; Brooker et al., 2008). Así, las interacciones de
competencia entre plantas pueden verse acentuadas como respuesta al cambio
climático (Brooker, 2008). Valladares et al. (2008) mostraron cómo la coexistencia de
múltiples factores puede hacer que la facilitación sea transitoria difiriendo los impactos
de la sombra/sequía/alta radiación según la especie. Los resultados de este estudio
resaltan cómo los efectos beneficiosos de la sombra (e.g. evasión de la fotoinhibición
y temperaturas extremas) son eclipsados por años particularmente secos y adversos,
lo cual sugiere que las interacciones positivas pueden no aumentar en un escenario
de calentamiento global. El cambio climático, al operar no sólo sobre las especies
sino también sobre la intensidad y naturaleza de las interacciones entre ellas, genera
alteraciones importantes que apenas estamos comenzando a comprender.
Las complejas redes de interacciones bióticas como la predación, parasitismo y
polinización juegan un papel importante en el mantenimiento de la biodiversidad
58
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
(Bascompte et al. 2006), mediación de las respuestas de los ecosistemas ante los
motores del cambio global (Brooker et al. 2008) y la estabilidad (resiliencia y
resistencia, Ives y Carpenter, 2007) de los servicios que prestan los ecosistemas
de los cuales depende el bienestar de los humanos (Dobson et al. 2006). Tyliankis
et al. 2008 mostraron a través de la recopilación de unos 688 trabajos publicados
que los 5 motores del cambio global regularmente causan: i) una disminución
en la fuerza de interacción de varios mutualismos que engloban a las plantas
(e.g. polinización y dispersión de semillas), ii) efectos multitróficos en las redes
de nutrientes del suelo que pueden afectar a distintos taxones, niveles tróficos
y tasas de los procesos ecosistémicos dependiendo del contexto ambiental, iii)
cambios en la dominancia relativa de plantas y animales que coexisten, iv)
incremento o disminución de ataques por parte de enemigos naturales sobre los
herbívoros y frecuentes aumentos en la intensidad de la herbivoría e v) incremento
en la frecuencia y severidad de los patógenos sobre plantas y animales (Figura 4;
Tabla1).
Algo tan simple como la alteración en la fenología o ritmos estacionales de
plantas y animales como consecuencia de cambios en el clima hace que se pierdan
muchas sincronizaciones entre especies (Peñuelas y Filella 2001), de forma que
una planta no es encontrada a tiempo por el polinizador o el dispersor de sus
frutos si adelanta su ciclo con el calentamiento, o muchos animales no encuentran
su alimento o su especie hospedadora si responden de forma muy marcada al
clima (Tabla 1). Las respuestas al calentamiento del clima pueden ocurrir con
una magnitud paralela en plantas y polinizadores, aunque se espera que existan
variaciones considerables en dichas respuestas según la especie, de forma que se
generen desajustes entre mutualistas. Todo apunta a que las reacciones en cadena,
con sinergias múltiples entre los nodos de las redes tróficas, puedan hacer aún más
rápidos y más agudos los efectos del cambio climático sobre los ecosistemas que
los estimados en predicciones basadas en los efectos directos sobre ciertas especies
o niveles tróficos concretos.
. Cambio global: el clima no es lo único que cambia
A pesar de la creciente importancia del cambio climático, éste no es ni el
único ni necesariamente el más importante motor de cambio ambiental de los
ecosistemas (Duarte et al. 2007). Los efectos del cambio climático son en general
menores y se perciben más tarde que los derivados de la fragmentación del
hábitat o de la contaminación. No obstante, la importancia del cambio climático
va siendo progresivamente mayor. Actualmente se considera que de los cinco
motores principales de cambio global reconocidos por las Naciones Unidas en su
evaluación de los ecosistemas del milenio, el cambio de uso del territorio y el cambio
climático son los que mayor impacto tienen sobre la biodiversidad a nivel global.
Lógicamente, la importancia relativa de los cinco motores directos de cambio varía
con el ecosistema, y así, mientras en ciertas zonas mediterráneas las especies exóticas
naturalizadas y de carácter invasor son la principal amenaza para la biodiversidad,
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
59
los cambios de uso lo son en ríos y lagos, la contaminación por compuestos de
nitrógeno y fósforo lo son en los ecosistemas templados del hemisferio norte y el
cambio climático es el principal motor de cambio en zonas polares y subpolares de
ambos hemisferios.
En general resulta difícil separar totalmente los efectos sobre la biodiversidad
y los procesos ecosistémicos debidos a cada uno de los varios motores de cambio
global. Por ejemplo, en el caso de los ecosistemas terrestres de nuestras latitudes,
el cambio climático y los cambios de uso del territorio operan simultáneamente
de forma que el impacto es rara vez atribuible en exclusividad a uno de ellos y la
estima de la contribución relativa a los cambios observados es sólo aproximada. En
la actualidad se tiene información abundante sobre un gran número de cambios
ambientales que se pueden relacionar con los principales motores de cambio global.
La fragmentación de hábitat debida a carreteras y vías de comunicación lleva a la
extinción de especies que requieren mucho espacio continuo para sus ciclos vitales
y el empobrecimiento genético de poblaciones aisladas y fragmentadas ha sido
documentado para muchas especies (Valladares 2008). El calentamiento global
lleva a muchas especies a migrar en altitud y latitud, pero esta migración está muy
restringida por las construcciones humanas y el uso del territorio, lo cual acrecienta
el problema de las extinciones locales. Además, en los ecosistemas de montaña, ricos
en especies endémicas, no es posible la migración en altura, por lo que el impacto
del calentamiento sobre ellos es desproporcionadamente alto.
. Desafíos en la investigación de los efectos del cambio
climático
Los cinco principales desafíos en la actualidad son: 1) integrar el conocimiento
fragmentario existente sobre efectos del cambio climático en sistemas naturales,
2) profundizar en los efectos del cambio climático en sistemas complejos,
caracterizados por redes de interacciones, efectos en cascada, efectos difusos y
efectos indirectos, 3) desarrollar equipos multidisciplinares de investigación capaces
de combinar herramientas e información de campos como la física, la química, la
genética, la ecología y la socioeconomía, 4) mejorar nuestra capacidad de simular
experimentalmente el cambio climático para poder aislar procesos y mecanismos
implicados en los efectos, y 5) ser capaces de anticipar los efectos para mitigarlos o
para establecer una estrategia de adaptación eficaz.
. Bibliografía
Alcamo, J., Moreno, J. M., Nováky, B., Bindi, M., Corobov, R., Devoy, R. J. N.,
Giannakopoulos, C., Martin, E., Olesen, J. E. & Shvidenko, A. 2007. «Europe: Impacts,
Adaptation and Vulnerability. Contribution of Working Group II to the Fourth
Assessment Report of the Intergovernmental Panel on Climate Change». Pages 541580. En M. L. Parry, O. F. Canziani, J. P. Palutikof, P. J. v. d. Linden, & C. E. Hanson,
editors. Climate Change (2007). Cambridge University Press, Cambridge, UK.
60
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Ameloot, E., Verheyen, K., Bakker, J.P., De Vries, Y. & Hermy, M. (2006). «Long-term
dynamics of the hemiparasite Rhinanthus angustifolius and its relationship with
vegetation structure». Journal of Vegetation Science 17, 637-646.
Araujo, M.B., Thuiller, W. & Pearson, R. G. (2006). «Climate warming and the decline of
amphibians and reptiles in Europe». Journal of Biogeography 33: 1712–1728.
Aronson, R.B., Thatje, S., Clarke, A., Peck, L.S., Blake, D.B., Wilga, C.D. & Seibel, B.A.
(2007). «Climate change and invasibility of the antarctic benthos». Annual Review of
Ecology Evolution and Systematics 38: 129-154.
Badeck, F. W., Bondeau, A., Bottcher, K., Doktor, D., Lucht, W., Schaber, J. & Sitch, S. (2004).
«Responses of spring phenology to climate change». New Phytologist 162:295-309.
Bascompte, J., Jordano, P. & Olesen, J.M. (2006). «Asymmetric coevolutionary networks
facilitate biodiversity maintenance». Science 312, 431–433.
Beaulieu, N., & Allard, M. (2003). «The impact of climate change on an emerging
coastline affected by discontinuous permafrost: Manitounuk Strait, northern
Quebec». Canadian Journal Of Earth Sciences 40:1393-1404.
Beniston, M. (2007). «Linking extreme climate events and economic impacts: Examples
from the Swiss Alps». Energy policy. 11: 5384-5392.
Bertness, M.D., Callaway, R.M. (1994). «Positive interactions in communities». Trends in
Ecology and Evolution 9: 191–193.
Bertness, M. D. & Ewanchuk, P. J. (2002). «Latitudinal and climate-driven variation in
the strength and nature of biological interactions in New England salt marshes».
Oecologia 132:392–401.
Bigler, C., Gavin, D. G., Gunning, C. & Veblen, T. T. (2007). «Drought induces lagged
tree mortality in a subalpine forest in the Rocky Mountains». Oikos. 116:1983-1994.
Bokhorst, S., Bjerke, J. W., Bowles, F. W., Melillo, J., Callaghan, T. V. & Phoenix, G. K.
(2008). «Impacts of extreme winter warming in the sub-Arctic: growing season
responses of dwarf shrub heathland». Global Change Biology 14:2603-2612.
Bredá, N. & Badeau V. (2008). «Forest tree responses to extreme drought and some
biotic events: Towards a selection according to hazard tolerance?» Comptes Rendues
Geoscience 340:651-662.
Brooker, R.W., Maestre, F.T., Callaway, R.M., Lortie, C.L., Cavieres, L.A., Kunstler, G., et
al. (2008). «Facilitation in plant communities: the past, the present, and the future».
Journal of Ecology 96: 18–34.
Brooks, M.L., D’Antonio, C.M., Richardson, D.M., Grace, J.B., Keeley, J.E., DiTomaso,
J.M., Hobbs, R.J., Pellant, M. & Pyke, D. (2004). «Effects of invasive alien plants on
fire regimes». Bioscience 54: 677-688
Bullock, J. M., R. J. Edwards, P. D. Carey, and R. J. Rose. (2000). «Geographical separation
of two Ulex species at three spatial scales: does competition limit species’ ranges? »
Ecography 23:257-271.
Callaway, R.M. (1995). «Positive interactions among plants. Botanical Review 61: 306–349.
Case, T. J., R. D. Holt, M. A. McPeek, and T. H. Keitt. (2005). «The community context of
species’ borders: ecological and evolutionary perspectives». Oikos 108:28-46.
Christensen, J. H., & Christensen, O. B.. (2003). «Climate modelling: Severe summertime
flooding in Europe». Nature 421: 805-806.
Christensen, J. H., Hewitson, B., Busuioc, A., Chen, A., Gao, X, Held, I., Jones, R., Kolli,
R. K., Kwon, W.-T., Laprise, R., Rueda, V. M., Mearns, L., Menéndez, C. G., Räisänen,
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
61
J., Rinke, A. & Whetton, A. S. P. (2007). «Regional Climate Projections. Contribution
of Working Group I to the Fourth Assessment Report of the Intergovernmental
Panel on Climate Change». Pages 847-943 en S. Solomon, D. Qin, M. Manning, Z.
Chen, M. Marquis, K. B. Averyt, M. Tignor, & H. L. Miller, editores. Climate Change
2007: The Physical Science Basis. Cambridge University Press, Cambridge, United
Kingdom and New York, NY, USA.
Ciais, P., M. Reichstein, N. Viovy, A. Granier, J. Ogee, V. Allard, M. Aubinet, N.
Buchmann, C. Bernhofer, A. Carrara, F. Chevallier, N. De Noblet, A. D. Friend,
P. Friedlingstein, T. Grunwald, B. Heinesch, P. Keronen, A. Knohl, G. Krinner,
D. Loustau, G. Manca, G. Matteucci, F. Miglietta, J. M. Ourcival, D. Papale, K.
Pilegaard, S. Rambal, G. Seufert, J. F. Soussana, M. J. Sanz, E. D. Schulze, T. Vesala,
& R. Valentini. (2005). «Europe-wide reduction in primary productivity caused by
the heat and drought in 2003». Nature 437: 529-533.
Davis, M. B. & Shaw, R. G. (2001). «Range shifts and adaptive responses to quaternary
climate change». Science 292:673–679.
Diffenbaugh, N. S., Pal, J. S., Trapp, R. J. & Giorgi, F. (2005). «Fine-scale processes
regulate the response of extreme events to global climate change». Proceedings Of The
National Academy Of Sciences Of The United States Of America 102:15774-15778.
Dobson, A., Lodge, D., Alder, J., Cumming, G.S., Keymer, J., McGlade, J. et al. (2006).
«Habitat loss, trophic collapse, and the decline of ecosystem services». Ecology 87,
1915–1924.
Dollery, R., Hodkinson, I.D. & Jonsdottir, I.S. (2006). «Impact of warming and timing
of snow melt on soil microarthropod assemblages associated with Dryas dominated
plant communities on Svalbard». Ecography 29, 111-119.
Duarte, C. M., S. Alonso, G. Benito, J. Dachs, C. Montes, M. P. Buendía, A. F. Ríos, R.
Simó, & F. Valladares. (2007). Cambio global: impacto de la actividad humana sobre
el sistema Tierra CSIC, Madrid.
Dukes, J.S. & Mooney, H.A. (1999). «Does global change increase the success of biological
invaders?» Trends in Ecology and Evolution 14: 135-139.
Dukes, J.S. & Mooney, H.A. (2004). «Disruption of ecosystem processes in western North
America by invasive species» Revista Chilena de Historia Natural 77: 411-437
Durant, J.M., Hjermann, D.O., Anker-Nilssen, T., Beaugrand, G., Mysterud, A.,
Pettorelli, N. & Stenseth, N.C. (2005). «Timing and abundance as key mechanisms
affecting trophic interactions in variable environments». Ecology Letters 8, 952-958.
Florentine, S. K., Westbrooke, M. E., Gosney, K., Ambrose, G. & O’Keefe, M. (2006). The
and land invasive weed Nicotiana glauca R. Graham (Solanaceae): «Population and
soil seed bank dynamics, seed germination patterns and seedling response to flood
and drought». Journal of Arid Environments 66: 218-230.
Frenot, Y., Chown, S.L., Whinam, J., Selkirk, P.M., Convey, P., Skotnicki, M., &
Bergstrom, D.M. (2005). «Biological invasions in the Antarctic: extent, impacts and
implications». Biological Reviews 80: 45-72.
Gaston, K. J., Blackburn, T. M. & Goldewijk, K. K. (2003). «Habitat conversion and
global avian biodiversity loss». Proceedings Of The Royal Society Of London Series
B-Biological Sciences 270:1293-1300.
Gavito, M.E., Schweiger, P. & Jakobsen, I. (2003). «P uptake by arbuscular mycorrhizal
hyphae: effect of soil temperature and atmospheric CO2 enrichment». Global Change
Biology 9, 106-116.
62
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Gianoli, E. (2004). «Plasticidad fenotípica adaptativa en plantas». In: H. M. Cabrera (ed)
Fisiología Ecológica en Plantas. Editorial de la Universidad Católica de Valparaíso.,
Valparaíso, pp 13-26.
Gómez-Aparicio, L., Valladares, F., Zamora, R., Quero, JL. (2005). «Response of tree
seedlings to the abiotic heterogeneity generated by nurse shrubs: an experimental
approach at different scales». Ecography 28: 757–768.
Gritti, E.S., Smith, B. & Sykes, M.T. (2006). «Vulnerability of Mediterranean Basin
ecosystems to climate change and invasion by exotic plant species». Journal of
Biogeography 33: 145-157
Gu, L., Hanson, P. J., Mac Post, W., Kaiser, D. P., Yang, B., Nemani, R., Pallardy, S. G. &
Meyers T. (2008). «The 2007 eastern US spring freezes: Increased cold damage in a
warming world? » Bioscience 58:253-262.
Gutschick, V. P. & BassiriRad, H. (2003). «Extreme events as shaping physiology,
ecology, and evolution of plants: toward a unified definition and evaluation of their
consequences». New Phytologist 160:21-42.
Harrison, R.D. (2000). «Repercussions of El Niño: drought causes extinction and the
breakdown of mutualism in Borneo». Proc. R. Soc. Lond. B, 267, 911-915.
Heinemeyer, A. & Fitter, A.H. (2004). «Impact of temperature on the arbuscular
mycorrhizal (AM) symbiosis: growth responses of the host plant and its AM fungal
partner». J. Exp. Bot. 55, 525-534.
Heschel, M. S., Sultan, S. E., Glover, S. & Sloan, D. (2004). «Population differentiation and
plastic responses to drought stress in the generalist annual» Polygonum persicaria.
International Journal of Plant Sciences 165:817-824.
Hobbs, R.J., Arico, S., Aronson, J., Baron, J.S., Bridgewater, P., Cramer, V.A., Epstein,
P.R., Ewel, J.J., Klink, C.A., Lugo, A.E., Norton, D., Ojima, D., Richardson, D.M.,
Sanderson, E.W., Valladares, F., Vila, M., Zamora, R. & Zobel, M. (2006). «Novel
ecosystems: theoretical and management aspects of the new ecological world order».
Global Ecology and Biogeography 15: 1-7
Hulme, P.E. (2008). «Phenotypic plasticity and plant invasions: is it all Jack? » Functional
Ecology 22: 3-7.
Hyvonen, R., Agren, G. I., Linder, S., Persson, T., Cotrufo, M. F., Ekblad, A., Freeman,
M., Grelle, A., Janssens, I. A., Jarvis, P. G., Kellomaki, S., Lindroth, A., Loustau, D.,
Lundmark, T., Norby, R. J., Oren, R., Pilegaard, K., Ryan, M. G., Sigurdsson, B. D.,
Stromgren, M., van Oijen, M., & Wallin, G. (2007). «The likely impact of elevated
[CO2], nitrogen deposition, increased temperature and management on carbon
sequestration in temperate and boreal forest ecosystems: a literature review». New
Phytologist 173: 463-480.
Ives, A.R. & Carpenter, S.R. (2007). «Stability and diversity of ecosystems». Science 317,
58–62.
Johns, C.V., Beaumont, L.J. & Hughes, L. (2003). «Effects of elevated CO2 and
temperature on development and consumption rates of Octotoma championi and O.
scabripennis feeding on Lantana camara». Entomologia Experimentalis et Applicata
108, 169- 178.
Jordano, P. (2000). «Fruits and frugivory». En: Seeds: the Ecology of Regeneration in Plant
Communities. 2nd edition (ed. Fenner M). CABI Wallingford, U.K., pp. 125-166.
Jump, A. S. & Peñuelas, J. (2005). «Running to stand still: adaptation and the response of
plants to rapid climate change». Ecology Letters 8:1010-1020.
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
63
Jump, A., Peñuelas, J., Rico, L., Ramallo, E., Estiarte, M., Martínez-Izquierdo, J. &
Lloret, F. (2008). «Simulated climate change provokes rapid genetic change in the
Mediterranean shrub Fumana thymifolia». Global Change Biology 14:637-643.
Kandeler, E., Tscherko, D., Bardgett, R.D., Hobbs, P.J., Kampichler, C. & Jones, T.H.
(1998). «The response of soil microorganisms and roots to elevated CO2 and
temperature in a terrestrial model ecosystem». Plant Soil 202, 251-262.
Lacey, E.P., Roach, D.A., Herr, D., Kincaid, S. & Perrott, R. (2003). «Multigenerational
effects of flowering and fruiting phenology in Plantago lanceolata». Ecology 84,
2462-2475.
Lau, J. A., Shaw, R. G., Reich, P. B., Shaw, F. H. & Tiffin, P. (2007). «Strong ecological but
weak evolutionary effects of elevated CO2 on a recombinant inbred population of
Arabidopsis thaliana». New Phytologist 175:351-362.
Laurance, W.F. & Williamson, G.B. (2001). «Positive feedbacks among forest
fragmentation, drought, and climate change in the Amazon». Cons. Biol. 15, 15291535.
Mack, R.N., Simberloff, D., Lonsdale, W.M., Evans, H., Clout, M. & Bazzaz, F.A.
(2000). «Biotic invasions: Causes, epidemiology, global consequences, and control».
Ecological Applications 10: 689-710.
Maestre, F.T., Valladares, F., Reynolds, J.F. (2006). «The stress-gradient hypothesis does
not fit all relationships between plant–plant interactions and abiotic stress: further
insights from arid environments». Journal of Ecology 94: 17–22.
Mahoro, S. (2003). «Effects of flower and seed predators and pollinators on fruit
production in two sequentially flowering congeners». Plant Ecology 166, 37-48.
Martinho, F., Leitao, R., Viegas, I., Dolbeth, M., Neto, J. M., Cabral, H. N. & Pardal, M.
A. (2007). «The influence of an extreme drought event in the fish community of a
southern Europe temperate estuary». Estuarine Coastal And Shelf Science 75: 537-546.
McCarty, J. P. (2001). «Ecological consequences of recent climate change». Conservation
Biology 15:320-331.
Memmott, J., Craze, P., Waser, N. & Price, M. (2007). «Global warming and the
disruption of plant-pollinator interactions». Ecology Letters 10, 710-717.
Miriti, M. N., Rodriguez-Buritica, S., Wright, S. J. & Howe, H. F. (2007). «Episodic death
across species of desert shrubs». Ecology 88: 32-36.
Moreno, J. M.. (2005). Evaluación preliminar de los impactos en España por efecto del
cambio climático. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.
Moreno, J., E. Galante, & M. A. Ramos. (2005). «Biodiversidad animal». Pages 65-112
in J. M. Moreno, editor. Evaluación de los impactos del cambio climático en España.
Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.
Nakayama, N., Nishihiro, J., Kayaba, Y., Muranaka, T. & Washitani, I. (2007). «Seed
deposition of Eragrostis curvula, an invasive alien plant on a river floodplain».
Ecological Research 22: 696-701.
Ness, J.H. & Bressmer, K. (2005). «Abiotic influences on the behaviour of rodents, ants,
and plants affect an ant-seed mutualism». EcoSci. 12, 76-81.
Oerlemans, J. (2005). «Extracting a climate signal from 169 glacier records». Science
308:675-677.
O’Reilly, C. M., Alin, S. R., Plisnier, P. D., Cohen, A. S. & McKee, B. A.. (2003). «Climate
change decreases aquatic ecosystem productivity of Lake Tanganyika, Africa».
Nature 424:766-768.
64
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Pacini, E., Nepi, M. & Vesprini, J. L.. (2003). «Nectar biodiversity: a short review». Plant
Systematics And Evolution 238:7-21.
Parmesan, C. & Yohe, G. (2003). «A globally coherent fingerprint of climate change
impacts across natural systems». Nature 421:37-42.
Parmesan, C. (2006). «Ecological and Evolutionary Responses to Recent Climate
Change». Annual Review of Ecology, Evolution, and Systematics 37 637-669.
Peñuelas, J. (2004). «Las emisiones de compuestos orgánicos volátiles como paradigma
de la interacción del bosque con la atmósfera». Pages 281-308 in F. Valladares, editor.
Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante. Organismo Autónomo de
parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.
Peñuelas, J., & Filella, I. (2001). «Phenology - Responses to a warming world». Science
294:793.
Peñuelas, J., Filella, I. & Comas, P. (2002). «Changed plant and animal life cycles from
1952 to 2000 in the Mediterranean region». Global Change Biology 8:531-544.
Peñuelas, J., Ogaya, R., Boada, M. & Jump, A. (2007). «Migration, invasion and decline:
changes in recruitment and forest structure in a warming-linked shift of European
beech forest in Catalonia». Ecography 30:830-838.
Peñuelas, J., Prieto, P., Beier, C., Cesaraccio, C., de Angelis, P., de Dato, G., Emmett, B.
A., Estiarte, M., Garadnai, J., Gorissen, A., Lang, E. K., Kroel-Dulay, G., Llorens, L.,
Pellizzaro, G., Riis-Nielsen, T., Schmidt, I. K., Sirca, C., Sowerby, A., Spano, D. &
Tietema, A. (2007). «Response of plant species richness and primary productivity in
shrublands along a north-south gradient in Europe to seven years of experimental
warming and drought: reductions in primary productivity in the heat and drought
year of 2003». Global Change Biology 13: 2563-2581.
Pigliucci, M. (2001). Phenotypic Plasticity: Beyond Nature and Nurture. The Johns
Hopkins University Press.
Polis, G.A., Hurd, S.D., Jackson, C.T. & Pinero, F.S. (1997). «El Niño effects on the
dynamics and control of an island ecosystem in the Gulf of California». Ecology 78,
1884-1897.
Poulin, J., Weller, S.G. & Sakai, A.K. (2005). «Genetic diversity does not affect the
invasiveness of fountain grass (Pennisetum setaceum) in Arizona, California and
Hawaii». Diversity and Distributions 11: 241-247.
Poulin, J., Sakai, A.K., Weller, S.G., & Nguyen, T. (2007). «Phenotypic plasticity,
precipitation, and invasiveness in the fire-promoting grass Pennisetum setaceum
(Poaceae)». American Journal of Botany 94, 533-541.
Pounds, J.A., Bustamante, M.R., Coloma, L.A., Consuegra, J.A., Fogden, M.P.L.,
Foster, P.N., La Marca, E., Masters, K.L., Merino-Viteri, A., Puschendorf, R.,
Ron, S.R., Sanchez-Azofeifa, G.A., Still, C.J. & Young, B.E. (2006). «Widespread
amphibian extinctions from epidemic disease driven by global warming». Nature
439, 161-167.
Pritchard, J., Griffiths, B. & Hunt, E.J. (2007). «Can the plant-mediated impacts on
aphids of elevated CO2 and drought be predicted?» Global Change Biology 13, 16161629.
Pugnaire, F.I., Armas, C., Valladares, F. (2004). «Soil as a mediator in plant–plant
interactions in a semi-arid community». Journal of Vegetation Science 15: 85–92.
Impactos del cambio climático en los ecosistemas mediterráneos
65
Réale, D., McAdam, A., Outin, G. & Berteaux, S. (2003). «Genetic and plastic response
of a northern mammal to climate change». Proceedings of the Royal Society Biological
Sciences 270:591–96.
Rejmánek, M. (1999). «Invasive plant species and invisible ecosystems». En: Sandlund,
O.T. Schei, P.J. & Vilken, A. (eds) Invasive species and biodiversity management.
Kluwer, Dordrecht 79-102
Rodríguez-Trelles, F. & Rodríguez, M. A. (1998). «Rapid micro-evolution and loss of
chromosomal diversity in Drosophila in response to climate warming». Evolutionary
Ecology 12:829-838.
Rosenzweig, C., Karoly, D., Vicarelli, M., Neofotis, P., Wu, Q. G., Casassa, G., Menzel, A.,
Root, T. Estrella, L. N., Seguin, B., Tryjanowski, P., Liu, C. Z., Rawlins, S. & Imeson,
A. (2008). «Attributing physical and biological impacts to anthropogenic climate
change». Nature 453:353-U320.
Roura-Pascual, N., Suarez, A.V., Gomez, C., Pons, P., Touyama, Y., Wild, A.L., and
Peterson, A.T. (2004). «Geographical potential of Argentine ants (Linepithema
humile Mayr) in the face of global climate change». Proceedings of the Royal Society
of London Series B-Biological Sciences 271: 2527-2534.
Sala, O. E., F. S. Chapin, J. J. Armesto, E. Berlow, J. Bloomfield, R. Dirzo, E. HuberSanwald, L. F. Huenneke, R. B. Jackson, A. Kinzig, R. Leemans, D. M. Lodge, H. A.
Mooney, M. Oesterheld, N. L. Poff, M. T. Sykes, B. H. Walker, M. Walker, and D. H.
Wall. (2000). «Biodiversity - Global biodiversity scenarios for the year 2100». Science
287:1770-1774.
Sánchez-Gómez, D., Valladares, F. & Zavala, M. A. (2006). «Functional traits and
plasticity in response to light in seedlings of four Iberian forest tree species». Tree
Physiology 26:1425-1433.
Schlichting, C. D. (1986). «The evolution of phenotypic plasticity in plants». Annual
Review of Ecology and Systematics 17:667-693.
Sillmann, J., & Roeckner, E. (2008). «Indices for extreme events in projections of
anthropogenic climate change». Climatic Change 86: 83-104.
Smith, S.D., Huxman, T.E., Zitzer, S.F., Charlet, T.N., Housman, D.C., Coleman, J.S.,
Fenstermaker, L.K., Seemann, J.R. & Nowak, R.S. (2000). «Elevated CO2 increases
productivity and invasive species success in an arid ecosystem». Nature 408: 79-82
Spicer, J. I., and K. J. Gaston. (1999). «Amphipod gigantism dictated by oxygen
availability?» Ecology Letters 2:397-401.
Staddon, P.L., Gregersen, R. & Jakobsen, I. (2004). «The response of two Glomus
mycorrhizal fungi and a fine endophyte to elevated atmospheric CO2, soil warming
and drought». Global Change Biology 10, 1909-1921.
Strengbom, J., Englund, G. & Ericson, L. (2006). «Experimental scale and precipitation
modify effects of nitrogen addition on a plant pathogen». Journal of Ecology 94, 227233.
Sultan, S. E. (1987). «Evolutionary implications of phenotypic plasticity». Evolutionary
Biology 21:127-178.
Sultan, S. E. (1995). «Phenotypic plasticity and plant adaptation». Acta Botanica
Neerlandica 44:363-383.
Theoharides, K.A. & Dukes, J.S. (2007). «Plant invasion across space and time: factors
affecting nonindigenous species success during four stages of invasion». New
Phytologist 176, 256-273.
66
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Thibault, K. M., & Brown, J. H. (2008). «Impact of an extreme climatic event on
community assembly». Proceedings of the National Academy of Sciences of the United
States of America 105: 3410-3415.
Thuiller, W., Richardson, D.M., Midgley G.F. (2007). «Will Climate Change Promote
Alien Plant Invasions?» En: Nentwig, W. Biological Invasions. Ecological Studies 193.
Germany, Springer.
Tilman, D. & Lehman, C.L. (2001). «Human-caused environmental change: impacts on
plant diversity and evolution». Proc. Natl Acad. Sci. U.S.A., 98, 5433-5440.
Tylianakis, J.M., Didham, R.K., Bascompte, J. & Wardle, D.A. (2008). «Global change
and species interactions in terrestrial ecosystems». Ecology Letters 11:1351-1363
Valladares, F. (2004). Ecología del bosque mediterráneo en un mundo cambiante.
Organismo Autónomo de Parques Nacionales. Ministerio de Medio Ambiente,
Madrid.
Valladares, F. (2008). «A mechanistic view of the capacity of forests to cope with climate
change». En: F. Bravo, V. L. May, R. Jandl, & K. v. Gadow, editores. Managing forest
ecosystems: the challenge of climate change. Springer-Verlag, Berlin.
Valladares, F., Peñuelas, J. & Calabuig, E. L. (2005). «Ecosistemas terrestres». Pages
65-112 en J. M. Moreno, editor. Evaluación de los impactos del cambio climático en
España. Ministerio de Medio Ambiente, Madrid.
Valladares, F., Gianoli, E. & Gómez, J. M. (2007). «Ecological limits to plant phenotypic
plasticity». Tansley Review. New Phytologist 176:749-763.
Valladares, F., Zaragoza-Castells, J., Sánchez-Gómez, D., Matesanz, S., Alonso,
B., Portsmuth, A., Delgado, A., & Atkin, O. K. (2008). «Is Shade Beneficial for
Mediterranean Shrubs Experiencing Periods of Extreme Drought and Late-winter
Frosts?» Annals Of Botany 102:923-933.
Visser, M. E. (2008). «Keeping up with a warming world; assessing the rate of adaptation
to climate change». Proceedings of the Royal Society B-Biological Sciences 275: 649659.
Walther, G. R., Post, E., Convey, P., Menzel, A., Parmesan, C., Beebee, T. J. C., Fromentin,
J. M., Hoegh-Guldbergi, O. & Bairlein, F. (2002). «Ecological responses to recent
climate change». Nature 426:389-395.
Walther, G.R. (2003). «Plants in a warmer world». Perspectives in Plant ecology, Evolution
and Systematics 6:169-185.
Worthy, F.R., Law, R. & Hulme, P.E. (2006). «Modelling the quantitative effects of preand
post-dispersal seed predation in Pinus sylvestris L». Journal of Ecology 94, 1201-1213.
Zavaleta, E. S., M. R. Shaw, N. R. Chiariello, B. D. Thomas, E. E. Cleland, C. B. Field, and
H. A. Mooney. (2003). «Grassland responses to three years of elevated temperature,
CO2, precipitation, and N deposition». Ecological Monographs 73:585-604.
Ziska, L.H., Faulkner, S., & Lydon, J. (2004). «Changes in biomass and root: shoot ratio of
field-grown Canada thistle (Cirsium arvense), a noxious, invasive weed, with elevated
CO2: implications for control with glyphosate». Weed Science 52: 584-588.
Ziska, L.H., Reeves, J.B. & Blank, B. (2005). «The impact of recent increases in
atmospheric CO2 on biomass production and vegetative retention of Cheatgrass
(Bromus tectorum): implications for fire disturbance». Global Change Biology 11:
1325-1332.
Cambio climático y avifauna
en el Mediterráneo
Oscar Gordo
Departamento de Ecología Evolutiva.
Museo Nacional de Ciencias Naturales (CSIC).
. El Mediterráneo: una región de extraordinaria relevancia
biológica
La cuenca mediterránea se caracteriza por tener una extraordinaria riqueza
biológica, únicamente comparable a las zonas tropicales (Cowling et al., 1996; Myers
et al., 2000). Sus comunidades vegetales y animales están formadas por una compleja
mezcla de especies de origen muy diverso. Algunas son el resultado de procesos
evolutivos in situ, mientras que otras provienen de procesos de colonización que
han sucedido en diversos episodios del pasado tanto desde regiones adyacentes
como desde zonas lejanas. Tales procesos de inmigración, extinción y diferenciación
regional son la consecuencia de tres características muy particulares de la cuenca
mediterránea (Blondel & Aronson, 1999). La primera, su localización geográfica
estratégica como punto de encuentro de tres continentes, Europa, África y Asia, en
la que confluyen y se mezclan taxones típicos de cada uno de ellos. La segunda, su
extraordinaria historia geológica en la que se han producido incontables apariciones
y desapariciones de territorios bajo las aguas, así como uniones y separaciones de
masas tanto terrestres como acuáticas. Y la tercera, su compleja orografía. El área
mediterránea es un área eminentemente montañosa, lo que da lugar a cualquier
escala a una intrincada red de micro-hábitats relacionados con las variaciones
en la altitud, las precipitaciones y las orientaciones del terreno. Este mosaico
tan heterogéneo de hábitats es el caldo de cultivo perfecto para la aparición de
endemismos (Tabla 1), lo que convierte al mediterráneo en uno de los hotspots de la
biodiversidad mundial (Myers et al., 2000; Roselaar et al., 2007).
Grupo
Plantas
Mariposas
Peces de agua dulce
Anfibios
Reptiles
Mamíferos
Aves
Número de especies
% de especies endémicas
25000
600
250
106
355
228
489
50
46
44
68
48
25
17
Tabla 1. Número de especies y porcentaje de endemismos en varios grupos
taxonómicos en la cuenca mediterránea. En todos los casos destaca el elevado porcentaje
de especies exclusivas del área mediterránea. (Fuente: Blondel & Aronson 1999).
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
68
En el caso particular de las aves, pese a ser el grupo con menor número de
endemismos, no deja de ser un porcentaje extraordinario, si tenemos en cuenta
que se trata de un grupo caracterizado por una gran capacidad de dispersión y
colonización de nuevos territorios y, por tanto, en el que no es fácil que se produzca
el aislamiento de las poblaciones. Si comparamos el número total de especies que se
pueden encontrar en países mediterráneos con el que se puede encontrar en países
centro y norte europeos de extensión similar (Tabla 2), podemos hacernos una idea
mejor de la riqueza de las comunidades de aves en el Mediterráneo. Los países del
ámbito mediterráneo destacan por tener un torno a un 25% más de especies que el
resto de países europeos.
País
España
Grecia
Reino Unido
Alemania
Suecia
Polonia
Número de especies
409
415
292
302
305
291
Tabla 2. Número de especies de aves que se pueden ver regularmente (reproductoras, en
paso o invernantes; excluidas accidentales) en varios países de Europa. (Fuente: Avibase)
Debido a su carácter de transición entre los trópicos y las zonas templadas, la
cuenca mediterránea se beneficia de una riqueza de especies extraordinaria, pero a su
vez resulta un bioma especialmente vulnerable a los cambios en el clima (Lavorel et
al., 1998), y es por ello que deberíamos prestarle especial atención. Por ejemplo, una
ligera disminución de las precipitaciones puede convertir los bosques en formaciones
arbustivas, con las implicaciones que esto tiene ya no sólo para la composición
específica de las comunidades vegetales y animales sino para los intercambios de
agua, carbono o radiación que se producen con la atmósfera. Llevamos milenios
compartiendo este espacio al que llamamos Mediterráneo con sus plantas y
animales, de manera que resulta difícil a día de hoy saber qué queda del original.
Prácticamente todos los ecosistemas están inevitablemente vinculados a algún tipo
de intervención humana, a la que tradicionalmente se ha considerado el principal
motor transformador del medio en el Mediterráneo (Blondel & Aronson, 1999). Pero
un nuevo tipo de intervención humana, esta vez de carácter global y con un potencial
para producir cambios de una magnitud sin precedentes, ofrece probablemente el
mayor reto al que se va a tener que enfrentar la biodiversidad en el futuro: el cambio
climático. Los cambios acaecidos en el clima durante los últimos millones de años
han dado forma a las comunidades de aves mediterráneas para dar lugar en gran
medida a las comunidades tal y como las conocemos hoy en día. De hecho, una parte
notable de la biodiversidad mediterránea tiene su origen en poblaciones relictas,
vestigios de eras pretéritas, y que sobreviven gracias al extraordinario mosaico de
hábitats que se puede encontrar en el Mediterráneo. Pero, ¿podrá adaptarse la flora y
fauna mediterránea una vez más a este nuevo reto que le impone el ser humano?
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
69
. La respuesta de las aves al cambio climático: una visión general
Las aves destacan por ser el grupo animal en el que existen mayor número de
evidencias sobre los efectos del cambio climático. Esto no es debido a que las aves
sean organismos especialmente sensibles a los cambios en el clima sino más bien al
hecho de ser un grupo intensamente estudiado y sobre el que se llevan realizando
desde hace décadas numerosos estudios sobre su biología. Esto no sólo nos dota
de un conocimiento extenso y detallado de este grupo sino que además favorece
la existencia de registros biológicos a largo plazo y que son la clave para realizar
estudios que aborden los posibles efectos del cambio climático.
2.1. Cambios en las distribuciones geográficas y composición de las
comunidades
El clima, bien directamente a través de los límites de tolerancia fisiológica,
bien indirectamente a través del control en la disponibilidad de recursos, ha sido
reconocido tradicionalmente como un importante factor causal de la distribución
de los organismos (Woodward, 1988; Acevedo & Currie, 2003; Hawkins et al., 2003).
Por lo tanto, en un mundo en el que el clima está cambiando la predicción es que los
organismos, si no se pueden adaptar a las nuevas condiciones climáticas, deberán
moverse en busca de aquellas áreas en donde se den las condiciones climáticas
requeridas por cada especie para su supervivencia. Existen incontables estudios que
intentan predecir cuales serán las distribuciones en el futuro en base a los diversos
escenarios de cambio climático propuestos con objeto de optimizar los planes
de gestión y conservación de la biodiversidad (Iverson & Prasad, 1998; Towsend
Peterson et al., 2004; Thuiller et al., 2005; Araújo et al., 2006; Huntley et al., 2007;
Sekercioglu et al. 2008). Las predicciones que se derivan de todos ellos coinciden
con las evidencias empíricas que ya se han podido observar: las poblaciones están
colonizando regiones más frías, bien al moverse más al norte (Parmesan et al., 1999;
Parmesan & Yohe, 2003; Hickling et al., 2006) o a mayor altitud (Wilson et al., 2005;
Kely & Goulden, 2008; Lenoir et al., 2008; Moritz et al., 2008). En un mundo más
cálido los rangos impuestos por los límites de tolerancia térmica cambian de manera
que habrá poblaciones que podrán sobrevivir allí donde hasta ahora hacía demasiado
frío, a la par que otras poblaciones se extinguirán allí donde hará ya demasiado calor
(Böhning-Gaese & Lemoine, 2004).
En el caso de las aves hay pruebas de que esto está pasando. Por ejemplo,
comparando los rangos geográficos observados en los atlas de distribución
realizados hace algunas décadas con los rangos observados en la actualidad se ha
visto que el límite septentrional de las distribuciones se ha movido hacia el norte
unos 19 km para las especies nidificantes en Gran Bretaña (Thomas & Lennon, 1999)
y Finlandia (Brommer, 2004) y en torno a 45 km para los rangos de distribución
invernales en los EEUU (La Sorte & Thompson, 2007). Esto sería una clara evidencia
de que muchas poblaciones en latitudes templadas ya se han beneficiado de un clima
cada vez menos riguroso y han iniciado la colonización de esos nuevos territorios
actualmente aptos para su supervivencia. Pero no sólo hay movimientos en los
70
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
márgenes, también existen pruebas de que se están produciendo alteraciones en la
composición de las comunidades. Censos invernales realizados desde los años 30 en
Massachussets (EEUU) demuestran que la proporción de especies con distribuciones
propiamente meridionales se ha incrementado notablemente respecto a las que
tienen distribuciones más norteñas (Valiela & Bowen, 2003). En Francia, los datos
recopilados gracias a programas de seguimiento basados en redes de voluntarios
que realizan censos todos los años de las abundancias de las aves reproductoras más
comunes demuestran que las comunidades de aves se han vuelto más termófilas, o
sea, se ha incrementado la proporción de especies de lugares más cálidos (Devictor
et al., 2008). Estos cambios equivaldrían a un desplazamiento de 91 km hacia
el norte de las comunidades. Pero no sólo las comunidades están adquiriendo un
carácter más meridional sino que las proporciones entre especies migratorias y
residentes también se están alterando. Los inviernos cada vez más suaves en Europa
están disminuyendo la mortalidad en las poblaciones de especies sedentarias o que
invernan en el Mediterráneo, lo que podría estar bajo su incremento respecto a las
especies que migran al África sub-sahariana (Lemoine & Böhning-Gaese, 2003;
Lemoine et al., 2007; Schaefer et al., 2008). Estas últimas además se han de enfrentar
a la rápida y masiva degradación que están sufriendo muchos de sus hábitats en los
trópicos (Berthold et al., 1998; Sanderson et al., 2006), tanto por causas antrópicas
como por cambios en el clima.
2.2. Cambios en la demografía y abundancia de las poblaciones
Como en el caso de las distribuciones geográficas, el clima ha sido reconocido
tradicionalmente como un elemento clave para entender la dinámica de las
poblaciones y los cambios en los parámetros demográficos de los que depende
(Stenseth et al., 2002; Sæther et al., 2004). No obstante, no debemos olvidar que otros
factores, como pueden ser los procesos de denso-dependencia, la edad y experiencia
de los individuos, o ciertos gradientes espaciales que dan lugar a diferencias interpoblacionales, pueden enmascarar el efecto puro y real que están teniendo o van a
tener las fluctuaciones en el clima sobre la dinámica de las poblaciones.
Existen dos vías a través de las cuales puede regularse la dinámica de una
población y, por tanto, los cambios temporales en el número de sus efectivos. Una de
ellas es a través de la mortalidad (o supervivencia), mientras que la otra es a través
del éxito reproductor. Hay incontables evidencias de que el clima puede actuar tanto
a través de una como de otra. En latitudes templadas uno de los principales factores
limitantes para las poblaciones residentes son las temperaturas mínimas alcanzadas
durante el invierno (Greenwood & Baillie, 1991; ICO, 2002; Forsman & Mönkkönen,
2003; Sæther et al., 2004). Como ya se apuntó anteriormente, el incremento en las
proporciones de especies residentes y migratorias de corta distancia observado en
el sur de Alemania podría ser debido a que el cambio climático está reduciendo la
rigurosidad de los inviernos, lo que incrementaría la supervivencia en tales especies
(Lemoine & Böhning-Gaese, 2003; Lemoine et al., 2007; Schaefer et al., 2008). En
otras poblaciones existen pruebas de que esto está siendo realmente así. Un estudio
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
71
realizado durante más de 20 años en una población de mirlo acuático (Cinclus
cinclus) en el sur de Noruega demuestra que el incremento de temperaturas está
detrás del incremento observado en el número de parejas (Sæther et al., 2001). Las
temperaturas cada vez más elevadas han reducido el tiempo que los ríos permanecen
helados durante el invierno, lo que facilita el acceso al alimento en esta especie. Esta
mayor disponibilidad de recursos ha reducido la mortalidad invernal, especialmente
entre los individuos más jóvenes e inexpertos. Como consecuencia, el número
de reclutas a la siguiente primavera cada vez es mayor y es así como la población
reproductora ha podido triplicarse. Otro estudio llevado a cabo durante 50 años
en una colonia de pingüinos emperador (Aptenodytes forsteri) de la Antártida ha
revelado, sin embargo, que más de 3000 parejas (un 50% de la colonia) desparecieron
durante los años setenta como consecuencia de un periodo anormalmente cálido
(Barbraud & Weimerskirch, 2001). En periodos cálidos la disponibilidad de su
principal fuente de alimento, el krill, es menor, lo que conlleva un incremento de la
mortalidad en los adultos. Estos dos estudios son un buen ejemplo de cómo el mismo
cambio (incremento de temperatura) puede tener consecuencias completamente
opuestas según las circunstancias particulares de cada población, lo que pone de
manifiesto las complejidades que el cambio climático puede tener para las aves.
La otra gran manera de afectar a las dinámicas poblaciones es a través de
la fecundidad de los individuos. Estudios a largo plazo con poblaciones de aves
trogloditas en Alemania, tales como el papamoscas cerrojillo (Ficedula hypoleuca),
han demostrado una tendencia a mayores tamaños de puesta a lo largo de las últimas
décadas, tendencia muy relacionada con el hecho que la fecha de puesta sea cada
vez más temprana en respuesta a primaveras más cálidas (Winkel & Hudde, 1997;
ver sección 2.3). Pero poner más huevos es tan sólo un primer paso para fomentar
el incremento de la población, ya que desde el nacimiento hasta el reclutamiento
existe, generalmente, una fuerte mortalidad. De hecho, poblaciones holandesas de
esta misma especie han mostrado notables perdidas de efectivos, en algunos casos
de hasta el 90%, señalándose al cambio climático una vez más como la causa más
probable de estos cambios poblacionales (Both et al., 2006). En este caso, la pérdida
de efectivos estaría relacionada con el desajuste con otros niveles tróficos inferiores
de los que depende esta especie, como los insectos, fruto de una respuesta diferencial
al incremento de la temperatura. En las aves insectívoras forestales de latitudes
templadas el ciclo reproductor ha evolucionado para ajustarse a la sobreabundancia
de alimento que se da durante un breve periodo de tiempo en primavera. Sólo
criando en este momento del año maximizan su eficacia biológica, ya que es cuando
hay suficiente alimento como para sacar adelante exitosamente a los polluelos. El
incremento de temperaturas ha adelantado marcadamente este pico de abundancia
de alimento, fundamentalmente constituido por orugas folívoras que aprovechan los
primeros estadios de desarrollo de las hojas antes de que pierdan su digestibilidad
y acumulen demasiados componentes tóxicos. Pese a que el papamoscas cerrojillo
ha adelantado también sus fechas de puesta, no lo ha hecho suficiente con respecto
al pico de abundancia de orugas y el resultado es que, paradójicamente, se está
reproduciendo más tarde que hace algunos años. El hecho que sea un ave migratoria
72
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
y que no haya variado su fecha de llegada a los lugares de cría le está impidiendo
ajustar suficientemente su calendario de cría (Both & Visser, 2001). De manera
similar, en las poblaciones de urogallos escocesas la pérdida de eficacia biológica en
las últimas generaciones está llevando a una situación crítica a esta especie (Moss
et al., 2001). Mientras que en los años setenta lo normal era encontrar hembras
de urogallo acompañadas de 3 o 4 polluelos, actualmente lo más común es verlas
solas o acompañadas de uno solo. Esta escasa productividad no es suficiente para
reemplazar a todos los adultos que van muriendo y el resultado ha sido la pérdida
de más de la mitad de los efectivos poblacionales. En este caso, los cambios en las
condiciones climáticas durante los últimos treinta años vuelven a señalarse como
los responsables de esta pérdida poblacional. De forma inusual se ha observado una
disminución de las temperaturas durante la segunda mitad del mes de abril. Esto
habría reducido la disponibilidad de alimento para las hembras grávidas a través de
un desarrollo retrasado de la vegetación herbácea, lo que se traduciría en tamaños
de puesta menores y huevos de peor calidad, lo que a su vez implicaría menos pollos
y una menor supervivencia de los mismos.
2.3. Cambios en la fenología
Este es sin duda alguna el aspecto en la biología de los seres vivos en el que la
respuesta al cambio climático es más evidente e inequívoca (Sparks & Menzel, 2002;
Parmesan & Yohe, 2003; Root et al., 2003; Root et al., 2005; Menzel et al., 2006). La
fenología es el estudio de los eventos biológicos recurrentes y su relación con el clima.
Por eventos recurrentes se entienden aquellas fases del ciclo vital de las especies
que se repiten periódicamente y comprenden fenómenos de sobras conocidos
por todos como la floración, la salida y caída de las hojas, la aparición de ciertos
insectos, la llegada de las aves migratorias, o el inicio de las puestas. El hecho que
los organismos estén alterando sus ciclos vitales en respuesta al cambio climático no
debería sorprendernos, ya que se conoce desde hace mucho tiempo la fuerte relación
entre el clima y el cuando suceden ciertos procesos naturales. De hecho, esto ha sido
usado tradicionalmente como un indicador más fidedigno del paso de las estaciones
que el propio calendario (Gordo, 2007a).
De forma general, se puede decir que la primavera se está adelantando, y entre
los fenómenos primaverales que lo están haciendo se encuentran la llegada de las
aves migratorias (fenología migratoria) y el inicio de la reproducción (fenología
reproductora). Lehikoinen y colaboradores (2004) compilaron más de 1000 series
temporales sobre la llegada de multitud de especies de aves durante las últimas
décadas en diversas localidades de toda Europa (excepto el Mediterráneo) y
encontraron que la gran mayoría de ellas mostraron tendencias a adelantar las fechas
de llegada. En conjunto, estos autores dan una tasa de adelanto para los primeros
individuos que llegan del orden de 4 días por década. Estudios más recientes de
índole similar llegan a la misma conclusión (Gienapp et al., 2007; Rubolini et al.,
2007b), si bien ponen de manifiesto que existen diferencias tanto entre especies
como entre localidades en lo que respecta a las tasas de adelanto. En general,
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
73
los migradores de corta distancia están adelantando más sus fechas de llegada
(Tryjanowski et al., 2002; Tryjanowski et al., 2005; Tøttrup et al., 2006b; Rubolini
et al., 2007b; aunque ver Hüppop & Hüppop, 2003; Jonzén et al., 2007) que aquéllos
que invernan en el África sub-sahariana. Estas diferencias normalmente se han
atribuido al mayor control genético del programa migratorio en aves migratorias
de larga distancia (Berthold, 1996). No obstante, no está claro hasta que punto
son inflexibles los ritmos endógenos de los que depende el inicio y progresión de
la migración. De hecho, varios estudios han demostrado un papel importante del
clima en las zonas de invernada y paso a la hora de determinar cuando llegan las
aves trans-saharianas a los lugares de cría (Gordo, 2007b). Por otro lado, la llegada
de los primeros individuos (el parámetro fenológico registrado más frecuentemente)
se está adelantando más que la fecha de llegada del grueso de la población (Ahola
et al., 2004; Lehikoinen et al., 2004; Tøttrup et al., 2006b; Rubolini et al., 2007b;
Miller-Rushing et al., 2008), lo que parece indicar que no todos los individuos están
adelantando por igual su llegada. Los más tempranos estarían respondiendo de
forma especialmente acusada.
La fenología reproductora, tanto de residentes como de migradores, también
está cambiando, habiéndose observado una tendencia a adelantar el calendario
reproductor. Por ejemplo, en el Reino Unido lleva funcionando desde los años
treinta el Nest Record Scheme, que consiste en un programa de monitoreo en el
que cualquier ornitólogo aficionado que encuentre un nido puede aportar los
datos relativos a su fenología (como fecha de puesta o fecha de eclosión) y su éxito
(como número de huevos o de polluelos) (Crick et al., 2003). Esta iniciativa ha
proporcionado información sobre la reproducción de cientos de especies, para
algunas de ellas en suficiente cantidad como para hacer un análisis fiable de las
tendencias observadas en sus fenologías a lo largo de las últimas décadas. De 65
especies analizadas 51 mostraron una tendencia a poner el primer huevo más pronto
(Crick et al., 1997), estando en la mayoría de casos los cambios interanuales en las
fechas de puesta asociados al clima en los estadios previos a la reproducción (Crick
et al., 1999). Pese a ser un estudio puramente correlativo, las tendencias temporales
ofrecidas son tan obvias y las asociaciones con el clima tan fuertes que parece claro
que el cambio climático experimentado en las últimas décadas en el Reino Unido ha
de tener algo que ver con los cambios observados en la fenología reproductora de las
aves. Aunque no existen estudios comparables en otros países, en ciertas especies,
como los carboneros (Parus major), herrerillos (Parus caeruleus) o papamoscas
cerrojillos, se han podido hacer estudios a escala continental juntando los datos
compilados a lo largo de las últimas décadas gracias a los numerosos estudios sobre
su biología que se están llevando a cabo a escala local por toda Europa. En el caso
de carboneros y herrerillos hay una clara tendencia al adelanto en casi todas las
poblaciones estudiadas, si bien las tasas de adelanto mostradas en cada población
difirieren (Visser et al., 2003). En el caso del papamoscas cerrojillo, no sólo las
poblaciones holandesas citadas anteriormente han mostrado adelantos en las fechas
de puesta en las últimas décadas sino que la mayoría de poblaciones europeas
estudiadas también lo han hecho (Both et al., 2004). En este caso, las diferencias
74
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
entre poblaciones en las tasas de adelanto dependieron directamente de cómo han
variado las temperaturas durante el periodo reproductor en cada localidad. Cuanto
mayor ha sido el calentamiento experimentado a escala local, mayor ha sido la tasa
de adelanto observada. No obstante, todas estas aves forestales, no están adelantando
suficientemente sus fechas de puesta respecto a la fenología de su ambiente (Visser
et al., 1998; Both & Visser, 2001), por lo que el cambio climático está desajustando
la sincronización de su reproducción con la disponibilidad de los recursos (Visser
et al., 2004), lo que en algunos casos se ha visto que está teniendo consecuencias
nefastas para las poblaciones (ver sección 2.2).
Pero ¿por qué están adelantando las aves sus fechas de llegada y reproducción en
respuesta al cambio climático? Como ya se ha mostrado anteriormente, un motivo
muy importante es para mantener perfectamente ajustado el calendario de cría con
la fenología ambiental, como es el pico de disponibilidad de alimento en primavera.
Pero además, en el caso de las especies migratorias, llegar temprano ofrece otros dos
beneficios que inciden directamente sobre la eficacia biológica de los individuos: la
posibilidad de adquirir un territorio de cría y la probabilidad de emparejamiento.
Los individuos más tempranos son los que consiguen los mejores territorios y
parejas, lo que incrementa las probabilidades de tener más y mejor descendencia. No
obstante, no hay que olvidar que una llegada temprana también tiene costes en forma
de la mortalidad derivada del riesgo que existe al inicio de la primavera de padecer
hambrunas y olas de frío tardías (Newton, 2007). El cambio climático ha relajado
estos costes al haber adelantado la primavera en los lugares de cría haciendo que el
alimento, como pueden ser los insectos, esté disponible en fechas más tempranas.
Habida cuenta de la repercusión directa que tiene la fecha de llegada sobre el éxito
reproductor del individuo, no debe sorprendernos que exista una fuerte presión
selectiva para adelantar este carácter cuando las condiciones lo permiten, como está
pasando en la actualidad.
Aunque aún no está claro si las respuestas observadas son simple plasticidad
fenotípica o estamos ante procesos microevolutivos (Jonzén et al., 2006; Both 2007;
Gienapp et al., 2007), lo cierto es que sólo existen cuatro maneras de adelantar
la fecha de llegada a las zonas de cría (Coppack & Both, 2002). La primera
posibilidad sería iniciando la migración antes. El inicio de la migración es un
carácter fuertemente determinado por ritmos endógenos, que a su vez dependen
del fotoperiodo (Berthold, 1996), el cual no ha variado en los últimos años. Por lo
tanto, parece poco probable que las poblaciones cambien su calendario migratorio,
tal y como estamos observando, a través de un cambio en el inicio de la migración,
si el elemento que lo controla no ha cambiado. Sin embargo, existen pruebas que
la fecha de inicio de la migración es un carácter mucho más plástico de lo que
se pensaba. Por ejemplo, en las poblaciones invernantes del chipe rey americano
(Setophaga ruticilla), un pequeño paseriforme neotropical, se ha observado que los
individuos que ocupan los hábitats de peor calidad se van mucho más tarde de sus
zonas de invernada, posiblemente dadas las dificultades que tienen para conseguir
las reservas de grasa necesarias para iniciar la migración en un lugar tan pobre
en alimento (Marra et al., 1998; Studds & Marra, 2005, 2007). Por lo tanto, el
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
75
inicio de la migración, aunque determinado por ritmos endógenos, también está
influenciado por las condiciones ambientales que encuentra el individuo. Es más,
recientemente se ha demostrado que las aves migratorias son mucho más sensibles
de lo que se creía a las variaciones en el fotoperiodo que han experimentado
durante el invierno. Por ejemplo, en el caso del papamoscas cerrojillo, una
diferencia latitudinal de tan sólo 1000 kilómetros en el lugar de invernada puede
hacer que el inicio de la migración varíe 25 días (Coppack et al., 2008). Si tenemos
en cuenta que muchas de las especies trans-saharianas invernan en los ambientes
sabanoides que hay justo al sur del desierto del Sahara (Newton, 1995; Wisz et
al., 2007), cuya posición geográfica puede oscilar latitudinalmente más de 100
kilómetros de un año a otro en función de la intensidad del monzón (Tucker et
al., 1991), ya tenemos un terreno abonado para especular como los cambios
geográficos en el área de invernada resultantes de las fluctuaciones interanuales
de la estación lluviosa van a alterar la fecha de inicio y, por tanto, probablemente
de llegada de las aves trans-saharianas.
Una segunda posibilidad para adelantar la fecha de llegada sería completando la
migración en menos tiempo. La velocidad a la que vuelan las aves en migración está
sumamente optimizada para maximizar el uso de la energía (Pennycuick, 1989). Por
lo tanto, cuando se habla de migrar más rápido en realidad se hace referencia a que
ciertos cambios en las condiciones ambientales y/o meteorológicas encontradas en
ruta podrían favorecer que, en su conjunto, el viaje desde las zonas de invernada a
las de cría durase menos. El cambio climático ha adelantado la primavera en Europa
y por tanto la disponibilidad de alimento, sobretodo para las aves insectívoras,
también lo ha hecho. Esta mayor abundancia de alimento en fechas más tempranas se
traduciría en una reducción del tiempo necesario que los individuos deben emplear
para rellenar sus reservas energéticas en cada una de sus paradas (Gordo, 2007b).
Es más, los cambios en el clima también podrían estar favoreciendo directamente
la progresión de las aves en migración a través de Europa mediante una mayor
prevalencia del “buen” tiempo y de ciertos tipos de vientos durante la primavera
(Sinelschikova et al., 2007).
La tercera opción que tienen las aves para adelantar su llegada sería pasar el
invierno en zonas más cercanas a las áreas de cría. Si la fecha de inicio y la velocidad
de progresión no cambian, mediante una reducción de la distancia migratoria a
recorrer se lograría llegar antes. El cambio climático vuelve a jugar a favor de las
aves migratorias, pues, como ya se ha señalado anteriormente, los inviernos cada
vez más suaves permitirían a los individuos sobrevivir en zonas más cercanas a
los cuarteles de cría (ver sección 2.1). El anillamiento nos ofrece evidencias de que
esto está siendo así, ya que se ha encontrado una reducción a lo largo de las últimas
décadas de la distancia entre el lugar en que se marcaron los individuos en la época
de cría y el lugar de su recuperación en el invierno siguiente (Fiedler et al., 2004;
MacLean et al., 2008). Es más, invernando en latitudes superiores los individuos
recibirían un fotoperiodo que permitiría adelantar el inicio de la migración
mediante un reajuste de los ritmos endógenos. Estudios con varias especies transsaharianas en cautividad demuestran que los individuos sometidos a un fotoperiodo
76
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
correspondiente a latitudes mediterráneas adelantaron en más de un mes el inicio de
su migración (Coppack et al., 2003).
Finalmente, si un individuo es incapaz de cambiar la fecha en que llega a su área
de cría mediante alguno de los mecanismos anteriormente citados, aún le quedaría
la opción de dispersarse hacía otras zonas en que la fenología ambiental esté más
acorde con su calendario migratorio. Por ejemplo, si continuamos migrando hacia
el norte vamos a encontrarnos con un escenario ambiental más retrasado desde un
punto de vista fenológico y lo que antes era una llegada tardía puede convertirse en
una llegada temprana. En este sentido, es importante remarcar que las fechas en las
que los organismos realizan sus actividades no tiene valor en términos absolutos, su
valor depende del contexto en el que se lleve a cabo, o sea, de la fenología del resto
de niveles tróficos de los que dependen (Visser & Both, 2005). Un buen ejemplo,
como ya hemos visto, han sido especies como carboneros y papamoscas, en los que
el adelanto en sus fechas de puesta no ha sido comparable al del pico de alimento,
llevando esto a un desajuste con consecuencias negativas para las poblaciones.
Como se puede apreciar, hay evidencias que apoyan todas las posibilidades, lo
que indicaría que todos los mecanismos son posibles y que el hecho de usar uno u
otro dependerá en gran medida de las circunstancias de la especie o población en
particular que estemos estudiando. No obstante, sería importante determinar con
mayor precisión la importancia de cada uno de estos mecanismos, en vistas de poder
efectuar predicciones más fidedignas sobre las respuestas de las aves migratorias en
escenarios climáticos futuros y, en consecuencia, de aplicar las medidas de gestión
apropiadas para su conservación.
En el caso de las aves migratorias, existe otra fase fenológica en su migración que
también ha sido objeto de estudio: el momento en que se van en otoño. Por desgracia
el número de estudios disponibles ni es tan cuantioso ni ofrece unos resultados tan
homogéneos (unos apuntan un adelanto, mientras otros apuntan un retraso), lo que
puede ser el claro reflejo de que esta fase, en realidad, no esté cambiando, o si lo está
haciendo sea tan dependiente de las especies, poblaciones o individuos implicados
que sea imposible hablar de patrones generales. En este sentido, se han sugerido
varias hipótesis dentro de un marco ecológico-evolutivo para explicar esta notable
variabilidad entre especies (Jenni & Kéry, 2003; Tøttrup et al., 2006a; Gordo, 2007b).
Una de ellas se basa en la distancia migratoria de cada especie y en el hecho que
las presiones selectivas variarían en función de este carácter. Las aves que invernan
en África tropical se encuentran al cruzar el Sahara con unos ambientes que se
deterioran progresivamente durante el otoño e invierno conforme avanza la estación
seca y, por tanto, las especies trans-saharianas estarían presionadas por llegar lo
antes posible allí. Llegando pronto a estas zonas podrían explotar las oportunidades
en forma de abundantes recursos que aún les ofrece el final de la estación lluviosa
(septiembre-octubre) en un periodo tan crítico para ellos como es el momento justo
después de haber completado total o parcialmente la migración otoñal. Por otro lado,
tenemos a los migradores de corta distancia, aquellos que invernan precisamente en
la cuenca mediterránea. Aquí, las condiciones mejoran progresivamente a lo largo
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
77
del otoño conforme se producen las lluvias típicas de esta estación y las temperaturas
aún se mantienen elevadas. En este caso, una llegada muy temprana (por ejemplo, en
agosto) puede ser contraproducente porque los individuos podrían encontrarse con
unas condiciones aún muy restrictivas fruto de la típica sequía estival mediterránea.
Estas diferencias entre migradores de larga y corta distancia explicarían porqué en
algunos estudios se ha observado un adelanto en la fecha de paso en los migradores
de larga distancia, mientras que un retraso en la de los migradores de corta distancia
(Jenni & Kéry, 2003; aunque ver también Tøttrup et al., 2006a).
El número de puestas por temporada podría ser otro carácter clave a la hora
de determinar los cambios en la fecha de salida. En especies con una sola puesta la
emigración otoñal podría adelantarse como consecuencia de un efecto dominó en
el ciclo vital de las especies. La llegada más temprana, el adelanto de las puestas y
la finalización más precoz de la reproducción, permitirían iniciar antes el viaje de
vuelta a los cuarteles de invierno. Muy diferente es la situación en especies con varias
puestas al año. Acabar pronto la reproducción puede favorecer que los individuos
decidan iniciar puestas extra. Los beneficios que supone la posibilidad de hacer
puestas extra son obvios, ya que el número de descendientes por temporada se va a
incrementar. Sin embargo, cada puesta extra supone muchos más días de lo que se
han podido ganar mediante un inicio más precoz de la reproducción, por lo que, en
conjunto, el periodo reproductor del individuo se va a alargar y su finalización más
tardía va, en consecuencia, a retrasar el inicio de la migración postnupcial.
Finalmente, tampoco se pueden descartar algunos problemas de carácter
puramente metodológico asociados a la manera de medir la fecha de emigración. La
manera más fácil de cuantificarla es mediante la observación del último individuo
visto. Pero, como en el caso de la llegada del primer individuo, el comportamiento
de tales individuos extremo no tiene porque ser representativo del conjunto de la
población (Sparks et al., 2001). Por ejemplo, los últimos individuos puede que sean
precisamente los últimos por estar enfermos, heridos o haberse extraviado. Otro
problema fundamental de los datos recopilados por simple observación es que
resulta imposible, en general, saber si los individuos observados por última vez
pertenecen realmente a la población local o si son individuos en paso. Este problema
resulta especialmente grave en lugares como la cuenca mediterránea, que es zona de
paso obligada para todas las poblaciones europeas. Además, desaparición no implica
migración. Muchas especies, una vez concluida la reproducción, abandonan sus
territorios de cría en busca de ambientes más adecuados en donde llevar a cabo la
muda postnupcial y preparase para la migración.
. Efectos del cambio climático en la avifauna del Mediterráneo
Desgraciadamente, la enorme riqueza de especies que existe en el mediterráneo
no tiene reflejo en una cantidad proporcional de estudios que hayan tratado los
efectos del cambio climático. En el caso particular de las aves, la menor tradición
de la ornitología en países mediterráneos en comparación con nuestros vecinos
78
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
europeos está probablemente detrás de esta falta de estudios, ya que aquí no
existen ni la cantidad ni la calidad de datos que hay en otros lugares. Para dar una
idea de esta escasez de estudios, si nos centramos en aquéllos que aportan alguna
evidencia sobre cambios a largo plazo en la fenología migratoria, tan sólo un 7% de
los publicados hasta la fecha en Europa se han realizado en el ámbito mediterráneo
(Gordo, 2007b). Si a eso le sumamos la total falta de estudios de cualquier tipo en el
norte de África, Medio Oriente (exceptuando Israel), Turquía o Grecia, esta carencia
resulta más que patente. De hecho, las evidencias disponibles hasta la fecha en el
Mediterráneo quedan resumidas en tres aspectos: cambios de distribución, cambios
de morfología y cambios fenológicos. Además, tales aspectos distan mucho de
haberse estudiado con la misma intensidad. El grueso de evidencias corresponde a
alteraciones en la fenología, mientras que para el resto las pruebas son todavía muy
escasas y hacen falta aún muchos más estudios para poder llegar a conclusiones más
sólidas.
3.1. Especies africanas que invaden el sur de Europa
Hasta la fecha, sólo en una especie, el camachuelo trompetero (Bucanetes
githagineus) existen evidencias de que su expansión latitudinal podría estar mediada
por los cambios en el clima (Carrillo et al., 2007). El camachuelo trompetero es un
ave distribuida principalmente en el norte de África, desde Marruecos al Sinaí, en
donde ocupa ambientes desérticos o semidesérticos, caracterizados por una marcada
aridez (Cramp & Perrins, 1994). Su presencia esporádica en la Península Ibérica ya
se había constatado desde hace más de un siglo, pero no fue hasta principio de los
setenta en que se verificó por primera vez su reproducción en el sureste peninsular
(García, 1972). Desde esas fechas su población no ha dejado de incrementar, yendo
este incremento emparejado con una expansión y colonización de nuevas áreas.
Primero llegó a Almería en los setenta, luego a Murcia a mediados de los ochenta
y finalmente llegó a Alicante a medidos de los noventa. Pero, si el camachuelo
trompetero había llegado a España desde tiempo inmemorable ¿por qué ha sido
precisamente ahora cuando se ha establecido y ha iniciado su expansión? El marcado
descenso en las precipitaciones registradas en el sureste peninsular a lo largo de las
últimas décadas (entre un 30 y 40% en los últimos sesenta años) podría ser la causa.
Las nuevas condiciones de extrema aridez en esta región probablemente han abierto
un nicho para esta especie donde antes no lo había.
Las predicciones apuntan a un movimiento hacia los polos de las distribuciones,
lo que implicará que las especies típicamente mediterráneas irán ganando terreno a
las especies eurosiberianas que mantienen aquí sus poblaciones más meridionales
(Peñuelas & Boada, 2003; Lavergne et al., 2006), e incluso se espera que lentamente
vayan penetrando en centro Europa (Huntley et al., 2007). Conforme las condiciones
se vuelvan más áridas y calurosas en las zonas más meridionales de la cuenca
mediterránea, cabría esperar que especies típicamente africanas empezasen a invadir
nuestras latitudes, del mismo modo que lo ha hecho el camachuelo trompetero. Sin
embargo, la posibilidad de colonizar un nuevo territorio no depende únicamente de
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
79
la existencia de las condiciones climáticas adecuadas. Es igualmente imprescindible
que haya la posibilidad de que las especies se desplacen hasta ese nuevo lugar (Araújo
et al., 2006; Hoegh-Guldberg et al., 2008). El mar Mediterráneo, el eje alrededor del
cual se distribuye todo el bioma mediterráneo, constituye a su vez una barrera para
el intercambio de especies entre el norte y el sur de la cuenca. En el caso particular de
las aves, dada su gran capacidad de dispersión, no parece muy probable que el mar
Mediterráneo vaya a ser una barrera impermeable, pero para muchos otros taxones
de animales y plantas va a resultar infranqueable, rompiéndose, en consecuencia,
ese corrimiento latitudinal que se predice de las comunidades. El resultado será
que el área mediterránea va a sufrir un empobrecimiento en especies (Huntley et
al., 2006), ya que las especies que deberían ocupar los nuevos nichos climáticos que
se crearán en el futuro no lo van a poder hacer por no poder llegar hasta allí. Por
lo tanto, el mediterráneo perderá especies que se desplazarán hacia el norte pero
no ganará especies provenientes del sur (Huntley et al., 2006). De manera similar,
las comunidades alpinas de la región mediterránea, que albergan gran cantidad de
endemismos, son las comunidades más amenazadas y de las que se predicen mayores
pérdidas, precisamente porque el estrato alpino va a desaparecer conforme las
comunidades suban en altitud, encontrándose las especies que actualmente lo habitan
literalmente en un callejón sin salida (Thuiller et al., 2005; Wilson et al., 2005).
3.2. Especies que se hacen más pequeñas
La regla de Bergmann predice que en especies endotermas (de sangre caliente),
el tamaño de los individuos se vuelve más pequeño conforme las poblaciones viven
en climas más cálidos. Esto queda bien reflejado en la existencia de marcadas clinas
morfológicas latitudinales, yendo de individuos de menor tamaño en las poblaciones
de más al sur a individuos más grandes en poblaciones de más al norte (Ashton,
2002). Este fenómeno responde a una simple cuestión alométrica. Cuanto más
grande eres, tu superficie relativa (relación superficie/volumen) es menor, por lo que
reduces tus pérdidas de calor corporal. Por lo tanto, haciéndote más grande en un
clima frío puedes ahorrar energía en el mantenimiento del calor corporal.
Si esta misma norma, que surge de la heterogeneidad en las condiciones climáticas
en el espacio, la aplicamos a un cierto lugar a lo largo del tiempo cabría esperar que
las poblaciones tiendan a hacerse más pequeñas o más grandes en función de si el
clima tiende a ser más cálido o frío, respectivamente. Durante las últimas décadas
la temperatura ha incrementado. Por lo tanto, cabría esperar una reducción en el
tamaño de los individuos. Los museos zoológicos albergan colecciones de individuos
recolectados a lo largo de décadas, por lo que comparando los especimenes actuales
con los más antiguos podemos verificar esta hipótesis. Esto es lo que hicieron unos
investigadores de la Universidad de Tel-Aviv con las colecciones disponibles en
su museo (Yom-Tov, 2001; Yom-Tov et al., 2002). El análisis de ciertos parámetros
biométricos, tales como el peso en el momento de la recolección y la longitud del
tarso, en seis especies diferentes reveló reducciones de entre el 10 y 25% en dichos
parámetros para la mayoría de especies (Yom-Tov, 2001; Yom-Tov et al., 2002). Por
80
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
tanto, las poblaciones de aves de Israel se han vuelto más pequeñas a lo largo de los
últimos 50 años de acuerdo con lo que predice la regla de Bergmann.
3.3. Cambios en las fechas de llegada de las aves migratorias
Las primeras evidencias para el ámbito mediterráneo se las debemos a un
observador aficionado de Cardedeu (provincia de Barcelona) que durante 50 años
anotó cuando se producían multitud de eventos fenológicos, entre ellos la llegada de
siete especies de aves, en esta localidad (Peñuelas et al., 2002; Gordo et al., 2005). En
contra de lo esperado, ya que la temperatura en esta localidad ha incrementado 1.4ºC
desde los años cincuenta, todas las especies tendieron a llegar más tarde, si bien sólo
en cuatro casos estos cambios fueron estadísticamente significativos. El hecho de
que la fecha de llegada estuviese siempre más relacionada con la climatología en
África que con la de la propia localidad de estudio fue la clave para entender estas
respuestas (Gordo et al., 2005). Pese al adelanto de la primavera y los beneficios que
supondría llegar antes (ver sección 2.3), los individuos no pueden responder en este
sentido porque las persistentes sequías en ciertas zonas de África han deteriorado las
condiciones ecológicas hasta tal punto que la migración a través de estas áreas se ha
vuelto mucho más difícil.
El problema de cualquier estudio local es que nunca sabemos hasta qué punto los
resultados obtenidos son generalizables. En el caso particular del estudio anterior,
era especialmente necesario saberlo en vistas de las consecuencias tan nefastas que
podría tener para las poblaciones mediterráneas retrasar en vez de adelantar sus
fechas de llegada en un entorno en el que la primavera cada vez es más temprana.
Para cinco especies (cigüeña Ciconia ciconia, cuco Cuculus canorus, vencejo Apus
apus, golondrina Hirundo rustica y ruiseñor Luscinia megarhynchos) sí se ha podido
estudiar los cambios en su fenología para un área muy amplia, como es España, gracias
a los registros llevados a cabo desde los años cuarenta por una red de voluntarios
de la Agencia Estatal de Meteorología (AEMET; antiguo Instituto Nacional de
Meteorología) en numerosas localidades españolas. Exceptuando el ruiseñor, el resto
de especies mostraron tendencias significativas al adelanto desde mediados de los
setenta, si bien de magnitud muy dispar (Gordo & Sanz, 2006). Mientras la cigüeña
se ha adelantado un mes, el cuco sólo lo ha hecho 3 días, y la golondrina y el vencejo
en torno a una semana. El adelanto de la cigüeña se encuentra entre los más grandes
registrados en aves migratorias europeas. No obstante, las poblaciones españolas de
esta especie representan un caso muy particular en el que los cambios fenológicos
no se deben únicamente al cambio climático. Aunque los inviernos cada vez menos
rigurosos han podido favorecer su presencia cada vez en fechas más tempranas, el
origen real de este adelanto tan marcado ha sido la tendencia de una proporción
creciente de individuos a no migrar hasta el Sahel. De hecho, ver cigüeñas en otoño
y principios de invierno en España ya se ha convertido en algo habitual (Molina &
Del Moral, 2005). Al permanecer tan cerca de las áreas de cría han podido adelantar
tan marcadamente su fecha de llegada. Este cambio comportamental tan radical
probablemente es la respuesta a la proliferación de vertederos, que garantizan un
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
81
aporte de alimento inagotable durante todo el año (Gordo & Sanz, 2006). En el resto
de especies, pese al adelanto observado en las últimas décadas, hay que señalar que
las fechas de llegada actuales son similares a las que ya se observaron 60 años atrás.
Esto contrasta con lo que se ha encontrado en otros registros muy largos de las fechas
de llegada, en donde no sólo se ha visto una tendencia al adelanto sino que las fechas
registradas en la actualidad son mucho más tempranas de lo que se había visto jamás
(Sokolov et al., 1998; Tryjanowski et al., 2002; Boyd, 2003; Lehikoinen et al., 2004).
Para el resto de la cuenca mediterránea, las evidencias siempre quedan
restringidas a estudios locales con datos registrados desde principios o mediados
de los ochenta. En conjunto, se puede hablar de tendencia al adelanto, aunque
hay bastantes excepciones. En una localidad al norte de Italia, las golondrinas y
vencejos han adelantado su llegada desde 1982, pero el avión (Delichon urbicum) y
el ruiseñor no (Rubolini et al., 2007a). Más al sur, en la isla de Capri, las campañas
de anillamiento de paseriformes en migración que se vienen realizando desde
1981 han demostrado que la fecha de paso en primavera de diversas especies se
está adelantando en torno a 0.3 días por año (Jonzén et al., 2006). Sin embargo,
los datos de anillamiento registrados desde 1984 en Eliat (Israel) para las mismas
especies indican todo lo contrario: un retraso en las fechas de paso (Tøttrup et
al., 2008). El hecho que cada uno de estos estudios analice dos rutas migratorias
bien diferenciadas, como son la vía centro-mediterránea a través de Italia y la vía
oriental a través de Oriente Medio, podría ser el responsable de estas diferencias.
Las poblaciones que migran a través de cada ruta probablemente están sujetas a
cambios a largo plazo en el clima y el ambiente de sus zonas de invernada, paso y
cría diferentes lo que motivaría respuestas diferentes.
En conclusión, pese a que en conjunto se pueda hablar de un adelanto, no hay
que olvidar que el número de especies y series temporales analizados es todavía
escaso, que su duración es relativamente corta y que los métodos usados en cada
caso (observación o anillamiento) hacen difíciles las comparaciones.
3.4. Escasos cambios en las fechas de emigración
Las evidencias son realmente escasas y limitadas a unos pocos estudios en
España. El análisis de la fecha en que se vio la última golondrina o vencejo en
Tortosa (Tarragona) demuestra que desde mediados de los setenta hay una marcada
tendencia a que los últimos individuos se vean cada vez más tarde (Gordo & Sanz,
2005). Sin embargo, los datos para toda España registrados por la red fenológica de
la AEMET, nos dicen que sólo en la golondrina han habido cambios significativos,
yéndose actualmente más temprano que hace seis décadas (Gordo & Sanz, 2006). No
obstante, en la cigüeña y el vencejo también se han podido observar fluctuaciones
marcadas década a década en las fechas de emigración, habiendo en ambas especies
una clara tendencia a irse más pronto desde los años ochenta.
Gracias al anillamiento se han podido analizar los cambios en todo el paso
otoñal en diez especies en una localidad del centro de la península (Valdelatas,
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
82
Madrid). Comparando las capturas realizadas a finales de los ochenta con datos
recogidos actualmente, se ha constatado un adelanto en las especies que van a
invernar al África sub-sahariana, mientras que no se han producido cambios en el
calendario de paso de las especies que vienen a invernar al Mediterráneo (Mezquida
et al., 2007). Tales diferencias estarían de acuerdo con la hipótesis de la distancia
migratoria como origen para la heterogeneidad de respuestas entre especies en la
migración otoñal (Jenni & Kéry, 2003).
3.5. Adelantos en el ciclo reproductor
Las pocas evidencias disponibles hasta el momento, parecen indicar que en el
área mediterránea las poblaciones también estarían adelantando las fechas en que
inician su reproducción, del mismo modo que se ha observado en otras partes de
Europa (ver sección 2.3). La fecha en que se puso el primer huevo en las colonias
de golondrinas, vencejos, estorninos (Sturnus vulgaris) y gorriones (Passer italiae)
nidificantes en una granja en el norte de Italia se ha adelantado en todos los casos,
si bien sólo en las especies migratorias estos cambios alcanzaron la significación
estadística (Rubolini et al., 2007a). Un estudio más exhaustivo gracias al monitoreo
de cajas nidos instaladas en una localidad valenciana, ha encontrado un adelanto
de 12 días entre 1986 y 2003 en la fecha promedio de puesta en una población de
carboneros (Álvarez et al., 2006). En este caso el adelanto no fue acompañado por
ningún cambio en la fecundidad o eficacia biológica de los individuos por lo que
debe entenderse como un cambio en bloque de la fenología reproductora de la
población con objeto de mantener su sincronización con el resto del ambiente.
. Cinco puntos clave para el futuro
Las evidencias recopiladas hasta la fecha permiten resumir los impactos del
cambio climático en la avifauna mediterránea en cinco puntos, en los que todavía
queda mucho trabajo por hacer en el futuro:
1)
Las distribuciones tenderán a moverse hacia el norte y a subir en altitud,
aunque las posibilidades de colonizar nuevas áreas de distribución va a ser
el punto clave que determine la persistencia de las poblaciones.
Futuro: Necesidad de escenarios climáticos futuros de mayor resolución
para tener en cuenta la enorme heterogeneidad ambiental típica del
Mediterráneo y poder hacer, en consecuencia, las predicciones más
precisas posibles. Seguimiento exhaustivo de los procesos naturales de
expansión y colonización que ya se estén produciendo (como el caso
del camachuelo trompetero).
2)
Aparentemente los individuos están reduciendo su tamaño corporal de
acuerdo con la predicción de la regla de Bergmann.
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
83
Futuro: Se han de estudiar otras colecciones de museos representativas
de otras partes del ámbito mediterráneo, así como otras fuentes de
registros históricos de la morfometría de los individuos.
3)
En conjunto, hay una tendencia al adelanto en las fechas de llegada
primaveral.
Futuro: Hay que encontrar registros para cubrir ciertas áreas
geográficas, como es la mitad oriental del mediterráneo y el norte de
África. Se han de encontrar series temporales más largas que tengan
registros previos a los setenta. Hace falta potenciar las estaciones de
anillamiento de esfuerzo constante para conocer la distribución
completa de la migración. Se tienen que mantener y crear nuevas redes
fenológicas en todos los países.
4)
La migración otoñal, sobre todo de las especies trans-Saharianas, parece ser
cada vez más precoz.
Futuro: Hacen falta estudios fuera de España y con otras especies.
Habría que analizar las evidencias recopiladas hasta la fecha por el
anillamiento. Potenciación del anillamiento y las redes fenológicas.
5)
La reproducción se está adelantando.
Futuro: Imperiosa necesidad de más estudios. Implementación de
redes de seguimiento como las existentes en otros países (por ejemplo,
el Nest Record Scheme del Reino Unido). Habría que investigar qué está
pasando con la sincronización con otros niveles tróficos y su posible
repercusión en la dinámica de las poblaciones.
En conjunto parece que las respuestas ofrecidas por las poblaciones mediterráneas
son similares a las que ya se han visto en otras zonas del planeta (ver sección 2). No
obstante, si exceptuamos la fenología migratoria, en el resto de aspectos las evidencias
están reducidas a uno o dos estudios, lo que nos obliga a ser muy cautelosos a la hora
de hacer generalizaciones para todo el ámbito del Mediterráneo, que precisamente
se caracteriza por su enorme heterogeneidad. A esta falta de número se añaden
otras carencias graves como son la completa falta de pruebas en ciertas zonas, la
falta de estudios en muchos aspectos de la biología de las aves, o la escasa longitud
temporal (menos de 20 años) de la mayoría de estudios. Además aún falta por saber
cuál es la repercusión real que están teniendo todas las respuestas (o falta de ellas)
observadas hasta el momento sobre la fecundidad y supervivencia de los individuos.
Únicamente a través de los cambios en estos parámetros es como vamos a poder
predecir cuál será el futuro de las poblaciones en el mediterráneo. Por lo tanto, hace
falta implementar y potenciar nuevas iniciativas que permitan cubrir esos huecos en
nuestro conocimiento, a la par que hay que asegurar la continuidad de los programas
de monitoreo iniciados hace décadas, habida cuenta de su demostrada capacidad
para detectar los efectos del cambio climático en las aves.
84
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
. Bibliografía
Acevedo, D.H. & Currie, D.J. (2003) «Does climate determine broad-scale patterns of
species richness? A test of the causal link by natural experiment». Global Ecology &
Biogeography 12:461-473.
Ahola, M., Laaksonen, T., Sippola, K., Eeva, T., Rainio, K. & Lehikoinen, E. (2004)
«Variation in climate warming along the migration route uncouples arrival and
breeding dates». Global Change Biology 10:1610-1617.
Álvarez, E., Encabo, S.I. & Barba, E. (2006) «Climate change moves the breeding season
of Mediterranean Great Tits two weeks forward in 18 years». Journal of Ornithology
147:S127.
Araújo, M.B., Thuiller, W. & Pearson, R.G. (2006) «Climate warming and the decline of
amphibians and reptiles in Europe». Journal of Biogeography 33:1712-1728.
Ashton, K.G. (2002) «Patterns of within-species body size variation of birds: strong
evidence for Bergmann’s rule». Global Ecology & Biogeography 11:505-523.
Barbraud, C. & Weimerskirch, H. (2001) «Emperor penguins and climate change».
Nature 411:183-186.
Berthold, P. (1996) Control of bird migration. London: Chapman & Hall.
Berthold, P., Fiedler, W., Raim, A., & Querner, U. (1998) «25-year study of the population
development of central European songbirds: a general decline, most evident in longdistance migrants». Naturwissenschaften 85:350-353.
Blondel, J. & Aronson, J. (1999) Biology and wildlife of the Mediterranean region.
Cambridge: Cambridge University Press.
Böhning-Gaese, K. & Lemoine, N. (2004) «Importance of climate change for the ranges,
communities and conservation of birds». Advances in Ecological Research 35:211236.
Both, C. (2007) «Comment on “Rapid advance of spring arrival dates in long-distance
migratory birds”». Science 315:598b.
Both, C., Artemyev, A.V., Blaauw, B., Cowie, R.J., Dekhuijzen, A.J., Eeva, T., Enemar, A.,
Gustafsson, L., Ivankina, E.V., Järvinen, A., Metcalfe, N.B., Nyholm, N.E.I., Potti, J.,
Ravussin, P.A., Sanz, J.J., Silverin, B., Slater, F.M., Sokolov, L.V., Török, J., Winkel,
W., Wright, J., Zang, H. & Visser, M.E. (2004) «Large-scale geographical variation
confirms that climate change causes birds to lay earlier». Proceedings of the Royal
Society of London Series B 271:1657-1662.
Both, C., Bouwhuis, S., Lessells, C.M. & Visser, M.E. (2006) «Climate change and
population declines in a long-distance migratory bird». Nature 441:81-83.
Both, C. & Visser, M.E. (2001) «Adjustment to climate change is constrained by arrival
date in a long-distance migrant bird». Nature 411:296-298.
Boyd, H. (2003) «Spring arrival of passerine migrants in Iceland». Ringing & Migration
21:193-201.
Brommer, J.E. (2004) «The range margins of northern birds shift polewards». Annales
Zoologici Fennici 41:391-397.
Carrillo, C., Barbosa, A., Valera, F., Barrientos, R. & Moreno, E. (2007) «Northward
expansion of a desert bird: effects of climate change?» Ibis 149:166-169.
Coppack, T. & Both, C. (2002) «Predicting life-cycle adaptation of migratory birds to
global climate change». Ardea 90:369-377.
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
85
Coppack, T., Pulido, F., Czisch, M., Auer, D.P. & Berthold, P. (2003) «Photoperiodic
response may facilitate adaptation to climate change in long-distance migratory
birds». Proceedings of the Royal Society of London Series B 270:43-45.
Coppack, T., Tindemans, I., Czisch, M., van der Linden, A., Berthold, P. & Pulido, F.
(2008) «Can long-distance migratory birds adjust to the advancement of spring by
shortening migration distance? The response of the pied flycatcher to latitudinal
photoperiodic variation». Global Change Biology 14:2516-2522.
Cowling, R.M., Rundel, P.W., Lamont, B.B., Arroyo, M.K. & Arianoutsou, M. (1996)
«Plant diversity in Mediterranean-climate regions». Trends in Ecology and Evolution
11:362-366.
Cramp, S. & Perrins, C.M. (1994) The birds of the Western Palearctic. Vol. 8. Oxford:
Oxford University Press.
Crick, H.Q.P., Baillie, S.R. & Leech, D.I. (2003) «The UK Nest Record Scheme: its value
for science and conservation». Bird Study 50:254-270.
Crick, H.Q.P., Dudley, C., Glue, D.E. & Thomson, D.L. (1997) «UK birds are laying eggs
earlier». Nature 388:527.
Crick, H.Q.P. & Sparks, T.H. (1999) «Climate change related to egg-laying trends».
Nature 399:423-424.
Devictor, V., Julliard, R., Couvet, D. & Jiguet, F. (2008) «Birds are tracking climate
warming, but not fast enough». Proceedings of the Royal Society of London Series B
275:2743-2748.
Fiedler, W., Bairlein, F. & Köppen, U. (2004) «Using large-scale data from ringed birds
for the investigation of effects of climate change on migrating birds: pitfalls and
prospects». Advances in Ecological Research 35:49-67.
Forsman, J.T. & Mönkkönen, M. (2003) «The role of climate in limiting European
resident bird populations». Journal of Biogeography 30:55-70.
García, L. 1972. «Primera nidificación verificada de Rhodopechys githaginea en el sureste
de Europa». Ardeola 16:215–222.
Gienapp, P., Leimu, R. & Merilä, J. (2007) «Responses to climate change in avian migration
time - microevolution or phenotypic plasticity?». Climate Research 35:25-35.
Gordo, O. (2007a) «La fenología nos alerta del cambio climático». Quercus 253:36-41.
Gordo, O. (2007b) «Why are bird migration dates shifting? A review of weather and
climate effects on avian migratory phenology». Climate Research 35:37-58.
Gordo, O., Brotons, L., Ferrer, X. & Comas, P. (2005) «Do changes in climate patterns
in wintering areas affect the timing of the spring arrival of trans-Saharan migrant
birds?». Global Change Biology 11:12-21.
Gordo, O. & Sanz, J.J. (2005) «Phenology and climate change: a long-term study in a
Mediterranean locality». Oecologia 146:484-495.
Gordo, O. & Sanz, J.J. (2006) «Climate change and bird phenology: a long-term study in
the Iberian Peninsula». Global Change Biology 12:1993-2004.
Greenwood, J.J.D. & Baillie, S.R. (1991) «Effects of density-dependence and weather on
population changes of English passerines using a non-experimental paradigm». Ibis
133:S121-S133.
Hawkins, B.A., Field, R., Cornell, H.V., Currie, D.J., Guégan, J.F., Kaufman, D.M., Kerr,
J.T., Mittelbach, G.G., Oberdorff, T., O’Brien, E.M., Porter, E.E. & Turner, J.R.G.
86
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
(2003) «Energy, water, and broad-scale geographica patterns of species richness».
Ecology 84:3105-3117.
Hickling, R., Roy, D.B., Hill, J.K., Fox, R. & Thomas, C.D. (2006) «The distributions of
a wide range of taxonomic groups are expanding polewards». Global Change Biology
12:450-455.
Hoegh-Guldberg, O., Hughes, L., McIntyre, S., Lindenmayer, D.B., Parmesan, C.,
Possingham, H.P. & Thomas, C.D. (2008) «Assisted colonization and rapid climate
change». Science 321:345-346.
Huntley, B., Collingham, Y.C., Green, R.E., Hilton, G.M., Rahbek, C. & Willis, S.G.
(2006) «Potential impacts of climatic change upon geographical distributions of
birds». Ibis 148:8-28.
Huntley, B., Green, R.E., Collingham, Y.C. & Willis, S.G. (2007) A climatic atlas of
European breeding birds. Barcelona: Lynx Edicions.
Hüppop, O. & Hüppop, K. (2003) «North Atlantic Oscillation and timing of spring
migration in birds». Proceedings of the Royal Society of London Series B, 270:233240.
ICO (2002) Programa SYLVIA. Segon informe anual de les estacions d’anellament amb
esforç constant (2000-2002). Barcelona: Institut Català d’Ornitologia.
Iverson, L.R. & Prasad, A.M. (1998) «Predicting abundance of 80 tree species following
climate change in the eastern United States». Ecological Monographs 68:465-485.
Jenni, L. & Kéry, M. (2003) «Timing of autumn bird migration under climate change:
advances in long-distance migrants, delays in short-distance migrants». Proceedings
of the Royal Society of London Series B 270:1467-1471.
Jonzén, N., Lindén, A., Ergon, T., Knudsen, E., Vik, J.O., Rubolini, D., Piacentini, D.,
Brinch, C., Spina, F., Karlsson, L., Stervander, M., Andersson, A., Waldenström, J.,
Lehikoinen, A., Edvardsen, E., Solvang, R. & Stenseth, N.C. (2006) «Rapid advance
of spring arrival dates in long-distance migratory birds». Science 312:1959-1961.
Kelly, A.E. & Goulden, M.I. (2008) «Rapid shifts in plant distribution with recent climate
change». Proceedings of the National Academy of Sciences USA 105:11823-11826.
La Sorte, F.A. & Thompson, F.R. (2007) «Poleward shift in winter ranges of North
American birds». Ecology 88:1803-1812.
Lavergne, S., Molina, J. & Debussche, M. (2006) «Fingerprints of environmental change
on the rare mediterranean flora: a 115-year study». Global Change Biology 12:14661478.
Lavorel, S., Canadell, J., Rambal, S. & Terradas, J. (1998) «Mediterranean terrestrial
ecosystems: research priorities on global change effects». Global Ecology &
Biogeography 7:157-166.
Lehikoinen, E., Sparks, T.H. & Zalakevicius, M. (2004) «Arrival and departure dates».
Advances in Ecological Research 35:1-31.
Lemoine, N. & Böhning-Gaese, K. (2003) «Potential impact of global climate changes on
species richness of long-distance migrants». Conservation Biology 17:577-586.
Lemoine, N., Schaefer, H.C. & Böhning-Gaese, K. (2007) «Species richness of migratory
birds is influenced by global climate change». Global Ecology & Biogeography 16:5564.
Lenoir, J., Gégout, J.C., Marquet, P.A., de Ruffray, P. & Brisse, H. (2008) «A significant
upward shift in plant species optimum elevation during the 20th century». Science
320:1768-1771.
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
87
MacLean, I.M.D., Austin, G.E., Rehfisch, M.M., Blew, J, Crowe, O., Delany, S., Devos,
K., Deceuninck, B., Günther, K., Laursen, K., van Roomen, M. & Wahl, J. (2008)
«Climate change causes rapid changes in the distribution and site abundance of birds
in winter». Global Change Biology 14:2489-2500.
Marra, P.P., Hobson, K.A. & Holmes, R.T. (1998) «Linking winter and summer events in
a migratory bird by using stable-carbon isotopes». Science 282:1884-1886.
Menzel, A., Sparks, T.H., Estrella, N., Koch, E., Aasa, A., Ahas, R., Alm-Küber, K.,
Bissolli, P., Braslavská, O., Briede, A., Chmielewski, F.M., Crepinsek, Z., Curnel, Y.,
Dahl, Å., Defila, C., Donnelly, A., Filella, I., Jatczak, K., Måge, F., Mestre, A., Nordli,
Ø., Peñuelas, J., Pirinen, P., Remisová, V., Scheifinger, H., Striz, M., Wielgolaski,
F.E., Zach, S. & Zust, A. (2006) «European phenological response to climate change
matches the warming pattern». Global Change Biology 12:1969-1976.
Mezquida, E., Villarán, A. & Pascual-Parra, J. (2007) «Timing of autumn bird migration
in central Spain in light of recent climate change». Ardeola 54:251-259.
Miller-Rushing, A.J., Lloyd-Evans, T.L., Primack, R.B. & Satzinger, P. (2008) «Bird
migration times, climate change, and changing population sizes». Global Change
Biology 14:1959-1972.
Molina, B. & Del Moral, J.C. (2005) La Cigüeña Blanca en España. VI Censo Internacional
(2004). Madrid: SEO/Birdlife.
Moritz, C., Patton, J.L., Conroy, C.J., Parra, J.L., White, G.C. & Beissinger, S.R. (2008)
«Impact of a century of climate change on small-mammal communities in Yosemite
National Park, USA». Science 322:261-264.
Moss, R., Oswald, J. & Baines, D. (2001) «Climate change and breeding success: decline
of the capercaillie in Scotland». Journal of Animal Ecology 70:47-61.
Myers, N., Mittermeier, R.A., Mittermeier, C.G., da Fonseca, G.A.B. & Kent, J. (2000)
«Biodiverstity hotspots for conservation priorities». Nature 403:853-858.
Newton, I. (1995) «Relationship between breeding and wintering ranges in Palaeartic
migrants». Ibis 137:241-249.
Newton, I. (2007) «Weather-related mass-mortality events in migrants». Ibis 149:453467.
Parmesan, C., Ryrholm, N., Stefanescu, C., Hill, J.K., Thomas, C.D., Descimon, H.,
Huntley, B., Kaila, L., Kullberg, J., Tammaru, T., Tennent, W.J., Thomas, J.A. &
Warren, M. (1999) «Poleward shifts in geographical ranges of butterfly species
associated with regional warming». Nature 399:579-583.
Parmesan, C. & Yohe, G. (2003) «A globally coherent fingerprint of climate change
impacts across natural systems». Nature 421:37-42.
Pennycuick, C.J. (1989) «Bird flight performance: a practical calculation manual».
Oxford: Oxford University Press.
Peñuelas, J. & Boada, M. (2003) «A global change-induced biome shift in the Montseny
mountains (NE Spain)». Global Change Biology 9:131-140.
Peñuelas, J., Filella, I. & Comas, P. (2002) «Changed plant and animal life cycles from
1952 to 2000 in the Mediterranean region». Global Change Biology 8:531-544.
Root, T.L., MacMynowski, D.P., Mastrandrea, M.D. & Schneider, S.H. (2005) «Humanmodified temperatures induce species changes: Joint attribution». Proceedings of the
National Academy of Sciences USA 102:7465-7469.
Root, T.L., Price, J.T., Hall, K.R., Schneider, S.H., Rosenzweig, C. & Pounds, J.A. (2003)
«Fingerprints of global warming on wild animals and plants». Nature 421:57-60.
88
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Roselaar, C.S., Sluys, R., Aliabadian, M. & Mekenkamp, P.G.M. (2007) «Geographic patterns
in the distribution of Paleractic songbirds». Journal of Ornithology 148:271-280.
Rubolini, D., Ambrosini, R., Caffi, M., Brichetti, P., Armiraglio, S. & Saino, N. (2007a)
«Long-term trends in first arrival and first egg laying dates of some migrant and
resident bird species in northern Italy». International Journal of Biometeorology
51:553-563.
Rubolini, D., Møller, A.P., Rainio, K. & Lehikoinen, E. (2007b) «Intraspecific consistency
and geographic variability in temporal trends of spring migration phenology among
European bird species». Climate Research 35:135-146.
Sæther, B.E., Sutherland, W.J. & Engen, S. (2004) «Climate influences on avian
population dynamics». Advances in Ecological Research 35:185-209.
Sæther, B.E., Tufto, J., Engen, S., Jerstad, K., Rostad, O.W. & Skåtan, J.E. (2000)
«Population dynamical consequences of climate change for a small temperate
songbird». Science 287:855-856.
Sanderson, F.J., Donald, P.F., Pain, D.J., Burfield, I.J. & van Bommel, F.P.J. (2006) «Longterm population declines in Afro-Palearctic migrant birds». Biological Conservation
131:93-105.
Schaefer, H.C., Jetz, W. & Böhning-Gaese, K. (2008) «Impact of climate change on
migratory birds: community reassembly versus adaptation». Global Ecology &
Biogeography 17:38-49.
Sekercioglu, C.H., Schneider, S.H., Fay, J.P. & Loarie, S.R. (2008) «Climate change,
elevational range shifts, and bird extinctions». Conservation Biology 22:140-150.
Sinelschikova, A., Kosarev, V., Panov, I. & Baushev, A.N. (2007) «The influence of wind
conditions in Europe on the advance in timing of the spring migration of the song
thrush (Turdus philomelos) in the south-east Baltic region». International Journal of
Biometeorology 51:431-440.
Sokolov, L.V., Markovets, M.Y., Shapoval, A.P. & Morozov, Y.G. (1998) «Long-term trends
in the timing of spring migration of passerines on the Courish Spit of the Baltic Sea».
Avian Ecology and Behaviour 1:1-21.
Sparks, T.H. & Menzel, A. (2002) «Observed changes in seasons: an overview».
International Journal of Climatology 22:1715-1725.
Sparks, T.H., Roberts, D.R. & Crick, H.Q.P. (2001) «What is the value of first arrival dates
of spring migrants in phenology?». Avian Ecology and Behaviour 7:75-85.
Stenseth, N.C., Mysterud, A., Ottersen, G., Hurrell, J.W., Chan, K.S. & Lima, M. (2002)
«Ecological effects of climate fluctuations». Science 297:1292-1296.
Studds, C.E. & Marra, P.P. (2005) «Nonbreeding habitat occupancy and population
processes: an upgrade experiment with a migratory bird». Ecology 86:2380-2385.
Studds, C.E. & Marra, P.P. (2007) «Linking fluctuations in rainfall to nonbreeding
season performance in a long-distance migratory bird, Setophaga ruticilla». Climate
Research 35:115-122.
Thomas, C.D. & Lennon, J.J. (1999) «Birds extend their ranges northwards». Nature
399:213.
Thuiller, W., Lavorel, S., Araújo, M.B., Sykes, M.T. & Prentice, C. (2005) «Climate change
threats to plant diversity in Europe». Proceedings of the National Academy of Sciences
USA 102:8245-8250.
Tøttrup, A.P., Thorup, K. & Rahbek, C. (2006a) «Changes in timing of autumn migration
in North European songbird populations». Ardea 94:527-536.
Cambio climático y avifauna en el Mediterráneo
89
Tøttrup, A.P., Thorup, K. & Rahbek, C. (2006b) «Patterns of change in timing of spring
migration in North European songbird populations». Journal of Avian Biology 37:8492.
Tøttrup, A.P., Thorup, K., Rainio, K., Yosef, R., Lehikoinen, E. & Rahbek, C. (2008)
«Avian migrants adjust migration in response to environmental conditions en route».
Biology Letters 4:685-688.
Townsend Peterson, A., Martínez-Meyer, E., González-Salazar, C. & Hall, P.W. (2004)
«Modeled climate change effects on distributions of Canadian butterfly species».
Canadian Journal of Zoology 82:851-858.
Tryjanowski, P., Kuźniak, S. & Sparks, T.H. (2002) «Earlier arrival of some farmland
migrants in western Poland». Ibis 144:62-68.
Tryjanowski, P., Kuźniak, S. & Sparks, T.H. (2005) «What affects the magnitude of
change in first arrival dates of migrant birds?». Journal of Ornithology 146:200-205.
Tucker, C.J., Dregne, H.E. & Newcome, W.W. (1991) «Expansion and contraction of the
Sahara desert from 1980 to 1990». Science 253:299-301.
Valiela, I. & Bowen, J.L. (2003) «Shifts in winter distribution in birds: effects of global
warming and local habitat change». Ambio 32:476-480.
Visser, M.E. & Both, C. (2005) «Shifts in phenology due to global climate change: the
need for a yardstick». Proceedings of the Royal Society of London Series B 272:25612569.
Visser, M.E., Both, C. & Lambrechts, M.M. (2004) «Global climate change leads to
mistimed avian reproduction». Advances in Ecological Research 35:89-110.
Visser, M.E., Van Noordwick, A.J., Tinbergen, J.M. & Lessells, C.M. (1998) «Warmer
springs lead to mistimed reproduction in great tits (Parus major)». Proceedings of the
Royal Society of London Series B 265:1867-1870.
Wilson, R.J., Gutiérrez, D., Gutiérrez, J., Martínez, D., Agudo, R. & Montserrat, V.J.
(2005) «Changes to the elevational limits and extent of species ranges associated with
climate change». Ecology Letters 8:1138-1146.
Winkel, W. (1997) «Long-term trends in reproductive traits of tits (Parus major,
P.caeruleus) and pied flycatchers Ficedula hypoleuca». Journal of Avian Biology
28:187-190.
Wisz, M.S., Walther, B.A. & Rahbek, C. (2007) «Using potential distributions to explore
determinants of Western Palaearctic migratory songbird species richness in subSaharan Africa». Journal of Biogeography 34:828-841.
Woodward, F.I. (1988) «Temperature and the distribution of plant species». Symposia of
the Society for Experimental Biology 42:59-75.
Yom-Tov, Y. (2001) «Global warming and body mass decline in Israeli passerine birds».
Proceedings of the Royal Society of London Series B 268:947-952.
Yom-Tov, Y., Benjamini, Y. & Kark, S. (2002) «Global warming, Bergmann’s rule and
body mass - are they related? The chukar partridge (Alectoris chukar) case». Journal
of Zoology 257:449-455.
El canvi ambiental a la Mediterrània:
la perspectiva del paisatge
Joan Pino, Ferran Rodà,
Corina Basnou, Maria Guirado
Centre de Recerca Ecològica i d’Aplicacions Forestals, UAB
. Introducció
L’estat del nostre planeta és definit per un sistema global constituït per molts
components que interaccionen i canvien constantment. Alguns canvis tenen lloc
durant dies, mesos o anys, mentre d’altres a escales de segles i eons. Alguns ocorren
sobre àrees petites de la superfície de la terra, mentre que altres afecten regions
grans o el planeta sencer. Per a gran part de la història de la terra, els components
principals d’aquest sistema global han estat naturals: aire, aigua, terra, i gel que
comprenen l’ambient físic del nostre planeta i les plantes, animals, i humans que
viuen en aquell ambient. Durant el darrer segle, però, les activitats humanes han
tingut un paper cada vegada més important en aquest canvi ambiental global.
Un dels components d’aquest canvi és el que afecta els usos del sòl i el paisatge a
causa de l’activitat humana. Tot i donar-se típicament a una escala local i regional,
la seva generalització per tot el planeta fa que actualment es consideri un dels
components més rellevants del canvi global, amb efectes importants sobre el clima
local i regional i sobre la conservació de la biodiversitat i dels serveis ecosistèmics.
Vivim immersos en un procés generalitzat i accelerat de canvi d’usos del sòl, amb
una progressiva apropiació de territori i una afectació dels hàbitats naturals general
per part de l’activitat humana (Vitousek et al., 1997). Ultra la pèrdua d’hàbitats
naturals i seminaturals i la seva substitució per d’altres més antròpics, aquest canvi
en els usos del sòl comporta canvis notables en l’estructura i les propietats funcionals
del paisatge.
1.1. El paisatge com a entitat funcional
El progressiu coneixement del funcionament dels ecosistemes ha posat en
evidència que les interaccions entre els diversos hàbitats d’un determinat territori,
i fins i tot entre els d’àrees molt allunyades, són molt nombroses i determinants per
al funcionament d’aquells. L’existència d’aquestes interaccions obliga a considerar
la gestió dels ecosistemes amb una perspectiva territorial, en la qual la mida,
forma i disposició dels hàbitats adquireixen una especial rellevància (Forman &
Godron, 1986; Pino & Rodà, 1999). L’ecologia del paisatge proporciona un marc de
treball idoni per abordar la comprensió i l’anàlisi, a una escala prou rellevant, dels
processos ecològics que tenen lloc al territori. Aquest marc de treball és el paisatge
92
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
concebut com una entitat funcional, d’escala quilomètrica, integrat per unitats,
que interactuen mitjançant fluxos horitzontals (materials, energia, organismes,
etc.) entre unitats i verticals dins d’aquestes unitats. Les característiques d’aquestes
unitats es poden definir mitjançant el seu tipus, extensió, forma, i configuració o
disposició en l’espai. Aquest conjunt de propietats és el que es denomina estructura
del paisatge, que és el resultat dels processos funcionals que hi tenen lloc i, alhora,
condiciona el funcionament d’aquests processos (Forman & Godron, 1986; Forman,
1995). El paisatge pot ser descrit a partir de dos aspectes relacionats amb la seva
estructura: la composició i la configuració. La composició del paisatge fa referència
al tipus de cobertes que l’integren: boscos, conreus, àrees urbanes, etc., sense entrar
a considerar si aquestes cobertes es corresponen amb les tessel·les o els corredors, o
si formen part de la matriu. La configuració, en canvi, fa referència a la distribució
espacial de les esmentades cobertes: uniforme, agrupada, en unitats grans o petites,
etc., cosa que afecta diverses propietats d’aquest com ara el grau de fragmentació, la
mida del gra, o la connectivitat.
1.2. Paisatge i biodiversitat
La relació entre paisatge i biodiversitat és un dels axiomes de l’Ecologia del
Paisatge. En general, la riquesa i composició d’espècies que podem trobar en un
determinat territori es relaciona amb determinades característiques estructurals
del paisatge, com ara la mida de les tessel·les. Segons la teoria de la biogeografia
insular (Mc Arthur & Wilson, 1967) i fent un paral·lelisme entre els arxipèlags
d’illes i els romanents d’hàbitat d’un paisatge fragmentat, podem interpretar
que la fragmentació d’una tessel·la gran en fragments petits comportarà una
disminució de la biodiversitat, i més encara si la distància entre fragments augmenta
progressivament. A més, les poblacions de moltes espècies que ocupen ambients
fragmentats formen sovint metapoblacions, és a dir, es troben dividides en
subpoblacions que ocupen les porcions adequades del territori. La distància entre
subpoblacions és un factor determinant del manteniment dels fluxos de gens o
d’individus vitals per al manteniment a llarg termini de la metapoblació, com també
ho és l’existència de connectors entre tessel·les que facilitin aquest intercanvi.
D’altra banda, la disminució de la mida de les tessel·les incrementa la seva relació
perímetre / àrea, la qual cosa comporta una major influència dels hàbitats adjacents
sobre l’interior d’una determinada tessel·la (Forman, 1995). L’interior i el marge de
les tessel·les presenten característiques ecològiques molt diferents: mentre el primer
és una àrea lliure de la majoria d’influències externes, on poden perviure espècies
i processos exclusius d’un determinat hàbitat, el segon és una zona d’intercanvi
amb altres hàbitats, inclosos els antròpics. Les demandes de paisatge d’un i altre
grup d’espècies són notablement contrastades. Les espècies d’interior són pròpies
de paisatges de gra gruixut, on ocuparan tessel·les grans, escasses i properes, i amb
formes poc convolutes que no permeten una relació perímetre/ àrea molt elevada.
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge
93
. Dinàmica del paisatge i biodiversitat
Molt més que l’estructura, la dinàmica del paisatge te una relació molt estreta
amb la biodiversitat acull. Cada cop és més evident que la riquesa i composició
d’espècies que acull un paisatge no és només fruit de la composició d’usos del sòl
i de llur configuració espacial actuals, sinó també del llegat històric d’usos i de
canvis (Pino et al., 2009). Els efectes dels canvis en el paisatge sobre la conservació
de les espècies varien en funció del context territorial i de les característiques
dels organismes i dels paisatges. Seguidament farem un repàs dels dos processos
principals relacionats amb la dinàmica dels paisatges: el canvi en la composició i en
la configuració. Per en cada cas, a més, analitzarem alguns exemples d’implicacions
sobre la conservació de la biodiversitat.
2.1. El canvi en la composició: les cobertes i usos del sòl
2.1.1. Les tendències a Europa
El canvi en els usos del sòl és un component bàsic del canvi en el paisatge. Alguns
projectes europeus recents com MIRABEL o BIOPRESS han avaluat els canvis en els
usos del sòl per a tot el continent, i han detectat taxes de canvi molt importants als
paisatges europeus, degudes a la combinació de factors socioeconòmics i climàtics
que operen a escales espacials molt diverses. La forma en què aquestes pressions
afecten els organismes i els ecosistemes és, però, diferent per a les diverses regions
d’Europa. A MIRABEL (Petit et al., 2001) es realitzà una tabulació semiquantitativa
dels canvis en l’estat d’un seguit d’hàbitats amenaçats o d’interès de conservació a
Europa, a partir dels quals es seleccionaren 10 pressions mediambientals principals.
Els resultats suggereixen que intensificació agrícola és una de les amenaces
principals, tot i l’existència de notables diferències entre les regions considerades.
Al cas de la Mediterrània, l’impacte del canvi d’usos es concentra especialment als
hàbitats seminaturals, com les pastures, i és el resultat d’una curiosa combinació
d’intensificació i abandonament.
BIOPRESS (www.creaf.uab.es/biopress) va dur a terme una aproximació
especialment explícita, basada en la posada a punt i la comparació de mapes de
cobertes del sòl amb la llegenda CORINE per a diverses èpoques (1950, 1990 i
2000), en un total de 120 àrees d’estudi distribuïdes per Europa. Agrupant els
canvis d’usos resultants es van seleccionar 6 pressions sobre la biodiversitat:
abandonament, aforestació, deforestació, intensificació, drenatge i urbanització. La
distribució d’aquestes pressions a Europa confirma els resultats de MIRABEL per
al cas mediterrani: els darrers 50 anys, hi coexisteixen processos d’abandonament
i intensificació, tot i que es concentren en paisatges diferents : l’abandonament de
conreus i pastures es concentra als paisatges de muntanya, on s’ha donat una notable
recuperació de les cobertes forestals a les darreres dècades (Preiss et al., 1997). En
canvi, la intensificació (i la urbanització) s’ha concentrat a les planes fèrtils i a la
costa, com a resultat de l’agricultura industrial i del creixement urbanístic. Aquesta
94
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
distribució diferencial de les pressions ha anat conformant un model territorial dual,
i això està comportant la desaparició dels hàbitats de marge i dels mosaics agrícoles i
agroforestals tradicionals, que són un dels reservoris de biodiversitat més importants
dels territoris mediterranis.
2.1.2. Canvis recents a la província de Barcelona
El Mapa de Cobertes del Sòl de 1956 de la Província de Barcelona (MCS56_B),
en curs de realització al CREAF per encàrrec de la Diputació de Barcelona, permet
analitzar aquestes tendències a una escala més local. Aquest mapa és el resultat
de la fotointerpretació de fotografies aèries georeferenciades de 1956 (l’anomenat
vol americà), seguint la mateixa metodologia que el Mapa de Cobertes del Sòl del
CREAF (MCSC, http://www.creaf.uab.es/mcsc/). Això permet una comparació
total amb el MCSC, la qual cosa possibilita una anàlisi fina (l’escala de realització
d’ambdós mapes es situa per sota de 1:5000) dels canvis al territori entre 1956 i
l’actualitat.
S’han estudiat els canvis en les cobertes del sòl entre 1956 i 1993 al sector oriental
de la província de Barcelona (Maresme i Vallès Oriental), fent servir el MCS56_B i
la primera edició del MCSC. Els canvis s’han reclassificat en 5 pressions similars a
les utilitzades a BIOPRESS: abandonament de conreus (pas de conreus a matollarprats); aforestació (pas de qualsevol categoria a bosc); deforestació (pas del bosc a
qualsevol categoria excepte urbà); urbanització (pas de qualsevol categoria a urbà)
i sense canvis. Els resultats corroboren les tendències a la dicotomització dels
paisatges mediterranis detectades a escala europea per BIOPRESS. La Fig. 1 mostra
la distribució de tres pressions (urbanització, abandonament, i aforestació) a la zona
de contacte entre la plana del Vallès i el massís del Corredor. A simple vista es pot
observar la gran concentració de la urbanització a les planes litorals del Maresme i a
la plana del Vallès, i l’aforestació de les parts més baixes de la serra Litoral (les parts
més altes ja eren ocupades pel bosc el 1956). L’abandonament pot derivar en una
posterior urbanització o aforestació, cosa que comporta un distribució relativament
similar als paisatges de plana i de muntanya.
2.1.3. Canvis de cobertes del sòl i biodiversitat de plantes vasculars al delta
del Llobregat
És indubtable que aquests canvis en la composició del paisatge tenen efectes sobre
la biodiversitat. Això és obvi per a aquells que comporten una pèrdua o degradació
dels hàbitats naturals (tots estem acostumats a sentir notícies de la rarefacció de
moltes espècies a causa de la pèrdua del seu hàbitat). Tanmateix, tal com acabem de
veure, els canvis en els usos del sòl també es poden donar en la direcció oposada. I
tots aquests canvis afecten de forma diferent a les diverses espècies. Algunes d’elles
treuen profit dels canvis i colonitzen ràpidament els nous usos, mentre d’altres no
o fins i tot poden desaparèixer localment com a resultat dels canvis (Lindborg &
Eriksson, 2004; Lindborg et al., 2005). L’estratègia de vida i reproducció i l’amplitud
ecològica de les espècies es perfilen com alguns dels factors més determinants en
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge
95
Figura 1. Processos d’aforestació (transició a bosc), urbanització (a cobertes urbanes
i viàries) i abandonament (transició de conreus a matollars i pastures) a la part oriental
de la província de Barcelona (plana del Vallès i massís del Corredor) entre 1956 i 1993.
la capacitat d’aquestes de suportar i treure profit dels canvis en els usos del sòl
(Lindborg, 2007).
Detectar els efectes d’aquests canvis sobre la biodiversitat és sovint difícil
o impossible degut a la manca de dades de biodiversitat georeferenciades amb
suficient precisió. A Catalunya, un dels territoris més prospectats pel que fa a la
seva biodiversitat és el delta del Llobregat que, a més, ha patit i pateix una intensa
pertorbació d’origen antròpic. Ultra la desaparició o degradació de la major part
dels ecosistemes primigenis, cal destacar el manteniment d’algunes àrees en un estat
de conservació sorprenentment bo i la recuperació d’hàbitats en zones antigament
dedicades a l’agricultura o a l’explotació d’àrids.
La disponibilitat d’informació fotogràfica ha permès generar mapes de cobertes
del sòl pels anys 1956 i 1999, mitjançant fotointerpretació d’ortofotomapes. Les
cobertes resultants es van reclassificar en cinc categories de naturalitat, per tal
de facilitar-ne la comparació: molt alta (maresmes i pinedes ben conservades),
alta (maresmes i pinedes alterades), mitjana (camps abandonats i pastures), baixa
(conreus i zones denudades) i nul·la (àrees urbanes). Mitjançant combinació de capes
SIG obtenir un mapa de canvi de naturalitat que reflecteix la dinàmica recent de les
diverses àrees del delta.
Aquest mapa s’ha fet servir per a avaluar si el canvi en el paisatge te una relació
amb la distribució de la flora al delta. Només s’han tingut en compte les àrees
96
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
del mapa amb una naturalitat mitjana, alta o molt alta el 1999, on es concentra la
flora del delta. Aquestes àrees han estat agrupades en tres categories segons la
tendència de canvi de naturalitat: canvi nul, sense canvi de naturalitat; positiu, amb
una progressió cap a categories més naturals, i negatiu, amb una regressió de la
naturalitat (Fig. 2).
Figura 2. Processos de canvi de naturalitat dels hàbitats del
delta del Llobregat entre 1956 i 1999, de tipus progressiu (cap a més
naturals), regressiu (cap a menys naturals) i nul (sense canvi).
El mapa de tendències de canvi de naturalitat s’ha combinat amb una cartografia
de les àrees de distribució de les espècies de plantes vasculars més interessants per
a la conservació. Les espècies foren separades segons si llur interès és d’àmbit local
o català (considerades, com a màxim, raríssimes als Països Catalans) o bé espanyol
o europeu (considerades rares a aquestes escales territorials o incloses en directives
europees). Els resultats (Taula 1) mostren que les espècies d’interès local i català
seleccionen en un 59% àrees que han recuperat naturalitat, mentre que les d’interès
nacional o europeu es concentren en un 73% en zones estables. En ambdós casos, les
distribucions de les tendències de canvi són significativament diferents (p<0.001) de
les que trobem al conjunt d’hàbitats naturals i seminaturals del delta (χ2= 26.02 per
a les d’interès espanyol i europeu; χ2= 110.46 per a les d’interès local i català).
Els mapes de canvi de naturalitat i de tendències de canvi també han servit per a
comparar la distribució de vuit espècies de monocotiledònies perennes, pròpies dels
aiguamolls i maresmes del delta, amb estratègies de vida semblants però diferents
en llurs trets reproductius i amplitud ecològica (Pino et al., 2009). Els resultats
mostren que la distribució d’aquestes espècies en classes de naturalitat i els seus
canvis s’associa més a l’amplitud ecològica que als trets reproductius. En general,
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge
97
les espècies més especialistes (amb menys amplitud ecològica) es concentren més en
hàbitats naturals, recullen menys canvis de naturalitat en llur àrea de distribució i es
restringeixen més a àrees on el canvi de naturalitat ha estat nul (Fig. 3).
Taula 1. Distribució (% del total d’àrea ocupada) de les espècies vegetals d’interès espanyol
o europeu i local o català a les diverses categories de canvi de naturalitat dels hàbitats
del delta del Llobregat entre 1956 i 1999. Com a referència es donen els percentatges
d’aquestes tendències per al conjunt d’hàbitats naturals i seminaturals del delta.
Interès local o català
Interès espanyol o europeu
Estables
35.64
76.05
Regressius
5.45
22.43
Progressius
58.91
1.52
Figura 3. Distribució (% del total de l’àrea ocupada) de 8 monocotiledònies perennes a
les diverses categories de canvi de naturalitat dels hàbitats del delta del Llobregat, entre 1956
i 1999. Com a referència es donen els percentatges d’aquestes tendències per al conjunt del
delta. Les espècies són ordenades d’esquerra a dreta per amplitud ecològica decreixent.
2.2. El canvi en la configuració del paisatge
Independentment dels canvis composicionals deguts a canvis en la tipologia
i el recobriment relatiu de les diverses cobertes i usos del sòl, els paisatges poden
experimentar canvis en la configuració espacial d’aquests elements. Aquests canvis
poden afectar tant o més les propietats funcionals del paisatge. A diferència dels
canvis en els usos del sòl, no tenim cap anàlisi que quantifiqui la importància a
Europa dels diversos processos de canvi del paisatge. Tot i això, una revisió ràpida
de la bibliografia existent posa de manifest que, a escala global, un dels processos
de canvi de paisatge més importants és la fragmentació dels hàbitats preexistents.
Aquesta fragmentació és sovint conseqüència del canvi d’usos i comporta, de
manera general, la divisió de les clapes d’hàbitat en unitats més petites (Forman,
98
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
1995; Haila, 2002) i en la major part de casos comporta també una reducció de la
quantitat d’hàbitat (Farhig, 2003; Groom, 2006). La fragmentació té efectes notables
sobre la mida, el nombre i el grau d’aïllament dels fragments resultants, la qual
cosa afecta sovint la qualitat de les peces d’hàbitat (per un increment de l’efecte
marge) i la seva connectivitat. Aquests canvis afecten, a la vegada, les espècies que
integren els hàbitats i també molts dels processos ecològics d’aquells (Forman, 1995;
Lindenmayer & Fischer, 2006).
2.2.1. Fragmentació, freqüentació antròpica i biodiversitat forestal al Vallès
A l’hora d’esbrinar els impactes de la fragmentació sobre la biodiversitat dels
territoris més humanitzats i actuar en conseqüència, és especialment important
entendre la interacció que s’estableix entre l’estructura del paisatge i l’activitat
humana. Un cas paradigmàtic és el dels boscos periurbans, que pateixen l’efecte
combinat de la fragmentació de l’hàbitat i de la freqüentació humana derivada del seu
ús recreatiu. El CREAF va realitzar un estudi de les conseqüències d’ambdós factors
sobre la flora i la fauna forestal del sector més oriental de la Plana del Vallès, entre
Sant Celoni i Sabadell (Rodà et al., 2006). Els boscos ocupaven encara l’any 2000 un
30% de la zona d’estudi, dividits a parts gairebé iguals en grans àrees forestals (amb
continuïtat física amb els boscos de la serralada prelitoral i litoral), i en clapes de
bosc aïllades i extremadament esmicolades: l’any 2000 hi havia a l’àmbit d’estudi
2.595 clapes de bosc aïllades, el 95 % de les quals tenien una superfície inferior a 5
ha. Això fa que aquests boscos estiguin mot exposats a les influències procedents
de l’entorn no forestal. La fragmentació dels boscos d’aquesta plana segueix ben
activa: entre 1993 i 2000 es va fragmentar el 8 % de la superfície de bosc que formava
part de grans àrees forestals de l’àmbit d’estudi (Pino et al., 2008) i la tendència
segurament continua atès el ritme de desenvolupament urbanístic i de construcció
d’infraestructures viàries. Tot i tractar-se d’un territori ben conegut des del punt de
vista geogràfic i ecològic, es desconeixen els efectes que aquestes pressions poden
tenir sobre la biodiversitat dels seus boscos.
En un primer treball es va avaluar la importància relativa de l’estructura del
paisatge i de la qualitat dels fragments (coberta arbòria i freqüentació antròpica) en
la riquesa i composició de plantes de les clapes de bosc de la plana (Guirado et al.,
2007). Es va realitzar un mostreig en 252 parcel·les forestals distribuïdes a l’atzar,
a les quals es va recollir la presència de les diverses espècies de plantes vasculars.
Aquestes es van classificar segons la seva raresa i la seva ecologia, separant plantes
forestals, de brolles i prats, i sinantròpiques (cultivades, ruderals o exòtiques).
També es va avaluar qualitativament la cobertura de les diverses espècies d’arbres,
l’evidència de tallades recents i el grau de freqüentació antròpica. Aquestes variables
es van contraposar amb diverses variables relacionades amb la fragmentació
antròpica del paisatge, com ara la mida, forma i aïllament de cada clapa de bosc, i
amb la seva accessibilitat des de les àrees urbanes veïnes. La relació de totes elles
amb la riquesa i composició dels diversos grups de plantes es va analitzar mitjançant
models de regressió múltiple.
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge
99
Els resultats mostraren que la riquesa de tots els grups de plantes estudiats es
relaciona principalment amb el recobriment d’espècies del gènere Quercus, una
proxy de l’estat de conservació del bosc. D’altra banda, l’estructura del paisatge i
la freqüentació antròpica juguen un paper variable en la riquesa de plantes segons
els grups. Les espècies més forestals són relativament insensibles a aquests factors,
mentre que les sinantròpiques responen especialment a la freqüentació directa
i a la pertorbació (tallades recents), i a variables de paisatge relacionades amb la
pertorbació potencial de l’activitat humana com ara l’accessibilitat o la distància al
marge del bosc (Taula 2).
Taula 2. Resultats dels models de regressió aplicats sobre les espècies sinantròpiques i
forestals rares. Per a cada model es presenta la magnitud de l’efecte (β estandarditzada),
el test t i la seva significació. Vegeu Guirado et al. (2007) per a més informació.
Variables dependents
(r2 ajustada i significació del model)
Espècies estrictament de bosc
r2=0.065, P <0.001)
Cobertura (%) de Quercus spp
β
t
P
0.149
2.391
<0.05
Distància a vies no asfaltades
0.131
1.984
<0.05
Cobertura (%) de Quercus spp
-0.300
-5.304
<0.001
Mida del bosc
0.288
3.797
<0.001
Espècies sinantròpiques
r2=0.278, P <0.001)
Gestió forestal recent
-0.235
4.264
<0.001
Connectivitat: quantitat de bosc en 500 m
-0.230
-3.174
<0.001
Pressió humana potencial
0.215
3.848
<0.001
Freqüentació
0.145
2.514
<0.05
Distància al marge
-0.211
-3.418
<0.001
En un segon treball es va comparar el grau de freqüentació i la riquesa d’espècies
dels diversos grups de plantes vasculars, en parcel·les situades en clapes de bosc
aïllades i grans àrees forestals. Les parcel·les es van situar, a més, adjacents a conreus
i a àrees urbanes i a diverses distàncies del marge del bosc. Els resultats van posar de
manifest que, com que moltes influències antròpiques actuen a través del marge del
bosc, el grau de fragmentació (que disminueix la mida dels hàbitats i n’incrementa la
relació perímetre–àrea) i l’ús del sòl adjacent són molt rellevants per a la penetració
d’aquests efectes cap a l’interior del bosc. Així, la freqüentació vas resultar més alta a
les clapes aïllades que a les grans àrees forestals, i en boscos adjacents a àrees urbanes
que en els adjacents a conreus. Això probablement explica la distribució diferencial
dels grups ecològics i de raresa: el nombre d’espècies de plantes rares de bosc i el
de sinantròpiques per parcel·la és més elevat i més baix, respectivament, a les grans
àrees forestals que a les clapes aïllades. A més, s’estableixen interaccions complexes
100
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
entre la mida del bosc i les cobertes del sòl adjacents: el nombre d’espècies de plantes
sinantròpiques en grans àrees de bosc és major si aquestes es troben prop de conreus
que d’àrees urbanes (Fig. 4); en canvi, el d’espècies rares de bosc és menor a les
clapes petites properes a àrees urbanes que a conreus. I, encara, la riquesa d’espècies
sinantròpiques disminueix en augmentar la distància al marge del bosc, com també
ho fa la proporció de parcel·les amb freqüentació alta (Fig. 5). Tot plegat suggereix
que, en un context metropolità, bona part dels efectes de la fragmentació sobre la
biodiversitat no són directes sinó deguts a l’increment de la pertorbació antròpica
associada.
Figura 4. Riquesa mitjana d’espècies de plantes sinantròpiques i forestals rares
per parcel·la de 100 m2, en clapes de bosc aïllades i grans àrees forestals de la plana
del Vallès adjacents a conreus i àrees urbanes. Lletres diferents a cada gràfic indiquen
diferències significatives (p<0.05) per al test LSD. Font: Guirado et al. (2006)
Figura 5. Riquesa d’espècies sinantròpiques per parcel·la i proporció
de parcel·les amb un grau de freqüentació antròpica elevat, a les clapes de
bosc aïllades de la plana del Vallès. Font: Guirado et al. (2006).
El canvi ambiental a la Mediterrània: la perspectiva del paisatge
101
2.2.2. Fragmentació i extinció: deutes pendents
A mena de conclusió, cal destacar que la pèrdua i fragmentació dels hàbitats
comporten sovint la pèrdua de les espècies de requeriments ecològics més estrictes
(especialistes) i la invasió d’altres de més banals o fins i tot exòtiques (generalistes).
No obstant això, pel que fa a les primeres es debat actualment l’existència de
l’anomenat deute d’extinció (Kuussaari et al., 2009): l’extinció local d’una espècie
pot ocórrer amb un retard substancial després de la pèrdua o degradació de l’hàbitat.
Així, es pot observar temporalment una riquesa d’espècies superior a l’esperada
segons els models teòrics, deguda al fet que moltes espècies es mantindrien, per llur
pròpia biologia i dinàmica poblacional, temps després de la fragmentació.
Cada cop hi ha més estudis que suggereixen l’existència d’aquest deute d’extinció
en grups d’organismes i hàbitats molt diversos. El deute d’extinció planteja un repte
per a la conservació i, alhora, una oportunitat: moltes de les espècies que actualment
trobem en hàbitats fragmentats podrien estar condemnades a l’extinció en un
termini més o menys curt en funció de llur cicle vital. Però, mentre persisteixin,
hi ha temps per a emprendre mesures per a assegurar la seva conservació in situ,
com ara la restauració d’hàbitats i paisatges. Abans cal, en tot cas, acumular més
evidència —a partir de programes de seguiment de la biodiversitat a llarg termini—
i desenvolupar mètodes millors per a detectar i quantificar el deute d’extinció als
hàbitats més afectats per la fragmentació i pel canvi global en general.
. Bibliografia
Fahrig L. (2003). «Effects of habitat fragmentation on biodiversity». Annual Review of
Ecology, Evolution and Systematics 34: 487-515.
Forman R.T.T., Godron, M. (1986) Landscape Ecology. John Wiley, New York. Forman
R.T.T. (1995) Land Mosaics: The Ecology of Landscapes and Regions. Cambridge U.
Press, New York, USA.
Groom M (2006). Principles of conservation biology (3º ed.). Sinauer Associates Inc.,
Sunderland, Massachussets.
Guirado M., Pino J., Rodà F. (2006) «Understorey plant species richness and composition
in metropolitan forest archipelagos: effects of forest size, adjacent land use and
distance to the edge». Global Ecology and Biogeography 15:50–62
Guirado M., Pino J., Rodà F. (2007) «Comparing the role of site disturbance and
landscape properties on understory species richness in fragmented periurban
Mediterranean forests». Landscape Ecology 22:117–129.
Haila Y. (2002). «A conceptual genealogy of fragmentation research: from island
biogeography to landscape ecology». Ecological Aplications 12:321-334.
Kuussaari M., Bommarco R., Heikkinnen R.K. et al.(2009) «Extinction debt: a challenge
for biodiversity conservation». TREE 24 (10): 564-571.
Lindborg R., Eriksson O. (2004) «Effects of restoration on plant species richness and
composition in Scandinavian semi-natural grasslands». Restoration Ecology 12: 318336.
102
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Lindborg R., Cousins S.A., Eriksson O. (2005) «Plant species response to land use
change –Campanula rotundifolia, Primula veris and Rinanthus minor». Ecography
28: 29-36.
Lindborg R. (2007) «Evaluating the distribution of plant life-history traits in relation to
current and historical landscape configurations». Journal of Ecology 95: 555–564.
Lindenmayer D.B., Fischer J. (2006) Habitat fragmentation and landscape change. An
ecological and conservation synthesis. Island Press, Washington.
McArthur R., Wilson E.O. (1967) The Theory of Island Biogeography. Princeton
University Press. Princeton.
Petit S., Firbank Les, Wyatt B., Howard D. (2001) MIRABEL: «Models for Integrated
Review and Assessment of Biodiversity in European Landscapes». AMBIO 30: 81-88.
Pino J., Rodà F. (1999) «L’ecologia del paisatge: un nou marc de treball per a la ciència de
la conservació». Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural 67:5-20.
Pino J., Rodà F., Basnou C., Guirado (2008) «Canvis en la superfície i el grau de
fragmentació del bosc a la plana del Vallès entre els anys 1993 i 2000». Documents
d’Anàlisi Geogràfica 51: 59-78.
Pino J., Vilà M., Álvarez N., Seguí J.M., Guerrero Ch. (2009) «Niche breadth rather than
reproductive traits explains the response of wetland monocotyledons to land-cover
change». Applied Vegetation Science 12: 119–130.
Preiss E., Martin J.L., Debussche M. (1997) «Rural depopulation and recent landscape
changes in a Mediterranean region: Consequences to the breeding avifauna».
Landscape Ecology 12:51-61.
Rodà F., Guirado M., Pino J., Espadaler X., Bernal V., Ribas J., Basnou C (2005). «La
fragmentació dels boscos de la plana del Vallès. Informe inèdit, Fundació Abertis»
(consultable a http://www.fundacioabertis.org/cat/actividades/estudio.php?id=10)
Vitousek P.M., Mooney H.A., Lubchenco J. Melillo J. M. (1997) «Human Domination of
Earth’s Ecosystems». Science 277: 494-499.
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània:
El cas de l’Alta Garrotxa
Josep Vila
Diego Varga
Grup de Recerca en Medi Ambient i Tecnologies de la
Informació Geogràfica. Institut de Medi Ambient. UdG.
. Alguns comentaris i aclariments per centrar el problema
El canvi ha estat un factor inherent en el passat o és en el present i ho continuarà
essent en el futur. El canvi ha caracteritzat l’evolució del planeta fins a l’actualitat.
Fa temps que hem deixat endarrere la idea que l’evolució era una dinàmica a la
recerca d’una utòpica estabilitat final en un marc d’una complexitat in crescendo,
tal i com defensava per exemple Clements (1916a, 1916b) amb la teoria de la
successió. L’abandonament d’aquesta visió simplista i parcial no ha estat fàcil. Una
de les explicacions rau en el fet que també suposa un trencament amb el model de
les anomenades revolucions científiques descrites per Thomas S. Kuhn (1968). Kuhn
definia i defensava tal vegada l’existència d’etapes progressives com a motors del
desenvolupament científic, un model que havia estat aplicat alhora per interpretar
l’evolució ecològica i fins i tot els teòrics models d’evolució socioeconòmica.
Les dificultats per superar aquest paradigma contrasten amb el que hem observat i
podem continuar observant en els canvis que es produeixen en l’entorn que ens envolta.
Avui més que mai vivim en un món dominat pel canvi, uns canvis que han accelerat
profundament el seu dinamisme i la seva magnitud. Una nova realitat que enllaça
amb l’afermament i reforçament de l’anomenada societat tecnocientífica, un model de
societat que es fa present arreu i s’erigeix com a dominant amb el suport inestimable
d’una tercera pota fonamental: la informació. Mai com ara no s’ha disposat de tantes
dades per mesurar i interpretar els canvis però mai com ara tampoc no hem estat tan
lluny de poder revertir dinàmiques que massa sovint tenen efectes devastadors per a la
nostra diversitat biològica i cultural amenaçant el benestar de les generacions futures.
En aquest marc és on podem parlar de canvi global quan ens ubiquem a una escala
planetària o canvi ambiental si focalitzem la nostra atenció en una escala inferior.
Dues escales que comparteixen de vegades tendències però també on podem trobar
situacions del tot ambivalents. Tal i com han afirmat alguns autors cap canvi no és
completament global atès que sempre presenten diferències, de vegades ben extremes,
al llarg del conjunt del planeta (Meyer i Turner, 1995)
El canvi global no resulta fàcil de definir i sovint s’assimila erròniament de forma
exclusiva a un dels seus components: el canvi climàtic (Boada i Saurí, 2002). Però hi
ha diversos autors que s’han aventurat a definir aquest controvertit concepte, entre
les definicions existents volem destacar la següent (Duarte, 2006, p. 23):
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
104
El término cambio global define al conjunto de cambios ambientales
afectados por la actividad humana, con especial referencia a cambios en los
procesos que determinan el funcionamiento del sistema Tierra. Se incluyen
en este término actividades que, aunque ejercidas localmente, tienen efectos
que trascienden el ámbito local o regional para afectar al funcionamiento
global del sistema Tierra.
Més enllà d’aquesta definició també hi ha qui tendeix a remarcar i distingir
l’existència de distints components en el marc de l’anomenat canvi global. Més
concretament es solen diferenciar tres components fonamentals (Terradas, 2001, p.
77-78):
a)
Els canvis atmosfèrics.
b)
Els canvis climàtics. Aquests poden estar vinculats als atmosfèrics.
c)
Els canvis de usos i cobertes del sòl. On més fàcilment es poden posar de
manifest situacions divergents entre les dinàmiques globals i les dinàmiques
regionals o locals.
Alguns autors consideren l’estudi del canvi ambiental com l’àrea prioritària de
desenvolupament d’una ciència interdisciplinària que compta ja amb un ampli
espectre per exemple de terminologia pròpia. Una nova perspectiva, en definitiva
un nou enfocament científic que no es pot deslligar de la inherent complexitat que
s’amaga darrera el concepte de canvi ambiental (Matthews, 2003). Aquesta constatació
es combina alhora amb la necessitat d’assumir les moltes incerteses sobre l’evolució
futura del nostre planeta, unes incerteses, ho hem d’acceptar, però, que podem intentar
minimitzar dedicant l’esforç de científics provinents de diferents camps de la ciència
a millorar el nostre coneixement sobre les causes i conseqüències del canvi global.
En definitiva, doncs, l’objectiu final ha de ser incrementar el nostre coneixement
de les modificacions i alteracions que haurem d’afrontar a curt, mig i llarg termini
(Goudie, 2006). En aquest marc, una perspectiva interdisciplinar suposa també un
bri d’esperança per intentar fer front a l’excessiva fragmentació del coneixement amb
una aproximació més sintètica, que superi les barreres existents entre les disciplines
que tant dificulten l’establiment d’aproximacions més holístiques.
L’activitat humana ha causat una dràstica reducció de la diversitat biològica
mundial degut a diversos factors, però la pèrdua, degradació i fragmentació dels
hàbitats naturals són les causes principals de les elevades taxes actuals d’extinció
d’espècies. Però així mateix, els paisatges humanitzats poden ser generadors de
riquesa biològica, tal i com passa en bona part dels denominat paisatges en mosaics
mediterranis que estan vinculats a una secular activitat antròpica (Varga i Vila,
2006). En aquest capítol volem analitzar la incidència del canvi ambiental en la
muntanya mediterrània fent un esment especial al cas de l’Alta Garrotxa i sense
perdre de vista la seva interrelació amb les dinàmiques que caracteritzen el canvi
global. La regió mediterrània ofereix un interès especial atesa la presència de variades
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
105
influències que han generat un entramat ambiental d’una extrema diversitat. Una
diversitat que s’ha vist afavorida per la incidència humana al llarg de la història a
la qual cal afegir el paper d’un variat gradient ambiental fruit de les seves pròpies
característiques biofísiques (Blondel i Aronson, 1999; Farina, 2005).
. Característiques bàsiques de l’àrea d’estudi: l’Alta Garrotxa.
L’espai natural protegit de l’Alta Garrotxa (32.000ha), és considerat des d’un punt
de vista legal com espai d’interès natural segons la legislació vigent (Llei 12/1985
d’Espais Naturals). Un nivell de protecció equivalent a la categoria VI de l’UICN.
Al 2005 va passar a formar part de la Xarxa Natura 2000 com a Zona d’Especial
Protecció per les Aus (ZEPA).
Mapa 1. Mapa de localització de l’Alta Garrotxa en relació als
principals espais naturals protegits del Pirineu i Prepirineu i les
respectives regions biogeogràfiques. Font: Elaboració pròpia.
El canvis ambientals no es desenvolupen en un suport territorial buit sinó que es
veuen condicionats i limitats per cada marc físic específic. A l’Alta Garrotxa aquest
escenari físic és fill d’una extremada complexitat geomorfològica. Un condicionant
primordial que ha acabat conferint un ple significat a la paraula garrotxa, «terra
aspra, trencada, de mala petja» (Vila, 2001). La literatura ha recollit en repetides
ocasions descripcions ben explícites sobre aquesta intricada morfologia. Destaca de
forma especial la que va fer Marià Vayreda en la seva obra cabdal La Punyalada,
publicada per primera vegada l’any 1904 (Vayreda, 1984, p. 24):
106
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Sols resten allí, immutables com allavors, aquelles gegantines carcanades,
patentitzant un etern miracle d’equilibri; aquells espadats fora de plom,
amb les basamentes rosegades per l’acció traïdora i sorda de l’aigua;
aquells mateixos immensos còdols abanlançats sobre d’avencs, com badalls
d’infern, i aquells colossals morrots de penya viva apuntant-se els uns als
altres com proes de fantàstics barcos en combat; uns cairuts i rogencs, altres
verdosos i negres, i alguns rematats en esperons de contorns epilèptics i
recargolats com renecs de condemnat.
Aquesta extremada complexitat geomorfològica determina l’existència de
vessants d’orientació molt diversa acompanyats de valls fondes i estretes. Una
disposició estructural ben variada que permet gaudir d’un paisatge forestal molt
heterogeni: alzinars als espais més solells, rouredes a mesura que és guanya altitud,
fagedes a les obagues més frescals i humides. Algunes pinedes de pi roig, en moltes
ocasions introduïdes, en algun cas, com a l’entorn de la Mare de Déu del Mont
pròpies de la natura d’aquell indret. Castanyedes en els afloraments de substrat
silicícola on s’ha plantat aquesta espècie forana, altres menes de boscos caducifolis
mixtes en algunes fondalades on predominen arbres com l’avellaner, el trèmol
o el freixe. Per altra banda verns, salzes i alguna petita pollancreda resseguint
els irregulars cursos, tant pel que fa a la seva forma com cabal, de les principals
rieres i rierols, tot plegat enriquit per la presència en alguns punts d’espècies
tan interessant com el roure pènol o el teix. En algunes d’aquestes fondes valls
es produeixen intensos processos d’inversió tèrmica que modifica la distribució
típica dels estatges de vegetació segons el gradient altitudinal, com succeeix per
exemple en el cas de la vall d’Hortmoier, on es troba la presència de la fageda i
la roureda en la part baixa de l’obaga, mentre que l’alzinar es situa en les parts
més altes i de sòls més magres. Així mateix el modelat càrstic ha comportat, entre
d’altres processos, l’aparició d’una gran quantitat de coves, avencs i balmes, un
altre dels elements més característics i rellevants del paisatge de l’Alta Garrotxa
(Vila, 2000).
Tanmateix aquesta morfologia ha suposat una dificultat de primer ordre perquè
la població que habitava aquest feréstec territori pogués portar endavant de forma
òptima activitats com l’agricultura. Aquest relleu tan accidentat ha limitat molt
les possibilitat de dur a terme una agricultura amb uns rendiments acceptables
i quedant aquesta limitada a les poques valls relativament amples que disposen
de sòls profunds, especialment les valls de Beget i d’Oix. Però en determinades
èpoques la necessitat va portar els habitants de l’Alta Garrotxa a aprofitar qualsevol
reducte mínimament apte pel conreu i en darrer terme a construir terrasses i feixes
en llocs inversemblants i gairebé impracticables. Les pastures, menys exigents en
relació al relleu i al sòl, han estat un altre dels components característics d’aquest
paisatge, especialment en les parts més enlairades d’aquest territori.
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
107
. El canvi ambiental a l’Alta Garrotxa
El concepte de paisatge i la seva evolució al llarg del temps ens ajuda també a
entendre les tendències del canvi ambiental atès que ens permet una aproximació
de síntesi al passat, al present i a les perspectives de futur dels territoris. En aquest
sentit aquest concepte, entès com el conjunt de components que confereixen a
un determinat espai unes característiques pròpies, és el reflex fidel de l’evolució
ecològica, econòmica, social, política i cultural que ha viscut un territori. En el cas
concret de l’Alta Garrotxa el paisatge ha sofert canvis radicals al llarg dels segles i
d’una forma molt especial en les darreres dècades (Vila 2001).
La transformació paisatgística, i per tant ambiental, que ha viscut l’Alta
Garrotxa durant el segle XX, i molt especialment des dels anys cinquanta, ha estat
extraordinària i ha repercutit directament en la biodiversitat, el patrimoni natural,
el patrimoni cultural d’aquest espai protegit i també sobre la incidència potencial
de determinats riscos ambientals. Aquesta dinàmica del paisatge ha permès una
profunda modificació dels hàbitats que hi són presents i l’alteració d’una part molt
rellevant dels elements que configuren el patrimoni cultural tan material com
immaterial.
A nivell de biodiversitat, la nova realitat paisatgística ha suposat una clara
millora per a tot un conjunt d’espècies, mentre que altres n’han sortit clarament
perjudicades. En concret, els hàbitats i les espècies pròpies d’espais oberts han
experimentat una marcada decadència, tant pel que fa a la seva extensió i qualitat
com al nombre d’individus que formen les poblacions. En contraposició, els
hàbitats de caràcter forestal i les espècies pròpies del bosc han estat els grans
beneficiats per aquesta nova composició i configuració paisatgística (Vila et al.,
2003; Varga, 2007).
En definitiva, es pot afirmar que l’evolució del paisatge i la biodiversitat
presents a l’Alta Garrotxa està condicionada per la desaparició progressiva de
la incidència d’una de les espècies seculars, d’una de les espècies clau: l’espècie
humana. Els humans havien explotat fins a exhaurir-los els recursos naturals
d’aquest territori: d’un model caracteritzat per la sobreexplotació s’ha passat en
pocs decennis gairebé a l’abandonament de les formes d’aprofitament tradicional;
en definitiva, l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal han esdevingut
activitats gairebé marginals. Avui la utilització d’aquest territori per part de la
societat és profundament diferent de la que es donava fa unes dècades, i això ha
comportat una gran modificació del paisatge i la diversitat biològica, així com
l’aparició de nous riscos i nous reptes. Tot plegat fruit d’uns canvis que arrenquen
en el passat, es manifesten en el present i es continuaran projectant cap al futur
(Vila, Varga i Barriocanal, 2008).
A finals del segle XIX i principis del segle XX les referències literàries i
excursionistes dibuixen una Alta Garrotxa que experimenta una profunda i intensa
desforestació, i les lamentacions d’autors com Marià Vayreda o Cèsar August Torras
són una constant. Aquests autors dibuixen a la perfecció la imatge d’un territori
108
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
espoliat d’una manera que avui es consideraria del tot insostenible, especialment pel
que fa al patrimoni forestal (Vayreda, 1982, p. 23):
me fiu passejar per uns i altres llocs, i a poc tornava a casa llassat i amb
l’ànim més abatut que abans. Me semblà talment que aquella terra
patia del meu propi mal, i que, igual que mon cos, s’arrossegava pel
camí del cementiri. Ja no és aquella terra jovenaça i rumbosa com una
núvia bosquerola que jo havia coneguda. Ses luxurioses arbredes van
desapareixent destrelajades per l’artigaire estúpid i pel carboner explotador
de la ignorància i la misèria del propietari i, empaitada per la batuda, ha
fugit també la fauna que abans li donava vida.
En una línia similar s’expressa, tal i com comentàvem anteriorment, Cèsar
August Torras (Torras, 1918, p. 89):
Els hermosos boscos de Monàs, propietat del Marquès d’Alfarràs, estàn
dallant-se activament y la clotada ha perdut bona part de sons encants,
la fosca y enèrgica verdor ha anat desaperixent y’ls grofolluts penyals
mostren descarnadament s’espadada llisura i les baumes les boques de llurs
misterioses cavitats.
A partir de la meitat del segle XX la dinàmica canvia absolutament i s’entra en un
ràpid procés d’aforestació fruit de la desaparició del carboneig i el dràstic procés de
despoblament que es produeix. També alguns autors il·lustres de la nostra literatura,
com Josep Pla, descriuen a la perfecció els motius de fons que generen aquesta
dinàmica (Pla, 1974, p. 433):
L’aparició del butà ha mort el carbó vegetal que produïa aquesta comarca.
Quan hi havia aquesta producció, els homes d’aquests masos i d’aquests
veïnats, avui abandonats, hi trobaven un jornal per passar l’hivern, que és
una estació molt llarga. Treballaven en el bon temps a la seva terra, però
després venia l’hivern, que no s’acaba mai. Amb els seus muls de bast feien
tragines de llenya o de sarrions de carbó, feien de carboners o aterraven les
plantes. Guanyaven, fent tots o alguns d’aquests oficis, un jornal i quan el
carbó s’acabà els jornals s’acabaren. Mantenir la família fou impossible i per
això se n’anaren. Fou aquesta falta —al meu entendre— de jornals hivernals
el que produí despoblament de les valls de la Garrotxa més característiques.
Paral·lelament l’atracció industrial d’Olot, de Banyoles, de Sant Joan les
Fonts…, de Girona. La despoblació agafa un aspecte rodó ineluctable.
Aquest canvi paisatgístic s’ha analitzat i s’ha constatat tant des d’un punt de
vista cartogràfic com quantitatiu. Unes dades obtingudes de manera ben detallada
a partir de la informació aportada pel vol americà de l’any 1957 i la comparació amb
l’any 1997 mostren una informació més que rellevant.
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
109
Mapa 2. Cobertes del sòl 1957 (a partir de les fotografies aèries 1:33.000). Font: Elaboració pròpia
Mapa 3. Cobertes del sòl 1997 (a partir dels ortofotomapes 1:25.000). Font: Elaboració pròpia
Mapa 4. Cobertes del sòl 2003 (a partir ortofotomapes 1:5000). Font: Elaboració pròpia
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
110
BOSC TANCAT
>90% de recobriment
BOSC DENS
90-60%
BOSC OBERT
60-10%
PASTURA
<10%
CONREU
DENUDAT
TOTAL
Ha.
12.808
1957
%
39,4
1997
Ha.
%
24.258
74,7
1957-97
Ha.
%
11.450
89,4
2.934
9
3.083
9,5
149
5,1
4.390
13,5
2.427
7,5
-1.953
-44,4
9.193
28,3
2.433
7,5
-6.757
-73,5
2.501
655
32.482
7,7
2
100
186
80
32.473
0,6
0,2
100
-2.313
-575
-92,5
-87,8
Taula 1. Comparativa de les cobertes i usos del sòl 1957 – 1997.
Font: elaboració pròpia a partir d’una fotografia aèria del 1957 a escala 1:33.000 i
un ortofotomapa de color del 1997 a escala 1:25.000 (Vila et al., 2003, 2005)
En resum, es constata i es verifica un extraordinari increment de la superfície
forestal, més del 85 %, acompanyat per una notable reducció dels espais oberts
de diferent mena: el bosc obert, que sovint havia estat pasturat en més del 30 %,
pràcticament la desaparició de tres quartes parts de les pastures i de gairebé el 90 %
de les zones agrícoles. Evidentment, si es comparen aquestes dades amb les dades de
població, s’observa, com és lògic, una interessant correlació entre la gran reducció
demogràfica i l’impressionant augment de la superfície forestal i el descens de
l’extensió de terreny destinat a prats i conreus (Vila et al. 2003).
Per altra banda, si analitzem la dinàmica paisatgística de l’Alta Garrotxa en
relació amb la que han viscut altres espais naturals protegits dels Pirineus i els
Prepirineus catalans, ens podem adonar que aquesta dinàmica homogeneïtzadora
ha estat especialment contundent i rellevant en el cas que ens ocupa. Així doncs, una
anàlisi general per regions biogeogràfiques ha posat de manifest dos patrons molt
diferenciats: el corresponent a la regió mediterrània i el de la regió alpina. En canvi,
l’Alta Garrotxa dibuixa un patró propi i específic fruit de la conjunció de factors que
representa la seva posició en una zona de transició entre el món mediterrani i alpí,
acompanyat dels efectes del dràstic despoblament i abandó de les pràctiques agràries
i forestals tradicionals (Varga et al., 2007).
. Les causes i les conseqüències del canvi ambiental a l’Alta
Garrotxa
Encara que el procés de despoblament i la descomposició progressiva del
paisatge tradicional es van accelerar a partir de la segona meitat d’aquesta centúria,
ja a principi de segle es van començar a donar els primers símptomes de la profunda
transformació posterior. En aquell moment, a molts espais rurals es va iniciar
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
111
una pèrdua progressiva de pes demogràfic, en benefici dels espais industrials que
s’havien començat a les principals valls a partir de la segona meitat del segle XIX.
Però no va ser fins a la segona meitat del segle XX que aquest procés assolí unes
dimensions de veritable emigració massiva des del món rural (Vila, 2000).
A l’Alta Garrotxa la dinàmica de despoblament viscuda estava també clarament
vinculada aquesta atracció que va implicar el desenvolupament de la indústria
tèxtil a la valls fluvials i especialment a la vall del Fluvià. Però, a més, cal remarcar
especialment el paper de la desaparició del carboneig amb l’arribada i l’expansió de
les fonts d’energia fòssil i especialment del butà. Tot aquest factors van encaminar
aquest espai cap a un procés de despoblament molt important que ha conduït a una
progressiva homogeneïtzació del paisatge amb un domini cada cop més evident
del bosc enfront d’altres hàbitats de caràcter no forestal com són les pastures i els
conreus.
Aquesta dinàmica paisatgística fou inicialment favorable perquè es partia d’una
situació de sobreexplotació dels recursos naturals, i molt especialment dels forestals.
Però a hores d’ara està conduint a la desaparició dels hàbitats no forestals que afecta
negativament a la riquesa biològica, cultural i paisatgística de l’Alta Garrotxa. A més,
aquesta evolució s’ha vist afavorida per les pròpies característiques geomorfològiques
de l’espai que afavoreixen el seu aïllament i limiten de forma molt remarcable les
potencials activitats a desenvolupar-hi. Aquestes dificultats han estat un dels
elements explicatius de la davallada tan exagerada de l’activitat vinculada al sector
primari però alhora han suposat un dels valors que han garantit la conservació del
patrimoni natural.
Alhora aquesta homogeneïtzació paisatgística comporta un increment del
potencial destructor d’un potencial incendi forestal que podria afectar amb molta
facilitat una gran extensió d’aquest territori ja que no hi ha cap impediment per
la seva expansió. Afortunadament la intricada morfologia de l’Alta Garrotxa i la
seva ubicació geogràfica, allunyada de la incidència més directa dels grans vents
dominants, ha ajudat de manera fonamental a aconseguir que l’espai evolucioni
sense haver arribat a patir, almenys fins ara, grans incendis devastadors. Tot i això
les repercussions del canvi ambiental global prenent com a punt de referència els
models climàtics que ubiquen Catalunya en un escenari de temperatures mitjanes
superiors i menors precipitacions dibuixa un escenari gens optimista. De ferse realitat aquestes prospectives de futur les probabilitats i les repercussions
d’un possible incendi forestal podrien ser molt més preocupants donada la seva
perillositat potencial enfront dels objectius de conservació i millora del patrimoni
natural i també cultural.
Així mateix tampoc hem d’oblidar que aquests processos d’abandonament
comporten tanmateix la degradació del patrimoni cultural: ermites romàniques,
masies, parets de pedra seca, fonts..., tot un llegat històric que tanmateix sucumbeixen
de forma lenta i silenciosa en el marc d’aquest negatiu procés. Juntament amb els
edificis i llegat monumental es fan alhora fonedissos els coneixement i les tradicions
vinculats a l’ús històric d’aquest ric patrimoni natural. I amb aquest coneixement
112
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
també es dissolen les vinculacions ancestrals de caràcter espiritual i cultural que
tanta importància han tingut per a la conservació de molts espais naturals i que
avui juguen un paper per entendre el seu passat però també per reivindicar la seva
importància present i futura (Mallarach, 2008). Cal valorar, així mateix, com a molt
negatiu el seu impacte sobre el patrimoni cultural tan material com immaterial.
En aquesta situació el manteniment dels espais oberts no forestals de l’Alta
Garrotxa ha d’esdevenir una prioritat en la gestió d’aquest espai natural protegit.
I fins i tot és necessari plantejar la recuperació d’alguns d’aquests espais oberts
que estiguin en els primers estadis de successió vegetal, o per altra banda que es
considerin d’especial interès pel seu potencial valor biològic, paisatgístic o la seva
ubicació geogràfica. Una recuperació que caldria combinar amb una adequada
política de manteniment per arribar a convertir en realment profitoses i persistents
aquesta mena d’intervencions territorials.
Evidentment, la incidència d’aquest nou patró de paisatge en la biodiversitat ha
estat determinant. La contínua desaparició dels espais oberts ha afavorit i afavoreix
notablement tota la diversitat d’hàbitats i d’espècies vinculades a l’espai forestal però,
en canvi, ha comportat una clara reducció d’aquelles espècies pròpies o vinculades
a zones de pastures i conreus. Això es podria detallar amb una gran quantitat
d’exemples, tant de l’expansió d’espècies de caràcter forestal com de les dificultats
per sobreviure d’altres espècies pròpies d’espais oberts; un bon conjunt de referències
ben documentades les trobem recollides en diferents publicacions (Vila, 2008).
Així doncs, per exemple, pel que fa a les espècies d’espais oberts, es poden
remarcar les referències al risc de desaparició de poblacions de diferents espècies
d’orquídies vinculades a espais oberts (Ophrys apifera, Ophrys insectifera, Orchis
mascula, Orchis militaris, Orchis morio, Orchis purpurea, Orchis ustulata i Orchis
mascula), d’algunes poblacions d’espècies de flora endèmica, com és el cas de la
Polygala vayredae, fruit de l’efecte d’ombra derivat del tancament del bosc (Oliver,
2008); les dificultats de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos) de disposar d’aliment
per als seus polls (Fabregó, Montserrat i Vila, 2008), o la gairebé desaparició del
duc (Bubo bubo) de dins dels límits de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa
(Trabalón, 2008). Com a contrapunt, cal esmentar la proliferació d’una gran
varietat i nombre d’ungulats (Pagès i Anglada, 2008), l’expansió i l’increment de les
poblacions de picot negre (Dryocopus martius) (Trabalon, 2008) o la localització del
ratpenat de Bechstein (Myotis bechsteinii), un quiròpter de caràcter eminentment
forestal (Puig, 2008).
En definitiva, es pot concloure que hi ha un conjunt de cadenes tròfiques
pròpies dels espais oberts en un clar procés de reculada. Aquest seria el cas de la
cadena constituïda per artròpodes/llavors - perdiu (Alectoris rufa) - àguila daurada
(Aquila chrysaetos), i herba - conill (Oryctolagus cuniculus) - aligot (Buteo buteo).
En contraposició, s’expandeix cada cop més el domini de les cadenes tròfiques
pròpies dels espais boscosos, entre les quals podem trobar la gla - tudó (Columba
palumbus) / gaig (Garrulus glandarius) - astor (Accipiter gentilis), o gla - ratolí de
bosc (Apodemus sylvaticus) - gamarús (Strix aluco) (Macias, 2001).
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
113
Un cop analitzada l’evolució paisatgística que ha viscut l’Alta Garrotxa en
les darreres dècades, hi ha un amplíssim consens que una de les línies d’actuació
prioritàries, per no dir la principal, per conservar i millorar el patrimoni natural
ha de ser el manteniment dels espais oberts que encara perviuen, una pervivència
que només és possible amb el manteniment de l’activitat agrària tradicional, que
requereix una atenció i un suport especials. En una segona fase caldria pensar en
la recuperació d’alguns dels que havien estat espais oberts fins fa relativament
poc (Barriocanal et al., 2007; Mallarach i Vila, 2001; Vila et al., 2003, 2005). En
definitiva, la presa en consideració de l’espècie humana com una espècie també clau
per al manteniment i la conservació de la diversitat biològica, paisatgística i cultural
(Vila, Varga i Barriocanal, 2008).
. Bibliografia
Barriocanal, C.; Varga, D.; Vila, J.; Crous, A.; Macias, M. (2008). «Valoración de hábitats
montanos mediante la aplicación de índices de conservación de la avifauna: una
aplicación en la Alta Garrotxa (Girona)”. a, REDONDO, M.M.; PALACIOS, M.T.;
LÓPEZ, F.J.; SANTAMARÍA, T. & SÁNCHEZ, D. (2008) Avances en Biogeografía.
Ministerio de Educación y Ciencia, pp. 35-45.
Boada, M. I Saurí, D. (2002). El cambio global. Editorial Rubes, Barcelona, 144 pàg.
Blondel, J. I Aronson, J. (1999). Biology and wildlife of the Mediterranean region. Oxford
University Press, Oxford, 328 pp.
Clements, F. (1916a). Plant succession: an analysis of the development of vegetation.
Carnegie Institution of Washington, Washington DC, 512 pp.
Clements, F. (1916b). «Nature and structure of the Climax», Journal of Ecology, 24: 252
– 284.
Duarte, C.M. (coord.) (2006). Cambio global. Impacto de la actividad humana sobre el
Sistema Tierra. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid, 166 pp.
Farina, A.; Santaloni, R.; Pabliaro, G.; Scozzafava, S. y Schipani, I., (2005). «Ecosemiotics: A new field of competence for ecology to overcome the frontier between
environmental complexity and human culture in the Mediterranean». Israel Journal
of Plant Sciences, 53: 167-175.
Fabregó, J.; Montserrat, J. I Vila, J. (2008). «Seguiment a l’Alta Garrotxa de les poblacions
d’ocells incloses en l’annex I de la Directiva Ocells: El cas de l’Àguila Daurada
(Aquila Chrysaetos)» a, VILA, J. (ed.) (2008). La conservació del patrimoni natural i
la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona, Universitat
de Girona. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial, pp. 101 – 106.
Goudie, A. (2006). The Human Impact on the Natural Environment. 6è edició, Blackwell
Publishing, Oxford, 357 pp.
Kuhn, T. S. (1968). The structure of scientific revolutions. The University of Chicago
Press, Chicago, 172 pp.
Macias, M. (2001). «El patrimoni natural: la fauna vertebrada. L’Alta Garrotxa, una terra
trencada», Revista de Girona, 206, pp. 67 – 71.
Mallarach, J. M.; Vila, J. (2001). «El futur L’Alta Garrotxa, una terra trencada», Revista
de Girona, 206, pp. 88 – 91.
114
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Mallarach, J.M. (coord.) (2008). Valores culturales y espirituales de los espacios protegidos.
Volumen 2 de la sèrie Valores de los paisajes terrestres y marítimos protegidos,
UICN, GTZ, Obra Social de Caixa Catalunya, Sant Joan les Fonts, 207 pp.
Matthews, J.A. (ed) (2003). The Encyclopedic Dictionary of Environmental Change.
Arnold, London, 690 pp.
Meyer, W.B. I Turner, B.L.II (1995). «The Earth transformed: trends, trajectories and
patterns» a, Johnston, R.J.; Taylor, P.J. I Watts, M.J. (eds.). Geographies of global
change. Routledge, London, pp. 302 – 317.
Oliver, X. (2008). «Seguiment de la flora amenaçada de l’Alta Garrotxa” a, VILA, J. (ed.)
(2008). La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre
l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona, Universitat de Girona. Càtedra de Geografia i
Pensament Territorial, pp. 17 – 43.
Pla, J. (1974). Un petit món del Pirineu. Obra Completa de Josep Pla, núm. 27, Barcelona,
Destino, 648 pp.
Pagès, M. I Anglada, M. (2008). «Inventari de la comunitat d’ungulats salvatges de
l’Alta Garrotxa» a, VILA, J. (ed.) (2008). La conservació del patrimoni natural i la
biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona, Universitat de
Girona. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial, pp. 115 – 128.
Puig, X. (2008). «Les poblacions de quiròpters de l’Alta Garrotxa» a, VILA, J. (ed.)
(2008). La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre
l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona, Universitat de Girona. Càtedra de Geografia i
Pensament Territorial, pp. 129 – 144.
Terrades, J. (2001). «Una historia de cambios» a, Ecología de la vegetación. Ed. Omega,
Barcelona, pp. 47 – 80.
Torras, C. A. (1918). Pirineu català: guia itinerari-Garrotxa. Barcelona, Companyia
Espanyola d’Arts Gràfiques, 246 pp.
Trabalon, F. (2008). «Seguiment a l’Alta Garrotxa de les poblacions d’ocells incloses en
l’annex I de la Directiva Ocells» a, VILA, J. (ed.) (2008). La conservació del patrimoni
natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona,
Universitat de Girona. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial, pp. 89 – 100.
Varga, D.; Vila, J. (2006). «Ecología del paisaje y sistemas de información geográfica ante
el cambio socioambiental en las áreas de montaña mediterránea. Una aproximación
metodológica al caso de los valles de Hortmoier y Sant Aniol (Alta Garrotxa.
Girona)», AREAS. Revista Internacional de Ciencias Sociales, 25, pp. 59 – 72.
Varga, D. (2007). «Paisatge i abandonament agrari a la muntanya mediterrània: una
aproximació al cas de les valls d’Hortmoier i Sant Aniol (Alta Garrotxa) des de
l’ecologia del paisatge». Tesi doctoral inèdita. Institut de Medi Ambient, Universitat
de Girona, 371 pp.
Varga, D.; Vila, J.; Barriocanal, C.; Lertxundi, A.; Sanz, M., et al. (2007). «Landscape
patterns in biogeographical mountain regions: an approach from the natural
protected areas of the Catalan Pyrenees”. A: 25 years of landscape ecology: scientific
principles in practice. Wageningen: IALE Publication, pp. 716 – 717.
Vayreda, M. (1984). La punyalada. Les Millors Obres de la Literatura Catalana, núm. 40,
2a ed. Barcelona: Edicions 62, 215 pp.
Vila, J. (2000). Anàlisi y valoració dels boscos de les Valls d’Hortmoier y Sant Aniol (Alta
Garrotxa), Tesi doctoral, Departament de Geografia Física y Anàlisi Geogràfica
Regional, Universitat de Barcelona, 510 pp.
Canvi ambiental a la muntanya mediterrània: El cas de l’Alta Garrotxa
115
Vila, J. (2000). «El paisatge. Del mosaic tradicional a la dicotomia ciment – bosc”, Revista
de Girona, 200, pp. 33 – 44.
Vila, J. (2001). «El paisatge. L’Alta Garrotxa, una terra trencada», Revista de Girona, 206,
pp. 79 – 82.
Vila, J.; Varga, D.; Cortijo, S.; Macias, M. (2003). Cartografia i estudi dels hàbitats no
forestals de l’Alta Garrotxa (pastures i conreus) amb especial èmfasi dels hàbitats
d’interès comunitari. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la Universitat
de Girona. Document intern del Consorci de l’Alta Garrotxa, 129 pp.
Vila, J.; Varga, D.; Cortijo, S.; Macias, M. (2005). «L’evolució dels hàbitats no forestals
de l’Alta Garrotxa: conclusions i propostes» a, Calabuig, J.; Carrillo, I.; Vila, J. (ed.)
(2003): III Jornades sobre l’Alta Garrotxa. La ramaderia extensiva i la gestió dels
espais oberts. Col·lecció Udegé, 13, Càtedra de Geografia i Pensament Territorial
(UdG) i Consorci de l’Alta Garrotxa, pp. 71 – 118.
Vila, J. (ed.) (2008). La conservació del patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades
sobre l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62, Girona, Universitat de Girona. Càtedra de
Geografia i Pensament Territorial, 198 pp.
Vila, J.; Varga, D. I Barriocanal, C. (2008). «Dinàmiques paisatgístiques i biodiversitat
a l’Alta Garrotxa: passat, present i futur» a, VILA, J. (ed.) (2008). La conservació del
patrimoni natural i la biodiversitat. VI Jornades sobre l’Alta Garrotxa, Diversitas, 62,
Girona, Universitat de Girona. Càtedra de Geografia i Pensament Territorial, pp. 9
– 16.
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani:
el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
Albert Llausàs
Carles Barriocanal
Grup de Recerca en Medi Ambient i Tecnologies de la
Informació Geogràfica. Institut de Medi Ambient. UdG
. Antecedents
Hi ha, encara a l’actualitat, una manca de consens entorn del concepte de
canvi ambiental global. No es pot, però, atribuir aquesta mancança a la joventut
d’aquesta temàtica. A mitjans del segle XIX, l’ambientalista nord-americà George
Perkins Marsh, a través d’obres com la seva coneguda Man and Nature; or, Physical
Geography as Modified by Human Action, ja posava de relleu els efectes que
l’activitat antròpica pot tenir envers el medi ambient. Marsh fou, potser, la primera
figura científica que va anunciar la possibilitat que els impactes locals que els éssers
humans causaven al medi podien adquirir una dimensió global:
...Man, who even now finds scarce breathing room on this vast globe,
cannot retire from the Old World to some yet undiscovered continent, and
wait for the slow action of such causes to replace, by a new creation, the
Eden he has wasted. (Marsh [1864] 1965:228).
...el ser humà, el qual fins i tot ara troba poc espai on respirar en aquest
vast planeta, no es pot retirar del Vell Món cap a un continent encara per
descobrir, i esperar que a través de la lenta acció de les mateixes causes
podrà reemplaçar, a través d’una nova creació, el Paradís que ha fet malbé.
(Marsh [1864] 1965:228).
En fragments com aquest, s’identifica, a més, un incipient embrió del concepte
de sostenibilitat que tant de moda es va posar a finals del segle XX, gràcies,
en gran mesura, a la Conferència de les Nacions Unides sobre medi ambient i
desenvolupament, de l’any 1992, popularment coneguda com a Cimera de Río.
D’aquella mateixa època data la Llei Americana sobre Recerca del Canvi
Global (U.S. Global Change Research Act), que vincula estretament el concepte de
sostenibilitat amb el de canvi global, el qual defineix com:
Changes in the global environment (including alterations in climate, land
productivity, oceans or other water resources, atmospheric chemistry, and
ecological systems) that may alter the capacity of the Earth to sustain life.
118
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Canvis en el medi ambient global (incloent alteracions en el clima,
la producció del sòl, els oceans o altres recursos hídrics, la química
atmosfèrica, i sistemes ecològics) que podria alterar la capacitat de la Terra
de sostenir la vida.
Tradicionalment, ha estat el canvi climàtic la disciplina que més s’ha associat al
canvi global, però també són els efectes de les activitats humanes sobre els sistemes
ambientals els que marquen aquest canvi.
L’increment de la població humana i de les seves activitats al medi han estat
definides com a generadores del canvi global, però el medi ha canviat constantment
durant la història de la Terra. Per tant, el canvi global no es ben bé un producte
de les accions humanes únicament, sinó que hi ha una component de dinàmiques
naturals que també han influït en l’establiment d’aquest canvi.
El canvi global és generat, per tant, per components naturals i antropogènics.
És per això que aquest canvi inclou, entre d’altres, la conversió de paisatges
naturals en paisatges agraris, urbans i en infrastructures: carreteres, vies de
comunicació, etc.; la intensificació del cicle de nutrients; la barreja biòtica,
incloent la introducció d’espècies no-nadiues als ecosistemes, amb la consegüent
pèrdua d’espècies; canvis en el cicle hidrològic; canvis en el clima per l’alteració
humana de la química atmosfèrica; canvis en la mida i la distribució de les
poblacions humanes; i l’efecte hivernacle que generen els gasos emesos pel
transport.
El fet que sigui justament ara, en el tombant de segle, que aquesta idea de canvi
ambiental global hagi pres protagonisme no és casual. Certament, l’ésser humà ha
estat provocant serioses transformacions del medi natural al llarg de la història,
però el que diferencia l’etapa actual és el ritme al qual tenen lloc les transformacions.
Factors com el desenvolupament econòmic, la millora generalitzada de les
condicions de vida, el creixement demogràfic i el desenvolupament tecnològic han
facilitat que els canvis que l’espècie humana causa en el medi siguin més freqüents i
més intensos que mai.
És per això, que en l’actualitat és necessari conèixer les forces socioeconòmiques
i biofísiques que afecten els canvis globals, així com les seves conseqüències.
Aquestes qüestions, que necessiten recerca aplicada, donaran uns resultats que
han de ser intel·ligibles i rellevants per prendre decisions a tots nivells i totes les
escales.
Un dels aspectes significatius del canvi ambiental global és l’efecte de la
concentració humana al llarg del litoral i a les grans ciutats, la qual cosa es tradueix
en un canvi de la distribució de les poblacions humanes així com en l’estructura i
funcionament dels ecosistemes costaners. S’ha calculat que més de la meitat de la
població mundial viu a menys de 200 quilòmetres de la costa, la qual cosa representa
10% de la superfície terrestre emergida (Hinrichsen, 1999). La conca mediterrània és
una de les que més pressió rep per part dels assentaments humans. Algunes xifres
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
119
Figura 1. Gràfic conceptual de la freqüència i magnitud de
l’evolució del paisatge a Europa (Antrop, 1997).
en relació als països que tenen costes en aquest mar posen de relleu aquesta pressió:
s’hi concentra el 7% de la població mundial (427 milions d’habitants), reben el 32%
el turisme mundial (218 milions de visitants), aporten el 13% del producte interior
brut global, emetent el 8,3% de les emissions totals de diòxid de carboni. Els usos
dels recursos naturals són dels més elevats del món, amb índexs d’explotació de
les fonts d’aigua potable que fluctuen al voltant del 50% de mitjana, els consums
d’energia són molt elevats a la meitat nord de la conca, amb un 20% del transport
de cru mundial travessant el mar. Un total de 70 milions d’habitants es concentren
a les seves ribes, on proliferen infrastructures: una densa xarxa de comunicacions,
fins a 112 aeroports, 750 ports, i una intensa aqüicultura (UNEP, 2006). Aquestes
pressions s’esdevenen en una conca, la mediterrània, que acull un 10% de les espècies
conegudes de plantes superiors, un 7% de les espècies marines i tot plegat amb unes
taxes d’endemismes que en algunes regions arriben al 20% (WCMC, 1992).
A l’àmbit Mediterrani, l’home ha explotat intensament el medi des de temps
immemorials; alguns autors indiquen que com a mínim fa 50.000 anys que l’espècie
humana ha impactat d’una forma sostinguda en el medi (Naveh i Dan, 1973). El
Mediterrani ha estat el territori que ha vist néixer, expandir-se i col·lapsar-se les més
prestigioses i poderoses civilitzacions que, pel seu desenvolupament, han impactat
fortament el medi natural i els seus ecosistemes. Al marge dels penya-segats i algunes
remotes i aïllades àrees de muntanya, pràcticament no hi ha espais que no hagin
estat manipulats o redissenyats pels humans (Blondel i Aronson, 1999). Especialment
significatius han estat els impactes i la destrucció del medi forestal per tal de crear
espais on l’espècie humana s’ha pogut establir. Fins a la revolució industrial, al
segle XIX, totes les civilitzacions que es van assentar a la Mediterrània depenien, en
120
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
gran mesura, de les activitats agràries i de pastura, que donaven lloc a una intensa
aclarida i explotació de les zones forestals. Molts estudis paleobotànics, arqueològics
i històrics corroboren que, en l’actualitat, la part forestada de la Mediterrània és molt
minsa en comparació amb el passat. S’ha calculat que no més del 9-10% de la conca
està forestada (Marchand, 1990).
En l’actualitat, els majors riscos pel medi natural a l’àmbit de la Mediterrània
es deriven de l’extensificació dels règims de pertorbacions als quadrants nordoccidental i nord-oriental, i una excessiva intensificació dels sistemes d’explotació de
la terra als quadrants meridionals, que inclou el creixement de la població humana i
el manteniment de la pobresa (Blondel i Aronson, 1999).
En aquest article s’analitza una de les perspectives del canvi ambiental global: els
canvis d’usos del sòl, en els darrers segles, als aiguamolls de l’Empordà, un sector
litoral de les comarques gironines.
. El marc territorial
La plana de l’Empordà és una vasta conca de recepció al·luvial, totalment plana
atès que els pendents que es desenvolupen són, en general, inferiors al 2%. Aquest
àmbit planer només es veu interromput per petits turons terciaris i quaternaris.
Cal indicar la presència, a la seva part central, del massís calcari del Montgrí, que
divideix la depressió empordanesa en dues unitats: l’Alt Empordà al nord i el Baix
Empordà al sud.
El rebliment d’aquests solcs sedimentaris que han conformat la plana, es deu
principalment a les aportacions detrítiques dels sistemes al·luvials de quatre rius que,
de nord a sud, són: la Muga, el Fluvià, el Ter i el Daró (Montaner et al., 1995). L’acció
d’aquests cursos fluvials ha estat intensa especialment durant els darrers 5000 anys i
la seva evolució ha originat l’existència d’extenses zones humides i ambients aquàtics
a la seva superfície.
. La dessecació dels estanys
A la plana de l’Empordà està documentada la presència d’una important quantitat
d’estanys que de ben segur eren restes d’antics estanys de grans dimensions (Matas,
1986). Aquests estanys van ser dessecats per l’home amb un objectiu doble: evitar els
focus d’insalubritat que posaven en perill la salut pública i, d’altra banda, guanyar
terres de conreu fèrtils. És per això que a partir del segle XV es comencen a dessecar
estanys ací i allà, procés que culmina als segles XVII i XVII, accelerat en part per
donar productes agraris a una ingent població en constant creixement. Ja al segle
XIX, bona part dels estanys ja estaven secs i s’hi va guanyar valuosa terra de conreu;
de fet, segons indica Matas (1986), un dels darrers estanys que es va assecar va ser el
d’Ullastret, al Baix Empordà, que el 1856 ja estava completament assecat. En aquells
moments el paisatge empordanès era dominat per una agricultura molt diversa.
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
121
. Arròs i closes, dos paisatges dominants
El conreu de l’arròs a l’Empordà està documentat des del segle XV, moment en
el qual, mitjançant una concessió reial d’Alfons el Magnànim, es dóna permís al
senyor del Molí de Pals (antic Castell de Sant Miquel), per construir molins arrossers
i sèquies per al regadiu d’aquest conreu (Parera, 2003). A partir d’aquell moment,
i amb tot un seguit d’altibaixos, la producció d’arròs es du a terme d’una forma
ininterrompuda i el gran desenvolupament del conreu es va donar a la zona del
Ter, al Baix Empordà. En l’obra del Pierre Vilar Catalunya dins l’Espanya Moderna,
l’autor cita un llistat de municipis que ens permet obtenir una imatge de l’extensió
arrossera de la zona abans de mitjans del segle XVIII (figura 2). Es calcula que, en
aquell moment, s’esmerçaven més de 6.500 hectàrees al conreu d’aquesta gramínia,
amb nou molins dedicats a la transformació del producte. L’espai que ocupava
el conreu anava més enllà del Baix Ter, atès que pel corredor d’Albons (àmbit que
separa les dues comarques), s’estenia fins a la comarca de l’Alt Empordà i fins arribar
pràcticament al sector dels aiguamolls de l’Empordà (figura 2). A partir de finals
del segle XVIII es passa per una fase de recessió causada per un seguit d’aldarulls i
conflictes que es generen a la zona, en part per les condicions sanitàries i d’afectació
a la salut que comporta aquest conreu i que fan que, a principis del segle XIX,
una Real Orden prohibeixi definitivament el seu conreu, malgrat que el botànic
valencià Antoni Josep Cabanilles va advertir que no presentava problemes per als
cultivadors.
A principis del segle XX, amb l’impuls de Pere Coll i Rigau, un indiano fill
de Torroella de Montgrí, es reactiva el conreu de l’arròs a partir de tot un seguit
d’aiguamolls i closes abandonades que va adquirir al sector de Pals (Parera, 2003).
En endavant el conreu va anar en augment; a principis de segle (1905) es
conreava una superfície d’aproximadament 700 hectàrees, més tard la superfície
d’arrossars davalla fins a estabilitzar-se en unes 200 hectàrees (figura 3), fins al
període de la Guerra Civil. Durant la postguerra s’observa un increment important
del conreu, assolint valors de fins a 1500 hectàrees a mitjans dels anys 50. A partir
d’aquest moment, es dóna un punt d’inflexió i s’inicia una acusada davallada de
la superfície conreada que arriba al punt crític de 1979, moment en el qual només
es van conrear 10 hectàrees. Més tard, la superfície va anar augmentant, essent-ne
un catalitzador la incorporació d’Espanya a la Unió Europea, amb els avantatges
que això va suposar pels agricultors per les ajudes a la producció. Actualment es
conreen unes 700 ha però amb un increment notable del rendiment per hectàrea.
Curiosament, en l’actualitat s’està conreant la mateixa superfície que al 1905
(figura 3).
Els arrossars, a banda de ser explotacions agràries productives, compleixen una
funció de substitució de zones humides. Com s’ha esmentat anteriorment, la pèrdua
de zones humides és un fet demostrable i d’alguna manera moltes espècies s’han
hagut d’adaptar a d’altres medis. El cas dels arrossars, degut a la presència d’aigua
durant bona part de l’any, és paradigmàtic (Barriocanal i Parera, 2004).
122
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Figura 2. Mapa de la probable distribució d’arrossars a l’Empordà
al segle XVIII (imatge extreta de Parera, 2003).
Figura 3. Evolució del conreu de l’arròs a l’Empordà al segle XX (superfície,
producció i rendiment) (modificat d’un original de Parera, 2003).
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
123
L’arrossar conforma una comunitat vegetal pròpia: Cypero-Ammanietum
coccinae. A partir d’aquesta comunitat, i de les que es formen en recs i sèquies que
l’envolten, les explotacions arrosseres fan que el paisatge esdevingui una mena de
mosaic de zones humides d’origen antròpic. A partir de les comunitats vegetals es
configuren les poblacions animals i tot plegat dóna lloc a un conjunt d’ecosistemes
aquàtics amb una elevada presència de biodiversitat.
Les closes, a l’Empordà, són un exemple d’aprofitament de terres obtingudes del
dessecament d’estanys, aiguamolls i llacunes. Cal tenir present que en molts casos
aquestes recuperacions de terrenys es feien en detriment de masses d’aigua salada
o salabrosa, amb la qual cosa els sòls emergits presentaven uns nivells de salinitat
prou elevats, que comprometien la major part de conreus convencionals. Un dels
usos més indicats per a aquest tipus de terrenys és la pastura. Amb una gestió del
sòl i de l’aigua adequats, es pot obtenir una producció farratgera rendible i, pels
elevats continguts de sals, molt beneficiosos per al sistema ossi del bestiar que la
consumeix.
Aquesta gestió de l’aigua i el sòl passa per la necessitat de poder drenar ràpidament
l’aigua de les pastures, tant per evitar la mort de les gramínies i lleguminoses que les
constitueixen, com per prevenir l’afloració de sals des de les capes més profundes.
En els períodes secs, en canvi, és necessari poder inundar les pastures per aportar
l’aigua que tant requereix la seva vegetació, per poder viure en un ambient salí, com
per fer un rentat del sòl i fer disminuir la concentració d’aquestes sals.
Així doncs, aquests requeriments i condicionants específics que presenten la
major part de les closes empordaneses determinen un paisatge de closes característic,
diferenciat d’altres paisatges homònims d’altres indrets d’Europa i del món. I és
que les closes són un paisatge cultural antic (el seu origen es remunta al temps dels
romans) i prou difós arreu de la geografia mundial: sobretot a les illes britàniques i
a la França occidental, però també són comunes en àrees del nord i centre d’Europa,
Sudamèrica i a l’Amèrica del Nord (Baudry et al., 2000).
La particularitat de les closes que resten a casa nostra prové, en primer lloc,
del seu origen. En d’altres indrets, la presència de closes, de pastures tancades
amb vegetació arbòria, respon gairebé sempre a una voluntat de parcel·lació de la
propietat, la necessitat d’establir uns límits clars de les possessions. Així, a Anglaterra
per exemple, el procés de tancament del paisatge fou mediat durant el segle XVII,
per la llei coneguda com a Enclosure Act. La voluntat de diferenciar les propietats
provocava, també, que s’aixequessin petits murs de terra o pedra al voltant de les
parcel·les, uns límits que posteriorment quedarien coberts per la vegetació arbòria
donant lloc a un paisatge de closes similar a l’empordanès, però amb característiques
tan discernibles com la presència de murs enlloc de canals de drenatge (Hoskins,
1970 [1955]). Com és lògic, també les espècies que colonitzarien aquestes vores
difereixen entre indrets diferents. Mentre que a l’Empordà hi dominen espècies
de ribera i mediterrànies com poden ser l’om (Ulmus minor), el freixe (Fraxinus
angustifolia), el vern (Alnus glutinosa), el salze (Salix alba), el roure martinenc
(Quercus pubescens) o l’alzina (Quecus ilex), en ambients britànics típicament
124
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
atlàntics hi proliferen espècies com el roure pènol (Quercus robur) i sobretot l’arç
blanc (Crataegus monogyna), mentre que a l’Amèrica del Nord hi domina l’acàcia
(Robinia pseudoacacia) (Rackham 1976, Picart 1991, de Blois et al. 2002).
El valor del paisatge de closes no rau sols en la seva singularitat o en el fet de
representar un exemple d’adaptació sostenible del medi a les necessitats humanes,
sinó que esdevé, a més, un hàbitat per a múltiples espècies. Així, per exemple, és a
l’ambient de closes on es registra la màxima diversitat de papallones de tot el Parc
Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, i és, juntament amb alguns trams dels cursos
fluvials, una de les poques zones de la plana empordanesa on es poden trobar masses
de vegetació arbòria on poden habitar i reproduir-se espècies animals i vegetals
pròpies d’aquests ambients tancats (Stefanescu et al., 2005).
Queda clar, doncs, que tant els arrossars com les closes tenen una funció capital
per al manteniment de la biodiversitat, en tant que són conreus que desenvolupen
comunitats vegetals i animals. Aquestes tipologies de conreus, tan esteses ara fa un
parell de segles a l’Empordà (com a mínim els arrossars), a l’actualitat són relictuals,
ja que en conjunt ocupen unes 900 ha del territori empordanès. El cas dels arrossars
és paradigmàtic i al llarg del segle XX la seva superfície s’ha anat mantenint amb
davallades importants als anys 70, que es van recuperar als noranta; mentre que les
closes han desaparegut pràcticament i les poques que queden no presenten un estadi
de conservació massa favorable (veure apartat La situació actual).
. Segle XX i XXI: l’entrada del turisme i la urbanització de la
franja costanera
Al litoral dels quadrants septentrionals, especialment a l’occidental, de la conca
mediterrània, s’està produint una intensa urbanització; el cas de la Costa Brava és
prou exemplificador (Martí, 2005). Aquest indret s’ha convertit a l’actualitat en una
destinació turística madura d’Espanya i d’Europa. Tot i que els primers turistes
arriben a la Costa Brava (mot que se li confereix a aquest sector del litoral l’any
1908) als anys trenta, amb la presència d’alemanys a la vila de Tossa, no és fins als
anys 60, després del parèntesi de la Guerra Civil, que el fenomen del turisme comença
a esdevenir potent a la regió. Paral·lelament, s’inicia un procés d’urbanització de la
franja litoral amb habitatges de segona residència, per la qual cosa la transformació
del medi costaner d’ença dels anys 60 és intensa, fins a l’actualitat. Durant el
període estival, la regió suporta la pressió de més d’un milió de persones, fet que
significa multiplicar per quatre la població resident (Saurí et al., 2000). Bona part de
la urbanització s’ha produït directament al litoral, tot i que recentment, donada la
saturació de la costa, s’està urbanitzant l’interior, el hinterland rural. S’ha calculat
que als anys 90 el 55% de la costa està urbanitzada amb una proporció del 86% a
la zona del sud i el 40% al nord (Fortià, 1996). A l’actualitat aquests valors s’han
incrementat significativament.
Des de finals dels 70 hi ha hagut una certa pressió de conservació de la franja
costanera per tal d’evitar l’excessiva urbanització que es proposava; en aquest sentit,
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
125
dos parcs naturals s’han creat des dels anys 80 (Aiguamolls de l’Empordà al 1983 i
Cap de Creus 2001) i un de nou sembla que aviat s’aprovarà (Montgrí-Medes-Baix
Ter). Aquest fenomen es va produir a la zona nord de la Costa Brava, mentre que a
la sud, els municipis costaners es van relaxar o van ignorar els aspectes d’ordenació
sostenible i van permetre un creixement desmesurat que encara continua a
l’actualitat. Un cas paradigmàtic, i del qual cal fer especial esment, és la construcció
de la marina d’Empuriabrava i Santa Margarida al sector nord de la Costa Brava (Alt
Empordà).
. Urbanitzacions als aiguamolls
Al sector dels Aiguamolls de l’Empordà, una extensa plana esquitxada de
basses, aiguamolls i diversos ambients aquàtics, es va produir un dels impactes
més severs sobre les zones humides: la construcció de les marines d’Empuriabrava
i Santa Margarida. Empuriabrava es va aprovar l’any 1967. És una marina que va
substituir zones humides, camps agrícoles i closes localitzades al nord del riu Muga.
Va prendre el model de Florida, on els canals fan de carrers i molta gent té els seus
vaixells estacionats al davant de casa, dins la xarxa de canals. Empuriabrava disposa
de 2.500 amarratges i està considerada la marina més important d’Espanya i una
de les més grans de la Mediterrània (Saurí et al., 2000). En l’actualitat, la marina
d’Empuriabrava ocupa 503,3 ha i té censades 15.000 residències; a l’estiu la població
augmenta fins els 80.000 habitants, la qual cosa suposa augmentar per 16 la
població resident (Serra et al., 2008). Empuriabrava es troba al municipi de Castelló
d’Empúries; al municipi del costat, Roses, també es va desenvolupar un projecte de
marina, però molt més petita que Empuriabrava: Santa Margarida. Als anys 70 hi
havia projectada, entre les desembocadures del Fluvià i de la Muga, una altra marina,
encara molt més gran, que finalment no va prosperar i va donar lloc a un intens
moviment ecologista que amb una intensa lluita va acabar obtenint la declaració del
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà l’any 1983.
. La situació actual
Bona part del territori costaner de la Costa Brava està, a dia d’avui, edificat. Les
urbanitzacions, que configuren majoritàriament segones residències, han esquitxat
el paisatge arribant a indrets on tempten la topografia d’una forma manifesta: penyasegats, pedreres... Gràcies als moviments socials i ecologistes, s’han pogut preservar
alguns àmbits com ara la zona dels Aiguamolls de l’Empordà i el Cap de Creus, i en
aquests moments està pendent la declaració del tercer parc natural empordanès: el
Parc Natural del Montgrí, les Medes i el baix Ter.
A segona línia del litoral, que també s’ha vist afectada pel procés d’urbanització
atesa la saturació de la costa, hi conviu l’agricultura, que s’ha anat modelant per les
ajudes procedents de la Unió Europea mitjançant la PAC (Política Agrària Comuna).
Així doncs, el paisatge resultant és molt intervingut i canviant. Com s’ha esmentat,
126
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
la superfície arrossera, que es concentra principalment al Baix Empordà, a l’entorn
del Ter, és d’aproximadament unes 600-700 ha, depenent dels anys. La superfície
d’aquest conreu ha anat augmentant des dels anys noranta per les subvencions de la
PAC, tant les directes (ajuts a la producció), com indirectes (ajuts agroambientals).
Actualment, amb les ajudes comunitàries els productors d’arròs poden desenvolupar
la seva activitat amb un cert rendiment econòmic.
De fet, la crisi que hi va haver del conreu els anys 70 va fer que no quedessin
pràcticament molins arrossers a la zona de l’Empordà. En l’actualitat en funcionen
només dos, que es troben a Pals, un dels històrics nuclis arrossers. El futur del
conreu passa per l’aposta per la qualitat més que per la quantitat, és per això que
alguns productors s’estan especialitzant en el conreu de varietats no tan comunes,
fet que pot repercutir en un marge de benefici més elevat per la seva producció.
D’altra banda, la superfície de closes al litoral empordanès no supera les 650
hectàrees (veure figura 4). Si, a més a més, es fes un recompte estricte de les parcel·les
que tenen aparença de closa i que encara conserven la seva funcionalitat original de
pastura, el nombre d’hectàrees mesurades possiblement seria molt baix, inferior a
les 100 hectàrees.
Figura 4. Superfície de closes a l’actualitat i a mitjans del segle XX a l’Empordà.
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
127
Com a d’altres territoris on hi havia hagut closes, el segle XX, especialment a
partir de la seva segona meitat, va implicar un punt d’inflexió per aquest tipus de
paisatge cultural. La literatura explica que la mecanització i la intensificació de
l’activitat agrícola després de la Segona Guerra Mundial van ser les causants de la
desaparició de prop de 200.000 quilòmetres de marges arbrats de closes angleses
entre 1946 i 1974 i també que els processos de concentració parcel·lària impulsats
a França, des de 1939, han reduït la presència del paisatge de bocage gairebé de
manera exclusiva a la Bretanya francesa (Head, 2000; Whyte, 2002). A l’Empordà, la
decadència de les closes és posterior, i de fet no es materialitza fins que el conreu de
l’arròs recupera la seva esplendor.
Cal tenir present que arròs i closes comparteixen uns requeriments molt
semblants, i per tant, a l’hora d’implantar-se en un territori competeixen pels
mateixos espais: zones deprimides, fàcilment inundables, de topografia molt plana,
etc. És normal, doncs, que els moments de més superfície d’un d’aquests conreus
anés en detriment de l’altre. Tot i que per les closes no es disposa de registres
històrics ni de recerques en la matèria tan àmplies com les disponibles pel conreu
de l’arròs, no resulta excessivament arriscat aventurar que les closes van viure un
dels seus moments més brillants durant la dècada de 1970. Un treball realitzat en
una zona de closes del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà demostra com
és precisament en aquell moment que aquest ús esdevé més comú (Llausàs, 2008).
Ni tan sols dates prèvies, com la de 1957, no havien vist tanta superfície de pastures
a la zona, ja que de les prop de 2600 hectàrees entre els trams finals dels rius
Muga i Fluvià, menys de 400 ha corresponen a closes durant la dècada de 1950, un
valor que augmenta fins les més de 600 ha l’any 1970 (veure figura 4). El guany de
superfície experimentat en aquest període per les closes s’explica per la conversió a
noves closes d’espais antigament utilitzats per al conreu de l’arròs i caiguts en desús
amb el cessament d’aquesta activitat. La transformació més notable per a les closes,
però, es registra en el període més recent, entre 1970 i 2001. Durant aquest temps
es produeixen a la zona diversos canvis que determinen una notable regressió de
les closes, fins les menys de 150 ha actuals. En primer lloc, es recupera el conreu de
l’arròs en algunes de les parcel·les més interiors de l’àrea considerada. D’altra banda,
la declaració del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà l’any 1983 i la creació
de la Reserva Natural Integral de les Llaunes va suposar la protecció de la vegetació
de maresma natural en detriment de l’activitat de pasturatge que s’hi realitzava. En
tercer lloc, i potser com a dinàmica menys tangible, el desplegament de la política
agrària comunitària, a partir de 1986, va comportar l’abandonament d’algunes de
les parcel·les menys productives i la conversió d’altres en conreus de cereal o girasol. L’objectiu d’aquesta transformació no era tant cercar la producció, molts anys
malmesa a causa de la inundabilitat del terreny o senzillament poc reeixida a causa
de la salinitat del sòl, sinó aconseguir els ajuts i subvencions europeus. Tampoc no
hi va ajudar la política ramadera, limitant les produccions lleteres a través de quotes
i obrint les fronteres a importacions generades amb menors costos de producció
(Wascher, 2001). Tot plegat va comportar una regressió, tant del domini del paisatge
de closes, com de la funcionalitat de pastura de les restants.
128
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
Cal tenir present, a més, que aquesta àrea de closes a la qual s’ha fet esment
es troba inclosa dins un Parc Natural, amb la qual cosa s’ha vist fins a cert punt
protegida de les transformacions, ja sigui perquè s’ha contribuït al seu manteniment
a través d’un programa d’ajuts agroambientals iniciat l’any 1998, o bé perquè
algunes parcel·les són directament gestionades des del Parc. Les altres dues grans
concentracions de closes es trobaven, d’una banda, dins l’actual Parc Natural dels
Aiguamolls de l’Empordà, en el seu polígon I, al nord de la Muga. Es pot generalitzar
que aquelles closes han experimentat uns processos força similars als de les seves
veïnes del sud de la Muga, amb l’excepció que no han experimentat la competència
de l’arròs i això pot haver moderat fins a cert punt la seva regressió. El segon gran
conjunt de closes del litoral de l’Empordà s’ubicava a la zona del Baix Ter, a tocar
de mar. Les fotografies aèries de l’any 1957 revelen com els terrenys situats entre
el Ter Vell (antiga desembocadura del Ter) i fins la platja de la Fonollera, estaven
habitualment enclosos. La comparativa d’aquella realitat amb la que es pot constatar
actualment a la mateixa zona xoca fortament. Les poques closes que resten, no
afectades per urbanitzacions com Griells o la Platera, estan totes elles delimitades en
aquesta ocasió per tamarius (Tamarix sp.), presenten un elevat estat de degradació,
i són emprades com a magatzem de caravanes o bé com a abocadors incontrolats de
runa i altres rebuigs.
Una darrera taca de closes remarcable, per bé que d’extensió extremadament
reduïda, es troba al municipi d’Ultramort. A occident del turó sobre el qual
s’emplaça el nucli del poble, hi ha terrenys intermitentment inundats al llarg de
l’any, reminiscència de les múltiples llacunes i marjals que hi havia antigament a la
zona. Molts altres d’aquests espais han desaparegut completament de la geografia
empordanesa i només són identificables a través de la toponímia que hem heretat: la
Closa Major de Riumors, les Closetes de Sant Iscle d’Empordà, la Closa de la Vila de
Castelló d’Empúries, la Closa Fonda de Fontanilles, les Closes Fondes de Sant Julià
de Boada o els Prats Llargs de l’Armentera (veure figura 5).
En una exhaustiva anàlisi de la presència de referències toponomàstiques
sobre closes al litoral empordanès, s’han identificat fins a 182 d’aquests punts. En
tots els casos és presumible un origen lacustre, seguit d’un període de dessecació
i un aprofitament a través de closes. En l’actualitat, però, en molts d’aquests 182
emplaçaments sols resta, en el millor dels casos, alguna traça d’aquest antic ús,
substituït generalment per una agricultura més intensiva.
. Conclusions i propostes de futur
El canvi ambiental global implica transformacions en els sistemes ambientals
del planeta que poden revertir en la capacitat de sustentació de l’ésser humà a la
Terra. Els efectes del canvi es manifesten en els sistemes naturals, però cal tenir
present que el seu origen es troba principalment en l’activitat antròpica i que al
seu torn aquesta també n’experimenta els efectes. D’acord amb aquesta premissa,
la conca mediterrània és un bon exemple per a l’observació de les dinàmiques que
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
129
Figura 5. Localització de topònims amb referències a closes, a l’Empordà.
condueixen el canvi global i també de les seves conseqüències sobre els ecosistemes
i les persones.
L’anàlisi del canvis d’usos del sòl, una de les potes en que es basa el canvi
ambiental global, aporta una visió més de les dinàmiques del planeta Terra i ens
ajuda a disposar d’elements de judici per tal de prendre decisions. S’ha esmentat
que el canvi ambiental global inclou un seguit de variacions del medi que poden
respondre a una dinàmica natural, o bé d’origen antròpic. No hi ha dubte doncs que
en una zona amb tanta implantació humana com el litoral mediterrani les principals
transformacions vénen per aquest segon vessant. De fet, a l’àmbit Mediterrani,
l’home ha intervingut amb major o menor pressió des de fa milers d’anys.
La conca mediterrània és una de les regions del planeta amb una implantació
humana més antiga i a les seves ribes hi han florit civilitzacions que han basat el seu
desenvolupament en l’explotació dels recursos naturals i l’adaptació del paisatge a les
seves necessitats. El medi natural s’ha vist doncs intensament transformat al llarg de
milers d’anys. En temps recents, però, les taxes de transformació s’han intensificat
130
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
fins uns nivells mai vistos al llarg de la història i ho han fet gairebé arreu, afectant
l’equilibri dels sistemes biòtics i abiòtics mediterranis.
El litoral empordanès no s’ha mantingut aliè a aquests canvis, i ha estat també
en el darrer centenar d’anys que ha experimentat les transformacions més notables.
En un territori tan antropitzat com l’Empordà, però, el canvi global té molta més
relació amb les decisions i actuacions de la població local que amb fenòmens com el
canvi climàtic.
Durant el darrer mig segle, l’Empordà ha patit unes transformacions accelerades
inicialment (segle XVIII) per augmentar la superfície de terres fèrtils per tal de
donar recursos a l’increment de població i més tard, a mitjan segle XX, quan el
turisme es converteix en font de riquesa. Aquest fet va comportar un increment de
l’àrea urbanitzada tant pel turisme com per la segona residència.
Originàriament, com a zona deltaica que és tota la plana, aquesta estava
dominada pels paisatges d’aiguamolls, amb estanys de poca profunditat escampats
al llarg de la plana. Aquests espais, com tots els fàcilment inundables, van ser
dessecats o adaptats per l’acció humana amb l’objectiu d’aconseguir rendiments
econòmics dels seus sòls. Els dos conreus millor adaptats als ambients recuperats
de les aigües eren, i continuen essent, l’arròs i les closes. Tot i constituir els
paisatges més característics de l’Empordà, ambdós han experimentat notables
alts i baixos al llarg de la història. El conreu de l’arròs, per exemple, viu un
moment àlgid durant la dècada de 1950 (més de 1500 ha), per passar a ser gairebé
inexistent a la zona d’estudi a finals de la dècada de 1970 i tornant a recuperar una
superfície de més de 1000 ha en l’actualitat. Les oscil·lacions de la superfície de
closes també són notables, demostrant la toponímia que dóna nom als indrets de
l’Empordà que en el passat podien haver dominat la pràctica totalitat del territori
de plana i registrant-se’n en l’actualitat poc més de 600 ha que es poden considerar
relictuals.
Ambdós conreus, closes i arròs, s’han vist desplaçats durant la segona meitat del
segle XX pel fenomen de l’urbanització del litoral i, més recentment del prelitoral,
estimulats per l’activitat turística, sigui de temporada d’estiu o de segona residència.
La política agrària comuna (PAC) ha desencadenat també intenses conversions en
els terrenys agrícoles restants, facilitant la intensificació de l’agricultura a través de
l’aportació de subvencions i alterant en conseqüència la lògica en la distribució de
les diferents cobertes del sòl agrícoles a l’Empordà. No és menys cert, però, que és
també a causa de la presència d’ajuts agroambientals que s’han preservat les poques
superfícies d’arròs i closes que encara hi ha en l’actualitat. En els temps més recents,
s’observa també l’aparició d’una major sensibilitat en relació al medi ambient, amb
la implantació de figures de protecció com els parcs naturals o les restriccions
imposades al creixement urbanístic desenfrenat.
En definitiva, s’observa com les transformacions que han tingut lloc al litoral
empordanès al llarg de la història, provenen en la majoria dels casos d’actuacions
humanes que han tendit a substituir progressivament sistemes naturals per sistemes
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
131
agrícoles cada vegada més productius i més tard ocupant bona part del territori amb
urbanitzacions i infrastructures.
Com en el cas del canvi climàtic, és impossible retornar l’Empordà a un estat
passat. També com en el cas del canvi climàtic és inevitable que se segueixin succeint
transformacions en el paisatge empordanès. A diferència del que passa amb el canvi
climàtic, però, aquests canvis depenen en gran mesura de les voluntats i decisions que
prengui la societat empordanesa i catalana a curt i mitjà termini. És per aquesta raó
que es considera convenient intentar aportar algunes pautes per al desenvolupament
futur de l’Empordà, en un marc de canvi ambiental global, respecte el qual no hi ha
altra alternativa que l’adaptació.
La capacitat de produir un canvi global per part de la humanitat en el curt
termini que l’està duent a terme, pot ser entesa no únicament com una amenaça a
la nostra forma de vida i organització territorial, sinó també com una demostració
de la capacitat humana d’incidir en el medi en el qual viu. Aquesta capacitat també
podria ser utilitzada amb la finalitat de reconduir una situació que es mostra cada
dia menys sostenible. Davant d’aquesta realitat, ja es constaten canvis en la visió
que es té de l’Empordà. Les voluntats de treure el màxim rendiment econòmic del
territori, sigui a través de l’explotació del seu sòl per part de l’agricultura o bé a través
de la construcció d’infrastructures que allotgin el turisme, han guiat històricament
la trajectòria del litoral empordanès. A partir de la dècada de 1980, però, amb la
declaració del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, la posterior protecció
d’altres espais d’interès natural i les múltiples regulacions urbanístiques, es va
començar a posar en valor el patrimoni natural i paisatgístic de l’Empordà, un valor
incapaç de generar riquesa de forma directa, però que particularitza l’Empordà com
a territori amb un paisatge cultural de gran qualitat i sobre el qual se sustenta bona
part de l’activitat turística. També en els darrers anys s’ha assistit a un reconeixement
de la tasca de la pagesia a l’hora de modelar aquest territori i conservar la seva
biodiversitat. Així, a través d’ajuts agroambientals es compensa el sobreesforç que
suposa mantenir conreus tradicionals com l’arròs i les closes a l’Empordà. El conjunt
de la societat reconeix cada dia més aquesta labor de la pagesia, i si bé encara d’una
manera molt tímida, la producció local d’arròs, i de carn procedent de les closes, és
cada dia més sol·licitada.
S’intueix que l’estratègia que, potser inconscientment, s’està desenvolupant
a l’Empordà per fer front al canvi global és la de recuperació d’aquells usos i
elements tradicionals que al llarg de la història han donat valor al territori. És, en
definitiva, una estratègia de recuperació d’allò local per fer front a la crisi global.
Per tal de consolidar aquest gir es considera necessari dur a terme un conjunt de
mesures encaminades a la protecció i conservació del territori com ara el respecte
escrupolós del planejament territorial i urbanístic orientat a moderar el consum
de sòl i la consolidació dels nuclis que actualment es troben en situació de cert
desemparament.
També caldria promocionar les produccions locals de productes tradicionals.
L’arròs ja compta amb una marca pròpia, mentre que les closes produeixen carn
132
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
d’excel·lent qualitat que actualment s’incorpora sense distintiu al mercat carni. La
valorització d’aquestes produccions estimularia de per si la recuperació d’aquests
usos.
Així mateix s’hauria de garantir la protecció efectiva dels espais naturals que
resten a l’Empordà. La imminent creació del Parc Natural del Massís del Montgrí,
les Illes Medes i el Baix Ter complementa la tasca de protecció que s’inicià amb la
creació del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà.
Paral·lelament, és important conscienciar la població, tant autòctona com
visitant, de la singularitat i valor del paisatge empordanès tradicional. Aquest és
prou emblemàtic com per poder sostenir un model turístic no basat únicament en el
turisme de sol i platja o en la construcció de segones residències.
Finalment, caldria assegurar una bona integració de la pagesia en les estratègies
de valorització de les produccions locals, en les iniciatives de protecció de l’espai
natural i en la promoció d’un turisme vinculat amb el territori. Al capdavall,
la pagesia sustentaria el model plantejat, i al seu torn, el model proporcionaria
a la pagesia els recursos que en aquest moment no té i que segueixen afavorint la
progressiva disminució de la població ocupada a pagès i la concentració de la
propietat en mans d’empreses sovint poc conscients del valor afegit de l’activitat
primària per a la resta de la societat.
. Bibliografia
Antrop, M. (1997). «The concept of traditional landscapes as a base for landscape
evaluation and planning. The example of Flanders Region». Landscape and Urban
Planning 38: 105-117.
Barriocanal, C. & Parera, B. (2004) « Els arrossars». dins Quintana & Marí (Eds.): Els
Aiguamolls del Baix Ter. Girona: Papers del Montgrí.
Baudry, J., Bunce, R.G.H. & Burel, F. (2000) «Hedgerows: An international perspective
on their origin, function and management». Journal of Environmental Management
60:7-22.
de Blois, S., Domon, G. & Boucharda, A. (2002) «Factors affecting plant species distribution
in hedgerows of southern Quebec». Biological Conservation 105:355–367.
Blondel, J. & Aronson, J. (1999) Biology and Wildlife of the Mediterranean Region.
Oxford: Oxford University Press.
Fortià, R. (1996) «Turisme i entorn natural a la Costa Brava». dins Turisme, territori i
estratègies de desenvolupament. Girona: Universitat de Girona.
Head, L. (2000) Cultural Landscapes and Environmental Change. New York: Oxford
University Press.
Hinrichsen, D. (1999) «The coastal population explosion». dins Cicin-Sain, B., Knecht,
R.W. & Foster, N. (Eds.) Trends and Future Challenges for U.S. National Ocean and
Coastal Policy. Washington: DIANE Publishing.
Hoskins, W.G. (1970) The Making of the English Landscape. Penguin Books,
Harmondsworth.
Canvi ambiental global al litoral Mediterrani: el cas dels Aiguamolls de l’Empordà
133
Llausàs, A. (2008) Natura i cultura en l’evolució del paisatge de closes a l’Alt Empordà
(1957-2001). Inèdit. Tesi doctoral. Girona: Universitat de Girona.
Marchand, H. (1990) Les forêts Méditerranéennes. Enjeux et perspectives. Les fascicules
du Plan Bleu, 2. Paris: Economica.
Marsh, G.P. (1965) Man and Nature; or, Physical Geography as Modified by Human
Action. Cambridge: Belknap Press of Harvard University..
Martí, C. (2005) La transformació del paisatge litoral de la Costa Brava: Anàlisi de
l’evolució (1956-2003), diagnosi de l’estat actual i prognosi de futur. Inèdit. Tesi
doctoral. Girona: Universitat de Girona.
Matas, J. (1986) Els estanys eixuts. Quaderns de la Revista de Girona, núm. 7. Diputació
de Girona / Caixa d’Estalvis Provincial.
Montaner, J., Solà, J. Mas, J. & Pallí, L. (1995) «Aportació al coneixement de l’evolució
recent de la plana del Baix Ter». Estudis del Baix Empordà 14: 43-53
Naveh, Z. & Dan, J. (1973) «The human degradation of Mediterranean landscapes in
Israel». dins di Castri, F. & Mooney, H.A. Mediterranean-type ecosystems: origins and
structure. Ecological Studies, Vol. 7. Berlin: Springer-Verlag.
Parera, B. (2003) L’arròs de Pals: Del camp a la cassola. Edicions Baix Empordà.
Picart, LL. (1991) Pla d’aprofitament de la closa mitjançant gestió per pastura extensiva a
partir de races autòctones de mamífers domèstics. Inèdit, Centre de documentació del
Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, Castelló d’Empúries.
Rackham, O. (1976) Trees and Woodlands in the British Landscape. London: Dent.
Saurí, D., Breton, F., Ribas, A., Llurdés, J.C. & Romagosa, F. (2000) «The ecological
values of traditional land use in low-lying coastal environments: The example of
the Aiguamolls de l’Empordà, Costa Brava». Journal of Environmental Planning and
Management, 43(2): 277-290.
Serra, P., Pons, X. & Saurí, D. (2008) «Land-cover and land-use change in a
Mediterranean landscape: A spatial analysis of driving forces integrating biophysical
and human factors». Applied Geography, 28: 189-209.
Stefanescu, C., Peñuelas, J. & Filella, I. (2005) «Butterflies highlight the conservation
value of hay meadows highly threatened by land-use changes in a protected
Mediterranean area». Biological Conservation 126:234–246.
UNEP (United Nations Environment Programme) (2006) A sustainable future for the
mediterranean. The Blue Plan’s Environment and Development Outlook. Londres:
Earthscan.
Wascher, D.M. (2001) «European landscapes in transition: levels of intervention». dins
Green, B. & Vos, W.: Threatened Landscapes. Conserving Cultural Environments.
New York: Spon Press
WCMC (World Conservation Monitoring Centre) (1992) Global biodiversity: status of
the earth’s living resources. London: Chapman & Hall.
Whyte, I.D. (2002) Landscape and History since 1500. London: Reaktion Books,.
Canvi global i riscos naturals.
El cas de la Costa Brava
Anna Ribas
David Serra
Grup de Recerca en Medi Ambient i Tecnologies de la
Informació Geogràfica. Institut de Medi Ambient. UdG
. Introducció
El creixement demogràfic i el desenvolupament econòmic i tecnològic que
caracteritzen la nostra societat actual comporten nombrosos canvis en relació a
l’impacte que tenen els anomenats riscos naturals. Així, els creixements demogràfics
experimentats especialment en els països en vies de desenvolupament són en bona
mesura explicatius tant de la creixent ocupació de molts dels espais exposats a
aquests riscos naturals com de l’afectació desigual que tenen aquests episodis entre
els grups socials més benestants o els més desafavorits. De la mateixa manera que
el nivell de desenvolupament econòmic, tecnològic i de benestar (factors tots ells
dominants en els països desenvolupats) guarda molta relació amb l’augment de la
capacitat de preveure, fer front i recuperar-se dels danys ocasionats per l’impacte
d’aquests riscos naturals. Igualment, han estat nombrosos els canvis experimentats
en les percepcions i actituds socials cap al medi ambient, de tal manera que la
causalitat d’origen humà en les conseqüències del canvi global i, en concret, en
l’origen dels riscos naturals és cada cop més inqüestionable. Només cal fixar-se,
a tall d’exemple, en com ha canviat la percepció que es té dels espais inundables,
concebuts cada vegada més com un recurs molt preuat pels seus valors ecològics,
socials i paisatgístics, fet que repercuteix en què estigui canviant la manera d’ordenar
i gestionar aquests espais.
L’objectiu d’aquest article és analitzar com els factors causants del canvi global,
de tipus biofísic però sobretot de tipus social i econòmic, tenen un efecte directe
sobre els canvis experimentats en els darrers anys en la generació i els impactes
causats per un risc natural com són les inundacions. Aquesta anàlisi es farà tant des
d’un punt de vista teòric com aplicat, prenent com a àrea d’estudi l’àmbit de la Costa
Brava, concretament les conques fluvials del riu Ridaura i la riera de Calonge (Baix
Empordà).
1
Aquest article recull en part els resultats obtinguts en el projecte de recerca Evaluación de
la vulnerabilidad al riesgo de inundación de los municipios de la Costa Brava (1994-2005)
mediante indicadores seleccionados (referència SEJ2006-15153-C03-02/GEOG), finançat pel
Plan Nacional de Investigación Científica y Desarrollo Tecnológico (convocatòria 2006).
136
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
L’article s’estructura en dues parts. En primer lloc, es presenten els conceptes
claus per entendre les interrelacions entre el canvi global i el risc d’inundació (o
qualsevol altre risc natural). I, en segon lloc, s’analitza l’afectació de les inundacions
a les conques del riu Ridaura i la riera de Calonge a partir de l’anàlisi dels canvis
ocorreguts en cada un dels components que intervenen en la seva generació per,
finalment, acabar apuntant algunes estratègies i actuacions per millorar-ne la seva
gestió.
. Cap a un enfocament integral de la gestió de les inundacions
Les inundacions s’han d’entendre com la materialització d’un risc existent en un
espai i un moment determinats. Per tant, no són un fet o succés aïllat sinó una part
d’un procés que té un abans (les condicions prèvies al desastre), un durant (el desastre
pròpiament dit) i un després (la recuperació després de la inundació i les condicions
posteriors que s’aconsegueixen) (Figura 1). Poder incidir en cada una d’aquestes
fases del procés es converteix en la clau de volta a l’hora d’explicar l’impacte de
les inundacions i, el que és més important, poder dissenyar què pot o no pot fer la
societat per fer-hi front de manera més efectiva en episodis d’inundacions futures
(Calvo, 2001; Hewitt, 1997).
Figura 1. Fases temporals en l’ocurrència d’un desastre
natural (Bishop, 2001, p.11, adaptat de Park, 1991)
Sota aquest enfocament, l’anàlisi dels impactes que tenen les inundacions ja no
es pot limitar a una visió convencional del risc, on es dóna una atenció única a la
magnitud del fenomen físic extrem (per exemple, i en el cas de les inundacions, a
les precipitacions extraordinàries) sinó que inclou l’exposició física (entesa com
el conjunt de persones, béns materials o elements del medi natural que es troben
en els espais inundables) però sobretot, la vulnerabilitat al risc (entesa com les
característiques d’una persona, bé material o element del medi natural en relació a la
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
137
seva capacitat de preveure, fer front, resistir i recuperar-se de l’impacte d’un episodi
d’inundació) (Kasperson i altres, 2001). Alhora, la vulnerabilitat al risc integra
dos conceptes com el de resistència (la capacitat del sistema humà per a seguir
“funcionant” normalment després d’una pertorbació i depèn de les condicions de
la vida quotidiana, i més concretament de les condicions de salut i benestar de la
població), i el de resiliència (capacitat de recuperar-se de les alteracions provocades
per una pertorbació en el sistema humà i depèn essencialment de les mesures
específiques de gestió del risc) (Figura 2).
Figura 2. Conceptes claus en l’enfocament integral del risc
(Ribas i Saurí, 2006, p.295, adaptat de Pelling, 2001, p.82)
Per tant, no es tracta d’identificar vulnerabilitat només com a exposició física
sinó de combinar aquesta última amb la capacitat adaptativa individual i social
(mitjans per afrontar el risc abans, durant i després de l’ocurrència de la catàstrofe).
Això ens duu a pensar que una creixent exposició humana agreujarà les pèrdues
ocasionades per les inundacions, però si aquesta societat ha desenvolupat mesures
suficients de reducció de la vulnerabilitat aquestes pèrdues poden ser poc importants,
almenys en termes agregats (Saurí, 2003). Per una banda, pot ser perquè el nivell de
resistència de la societat afectada fa que l’impacte de les inundacions no comporti
una disrupció desmesurada de la vida quotidiana i/o també, per altra banda, perquè
aquesta mateixa societat compta amb els mitjans necessaris per gestionar de la millor
manera possible el risc d’inundació. Aquesta és la hipòtesi de treball que nosaltres
plantegem a l’hora d’explicar l’impacte que tenen actualment les inundacions en
el litoral mediterrani espanyol i que en aquest article intentarem demostrar pel cas
concret de les conques del riu Ridaura i la riera de Calonge.
138
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
. L’impacte de les inundacions a la Costa Brava. El cas de les
conques del riu Ridaura i la riera de Calonge
La Costa Brava presenta una xarxa de drenatge molt diferenciada entre dues
tipologies de sistemes fluvials de caràcter marcadament mediterrani. Per una banda
tenim les conques dels rius Muga, Fluvià, Ter i Tordera, totes elles de dimensions
considerables sobretot si les comparem amb l’altre gran conjunt de cursos fluvials,
entre els que destaquen el riu Daró, la riera d’Aubi, la riera de Calonge i el riu
Ridaura, a més de multitud de rieres i torrents litorals. El breu recorregut d’aquests
darrers cursos fluvials, des del seu naixement a la serralada costanera i fins al mar, i
la seva estreta dependència de la climatologia local, els atorga un enorme potencial
catastròfic durant episodis de crescudes extraordinàries associats a episodis de
pluges torrencials, situació que contrasta amb la llarga estació d’estiatge en què els
seus llits fluvials resten completament secs.
L’àmbit d’estudi utilitzat per analitzar els canvis recents en l’exposició i la
vulnerabilitat al risc d’inundació ha estat el de les conques hidrogràfiques del riu
Ridaura i de la riera de Calonge. El riu Ridaura neix al massís d’Ardenya. S’adreça
cap a la vall d’Aro per desembocar al mar en el sector més meridional de la platja
Gran de Platja d’Aro en un sector antigament de maresmes, de les quals avui dia
no resta cap vestigi. Actualment, aquest tram final del riu transcorre entremig d’un
entramat urbà d’habitatges, equipaments turístics i vies de comunicació. La riera de
Calonge, formada per diversos afluents de petita envergadura procedents del sector
sud de les Gavarres i, igual que passa amb el Ridaura, es troba encaixonada en el
darrer tram dins el teixit urbà dels nuclis de Calonge i Sant Antoni de Calonge.
Aquestes dues conques fluvials inclouen principalment tres municipis:
Calonge, Castell-Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro, si bé és cert que uns altres dos
municipis, Llagostera i Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura també tenen
una petita part de la seva superfície dins les conques (mapa 1). Les privilegiades
característiques paisatgístiques, geogràfiques, climàtiques i de comunicació
de la denominada vall d’Aro, una de les franges litorals amb major i millor
accessibilitat viària respecte als fluxos turístics, l’han convertit en un espai de gran
desenvolupament urbanístic i econòmic. Cap als anys setanta, els municipis que
integren aquesta vall van veure l’oportunitat de desenvolupar les seves economies
a partir d’iniciatives privades dirigides principalment cap a una activitat turística
que ha anat transformant bona part de la vall, especialment la franja litoral, on
la pressió urbanística és avui molt elevada, però també en alguns vessants de les
muntanyes on s’ha descontrolat l’expansió de multitud d’urbanitzacions. Aquesta
dinàmica ha estat especialment intensa a partir de la dècada de 1990, fins al punt
que l’Informe Atlas Estadístico de las Áreas Urbanas 2006 elaborat pel Ministeri
d’Habitatge l’any 2006, identifica el grup de municipis formats per Sant Feliu
de Guíxols, Palamós, Castell-Platja d’Aro, Santa Cristina d’Aro i Calonge, com
una de les grans àrees urbanes de Catalunya que percentualment més ha crescut
en població. Concretament, ha estat la dotzena gran àrea urbana que major
creixement relatiu ha experimentat en l’àmbit espanyol.
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
139
Mapa 1. Localització de les conques del Ridaura i la riera de Calonge (Serra, 2008)
3.1. Hi ha hagut canvis en la magnitud dels episodis físics desencadenants
de les inundacions?
L’anàlisi de dades instrumentals de diferents registres de precipitacions ubicats
a la Costa Brava per al període 1951-2000 mostra una davallada de la precipitació
total anual de gairebé un 10% al llarg de la segona meitat del segle XX, tot i que no
és significativa. Però concretament pel que fa a la variabilitat i la torrencialitat de la
precipitació no es detecten canvis destacats. Tot i que hi ha un cert descens anual de
la irregularitat de la precipitació, els únics augments tant de la variabilitat com de la
torrencialitat es concentren a l’estiu (Ribas i altres, 2008). Res no fa pensar, doncs,
que s’hagi produït, per aquest període temporal, un augment molt destacat ni de la
magnitud ni la freqüència dels episodis de precipitacions intenses desencadenants
dels episodis d’inundacions. Tot i així, en el futur, i malgrat l’elevada incertesa que
va associada als efectes que a escala local pot tenir el canvi climàtic, diferents estudis
apunten al fet que en el cas de la Mediterrània s’observa una tendència a l’augment
de la freqüència dels episodis extrems (sequeres / inundacions). Segons l’estudi
140
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
portat a terme per Christensen i Christensen (2004) s’esperen augments futurs dels
episodis torrencials a la Mediterrània. Lehner i altres (2006) afirmen que, pel cas
d’Europa, les precipitacions de període de retorn 100 anys passarien a ser d’entre 40
i 70 anys, especialment al litoral i prelitoral mediterrani. En un altre estudi realitzat
des de la Universitat de Girona recentment (Ribas i altres, 2008) s’observa que les
pluges torrencials a la Costa Brava podrien ser més freqüents a la primavera per
un augment de la irregularitat vinculada a una tendència negativa del WeMOi en
aquesta estació.
Figura 3. Precipitacions màximes diàries a Castell-Platja
d’Aro i Santa Cristina d’Aro (1990-2007) (Serra, 2008)
Per a la nostra àrea d’estudi, l’episodi més destacable darrerament ha estat
l’ocorregut els dies 12 i 13 d’octubre del 2005. Els municipis costabravencs més
afectats foren Castell-Platja d’Aro, Calonge, Santa Cristina d’Aro i Sant Feliu de
Guíxols, comptabilitzant-se les pèrdues en una víctima humana, 3000 habitatges i
comerços afectats, 800 vehicles danyats, 4000 places d’aparcament inundades i més
de 20 milions d’euros en pèrdues.
A l’estació meteorològica de Castell d’Aro, entre el 12 i el 14 d’octubre, es van
recollir 348,2 mm, dels quals 254,4 es recolliren en un sol dia, el 13 d’octubre).
Estadísticament, els 254,5 mm de pluja acumulada en 24 hores es correspondrien
amb una pluja d’aproximadament 200 anys de període de retorn (ACA, 2008). Ens
trobem davant, doncs, d’un fenomen natural de magnitud extraordinària, però de
característiques meteorològiques i hidrològiques força ben conegudes i fins i tot amb
antecedents similars ben propers com els episodis de la tardor del 1975, 1990 o 1994,
que van afectar aquest mateix litoral gironí.
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
Figura 5. Àrea afectada per la inundació del 13 d’octubre de
2005 a la conca de la riera de Calonge (Serra, 2008)
Figura 6. Àrea afectada per la inundació del 13 d’octubre
de 2005 a la conca del riu Ridaura (Serra, 2008)
141
142
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
3.2. Ha augmentat l’exposició humana a les inundacions?
En el darrer Debat Costa Brava celebrat durant l’any 2004, el geògraf Joan
Nogué constatava com l’espai construït a la Costa Brava s’havia incrementat
exponencialment durant els darrers 50 anys, passant d’ocupar 1.139,5 ha l’any 1957
(el 1,7% de la superfície total) a les 8.765,1 ha de l’any 2003 (13,2% de la superfície
total). Els creixements més espectaculars s’han donat en els municipis més turístics,
com és el cas del sector central de la Costa Brava, en l’autèntic continuum urbà a
primera línia de costa que va de Sant Feliu de Guíxols fins a Palamós, passant per
Castell-Platja d’Aro i Sant Antoni de Calonge. Paral·lelament a aquest creixement
compacte de primera línia de costa (o, el que és el mateix, als trams finals de les
rieres litorals o del mateix riu Ridaura) té lloc un procés d’urbanització difusa en
forma d’urbanitzacions de tipologies ben diverses (des dels habitatges unifamiliars
fins a les cases adossades) que ocupen els vessants de les muntanyes més propers i
les petites planes de l’interior (és a dir, als trams alts i mitjans de les petites conques
fluvials de les rieres). Un creixement que, lluny d’aturar-se a les darreres dècades,
no ha fet més que augmentar, tal i com ho demostren els mapes 1 i 2 i la taula 1.
Hem doblat en 17 anys la població, passant dels 12.209 habitants empadronats l’any
1990 als 24.322 de l’any 2007. Tot plegat ha implicat no només un creixement de
l’ocupació dels espais inundables sinó també canvis en el règim hidrològic de les
conques fluvials, cada vegada més artificialitzades.
Mapa 1. Usos del sòl a les conques del riu Ridaura i la
riera de Calonge, any 1990 (Serra, 2008)
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
143
Mapa 2. Usos del sòl a les conques del riu Ridaura i la
riera de Calonge, any 2006 (Serra, 2008)
Any / municipi Calonge
1990
1992
1994
1996
1998
2000
2002
2004
2006
2007
5.116
5.150
5.988
5.832
6.226
6.783
7.684
8.757
9.458
10.009
Santa
CastellConjunt dels
Baix
Cristina
Catalunya
Platja d’Aro
tres municipis Empordà
d’Aro
5.282
1.811
12.209
91.813
6.165.632
4.823
1.901
11.874
90.665
6.082.030
6.004
2.117
14.109
95.857
6.208.581
5.177
2.443
13.452
95.986
6.090.040
5.785
2.650
14.661
98.398
6.147.610
6.688
2.902
16.373
103.091 6.261.999
7.691
3.206
18.581
108.910 6.506.440
8.470
3.735
20.962
115.566 6.813.319
9.768
4.214
23.440
124.055 7.134.697
9.766
4.547
24.322
126.450 7.210.508
Taula 1. Evolució de la població a l’àrea de estudi segons el recompte del padró
municipal (1990 – 2007). Font: Web de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 2008
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
144
L’establiment d’un nombre important de població als municipis litorals com
Calonge, Castell-Platja d’Aro i Santa Cristina d’Aro és degut principalment a dos
factors. D’una banda, la gran oferta laboral que aquestes localitats generen amb
una activitat turística i de serveis en contínua alça i que ha motivat l’arribada en els
darrers anys d’un gran contingent de persones a la recerca d’un lloc de treball. D’altra
banda, l’augment espectacular de les urbanitzacions, equipaments i infraestructures
turístiques en una zona amb molts atractius turístico-residencials, malgrat que
s’ha de tenir en compte que una bona part d’aquest gran grup de població no és
permanent sinó estacional (taula 2). De fet, Castell-Platja d’Aro fou el municipi
català amb un percentatge més elevat de població estacional l’any 2003, mentre que
el municipi de Calonge va ocupar el vuitè lloc.
Municipi
Calonge
Castell-Platja
d’Aro
Santa Cristina
d’Aro
Població
Població
Població
no resident
resident –no estacional
present ETCA present ETCA
ETCA
8.495
876
7.619
13.854
707
sense dades
sense dades
13.147
Població
total
ETCA
15.901
% població
estacional
21.052
47,9
62,5
sense dades sense dades sense dades
Taula 2. Població estacional (ETCA) i població total a l’àrea d’estudi,
any 2003. Font: Web de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 2008
Tot plegat va acompanyat d’un increment espectacular del nombre d’habitatges
principals i secundaris, que gairebé duplica la mitjana comarcal (taules 3 i 4).
El major increment dels habitatges principals, en nombres absoluts, s’ha donat
a Calonge mentre que en nombres relatius ha estat a Santa Cristina d’Aro, uns
habitatges que s’han construït en alguns casos en espais propers als cursos fluvials i,
per tant, susceptibles a patir els efectes de les inundacions periòdiques.
Habitatges familiars principals
Any
%
Municipi
Increment
increment
habitatges (91-01)
1991
1996
2001
(91-01)
Calonge
1.724
2.097
4.025
2.301
57,17
Castell-Platja d’Aro
1.552
1.883
2.849
1.297
45,52
Santa Cristina d’Aro
620
891
1.894
1.274
67,27
Conjunt tres municipis
3.896
4.871
8.768
4.872
55,57
Baix Empordà
28.288
33.171
40.000
11.712
29,28
Catalunya
1.933.044 2.097.955 2.315.856
382.812
16,53
Taula 3. Nombre d’habitatges i increment de les primeres residències.
Font: Web de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 2008
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
Municipi
Calonge
Castell-Platja
d’Aro
Santa Cristina
d’Aro
Conjunt tres
municipis
Baix Empordà
Catalunya
145
Habitatges familiars no principals
1991
2001
Secundàries Vacants Altres Total Secundàries Vacants Altres
7.317
308
93
7.718
6.637
303
18
Total
6.958
6.604
5.888
3
12.495
9.299
983
1
10.283
1.208
62
6
1.276
2.061
149
2
2.212
15.129
6.258
102
21.489
17.997
1.435
21
19.453
41.990
467.922
11.086
314.903
274 53.350
7.386 790.211
45.269
514.943
8.841 3.363 57.473
452.921 30.435 998.299
Taula 4. Nombre d’habitatges no principals per tipologies.
Font: Web de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 2008
En el cas dels habitatges no principals, les dades de 1991 i 2001 indiquen uns
resultats molt distants als dels habitatges principals, fins al punt que en el cas de
Calonge i Castell-Platja d’Aro s’observa una davallada atribuïble al fet que moltes
segones residències s’han convertit o es declaren com a habitatges principals. Tan
sols el municipi de Santa Cristina d’Aro experimenta un creixement, certament
rellevant des del moment en què és superior als mil nous habitatges secundaris en
tan sols 10 anys. Tot i no disposar de dades més recents, la tendència desenvolupista
dels darrers anys ens permet afirmar que hi ha hagut un increment notable dels
habitatges no principals en els tres municipis.
3.3. Som cada vegada més vulnerables a les inundacions?
Però malgrat la provada influència que sens dubte ha tingut aquest creixement
urbanístic en l’explicació dels danys causats per les inundacions, altres dimensions
de la vulnerabilitat al risc cal que siguin preses en compte. Una de les hipòtesis que
sovintegen en la literatura científica sobre aquests temes admet que, en el cas del món
desenvolupat, l’augment de l’exposició física al risc ha augmentat considerablement
durant les darreres dècades però que, en canvi, la vulnerabilitat segurament
ha disminuït en molts indrets degut a l’estat de les altres dues dimensions de la
vulnerabilitat (la resistència i la resiliència). Les raons d’aquesta hipòtesi les trobaríem,
doncs, en el fet que actualment disposem de molts més mitjans per prevenir i sobretot
mitigar les conseqüències negatives que ens provoquen les inundacions. Dit d’una
altra manera, el nivell de riquesa que es genera en els espais inundables, conjuntament
amb un augment del nombre i eficiència de les mesures de gestió dutes a terme,
reverteix en una disminució de la vulnerabilitat global al risc.
La primera de les dimensions de la vulnerabilitat, la resistència, dependrà
bàsicament del nivell de benestar individual o de cada grup social. Una característica
comuna a la majoria de municipis turístics de la Costa Brava és el progressiu augment
del nivell de la riquesa de la seva població, fet que ha comportat alhora un augment
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
146
dels mitjans disponibles per prevenir i mitigar els impactes causats per les inundacions,
així com per recuperar-se de les pèrdues amb una major celeritat que en el passat.
El conjunt dels índexs econòmics analitzats en aquest article (renda familiar
bruta disponible per càpita, nivell econòmic i índex d’activitat econòmica,
veure (taules 5, 6, 7 i 8) ens permet concloure que els tres municipis de la nostra
àrea d’estudi presenten un elevat nivell de benestar econòmic, fet que ens permet
apuntar que segurament els fa menys vulnerables davant el succés d’un episodi
d’inundacions greu. Les possibilitats econòmiques permeten a aquestes poblacions
tenir una major capacitat per assumir les pèrdues ocasionades per les inundacions
i una major facilitat per recuperar-se dels desperfectes, tornant a una situació de
normalitat en poc temps. Igualment, les possibilitats econòmiques de les diferents
escales de l’administració pública competent (des de la municipal a l’estatal) també
solen reflectir-se en una major capacitat per desenvolupar diferents mesures de
gestió davant el risc, afirmació que tractarem amb profunditat en el següent apartat.
A escala municipal, s’observa com Castell-Platja d’Aro presenta una de les rendes
familiars brutes disponibles per habitant més elevades dels municipis gironins,
equiparable a les dels municipis d’Olot, Girona o Banyoles. El cas de Calonge,
tot i trobar-se per sota de la mitjana catalana, la seva evolució en el temps és tan
positiva com la de Castell-Platja d’Aro (ambdós municipis amb uns creixements
d’entre el 50 i el 60% en el període 1998-2003 i entre el 42% i 50% en el període 19962001). Tot i així, quan analitzem la distribució d’aquesta població en el territori,
es pot observar com moltes vegades els habitatges més propers als cursos fluvials
pertanyen, en general, a famílies amb rendes mitjanes o més baixes respecte altres
punts del municipi. Un altre fet important, directament relacionat amb el nivell de
renda familiar disponible, fa referència tant a la mida i la propietat dels establiments
comercials i de serveis com a l´ús com a habitatge principal o secundari dels
habitatges. A aquesta àrea d’estudi, en el darrer episodi d’inundació d’octubre de
2005, resultaren afectats tant els petits-mitjans comerciants i les grans superfícies
comercials com les primeres i segones residències.
Municipi
Milers d’euros
Índex Catalunya = 100
2000
2001
2002
2000
2001
2002
Calonge
10,9
12
12,6
92,6
98,5
99,8
Castell-Platja d’Aro
12,6
13,9
14,4
106,7
114
114
Santa Cristina d’Aro
Sense dades
Baix Empordà
12
12,7
13,2
101,5
103,8
104,7
Catalunya
11,8
12,2
12,6
100
100
100
Taula 5. Renda bruta familiar disponible per habitant per als anys 2000, 2001
i 2002 a l’àrea d’estudi. Font: Institut d’Estadística de Catalunya, 2007
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
Municipi
147
Renta disponible (nivell
de variació)
1998-2003
1996-2001
Calonge
50% - 60%
42% - 50%
Castell-Platja d’Aro
50% - 60%
42% - 50%
Santa Cristina d’Aro
60% - 72%
42% - 50%
Conjunt tres municipis
50% - 60%
42% - 50%
Província Girona
42% - 50%
34% - 42%
Total Catalunya
34% - 42%
26% - 34%
Taula 6. Nivell de variació de la renda bruta familiar disponible per habitant
a l’àrea d’estudi (1996-2003). Font: Anuari de la Caixa, 2003 i 2005
El nivell econòmic és un altre dels índexs que permeten conèixer les
característiques socioeconòmiques d’una població i, conseqüentment, la seva
capacitat de resistència enfront de les inundacions. En el cas dels tres municipis
de la nostra àrea d’estudi aquest índex assoleix el major nivell possible, amb unes
rendes familiars disponibles per habitant que superen els 14.500 euros anuals
l’any 2003, molt per sobre del conjunt de la província de Girona i de la mitjana
catalana.
Municipi
Nivell econòmic (euros)
2001
2003
Calonge
12.500 – 13.500
Més de 14.500
Castell-Platja d’Aro
Más de 13.500
Més de 14.500
Santa Cristina d’Aro
Más de 13.500
Més de 14.500
Província Girona
12.500 – 13.500
13.500 - 14.500
Total Catalunya
11.500 – 12.500
12.700 - 13.500
Taula 7. Nivell econòmic. Font: Anuari de la Caixa, 2003 i 2005
Per últim, l’índex d’activitat econòmica2 reflecteix les diferències entre els valors
del municipi de Castell-Platja d’Aro i els altres dos, fins al punt que durant molts
2
Índex comparatiu del conjunt de l’activitat econòmica que s’obté dels impostos corresponents
al total d’activitats econòmiques empresarials (industrials, comercials i de serveis) i de
professionals, a excepció de les activitats del sector agrari. El valor de l’índex expressa la
participació de l’activitat econòmica (en tant per mil) de cada municipi o territori sobre la base
nacional de 100.000 unitats equivalents a la recaptació de l’impost d’activitats econòmiques
empresarials i professionals.
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
148
anys Castell-Platja d’Aro duplica el de Calonge i triplica el de Santa Cristina d’Aro,
fet explicable pels majors nivells de riquesa econòmica presents en aquest municipi i
una quota de mercat força més elevada.
Municipi
Índex d’activitat econòmica
1998
1999
2000
2003
2004
2005
Calonge
13
14
14
14
14
14
Castell-Platja d’Aro
26
27
27
30
30
28
Santa Cristina d’Aro
7
7
8
7
7
8
Conjunt tres municipis
15,3
16
16,3
17
17
16,7
Taula 8. Índex d’activitat econòmica. Font: Anuari de la Caixa, 2003 i 2005
Tots aquest índexs econòmics analitzats indiquen, en definitiva, la bona situació
de benestar econòmic d’aquesta àrea d’estudi i, per tant, una presumible major
resistència socioeconòmica davant la incidència d’episodis d’inundació, amb una
major capacitat per assumir pèrdues ocasionades per les inundacions, recuperar-se
i tornar a una situació de normalitat en poc temps i desenvolupar noves mesures de
gestió del risc o millorar-ne les ja existents.
La resiliència socioterritorial al risc és la segona variable, juntament amb la
resistència, que conforma el concepte de vulnerabilitat. En el cas que ens ocupa caldrà
fer una valoració crítica del grau d’eficiència demostrat pel ventall de mesures de
gestió de les inundacions existents, des d’aquelles basades en el control dels cursos
fluvials (obres hidràuliques de defensa) fins aquelles altres basades en el control de la
societat (ordenació i gestió dels territoris de risc i del comportament de les persones
enfront del risc). Malauradament, el darrer episodi ens ha demostrat, una vegada
més, com les mesures de gestió de les inundacions dominants continuen essent, quasi
exclusivament, les obres hidràuliques (canalitzacions de rius i rieres) i que davant
esdeveniments d’elevada magnitud com el que ha tingut lloc aquestes obres tampoc
asseguren una protecció absoluta sinó que incentiven el sentiment de falsa seguretat i
provoquen l’anomenat efecte escalada (Roset i altres, 1999; Saurí i altres, 2001).
Les conques del riu Ridaura i de la riera de Calonge són dos sistemes fluvials
que, en aquest sentit, comptaven fins fa molt poc amb poques infraestructures
hidràuliques. Al municipi de Calonge les úniques obres existents l’any 2005 són
varis murs de contenció fets d’esculleres i gabions que protegeixen de l’erosió i dels
desbordaments els marges més problemàtics del curs principal de la riera o d’alguns
dels seus tributaris, fonamentalment en els trams urbans que requereixen un major
nivell de protecció. En el cas de Santa Cristina d’Aro únicament destaca la presència
de dues petites preses construïdes a la capçalera del riu Ridaura, més pensades per
emmagatzemar aigua que no per laminar crescudes. A Castell-Platja d’Aro un tram
del Ridaura es troba canalitzat, amb algunes motes i un tram urbà parcialment
soterrat.
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
149
Després de la inundació d’octubre de 2005 es planifiquen importants actuacions
de defensa enfront de futures inundacions. El projecte de canalització de la riera de
Calonge, actualment en fase d’execució, preveu una ampliació important de la seva
llera al llarg de tot el tram a canalitzar que va des del punt on hi ha ubicada l’Esfera
del Fòrum, aigües amunt del Parc d’Activitats Econòmiques de Calonge (PAEC),
fins el mar. Les dimensions de la nova llera s’han dissenyat per poder fer front a
futures crescudes de la riera calculades per a un període de retorn de 500 anys. A
més, es preveu refer dos ponts, el de la carretera de Calonge a Platja d’Aro i el que se
situa just al nus viari.
El projecte de canalització del riu Ridaura, a punt de finalitzar, també té com
a objectiu millorar el funcionament hidràulic del riu al seu pas pel municipi de
Castell-Platja d’Aro, concretament a la zona del casc urbà de Platja d’Aro on s’hi
troben diferents equipaments i serveis turístics. Concretament, es vol millorar les
condicions de canalització en el tram final del riu on les dimensions del seu llit
són insuficients per fer front a avingudes importants com les ocorregudes l’any
1992 o el mateix 2005. La millora de la capacitat de drenatge de totes les seccions
del riu Ridaura permetrà reduir notablement el risc d’inundació en cas d’avingudes
calculades per un període de retorn de 500 anys. La canalització prevista té una
longitud de 3.220 metres i comprèn des de l’alçada de l’estació depuradora d’aigües
residuals urbanes fins a la seva desembocadura al mar.
Una altra de les mesures clau en la millora de la gestió del risc d’inundació en
aquests municipis passa per un control dels usos del sòl permesos en els espais
inundables, especialment els no urbanitzats. A la conca del Ridaura la planificació
urbanística qualifica alguns espais inundables per període de retorn de 500 anys
com a urbanitzables, tant a la zona de capçalera com als trams mig i baix, mentre
que en el cas de la riera de Calonge aquesta qualificació urbanística apareix
especialment al nucli urbà de Sant Antoni de Calonge. La revisió en curs d’alguns
d’aquests planejaments municipals, la redacció del Pla d’Espais Fluvials del riu
Ridaura i la riera de Calonge (ACA, en curs de realització) i l’entrada en vigor de
l’article 6 del Decret 305/2006 del nou Reglament de la Llei d’Urbanisme pel qual
es dictamina que l’Agència Catalana de l’Aigua i l’administració urbanística han
d’actuar coordinadament en la redacció dels plans urbanístics, integrant els aspectes
urbanístics, hidràulics i ambientals, pot comportar la requalificació d’usos d’aquests
espais inundables encara avui urbanitzables.
Els tres municipis objecte d’estudi també compten amb pla d’emergència
municipal. Castell-Platja d’Aro el va homologar el 14 de setembre de 2005, just un
mes abans de l’episodi d’octubre de 2005. Santa Cristina d’Aro l’aprova el febrer de
2005 mentre Calonge el té d’ençà del 2004 i el 2007 fou actualitzat. Finalment, cal
dir que els ajuts postcatàstrofe atorgats als particulars o a l’administració local per
part d’altres administracions públiques supralocals també constitueixen un element
de gestió de les inundacions a tenir en compte.
150
Canvi Ambiental Global: Una perspectiva multiescalar
. Conclusions
L’impacte de les inundacions no depèn només de la magnitud de l’esdeveniment
físic, sinó que també depèn d’altres factors com l’exposició i la vulnerabilitat.
En aquest article s’ha pogut constatar com, malgrat que durant el període 19902007 al conjunt de la Costa Brava i, especialment a l’àrea d’estudi formada per les
conques del riu Ridaura i la riera de Calonge, el nivell d’exposició al risc d’inundació
ha augmentat, els nivells de la vulnerabilitat de les poblacions que l’habiten s’han
reduït, almenys en termes agregats. Dit d’una altra manera, el ritme de pèrdues
per inundacions és inferior al ritme de creixement socioeconòmic que en part ha
contribuït a generar aquestes pèrdues.
Les obres hidràuliques de defensa, els plans d’emergència i els ajuts postcatàstrofe
segueixen essent les formes de gestió de les inundacions prioritàries, tot i que les
noves regulacions urbanístiques i hidràuliques aporten darrerament noves i útils
eines per limitar els usos del sòl més susceptibles a patir danys, especialment en
els espais inundables no urbanitzats. Amb tot, segurament la manera més eficient
i efectiva d’abordar les polítiques enfront de les inundacions passa per impulsar
les polítiques encaminades a l’augment de la seguretat en les condicions de vida
quotidiana de les persones i col·lectius més vulnerables. Un exemple molt concret
consistiria en fomentar el coneixement ciutadà de l’entorn geogràfic proper i els seus
riscos a fi i efecte d’augmentar el nivell d’autoprotecció de les persones i les activitats
enfront dels riscos naturals. Si treballem en aquesta línia, segurament no ens
caldrà recórrer amb tanta freqüència a actuacions tecnològiques de control del risc,
que mai l’eliminen totalment i que, per contra, generen els seus propis problemes
socioambientals.
. Bibliografia
Agència Catalana De L’aigua (2004) Planificació de l’Espai Fluvial de les conques del riu
Ridaura i la riera de Calonge, Agència Catalana de l’Aigua, Departament de Medi
Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya (en curs de realtzació).
Bishop, V. (2001) Hazards and Reponses. Londres: Collins.
Calvo García-Tornel, F. (2001) Sociedades y territorios en riesgo. Barcelona: Ediciones del
Serval.
Christensen Ob, Christensen Jh. (2004) «Intensification of extreme Euroepan summer
precipitation in a warmer climate», Global and Planetary Change, 44: 107-117.
Hewitt, K. (1997) Regions at Risk. A Geographical Introduction to Disasters. London:
Longman.
Kasperson, R.E.; Kasperson J.X.; Dow, K. (2001) «Vulnerability, Equity and Global
Change», dins Kasperson, R.E. I Kasperson, J.X. (eds): Global Environmental Risks.
Tòquio i Londres, United Nations University Press i Earthscan: 247-272.
Lehner B, Döll P, Alcamo J, Henrichs T, Kaspar F. (2006) «Estimating the impact of
global change on flood and drought risks in Europe: A continental, integrated
analysis», Climatic Change, 75: 273-299.
Canvi global i riscos naturals. El cas de la Costa Brava
151
Park, C.C. (1992) Environmental Hazards, Nelson.
Pelling, M. (2001) «Natural disasters?», dins Castree, N. Y Braun, B. (eds.) Social Nature.
Theory, Practice and Politics. Oxford: Blackwell: 170-188.
Ribas, A.; Saurí, D. (2006) «De la geografía de los riesgos a las geografías de la
vulnerabilidad», en Nogué, J.; Romero, J. (eds.), Las otras geografías. València: Tirant
lo blanc: 285-300.
Ribas, A.; Calbó, J.; Llausàs, A.; López-Bustins, J.A. (2008) Avaluació dels efectes del
canvi climàtic a la Costa Brava. Girona: Universitat de Girona
Roset, D., Saurí, D., Ribas, A. (1999) «Las obras hidráulicas en los sistemas fluviales de
la Costa Brava: Preferencias locales y limitaciones de un modelo convencional de
adaptación al riesgo de inundación», Investigaciones Geográficas, 22: 79-93.
Saurí, D. (2003) «Tendencias recientes en el análisis geográfico de los riesgos
ambientales», Areas. Revista de Ciencias Sociales, 23: 18-30.
Saurí, D.; Roset, D.; Ribas, A.; Pujol, P. (2001) «The ´escalator effect´in flood policy: the
case of the Costa Brava, Catalonia, Spain», Applied Geography, 21: 127-143.
Serra, David (2008) Anàlisi de l’exposició i la vulnerabilitat al risc d’inundació a les
conques del riu Ridaura i la riera de Calonge Girona: Treball de recerca del Doctorat
de Medi Ambient de la Universitat de Girona.
Carles Barriocanal
Llicenciat i Doctor en Geografia per la Universitat de Barcelona. A l’actualitat,
combina la docència com a professor associat al Departament de Geografia de
la Universitat de Girona amb la investigació a l’Institut de Ciència i Tecnologia
Ambientals (UAB). La seva recerca es centra en la biogeografia i la gestió d’espais
naturals.
Martí Boada
Llicenciat en Estudis Catalans i en Geografia i Doctor en Medi Ambient. És
professor titular i investigador del Departament de Geografia i de l’Institut de
Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha
centrat la seva recerca en el canvi ambiental global, en l’estudi de la biodiversitat
urbana i forestal i en la comunicació ambiental. És membre del Comité Espanyol del
PNUMA i del Fòrum Global 500 de les Nacions Unides, que al 1995 li va concedir el
Premi d’Honor.
Oscar Gordo
Llicenciat i Doctor en Biologia, a l’actualitat és investigador al Departament de
Ecologia Evolutiva del Museo Nacional de Ciencias Naturales (CSIC) de Madrid, on
està duent a terme una estada post-doctoral. Ha centrat la seva recerca en l’anàlisi de
la migració dels ocells i els canvis ambientals, especialment els referits al clima. És
editor de la Revista Catalana d’Ornitologia.
Albert Llausàs
Llicenciat en Ciències Ambientals i Doctor en Medi Ambient. Ha desenvolupat la
seva tasca investigadora a la Universitat de Girona. A l’actualitat treballa com a
profesor i investigador postdoctoral al Departament de Geografia de Universitat
de Girona. Les seves investigacions es centren en l’anàlisi dels canvis d’usos del sòl
mitjançant sistemes d’informació geogràfica.
Javier Martin Vide
Llicenciat en Ciències Matemàtiques i Doctor en Geografia. Catedràtic de Geografia
Física de la Universitat de Barcelona. Les seves investigacions versen sobre el canvi
climàtic, l’anàlisi probabilística de la precipitació, els anàlisis sinòptics, els riscos
climàtics i el clima urbà. És coordinador del Grup de Climatologia de la Universitat
de Barcelona. És membre del consell editorial de diverses publicacions científiques
de les que destaca International Journal of Climatology. Des de el 2004 és vocal del
Comité Español del Word Climate Research Programme.
Joan Pino
Llicenciat i Doctor en Biologia. A l’actualitat és investigador del CREAF on
desenvolupa recerca relacionada amb l’ecologia del paisatge, la fragmentació del
territori i les invasions biològiques. És professor agregat a la UAB on imparteix les
assignatures d’Ecologia i Ecologia Terrestre a la facultat de ciències. És vicepresident
de la ICHN.
Anna Ribas
Llicenciada i Doctora en Geografia, és professora titular de Geografia Humana al
Departament de Geografia de la Universitat de Girona. Cap del grup de recerca
«Medi Ambient i Tecnologies de la Informació Geogràfica» de la Universitat de
Girona. Les seves investigacions es centren en la dimensió socioterritorial de l’aigua
i la seva gestió, en especial pel que fa referència al risc d’inundació i l’ordenació i
valorització dels espais vinculats a l’aigua. És coeditora de la publicació Documents
d’Anàlisi Geogràfica.
Fernando Valladares
Llicenciat i Doctor en Biologia. És professor d’investigació del CSIC al Instituto de
Recursos Naturales, Centro de Ciencias Medioambientales de Madrid. També és
professor associat a la Universidad Rey Juan Carlos. La seva àmplia recerca es basa
en el concepte general del canvi global i els seus efectes als ecosistemes terrestres.
Va ser impulsor de la xarxa GLOBIMED, que coordina la recerca, l’intercanvi
d’experiències, les infraestructures i les bases de dades de diversos centres de recerca
espanyols. És membre del comité editorial de: Tree Physiology, Restoration Ecology,
Oecologia i Journal of Plant Research.
Diego Varga
Llicenciat i Doctor en Ciències Ambientals. Actualment és professor lector al
Departament de Geografia de la Universitat de Girona. Ha estat investigador
postdoctoral al Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat
Autònoma de Barcelona. Desenvolupa la seva investigació sobre el disseny d’eines
SIG per la conservació de la biodiversitat i la planificació ambiental.
Josep Vila
Llicenciat i Doctor en Geografia, a l’actualitat és professor titular de Geografia
Física del Departament de Geografia de la Universitat de Girona. Els seus àmbits de
recerca es centren en la biogeografia, l’anàlisi de l’evolució del paisatge i l’ordenació
i gestió dels espais naturals. A l’actualitat és Director de l’Institut de Medi Ambient
de la Universitat de Girona.